dimecres, 18 de novembre del 2020

EL FORAT DE LES MERLES (SANT LLORENÇ SAVALL)

El diumenge passat al dematí vaig decidir anar a visitar la recentment descoberta font del Salt de Tanca. Hi vaig arribar recorrent, com vaig poder, l'antic camí de desboscament que el mateix Jordi Guillemot cita a la ressenya. Aquesta antiga pista mor a la part superior del sallent.

El Salt de Tanca

Font del Salt de Tanca

Una cop visitada l'inèdita font, vaig decidir anar a visitar també la font de les Merles. Aquesta altra font de bassal recentment ha estat escurada i arranjada per l'incansable Quim Solbas. Per tal d'arribar-m'hi, vaig fer servir el "camí" més directe, és a dir, remuntar pel tàlveg de la mateixa canal de Tanca. A mitja pujada vaig topar amb un gran còdol que havia quedat encastat a la mateixa llera de la canal, i que al  dessota forma una ampla balma o aixopluc.

Balma del còdol de la Canal de Tanca

Balma del còdol de la Canal de Tanca

 

Sembla com si en el passat algú hagués excavat al seu interior per tal de donar més amplitud a la balma. Al seu davant hi ha un micromuret fet amb una desena de pedres; i al seu interior algú hi ha deixat un gavell de branques.

Un cop connectat amb el camí de la canal de la Revella, vaig seguir-lo cap a l'esquerra i vaig continuar pujant fins arribar al lloc aproximat on jo creia que era la font de les Merles. No la trobava! I vaig començar a pujar pel vessant hidrogràfic dret de la canal sense un rumb fix. Al cap d'una quarantena de metres vaig veure la traça d'un antic corriol que pujava, i la vaig seguir. En fer-ho, vaig topar amb una cresta rocosa que separa la canal principal d'una de secundària que baixa del collet de la gran agulla anomenada el Pallasso.

Aquesta petita cresta em va cridar l'atenció perquè està molt meteoritzada i farcida de microforats. Així que, com vaig poder, vaig provar de voltar-la. A l'altra banda, la que mira a la canal principal, vaig trobar una boca de cavitat interessant; i relativament gran. La boca feia 1 metre d'altura per 0.5 d'amplada.

La boca del forat de les Merles

La boca del forat de les Merles

La boca del forat de les Merles
 
La boca del forat de les Merles
 
"Bateig" sense aigua ni cava
 

Ara faltava veure si arribava als 5 metres de fondària per tal de poder anomenar-la "cova". M'hi vaig ficar de cap i bocaterrossa. Als 2 metres d'avançar pel terrós sòl de la cavitat, a mà esquerra, vaig veure una gatera que canviava de direcció i tornava enrere arran de terra. Hi vaig ficar tot el braç, i no hi vaig trobar aturador; deu fer més d'1 metre de llarg. Continuant per la galeria principal, en arribar als 4 metres aproximadament, i quan ja només té uns 0.5 metres d'altura; aquesta canvia de direcció i tomba a la dreta 90º, però només ho fa uns 0.2 metres més.

Jo no sé del cert si aquesta petita cavitat és coneguda per algun membre avançat comunitat espeleològica del Parc Natural, i tampoc sé del cert si arriba als 5 metres i es pot considerar una cova. El que sí sé és que aquesta és la meva petita aportació a la microespeleologia de Sant Llorenç, i que l'he batejat amb el nom de "Forat de les Merles" per la seva proximitat amb la font homònima.

Després vaig tornar per seguir les traces del l'antic corriol, que em van portar a prop del collet de l'agulla del Pallasso, al peu d'una cinglera. Allà vaig trobar una antiga plaça carbonera. Això volia dir que el camí que m'havia conduït fins allí era un antic corriol de bast de carboners.

Plànol d'ubicació del forat de les Merles

Ja de tornada, gràcies a les telemàtiques i instantànies indicacions del Ramon Suades, vaig poder comprovar que la font de bassal de les Merles estava a tocar de camí principal que continuaria vers el peu de gran espadat de la Morella. Només cal remuntar el tàlveg de la canal "principal" de la Revella uns 10 metres. Per tant, la font es troba a uns 50 metres en línia recta del forat descobert.

La font de les Merles un cop arranjada pel Quim Solbas

La font de les Merles un cop arranjada pel Quim Solbas

 

NOTA FINAL: Les fotografies són d'una pèssima qualitat perquè les vaig fer amb la càmera del mòbil amb unes condicions de llum pobres.


FONTS D'INFORMACIÓ:

Jordi Guillemot, autor del web Cau del Guille especialitzat en recerca a Sant Llorenç del Munt (http://caudelguille.net/)

Quim Solbas, gran coneixedor d'aquestes muntanyes.

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

divendres, 31 de juliol del 2020

EL CAMÍ RAL DE BARCELONA A BERGA AL SEU PAS PEL TERME DE LA MATA (MURA)

Entre la bibliografia consultada, la millor explicació del per què de l'existència del camí ral de Barcelona a Berga és la que va fer el Jordi Piñero a la fitxa anomenada Camí ral de Barcelona (o camí romà), dins el Mapa del Patrimoni Cultural de Calders; a més a més, l'explicació inclou un resum del traçat complet del camí. Aquest historiador bagenc, l'any 1999, va deixar escrit a la secció d'Història de l'esmentada fitxa el següent. "En realitat es tracta del camí ral de Barcelona, que comunicava d'una banda amb la capital i de l'altre amb Berga. Aquest camí era una drecera del camí principal de Barcelona a Manresa (camí ral de coll de Daví) i de Manresa a Berga (el que remuntava el curs del riu Llobregat). L'utilitzaven els viatgers que volien anar a Berga sense passar per Manresa. Es separava del camí principal passat l'hostal de la Barata (a Matadepera) i continuava per Coll d'Estenalles, Mura, Talamanca. D'aquí entrava al terme de Calders per L'Estrada i continuava per Llucià i Viladecavalls (on es podia fer parada i avituallament), Les Tàpies (aquí s'encreuava amb el camí ral de Vic, hi havia hostal). D'aquí el camí travessava la riera Gavarresa i passava prop de l'Oliba, continuava per Cabrianes cap a Sallent, on enllaçava altre cop amb el camí principal. El camí va tenir vigència des d'època medieval fins entrat el segle XIX. Era un camí de bast."

Traçat del camí ral de Barcelona a Manresa o de Coll de Daví (línia lila). Traçat del camí ral de Manresa a Berga (línia blava). Traçat de la drecera del camí ral de Barcelona a Berga (línia vermella)

Traçat del camí ral de Barcelona a Manresa o de Coll de Daví (línia lila). Traçat del camí ral de Manresa a Berga (línia blava). Traçat de la drecera del camí ral de Barcelona a Berga (línia vermella)

L'historiador terrassenc Salvador Cardús al seu Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata del 1928 també esmenta el camí ral de Barcelona a Berga al seu pas per la Mata. En aquest escrit l'autor menciona aquest camí en tres dels dos-cents topònims del llistat. "Camí ral de Berga: via importantíssima. Passava per la fondalada de la riera de les Arenes i pel coll d'Estenalles; se'n conserven trossos remarcables. Fins al cap de la Riera permetia anar-s'hi en carruatge, però a l'emprendre la pujada havia de fer-se amb animals a bast. Cap de la Riera: lloc on s'inicia la riera de les Arenes. Camí Remader: segueix part del camí de Berga, puja pel camí dels Graons de Mura. El segueixen nombrós remats per anar i venir del Vallès al Pireneus. L'Apeadó: pla del camí ral de Berga, on s'alçava l'alzina de la mateixa denominació. En aquest pla feien parada els que transitaven per dit camí. Els masovers de la Mata hi havien vist reunits fins a un centenar d'animals pertanyents als traginers i altres vianants, ço que demostra la importància que tindria aquest camí." L'historiador, ara fa 92 anys, va tenir un informador de primera mà, el masover de la Mata, Jacint Cadevall.

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l'any 1935 i redactada en la seva part monogràfica per l'excursionista i pare escolapi Joan Solà, també parla del camí ral de Berga i d'altres importants camins que passaven per l'actual Parc. A l'apartat que duu per títol HISTÒRIA, en una nota a peu de la pàgina 73, es pot llegir el següent paràgraf. "Aquesta Calçada (en referència a l'antic camí empedrat de la Canal del Cellerot) probablement empalmava amb la Strata romana quae pergit ad Matam de Pedra (segons documents) i era l'enllaç no sols amb el Coll d'Eres, el Marquet i Sant Llorenç Savall, sinó l'arrel d'on sortien el Camí ral de Berga, el Camí ral de Manresa i el Camí ramader que uneix el Vallès amb els Pireneus. El Camí ral de Berga passant per la mateixa fondalada de la Riera de les Arenes, s'enlairava cap al Coll d'Estenalles; mentre el de Manresa, trencant a la Barata, puja encara pel Pi del Francès, Coll de Daví, Sot de Castell Sapera, Canal de la Calsina, Muronell, Canal del Forn Gran, Coma d'Aumà, Pla dels Hostalets, Sant Jaume de Vallhonesta, Pont de Vilumara, Pujada de les Mercetes i Manresa. El Camí ramader comença seguint el Camí ral de Manresa, desviant-se a l'Alzina del Sal·lari per agafar els Graons de Mura, Coma d'en Vila, Serrallonga, Mura, Rocafort, Talamanca, La Estrada (Calders) i Sobrestrada (Avià) molt a prop de Berga."

Més cap al present, l'historiador del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Antoni Ferrando i Roig, també fa esment del camí ral de Barcelona a Berga al seu best-seller Les Sendes dels Bandolers. Tot i que l'autor en fa menció diverses vegades al llarg del llibre, a la secció final de Els Itineraris el camí ral de Barcelona a Berga no apareix detallat tram a tram com la resta de camins històrics. Potser serà afegit en una propera edició...

A continuació extrauré alguns paràgrafs del ben documentat llibre del senyor Ferrando on es cita el camí ral de Berga aquí ressenyat. A la pàgina 19, l'autor explica en un breu relat un assassinat ocorregut en aquest camí. "1577, 28 de setembre. Arnau Galí és assassinat brutalment, segurament per bandolers, en el camí ral de Berga al seu pas pel bosc de les Estenalles. Aquest dia fou trobat estès al mig del camí, lligat de mans, degollat d'orella a orella i amb setze punyalades al cos. El cas fou denunciat per Jaume Peric, traginer de Mura que treballava pel senyor de Talamanca, el qual trobà el cos." A la pàgina 80, en passatge d'un llarg relat titulat Crònica d'un segrest a la Barata es diu: "La quadrilla emprengué la baixada que des de la Mata porta al coll d'Estenalles, per on passava el camí ral de Barcelona a Berga. En arribar al coll, prosseguiren cap a llevant pel camí que ressegueix la rocosa vessant sud del Montcau fins arribar a l'esponerós alzinar del coll d'Eres." En un altre relat que duu per títol Trets a la plaça de Mura, a la pàgina 118, s'explica "Així, doncs, acostumats a veure i a patir els abusos dels bandolers que pul·lulaven pel coll d'Estenalles -tan proper al seu mas- per on passava l'antic camí ral de Barcelona a Berga, els Mata havien esdevingut, a voltes, gent molt violenta." A la pàgina 187, dins la descripció de l'Itinerari 2. El camí raló de Mura i Rocafort podem llegir: "Aquest recorregut transcorre pel camí que des de Mura i Rocafort baixa a Matadepera, Terrassa, Sabadell i Barcelona. Antigament era conegut pel nom de camí Raló, i això era per distingir-lo del camí Ral de Berga, que passava pel coll d'Estenalles, i també del camí ral de Barcelona a Manresa, del qual el camí Raló era un ramal que, des de la Barata, es derivava cap al nord vers els Graons de Mura, la coma d'en Vila i Rocaprenys. Passada aquesta prominència rocosa, el camí es bifurca per a arribar, seguint sendes diferents, als esmentats poblets de Mura i Rocafort." Per últim, a la pàgina 206 es detalla l'Itinerari 3. El camí de Sant Llorenç Savall a Mura, on al cap de dues hores de sortir del primer poble, s'arriba a la "Carretera de Mura. Seguirem per la dreta carretera avall (nord) fins arribar al km 19.2, on ens desviarem per una pista de terra que puja a l'esquerra. Aquesta es troba barrada per una cadena i va fins la masia de Santlleïr (nord-oest). Per l'actual traçat de la carretera de Mura hi passava l'antic camí ral de Barcelona a Berga. Aquesta ruta esdevenia especialment perillosa al seu pas pel bosc d'Estenalles, amagatall de bandolers i assassins, que cometien tota mena de crims contra els viatgers que hi passaven."

Emulant els itineraris del mestre Antoni Ferrando, modestament i virtualment, dins aquesta ressenya, afegiré l'Itinerari 7. El camí ral de Barcelona a Berga del cabdal llibre Les Sendes del Bandolers.

ITINERARI 7

EL CAMÍ RAL DE BARCELONA A BERGA AL SEU PAS PEL TERME DE LA MATA

RECORREGUT: La Barata. Riera de les Arenes. Cap de la Riera. Els Cocons i cruïlla amb el ramal del Camí Ramader del Vallès i el Camí raló de Mura i Rocafort. L'Apeador, el "nou" Roure Escurçoner i cruïlla amb el Camí Vell de la Mata. Tram coincident amb la carretera. L'Herbei d'Estenalles o La Clota. Caseta dels Peons Caminers. Coll d'Estenalles. Revolt del km 16.2 de la carretera i tram coincident amb la mateixa.

DESCRIPCIÓ: La millor descripció de la drecera que es coneix com el camí ral de Barcelona a Berga és la que en va fer el Jordi Piñero al Mapa del Patrimoni Cultural de Calders, i que es pot trobar al principi d'aquesta ressenya.

DURADA: Es tracta d'una passejada que es pot fer en 1 hora i 20 minuts de camí, sense comptar parades.

DIFICULTAT: Nul·la. Al ser el traçat original d'un antic camí ral de ferradura, els pendents dels diferents trams són suaus. Apte per a tothom.

RECOMANACIONS: Aquest itinerari es pot fer durant tot l'any; tot i que el tram de la llera de la riera de les Arenes pot ser abrusador en plena canícula estival. Cal portar aigua perquè la font més propera (si descomptem la font de la Riera de bassal) és la font de la Llicona, que ens obliga a separar-nos del camí durant uns 10 minuts.

APROXIMACIÓ: Els aparcaments de la Barata i del coll d'Estenalles compten amb una parada de la línia M11 del Bus Parc. Podeu consultar el seu recorregut i horaris en aquest enllaç.

ITINERARI

1. (0 min). Sortim de l'aparcament de la Barata. Històrica i importantíssima masia del terme de Matadepera situada al km 9 de la carretera de Terrassa a Navarcles. S'inicia l'itinerari seguint la pista de can Pèlecs que baixa a la riera de les Arenes i la creua a gual.

2. (2 min). Deixem la pista de can Pèlecs per començar a remuntar la llera de la riera de les Arenes. En aquest llarg tram de 1.2 km la llera de còdols i grava és planera i de fàcil transitar. Potser en el passat hi havia algun camí arranjat al voral de la llera que permetia el pas de carruatges fins al Cap de la Riera, tal com va deixar escrit el Salvador Cardús. Les diferents rierades que s'han esdevingut des d'aleshores s'hauran encarregat d'esborrar-lo. Uns 120 m abans d'arribar al peu del Cap de la Riera veurem una fita de pedres a mà dreta que ens indica la continuació del camí ral.


Fita de pedres que indica on hem de deixar la llera de la riera de les Arenes per poder remuntar el salt del Cap de la Riera

3. (21 min). Aquest és el tram del Cap de la Riera, que supera el gran saltant pel vessant hidrogràfic esquerre. Arriba un punt en què el camí es fica al marge esquerre del roquetar del saltant, quan aquest ja té un pendent molt més suau. Finalment s'arriba a un pas picat a la roca que acaba d'aplanar l'accés al gual i cruïlla de camins anomenat els Cocons.

Pas picat a la roca que dóna accés al gual i cruïlla de camins dels Cocons. A l'esquerra s'entreveuen els gorgs allargassats dels Cocons.

4. (24 min). Sota d'aquest gual i cruïlla de camins tenim uns gorgs allargassats que gairebé sempre tenen aigua. Són els Cocons. Tal com diu el Ramon Suades a la seva Guia Interactiva, aquest gorgs són artificials degut a petits murs de ciment que obliguen l'aigua a entollar-se. 
 
Sense tenir por d'equivocar-me, puc assegurar que aquesta era l'antiga cruïlla amb el ramal del "Camí Remader" (del Vallès) que pujava pels Graons de Mura, igual que el camí raló de Mura i Rocafort. Abans que es fes la carretera, aquest ramal remuntava un tram de la llera del sot de la Taula, per després continuar de biaix pel seu vessant dret i arribar a la desapareguda Alzina del Sal·lari
 
El camí ral de Barcelona a Berga continua pujant per un petit carener que es forma entre el sot de la Taula i la capçalera de la riera de les Arenes, també dita antigament torrent dels Cocons. Aquí trobem un tram de camí molt ensotat.
 
L'historiador Cardús també esmenta el torrent dels Cocons en el seu Recull: "Els Cocons: torrent de sota la casilla vella, que dóna al cap de la Riera." Per tal de situar-nos, diré que la Casilla o Cantina Vella era la primitiva casilla dels peons caminers al construir-se la carretera; l'any 1928 ja estava en ruïnes i estava situada sobre el Revolt de la Fusta, antic topònim per designar el revolt de torrent del km 13.8 de la carretera.

5. (29 min). Arribem a la cruïlla amb una pista que baixa de l'aparcament del km 11.6 de la carretera. La ignorem i continuem recte. A partir d'aquí comencen a abundar els trams del camí calçats amb pedra seca o amb fileres de grans pedres que en delimiten el voral.

Pas calçat amb un marge de pedra seca. El pas del temps fa que es vagin desfent progressivament.

6. (34 min). Bifurcació. Prosseguim pel ramal de l'esquerra repuntant suaument el pendent de pujada. El de la dreta baixa a la llera i la font de la Riera; una font de surgència que neix al peu d'un mur de contenció d'aigües. Després de travessar el torrent que baixa del coll de Garganta, el camí ral salva una rosta codina mitjançant uns trams calçats amb pedra seca ben conservats.

Tram calçat des de l'oest

El mateix tram calçat des de l'est

Pas calçat contigu a l'anterior des de l'oest

Pas calçat contigu a l'anterior des de l'est

7. (43 min). Arribem al trencall d'un ample camí que baixa del km 12.9 de la carretera. Nosaltres continuem tot dret. Trobarem algun pas del camí picat a la roca.

Un dels molts passos picats a la roca

8. (45 min). Bifurcació. Seguim pel ramal de l'esquerre sense perdre altura. El camí de la dreta baixa a la llera.

9. (51 min). Aquí el camí ral s'anivella amb la llera del torrent que baixa de la canal del Cellerot formant un pla presidit pel roure Escurçoner. Així és com actualment s'anomena un modest roure d'aquest lloc, encara que aquesta ubicació no coincideix amb la que va quedar recollida pel jove Salvador Cardús l'any 1928. El que sí puc asseverar és que aquest pla era "l'Apeadó" on feien parada els animals de carrega dels traginers que circulaven pel camí ral. 
 
Segons va deixar escrit l'historiador Cardús al seu Recull toponímic, "l'Alzina de l'Apeadó: s'alçava a sota la Mata, en el camí ral de Berga, lloc de parada dels vianants." En fer servir el verb en temps passat l'historiador ens diu que aquesta singular alzina ja era morta o aterrada l'any 1928. Segurament aquesta era una gran alzina a l'ombra de la qual es va establir un sestador, de manera semblant al que passava amb la supervivent Alzina del Vent del proper "Camí Remader" (del Vallès). Això queda també explicat en un altre topònim del Recull que ja hem indicat a l'inici: "L'Apeadó: pla del camí ral de Berga, on s'alçava l'alzina de la mateixa denominació. En aquest pla feien parada els que transitaven per dit camí. Els masovers de la Mata hi havien vist reunits fins a un centenar d'animals pertanyents als traginers i altres vianants, ço que demostra la importància que tindria aquest camí." El topònim, que inicialment vaig passar per alt, i que em va donar la pista definitiva de la localització d'aquesta antiga sesta del Camí ral de Berga va ser el següent: "Esquena d'Ases: part davall de la canal de les Guineus, dalt l'Apeadó." Ja que l'únic pla que fa el traçat del camí ral sota l'estrep o contrafort carener de l'Esquena d'Ases és aquest, perquè la Clota (situada al sud de la Caseta dels Peons Caminers) és massa lluny. Per últim, per acabar de lligar caps i arrodonir aquest topònim recuperat de l'oblit, direm que segons el Diccionari Alcover-Moll el significat del verb apear és "descavalcar", o sigui, baixar del cavall o d'altra bèstia de carrega, i el significat del substantiu masculí apeament és "acte d'apear-se". Així, encara que no aparegui a cap diccionari actual, es pot raonar que el significat del mot perdut apeador seria quelcom semblant a un lloc del camí on els vianants poden apear-se i descansar.
 
A mà esquerra un dreturer corriol baixa de l'aparcament del km 13.5 de la carretera, l'ignorem. Hem de continuar recte, remuntant el vessant hidrogràfic dret del torrent del Cellerot.

El "nou" roure Escurçoner, situat al petit pla de l'Apeador on el camí ral s'anivella amb la llera del torrent del Cellerot.

Uns 80 metres després d'haver deixat enrere el que avui es coneix com roure Escurçoner, a l'esquerra, puja emboscat el Camí Vell de la Mata. Al Recull toponímic del 1928 va quedar escrit: "Camí Vell: ramal del camí ral que portava a la masia de la Mata." Aquest antic camí de ferradura, actualment mig perdut, pujava per l'estrep carener de la Punta de les Saleres tot tallant el darrer revolt de l'actual carretera. En aquesta cruïlla entre el camí vell i la carretera es trobava el veritable i original "Roure Escorçoner: arran de la carretera i del camí vell de la Mata." El Camí Vell de la Mata continuava pujant pel vessant oest de "les Saleres: llarg morro de roques de sota l'era de la Mata. És el lloc on els pastors tenen l'habitud de donar la sal a les ovelles." i revoltava a la dreta a "les Marradetes: camí vell de la Mata, sobre el roure Escorçoner."
 
10. (53 min). Bifurcació. Seguim el ramal de l'esquerra. Al cap d'uns 60 m, al mig del camí, topem amb un forat d'un metre i escaig de fondària. És l'avencó del Camí Ral. Tal com em van fer saber el Ramon Suades i el Quim Solbas, la seva boca es va obrir recentment (a començaments del 2019), segurament a causa de les abundants pluges d'aquests darrers anys. Uns 200 m més enllà, hem d'estar alerta a la nostra esquerra per trobar la balma del Camí Ral. Aquesta balma està formada per dos grans còdols repenjats i està una mica tancada amb murets de pedra seca. Va ser donada a conèixer pel Jordi Guillemot dins el seu Itinerari 12. Maquis a Sant Llorenç del Munt, on la va anomenar balma del Km 14. Tal com explica el Jordi a l'itinerari, aquest era un refugi de carboners aprofitat per maquis i contrabandistes; i ara podem afegir que abans de la construcció de la carretera, al començament del segle XX, també era refugi de traginers i vianants del camí ral. En aquest tram també trobem algun pas calçat.

El flamant avencó del Camí Ral

L'avencó del Camí Ral de prop

La balma del Camí Ral formada per dos grans còdols recolzats

Un altre pas calçat amb grans pedres que delimiten el voral del camí

11. (1 h 1 min). Trencall que puja a l'esquerra en sentit contrari al que dúiem fins ara, i que ens deixa al km 14.3 de la carretera. Uns metres abans d'arribar al peu de la carretera, caminarem sobre un tram calçat de pedra seca d'uns 3 m d'altura. Si seguíssim recte, revoltaríem a la nostra dreta per travessar el torrentó que baixa del coll d'Estenalles i continuaríem remuntant el torrent del Cellerot fins als encontorns de la font de la Llicona.

12. (1 h 3 min). Tram coincident amb la carretera. Resseguim la carretera de Terrassa a Navarcles (BV-1221) en sentit nord uns 200 m fins al km 14.5, on veurem una rampa formigonada barrada amb cadena que ens permetrà baixar al pla de la Caseta dels Peons Caminers.

13. (1 h 6 min). Aquest pla situat al sud de la Caseta dels Peons Caminers l'any 1928 era anomenat "L'Herbei d'Estenalles: quintanes abandonades. D'aquest lloc abans de construir-se la carretera se'n deia la Clota." I ens falta saber que "La Clota: velles quintanes, d'aprop de l'hort del Peó (terres cultives de la casilla dels Peons)", segons va deixar escrit l'historiador Cardús al seu Recull toponímic. Remuntem aquest pla en sentit nord fins a unes escales que ens deixaran a la placeta arbrada del darrere la Caseta dels Peons Caminers.

14. (1 h 10 min). Caseta del Peons Caminers i actual Centre d'Informació del Parc Natural. Pugem per les escales situades a la placeta de la façana est i passem pel costat de les restes de la desapareguda bassa d'Estenalles. Continuem uns 60 m en sentit nord fins arribar a la pista asfaltada del camí del Coll d'Eres, justament on hi ha un desarenador del rec de la colgada bassa d'Estenalles.

Façana oest de la Caseta dels Peons Caminers

Façana est de la Caseta dels Peons Caminers i placeta arbrada

15. (1 h 12 min). Antic emplaçament del coll d'Estenalles. Abans que es fes la carretera i s'obrís el talús per on passa, aquí es trobava el coll d'Estenalles; allà on el camí ral de Barcelona a Berga canviava de vessant i començava a baixar cap a Talamanca. Sí, aquí! Al costat del desarenador! Comencem a baixar en sentit nord, coincidint amb un curt tram ensotat del camí que ens deixarà al km 14.9 de la carretera.

Antic emplaçament del coll d'Estenalles, abans que es fes la carretera.

Antic emplaçament del coll d'Estenalles, abans que es fes la carretera.

16. (1 h 13 min). Tall amb la carretera. L'encreuament del camí ral amb la carretera està protegit per dues antigues pilones de pedra als dos vorals: el sud i el nord. Continuem baixant pel vessant hidrogràfic dret de la capçalera del torrent d'Estenalles uns 70 m, fins arribar a un petit talús que ens deixarà al revolt del km 15.2 de la carretera.

Dues pilones de pedra al voral sud del km 14.9 de la carretera. Marquen i protegeixen l'encreuament amb el camí ral.

Dues pilones de pedra més al voral nord del km 14.9 de la carretera. Marquen i protegeixen l'encreuament amb el camí ral.

17. (1 h 14 min). Segon tall amb la carretera. Seguim la carretera escassos 40 m en sentit Talamanca i busquem un baixador al voral de la nostra dreta. Ara el camí ral continua baixant enmig del bosc pel vessant esquerre de la capçalera del torrent d'Estenalles. Finalment arribem al revolt del km 16.3 de la carretera. Aquí aconseguirem baixar a peu de carretera gràcies a un antic talús d'obra (pedra de conglomerat lligada amb morter), que es va fer expressament per condicionar l'accés del camí ral a la carretera.

Petit talús al revolt del km 15.2 de la carretera. En un extrem té un baixador que permet l'accés al camí ral (esquerra de la foto).

Talús d'obra al revolt del km 16.3 de la carretera. Fet expressament per condicionar l'accés del camí ral.

Talús d'obra al revolt del km 16.3 de la carretera. Fet expressament per condicionar l'accés del camí ral.

Talús d'obra al revolt del km 16.3 de la carretera. Fet expressament per condicionar l'accés del camí ral.

18. (1 h 18 min). Tram coincident amb la carretera fins al poble de Talamanca. A partir d'aquí i fins al km 24.4, la carretera de Terrassa a Navarcles es va fer coincidir amb el traçat original del camí ral de Barcelona a Berga. Això vol dir que fins al km 18.4 (prop de la masia de la Vall), el camí ral recorria un relleix del vessant de ponent dels Cortins i del serrat de la Coca; i a patir d'aquest punt es feia carener fins al poble de Talamanca.
 
Després de consultar dues cartografies prèvies a la construcció de la carretera de Terrassa a Navarcles (BV-1221), que va quedar enllestida el 1912; puc afirmar que al voltant de l'anteriorment esmentat km 18.4 de la carretera, a tocar de la cruïlla amb el camí de Mura a Sant Llorenç Savall i sobre la masia de la Vall, hi va haver una creu de terme.
 
Retall del mapa planimètric de Mura de l'any 1921 centrat al km 18.4 de la carretera, on hi havia la Creu de la Vall. Es pot veure com s'arrossega un error toponímic d'anteriors cartografies, i encara s'anomenava "Casa de La Avall" i "Torrente de La Avall". Al topòmim de la masia es veu com l'"A" va ser esborrada posteriorment.

Cercant a la Biblioteca Virtual de Denfensa vaig trobar el Croquis Itinerario del terreno comprendido entre Martorell, horno del Vidrio, Sellen y Castelltersol (Vich 26 de Enero de 1814). Aquest aproximat croquis militar va ser dibuixat al final de la Guerra del Francès per l'enginyer militar José de Aguirre, i abasta part de les comarques del Vallès, el Bages, el Moianès i el Baix Llobregat. En ell s'observa com el vell camí ral de Berga surt de la cruïlla de camins de la "Barata" i remunta la capçalera de la "Riera de las Arenas" per passar a llevant de la "C. de la Mata" i de la "Sierra de la Mata". Després, a ponent d'una muntanya anomenada "Moncau", el camí ral passa a tocar de la "Fuente de las Estanaias", i baixa cap a un encreuament de camins dominat pel símbol d'una creu. En aquesta cruïlla assenyalada amb una creu, el primer ramal de la dreta remunta el torrent de la Vall pel seu vessant esquerre seguint el "Coll del Llor" o camí vell de Mura a Sant Llorenç Savall, i el segon ramal creua el torrent de la Vall per apropar-se a la "C. del Aball" i a la "C. del Sule". Després de la cruïlla de la creu, el camí ral sembla carenejar i passa a llevant d'un turó que al seu cimal té un símbol quadrat acompanyat del text "Cº de Cantacorps"; que no pot ser altre que el castell de Mura. Poc més enllà passa a tocar d'una casa anomenada de nou "C. del Aball". Seguint el camí ral de Berga en sentit nord, al cap de poc, passa a tocar d'un pictograma amb bandereta blanca que significa hostal, i que és anomenat "H. de la Arengada"; per a més detall l'hostal queda a l'esquerra del camí. Allunyant-nos ja molt del sector en estudi, el camí ral passa pel nucli de "Talamanca", creua la "R. de Talamanca", passa prop de la "C. de la Estrada", passa per "ViladeCabals", creua el "Rio de Monistrol" (avui riera de Calders), voreja la "C. de Marganell" (realment Manganell), i arriba a la "C. de las Tapias" a l'encreuament amb el camí ral de Manresa a Vic que ve de l'antic Pont de Cabrianes i el seu hostal. Finalment, per posar en context aquest croquis militar de la Guerra del Francès, afegiré que el símbol de creu només es torna a trobar, i de forma doble, al mig del camí que anava, i encara va, del "Bac" (Ubach) al nucli de "Vacarisas".

Retall del croquis militar del final de la Guerra del Francès (1814) centrat al traçat del camí ral de Barcelona a Berga i al símbol de la creu al costat de la cruïlla que va cap al "Coll del Llor". La "C. del Aball" apareix indicada en dos llocs; un que sembla correcte al costat del torrent, i un altre a la carena del camí ral.

Un altre mapa anterior a la carretera que assenyala l'existència d'una creu de terme a l'antic camí ral de Berga prop de la masia de la Vall és el mapa de la província de Barcelona por el Coronel, Teniente-Coronel de Ingenieros D. Francisco Coello auxiliado por D. Pascual Madoz, autor de las notas Estadísticas e Históricas de 1862. Aquest mapa ja no es pot considerar un croquis, ja que manté unes proporcions molt fidels a la realitat, un incipient relleu topogràfic i una gran quantitat de topònims. En aquest mapa sembla que el camí ral de Berga només està dibuixat fins a la cruïlla de "La Barata", però cap al sector del nord de "Mura" veiem clarament una carena que baixa del "Moncau" i del "Pto de las Estanys" (coll d'Estenalles) en sentit nord-oest, i que és flanquejada pel vessant est pel "Bco de Talamanca" (la seva capçalera actualment és anomenat torrent de la Vall). Aquesta carena és la que antigament conduïa el camí ral dels encontorns de la masia de la Vall fins al poble Talamanca, i avui va del km 18.4 fins al 24.4 de la carretera. Doncs, en aquest tram carener de l'antic mapa, trobem indicats, de sud a nord, el topònims "Castillo de Cantacorps"; després el símbol d'una petita creu amb una base rectangular acompanyada del text "Creu de Aball"; més enllà "Hostal de la Arengada"; i finalment el nucli de Talamanca, on sembla que es torna a veura la línia de punts de la continuació del camí ral cap a "Vila de Caballs".

Retall del mapa de la província de Barcelona del 1862 que, fins a la dècada del 1920 amb l'aparació del mapes planimètrics municipals del Instituto Geográfico y Estadístico, va servir de referència i es va copiar amb profusió. Està centrat al petit pictograma de creu amb una base rectangular i acompanyat a la dreta pel text "Creu de Avall".
 
Retall del Plano de Cataluña fet per Ramon Morera l'any 1901 (primera edició del 1894). Bàsicament es tracta d'una còpia del mapa de la província de Barcelona de Francisco Coello del 1862; però en va suprimir el confús ombrejat topogràfic, va fer alguns retocs toponímics, i va afegir les carreteres de nova construcció com la Sabadell a Sant Llorenç Savall. S'observa com el símbol i el topònim de la "Creu de Aball" encara és mantingut al mateix lloc.

Després de veure això, a mi no em queda cap dubte que a tocar de la cruïlla entre el camí ral de Barcelona a Berga i el camí de Mura a Sant Llorenç Savall (al voltant de l'actual km 18.4 de la carretera) hi va haver una creu de terme anomenada "Creu de la Vall", en referència a la seva proximitat amb la masia homònina. Antigament les creus de terme es situaven sempre a la vora dels camins i assenyalaven límits de jurisdiccions (senyorials o parroquials) o importants cruïlles. La cruïlla que indicava aquesta Creu de la Vall era important perquè, a més a més del camí ral de Berga que ja coneixem, també marcava el camí de Mura a Sant Llorenç Savall, que per una banda es podia allargar fins a Rocafort i el Pont de Vilomara, i per l'altra fins al monestir de Sant Llorenç del Munt via coll d'Eres (conec un antic document que així ho acredita), Castellar del Vallès o, fins i tot, Sant Feliu de Codines.
 
Una altra prova de la superposició de la carretera sobre el camí ral és que al km 20.6 trobem les restes de l'hostal de l'Arengada. El llibre Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès de l'historiador Miquel Ballbè, a la pàgina 49, diu literalment sobre l'hostal de l'Arengada: "Encara existeixen avui, i es guardó del seu passat, les restes dels seus murs, però res no ens expliquen les seves pedres. Gràcies al muratà Lluís Piqué sabem que: El 17 d'octubre de 1805, Margarida Escursell, vídua d'Agustí Escursell, fa la venda d'un tros de terra en emfiteusi a la seva filla Rosa Puig i Escursell, que edificà l'Hostal de l'Arengada. Tal contracte emfitèutic fou segellat l'any 1817, en temps de Ferran VII, rei de les Espanyes. Es feren les rases convenients per a l'aigua, un camí que entroncava amb el de Cantacorbs per anar a Mura, i el cànon anual era de 3 lliures i 15 sous, moneda de Barcelona, de cens, i donar, el mes de setembre, 50 cargues de fems en pes de 12 arroves. Si no hi havia fems, lliures barceloneses." L'historiador de Matadepera, després d'esmerçar dos paràgrafs per anomenar erròniament l'Hostalet de can Torrella a Matadepera, torna a emprendre el relat. "Retornant la narració al hostal de Mura, direm que per la seva situació era parada quasi obligatòria de la majoria dels traginers que baixaven del Bergadà i del Bages amb hortalisses d'aquelles contrades per vendre-les en els pobles i ciutats de la perifèria de Barcelona. Com tots els antics hostals, també aquest té les seves llegendes, sempre dolentes, de robatoris, assassinats i de molts altres esdeveniments que nosaltres voluntàriament negligirem. La vida de l'hostal no va pas sobrepassar els 100 anys de durada. Quan es va construir la carretera de Terrassa a Navarcles ja no existia."
 
Al pàgina 205 del llibre Memòria de Mura. Records contra l'oblit un altre muratà, el Francesc Playà, també esmenta l'hostal de l'Arengada. Sembla que fa servir el mateix informador que l'autor anterior, el seu veí Lluís Piqué; encara que està redactat d'una forma diferent i remarca altres aspectes de la història. "L'Hostal de l'Arengada va tenir una vida força efímera. És l'any 1805 que Margarida Escursell fa la venda d'un tros de terra a la seva filla Rosa Puig i Escursell en nom del seu marit, Martí Puig, per a edificar-hi un hostal. Aquest acte se segellà l'any 1817, en temps de Ferran VII, rei de les Espanyes i les Índies. Referent a aquest hostal, diu que és emplaçat a la vora del camí veïnal de Sant Pere de Terrassa (ara la carretera que duu a Talamanca i al pont de Cabrianes). S'explica que dit camí era transitat per fins a cent animals a bast, fent el volt de la setmana. A l'hostal també s'hi sentien històries de lladres de camí ral. N'expliquen una que diu que, transitant pel camí uns estudiants de Vic que feien camí cap a casa seva amb motiu de vacances, es trobaren un home mort. Ho comunicaren a l'hostaler i la seva sorpresa fou gran en veure's inculpats pel delicte. Els obligaren a dur el cadàver a Viladecavalls, prop de la colònia del Manganell, als volts de Manresa, i foren empresonats fins que s'esbrinà la seva innocència, en ser apressats uns bandolers que confessaren el crim."

Per poder fer l'itinerari sense por de confondre's en alguna de les moltes cruïlles que trobareu, poso a la vostra disposició l'enllaç d'un track de Wikiloc que us farà de guia. Wikiloc permet descarregar-vos el track al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de El Camí Ral de Barcelona a Berga al seu pas pel terme de la Mata (Mura).

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/el-cami-ral-de-barcelona-a-berga-al-seu-pas-pel-terme-de-la-mata-mura-53175460


Powered by Wikiloc

En addició a aquest track pujat a Wikiloc, també he modificat i afegit camins del OpenStreetMap per tal que es pugui seguir perfectament el traçat del camí ral de Barcelona a Berga. Aquí sota us deixo un enllaç del wiki mapa lliure centrat al Cap de la Riera. Veureu que he nomenat tots els trams perquè no hi hagi dubte.


Anys enrere vaig fer el mateix amb el camí ral de Coll de Daví, fins al Pont de Vilomara. Sou lliures de fer-hi una ullada. Us deixo un enllaç centrat a les colzades que pugen al Coll de Daví des de la Barata.


Si tot va bé, la propera entrada d'aquest blog estarà dedicada a la continuació del camí ral de Barcelona a Berga a partir de poble de Talamanca. Com ja hem dit abans, la carretera de Terrassa a Navarcles es separa del traçat original del camí ral en aquest poble...


FONTS D'INFORMACIÓ:

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre Les Sendes dels Bandolers. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2002.

Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194701)

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Editat per l'Ajuntament de Mura l'any 1997.

Francesc Playà i Piqué, autor del llibre Memòria de Mura. Records contra l'oblit. Editat pel mateix autor l'any 2003.
 
La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l'any 1935 i redactada per l'excursionista i pare escolapi Joan Solà.

Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Municipis de Calders (Jordi Piñero), Talamanca (Quim Serdà) i Mura (María del Agua Cortés). (https://patrimonicultural.diba.cat/)

El Croquis Itinerario del terreno comprendido entre Martorell, horno del Vidrio, Sellen y Castelltersol (Vich 26 de Enero de 1814). Dibuixat per l'enginyer militar José de Aguirre (https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/)

Mapa de la província de Barcelona por el Coronel, Teniente-Coronel de Ingenieros D. Francisco Coello auxiliado por D. Pascual Madoz, autor de las notas Estadísticas e Históricas de 1862. Entre d'altres servidors de cartografia digital es por trobar a la Cartoteca Digital de l'ICGC. (https://cartotecadigital.icgc.cat/)

Plano de Cataluña. Publicat per Ramon Morera l'any 1894 i reeditat el 1901. (https://cartotecadigital.icgc.cat/)

Quim Solbas, gran coneixedor d'aquestes muntanyes.

Jordi Guillemot, autor del web Cau del Guille especialitzat en recerca a Sant Llorenç del Munt (http://caudelguille.net/)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

dimarts, 14 de juliol del 2020

EL FORN DE CALÇ DEL PLA DE LA CASETA DELS PEONS CAMINERS DE LA MATA (MURA)

El divendres 3 de juliol tornant d'una matinal, que em va portar fins al Roure del Palau passant per la canal del Cellerot i la Bassa de la Calçada, vaig recórrer de nord a sud el pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata.

Aquest pla està considerat l'àrea d'esplai del coll d'Estenalles, on les excursions escolars que visiten el Parc Natural passen les estones mortes d'espera de l'autocar. Al pla hi destaquen alzines i roures de gran port que van ser respectats pels boscaters, i 4 castanyers i 4 cirerers arrenglerats a la carretera. Tal i com s'intueix a les ortofotos dels vols americans dels 1946 i 1956, aquest pla era la continuació de les feixes de conreu de la Mata a l'altra banda de la carretera.

Els dos forns ressenyats i les quintanes de la Mata tallades per la carretera a l'ortofoto del vol americà del 1946

Els dos forns ressenyats i les quintanes de la Mata tallades per la carretera a l'ortofoto del vol americà del 1956

Els dos forns ressenyats sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

Al nord d'aquest pla es troba la Caseta dels Peons Caminers de la Mata, que des de l'any 1982 acull el Centre d'Informació del Parc Natural.

Façana oest de la Caseta del Peons Caminers de la Mata. L'original pati de la façana sud, on es guardava la maquinaria dels peons, ha sigut substituït per un petit "tanatori" de dubtós gust.

Façana nord de la Caseta del Peons Caminers de la Mata

Façana est de la Caseta del Peons Caminers de la Mata.

L'origen d'aquest edifici està relacionat amb la carretera. Antigament, per tal d'allotjar els peons i les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres, es construïa la caseta dels peons caminers en algun punt del traçat. En el cas de la carretera de Terrassa a Navarcles, la caseta es situà al coll d'Estenalles.

La Caseta del Peons Caminers de la Mata entre 1924 i 1940. S'entreveu el rètol de la façana oest on posava "PEONES CAMINEROS". Al costat hi ha un cotxe de línia aparcat. Autor: Francesc Blasi i Vallespinosa. Font: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/afceccf/id/22131

La carretera Terrassa-Talamanca-Navarcles va ser projectada com a camí veïnal, i va ser construïda en diferents trams. Gràcies al dietari del pagès de Matadepera Francesc Gorina i Riera podem conèixer amb detall les dates clau del seu inici. El 22 de febrer del 1890 es va subhastar el tram de carretera entre Terrassa i els forns de can Torrella, i el 15 de març del mateix any es va començar a treballar en les obres d'explotació. A mitjan 1891 aquest primer tram ja era finalitzat. Al mes d'abril del 1893 es van practicar els estudis del tram des dels forns de can Torrella al límit del terme de Matadepera (font de l'Olla), i també del ramal del Pla del Garrot al poble Matadepera (actual BV-1275). L'1 d'agost del 1898 van començar les obres d'explotació del ramal cap a Matadepera, i es van concloure a primers d'octubre; mes en què van passar a treballar al tram dels forns de can Torrella fins al terme de Mura. Durant l'any 1902 aquest darrer tram del terme de Matadepera va ser acabat. A través del llibre Memòria de Mura. Records contra l'oblit del muratà Francesc Playà sabem que pels volts de novembre de 1902 es va fer la subhasta del tros de camí veïnal fins al coll d'Estenalles. Aquesta i les següents dates i dades apareixen a l'apartat d’Efemèrides del llibre, que va anar extraient del diari d’avisos i noticies terrassenc La Comarca del Vallés. L’1 de setembre de 1906 a Barcelona va tenir lloc la subhasta de la carretera de Mura a Talamanca, que es va adjudicar a l’empresari Josep Rafael Carreras per la quantitat de 268.000 pessetes. Les obres d’explotació van començar de seguida. Al 1908 la trobem finalitzada fins al Pal, situat a l'actual km 21.2 de la carretera (allà on comença el ramal de la carretera que baixa a Mura). El 9 febrer de 1909 es publica al diari que continua la construcció de Talamanca a Navarcles, i que a la casa coneguda com la Tatgera s’hi guarden les eines de la brigada. El 28 d’agost de 1909 es van acabar les obres de la carretera fins a Mura. A partir d’aquella data els carruatges ja podien circular lliurament des de Mura a Talamanca pel ramal. El dissabte 9 de setembre arribaren al poble des de Terrassa els notables pintors i excursionistes Rafael Benet, Alexandre de Riquer i Joaquim Vancells. També visitaren el poble el director de La Comarca dels Vallés amb la seva família; el seu cotxe va ser el primer d’estrenar el nou ramal de la carretera. Finalment el 3 d’octubre tingué lloc la recepció oficial per la carretera des d’Estenalles a Talamanca, amb el ramal a Mura, construïda sota la direcció del senyor Josep Rafael Carreras. Finalment, al 1912 s'acaba l'obra del camí veïnal entre Talamanca i Navarcles, la qual cosa dibuixa l'actual traçat de Terrassa-Talamanca-Navarcles. Un dada documental que així ho demostra és el fet que al Mapa planimètric del Mura realitzat l'any 1921, ja apareix dibuixada la carretera i la Caseta dels Peons Caminers tal i com les coneixem actualment.

El coll d'Estenalles des de la Sabatera o Miranda de la Falconera al 1915. Es veu clarament el serpentejant traçat de la carretera. Autor: Arnau Izard i Llonch. Font: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/afceccf/id/23098

La Falconera des de la Sabatera o Miranda de la Falconera al 1915. Es veu clarament el traçat de la carretera sota el serrat de la Coca. Autor: Arnau Izard i Llonch. Font: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/afceccf/id/23652

La Falconera i els Cortins des del revolt del km 15.1 de la carretera al 1916. A l'esquerra es veu un petit tram de la carretera prop del revolt del Pi o de la Falconera. Autor: Josep Salvany i Blanch. Font: Biblioteca de Catalunya. http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3781

Retall del Mapa planimètric de Mura del 1921 centrat al coll d'Estenalles. Ja estava construïda la Caseta dels Peons Caminers. https://cartotecadigital.icgc.cat/digital/collection/minutes/id/1308/

Doncs bé, al sud del pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata vaig topar amb un clot excavat a la vora d'un marge argilós. En veure'l, el primer que em va passar pel cap va ser que tindria com a origen una recent extracció de terra amb màquina excavadora; darrerament els gestors del Parc Natural han fet nombroses actuacions a l'entorn del coll d'Estenalles. Però, després de fixar-me millor, vaig identificar un inconfusible pany del canó d'un forn de calç: una paret d'argila recuita i endurida.

Coordenades del forn de calç del Pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata (ETRS89): N 41.66754º E 1.99411º

El que queda del forn de calç del Pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata

El que queda del forn de calç del Pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata

El que queda del forn de calç del Pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata

Pany del canó (nord) del forn de calç encara conservat

El forn de calç actualment està molt desfet, però encara se'n poden extreure algunes característiques. Estava excavat en un marge argilós; tenia un diàmetre aproximat de 3 m; tenia la boca de foc orientada vers l'oest; i, com ja he explicat abans, s'ha pogut identificar gràcies a què conserva un tram de la paret nord del canó d'argila recuita i endurida.

Esmena feta el 16/07/20: Uns 300 m al nord d'aquest, allà on la carretera fa el canvi de vessant per començar a baixar cap al Pla de Bages (coll d'Estenalles), es troben les minses restes l'arcada de la boca de foc d'un forn d'obra. Fins avui, havia pensat que aquest tros d'arcada que es conserva al voral de la carretera era un forn de calç, però després de consultar el Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata que l'historiador Salvador Cardús va fer l'any 1928, m'he adonat que estava equivocat. En aquest recull l'autor, entre molts d'altres topònims, enumera i situa de forma breu tres forns. "Forn de l'Andreu: forn de calç abandonat, de sota la carretera, prop de la font de l'Olla. Forn d'Estenalles: vell forn d'obra, al peu de la carretera, en el coll d'Estenalles. Recó del Forn: forn de calç abandonat, en el Sot de la Bota". L'historiador terrassenc, ara fa 92 anys, va tenir un informador de primera mà, el masover de la Mata, Jacint Cadevall; així que l'únic que puc fer és rectificar.

Coordenades del forn d'obra del Coll d'Estenalles (ETRS89): N 41.67048º E 1.99496º

Coll d'Estenalles a 870 m d'altura sobre el nivell del mar

El forn d'obra situat literalment al coll d'Estenalles. Molt cobert per l'heura actualment.

El forn d'obra situat literalment al coll d'Estenalles. Molt cobert per l'heura actualment.

En relació al topònim que he fet servir per anomenar el forn de calç inèdit aquí ressenyat, el forn de calç del Pla de la Caseta dels Peons Caminers de la Mata, m'agradaria afegir que l'historiador Cardús l'any 1928 va fer servir altres dos o tres topònims per designar el pla on es troba. "Herbei d'Estenalles: quintanes abandonades. D'aquest lloc abans de construir-se la carretera se'n deia la Clota. La Clota: velles quintanes abandonades, d'aprop de l'hort del Peó. Hort del Peó: terres cultives de la casilla dels Peons." Uns topònims, aquests, que actualment estan en desús.


FONTS D'INFORMACIÓ:

Quim Solbas, gran coneixedor d'aquestes muntanyes. Em va ajudar a posar-li nom al pla on es troba el forn de calç ressenyat.

Memòria Digital de Catalunya (https://mdc1.csuc.cat/)

Cartoteca Digital de l'ICGC (https://cartotecadigital.icgc.cat/)

Teresa Navas Ferrer, autora del llibre HISTÒRIA DE LES CARRETERES DE LA PROVÍNCIA DE BARCELONA. Editat per la Diputació de Barcelona l'any 2008 en 2a edició.

Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928.

Francesc Playà i Piquè, autor del llibre Memòria de Mura. Records contra l'oblit. Editat pel propi autor l'any 2003.

Joan Comasòlivas i Font, autor del llibre Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera, 1841-1940. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2003 i pertanyent a la sèrie Textos i Estudis de Cultura Catalana.

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)