diumenge, 22 de setembre del 2019

TROBADA UNA TEULERIA INÈDITA A LES BOADES DE RELLINARS

Fa uns mesos em vaig assabentar que el torrent que avui es coneix com torrent de la Barbotera, també era conegut pels rellinassencs com torrent del Forn de la Pega. Demanant per aquest fet al Mariano Sellarès de cal Gat, l'antic alcalde del poble em va dir que segurament aquest forn de pega que va donar nom al torrent havia desaparegut amb algun desboscament pretèrit. El Mariano no tenia constància de que aquest forn de pega encara es conservés en algun lloc del torrent.

Tot i així, l'esperança no s'ha de perdre mai; i el dissabte 22 de juny vaig fer una petita incursió sobre el territori. Vaig prendre el corriol que passa a prop de la Pedregosa i remunta la carena de les Roquisses. Un centenar de metres abans d'arribar a la línia elèctrica que talla la carena, vaig sortir a la meva esquerra per resseguir uns dels roquissars que donen nom a aquesta carena. Aquest allargat roquissar és al vessant hidrogràfic esquerre del torrent del Forn de la Pega i davant per davant de la casa vella i la casa nova de la Boada. Explorant aquesta zona, bastant a prop de l'avenc de l'Endaló, vaig trobar una desdibuixada excavació rectangular a la vora d'un marge terrós. Al principi vaig dubtar del seu origen, però furgant una mica sota terra vaig començar a trobar gran quantitat de teules i maons trencats. Era davant d'un antic forn d'obra o teuleria de la propietat de les Boades!

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.63869º  E 1.93806º

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

Arc pla de la volta d'entrada al fogar

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

La teuleria des de dalt el marge terrós

La teuleria des de dalt el marge terrós

Paret sud de la cambra de carrega

Paret sud de la cambra de carrega

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc des de l'interior

Paret nord de la cambra de carrega

La teuleria està colgada de la terra que durant desenes d'anys ha baixat pel vessant arrossegada per l'aigua de les pluges. Prova d'això és que la volta (arc pla de pedra seca) de l'entrada al fogar està gairebé tapada amb el nivell de terra actual. Les parets de la cambra de carrega de les peces d'obra (teules, maons), encara visibles, estan esfondrades en part, però es pot calcular fàcilment que tenia una planta de 2.5 per 2.5 metres de costat. La paret que hi havia per sobre de la boca de foc està, en gran part, desapareguda, però clarament es veu que estava orientada cap al nord-oest. Resumint, a l'espera que algun dia es faci una excavació per tal de trobar la graella de carrega i la cambra de foc, actualment es veu poca cosa del que va ser aquesta teuleria de les Boades.

Per tal d'il·lustrar el nivell que ha assolit la terra que ha colgat parcialment la teuleria, adjunto un croquis de l'alçat d'una teuleria tipus que he extret del blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/). L'he modificat afegint una línia marró que representa l'actual altura dels sediments acumulats.

Nivell de terra actual

El forn està excavat en un allargat i terrós relleix, actualment emboscat, que aquí fa el vessant esquerra del torrent de la Barbotera a mitja altura. Resseguint aquest relleix una vintena de metres en sentit nord, vaig trobar una ample i poc fonda depressió del terra excavada artificialment, que estava tancada per davant amb un petit muret de pedra seca. Molt probablement, aquest era l'antic bassal d'extracció de fangs per fer les peces d'obra (teules, maons, rajoles) que acabarien enfornades a l'adjacent teuleria.

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.63881º  E 1.93821º

Bassal d'extracció de fangs des del nord

Bassal d'extracció de fangs des del nord

Muret de contenció de l'aigua del bassal fet de pedra

Petit marge de l'excavació del bassal

Bassal d'extracció de fangs des del sud

No recordo cap teuleria al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de la qual s'hagi conservat i identificat també el bassal d'extracció de fangs. Tampoc sé de cap teuleria o forn d'obra en tot el terme municipal de Rellinars. Si algú en coneix alguna excepció a les dues afirmacions que faig aquí, que, si us plau, ens ho faci saber deixant un comentari en aquesta entrada.

El 27 de juliol vaig tornar a la part alta del torrent de la Barbotera a la recerca de l'imaginari forn de pega. No vaig trobar res, a excepció d'un forn de calç molt desfet a causa de l'oberta de la pista que recorre els dos vessants del torrent. Això no vol dir que el forn de pega encara sigui allà, colgat sota una espessa mata...

La gran majoria de les fotografies publicades corresponen al matí del diumenge 8 de setembre. Aquest dia el company Armengol Gelabert em va acompanyar fins a les restes d'aquesta teuleria per tal d'estassar la vegetació del seu voltant i fotografiar-lo aprofitant que el Sol encara no ha sortit per sobre de la carena de les Roquisses.


FONT D'INFORMACIÓ:

El blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/)

dimarts, 17 de setembre del 2019

(GEO)LOCALITZAT EL FORN D'OBRA DE TIPUS IBÈRIC DEL COLL DE BRAM (VACARISSES)

Arran del gran incendi del 4 juliol de 1994, en Jaume Morera (al cel sia) del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) va descobrir una gran varietat d'elements patrimonials que fins aquell moment havien quedat amagats sota la boscúria. Les troballes les va fer, en gran part, entre el terme municipal d'Olesa de Montserrat i el de Vacarisses. A Vacarisses, entre la masia del Mimó i el pla del Fideuer, al vessant dret del torrent del Mimó, va identificar les minses ruïnes del mas medieval de Coll de Bram i les restes d'un forn d'obra de tipus ibèric amb la cuita interrompuda. Aquest forn de tipologia antiga, amb molta seguretat, és coetani amb el proper mas Coll de Bram; per tant, tots dos són d'origen medieval. Així, aquest forn podria ser anomenat com el forn d'obra del Coll de Bram.

Trobem diverses referències bibliogràfiques que ens parlen d'aquesta recerca feta pel Jaume Morera.

L'Àngel Manuel en un llibre que va publicar l'any 1997, Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat, explicava sobre el mas i del forn medieval. "Joan Solà deia, l'any 1929, en la seva monografia de Sant Salvador de les Espases: "No sabem pas el lloc precís on radicava aqueix mas del Coll de Bran, que desaparegué com tants d'altres d'aquells voltants (dels quals sols resten les runes, si bé d'aquest ni açò tan sols." Recentment, però, ha estat localitzat pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Quan arribem a les restes d'una barraca rodona de pedra blanca calcària, justament abans del camí que cap a l'esquerra s'enfila, a traves de l'obaga del Mimó, cap a la carena del Puig Ventós, aturem-nos i a l'altra banda del camí, és a dir, a la nostra dreta, veurem les restes d'aquest antic mas. En un article al respecte, publicat l'any 1995, Jaume Morera, que ha tingut la deferència de mostrar-me el lloc exacte de les restes del mas, comenta la troballa de fragments de ceràmica decorats en verd i manganès, concretament fragments de bol i de tallador (un tipus de plat fondo), amb decoracions geomètriques i zoomorfes típiques del segle XIV, que donen clara idea de l'existència d'un establiment situat entre els segles XIV i XV. Recordem el document, de l'any 1248, pel qual el batlle Gastó de Montcada i la seva muller Mata de Bigorra, senyors de Vacarisses, fan donació del mas de Coll de Bran a Ermessenda de Coma Pregona, transcrit per Solà. [...] En un pergamí posterior, del 1261, també reproduït per Solà, en Guillem de Coll de Bran fa donació d'unes terres a Bernat de sa Calsina. [...] Passades les ruïnes del mas de Bran i a uns cent-cinquanta metres a la dreta, hi ha un forn d'obra. Va ser descobert pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà després que el paorós incendi de 1994 deixés al descobert aquestes terres. En Jaume Morera i Guixà va tenir l'amabilitat d'ensenyar-me'l. És un monument arqueològic de primer ordre, perquè es tracta d'un forn dels anomenats de tipus ibèric (en aquest cas és d'època medieval) amb la cuita interrompuda. Es veu perfectament la cambra de foc, la graella i la cambra de cocció amb els totxos a mig fer. S'ignoren els motius que impediren acabar la fornada. Entre el Molinot i el coll Cardús hi havia un d'aquests forns amb la cuita inacabada. El pare Solà, en l'esmentat llibre sobre Sant Salvador de les Espases, explicava la llegenda d'aquest altre forn vacarissà."

El mateix Àngel Manuel Hernández en el seu llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa, que també va publicar l'any 1997, ens diu: "Per a fer la cuita en condicions calia un seguit de circumstàncies favorables. Qualsevol contingència (pluges inesperades que mullaven la llenya, obstrucció de les xemeneies, etc.) impedia acabar la cocció. Per això s'han trobat forns amb la cuita inacabada. En aquest cas donava més feina retirar tot el material i arreglar el forn que fer-ne un de nou. La presència d'aquests forns ha donat origen a llegendes com la que explica el pare Solà (1929: 120-121): una velleta assedegada demanava aigua als forners i, en negar-se-la aquests, va maleir el forn perquè no cogués mai més. La descoberta del forn encantat de l'antic Mas de Coll de Bran per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà és importantíssima per a la comprensió del funcionament dels forns d'obra de tipus ibèric."

El Pere Boix (al cel sia) al llibre Vacarisses des del cor que recull les seves col·laboracions al butlletí parroquial Vacarisses, Balcó de Montserrat ens parla també d'aquest forn que li va ensenyar personalment l'Àngel Manuel Hernández l'any 1998. "Les restes del forn ibèric es troben molt a prop de l'antic mas del Coll de Bram, els últims vestigis foren esborrats a l'ampliar el camí que va des del Mimó al pla del Fideuer. Fou descobert pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà en quedar visible després de l'incendi de 1994. Cal dir que no és un forn autèntic dels primers pobladors de la península. En realitat són de l'edat mitjana o posteriors, però se'ls coneix així perquè estan construïts amb la mateixa tècnica que ells feien servir. Es construïen en marges de terres argiloses, la part superior del marge l'aplanaven fins una superfície d'uns 2,40 metres quadrats per sota mateix d'aquesta línia horitzontal a un metre i mig, per la part exterior del marge obrien una cambra per posar-hi la llenya per cremar. Entre aquesta cambra per al foc i la part superior obrien fins a una trentena de xemeneies que traslladaven la calor d'una manera uniforme a la part superior. Aquí amuntegaven les rajoles i teules (fetes abans amb fang) per coure. Per regular l'escalfor les tapaven amb branques de pi i alzina, la mateixa tècnica que es feia servir fins fa quaranta anys en la fabricació de carbó d'alzina. El que resta d'aquest important forn, trobat a prop de l'obaga del Mimó i del mas del Coll de Bram, encara terme vacarissà, és la part superior. Amb claredat es poden veure restes de totxos enganxats, això fa suposar que l'última cuita quedà a mig fer."

Més recentment, l'any 2015, el Joan Soler del CMRO en el seu llibre Caminant per Vacarisses va aportar fotografies del moment de la descoberta del mas i el forn, fetes pel Jaume Morera l'any 1994. També aporta fotografies del fragments de ceràmica trobats entre les pedres del mas de Coll de Bram.

Per fer-nos una idea de com eren aquests forns d'obra antics o de tipus ibèric, aquí sota deixo un croquis explicatiu amb alçat i planta. Aquest dibuix l'he extret del blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/).


Deixem la bibliografia i ens posem a data d'avui. La incomprensible estassada que aquest mes de juny s'ha fet al voltant de la pista que puja al pla de Fideuer des del Mimó ha deixat al descobert diverses barraques de pedra seca que fins aquell moment jo desconeixia. Amb aquesta empenta de noves troballes, em vaig animar a recórrer tot el vessant dret del torrent del Mimó; estigués estassat, o no. L'1 de setembre proppassat això em va portar a trobar inesperadament el forn d'obra de Coll de Bram, aquí documentat, i una altra barraca de pedra seca totalment embardissada.


La localització del forn d'obra té un cert mèrit perquè, a causa de la seva llunyania de la pista i de la recuperació de la vegetació després de l'incendi, feia ja anys que ningú el visitava amb coneixement de causa. L'Àngel Manuel m'ha explicat que fa una desena d'anys va intentar localitzar-lo, i no se'n va sortir. El Joan Soler també em diu que hi va estar de petit, però que va acabar perdent-li la pista perquè es va embardissar. A més a més, tinc constància que les RunningSuperMamis del Centre Excursionista Miscel·lània Vacarisses darrerament l'han estat buscant sense èxit.

Anotació afegida el 18/09/2019: El mateix dia de la publicació la Laura Carpio de les RunningSuperMamis em fa saber que l'Elena Santiago ja el va trobar i geolocalitzar al març de 2018. Ostres! No m'enrecordava! (http://edatmitjanavacarisses.blogspot.com/2018/03/el-forn-encantat-de-vacarisses.html).

Per altra banda, quan vaig ensopegar amb el forn, estava completament cobert per la bardissa i el vaig haver de desbrossar totalment en la seva part frontal; tot i que algunes branques d'arbusts grans ja es veien tallades d'antic.

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.57637º E 1.90254º






Aquest dissabte passat (14 de setembre) vaig tornar al forn per tal d'ensenyar-lo en persona a l'Àngel Manuel Hernández i al company de sortides Armengol Gelabert. El primer em va acabar de confirmar que efectivament aquest era el forn medieval del Coll de Bram. Per recordar la visita els vaig fer aquesta fotografia al seu davant.


Veig innecessari fer una ruta de Wikiloc per arribar fins al forn. El que sí faré és pujar una captura de pantalla del CompeGPS LAND amb els waypoints més importants. Destaco dos waypoints que indiquen el començament de dos camins diferents per arribar al forn. El primer comença al revolt d'una petita pista que uneix el dos vessants del torrent del Mimó a mitja altura. I el segon indica el començament d'un corriol, amagat entre la bardissa, a tocar de la gran tanca de la pista principal.



FONT D'INFORMACIÓ:

Àngel Manuel Hernández i Cardona, autor del llibre Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat (editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1997) i el llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa (editat per la Fundació Agrícola Olesana l'any 1997)

Pere Boix i Puig, autor del llibre Vacarisses des del cor (editat pel propi autor l'any 2012)

Joan Soler i Gironés, autor de llibre Caminant per Vacarisses (editat per l'Ajuntament de Vacarisses l'any 2015)

El blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/)