dijous, 30 de juny de 2022

LA CARENA DELS PALLERS: LA CARENA I CAMÍ DEL COLL D'ERES A LA COVA DEL DRAC

Aquest estudi consisteix en una indagació (documental, etimològica i ortogràfica) de l'origen d'un dels topònims més importants de Sant Llorenç del Munt: la carena del Pagès.

Primer de tot hem de situar sobre el territori el nucli nominal: el Pagès. Si com semblaria a primera escolta és un antropònim, qui era "el Pagès"? O, si és un topònim, on era aquest "Pagès"? Podria semblar ridícul, però tots els topònims que veiem escrits sobre un mapa tenen un origen i un per què, encara que sigui molt reculat en el temps.
Si era un antropònim, "el Pagès" podria ser el nom d'algun dels masos que històricament han envoltat la carena. Per les diverses publicacions, on es recullen notes d'antigues escriptures i afrontacions dels arxius familiars del masos del rodal, que he pogut llegir, les masies que tenien interessos (trossos de terra) a la carena eren les de la vall de les Arenes (Matadepera), les de la vall d'Horta (Sant Llorenç Savall) i la Mata, la Vall i Sant Lleïr de les capçaleres de Mura.  Així, relacionats amb peces de terra de la carena trobem els cognoms Pons, Mata, Sant Lleïr, Permanyer, Romeu, Busqueta, Pèlachs, Pregona, Marquet, Brossa, Daví, Dalmau, Pobla, Rossinyol, Oliveres, Vall, Comadran, Maduixer, Carner, Comelles, Garrigosa, Rocha, Barata, Parellada, Bufí. En cap dels documents que ha arribat a les meves mans he vist el cognom Pagès.
En canvi, en la mateixa carena sí que coneixem un topònim gairebé homòfon, "el Paié", que apareix al Recull toponímic de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata que l'historiador Salvador Cardús va fer l'any 1928. "El Paié: turonell més alterós de la carena de coll d'Eres a la cova del Drac, a ponent del camí."  Amb aquesta descripció i ubicació crec que la interpretació és unívoca, el turonet o roca més alta de la banda de ponent del camí de la carena és el monòlit cimal que avui es coneix com a serrat Roig. Existeix una excepció a aquesta asseveració, el pla dels Ginebrons; però com el seu nom i la seva morfologia indiquen és molt planer i no té forma de turó alterós o de "paller". 
La cara sud-oest del Paller Roig. Per aquesta banda l'estrat rogenc de pedra pinyolenca que el conforma té uns 4 metres d'altura.

La cara nord del Paller Roig. Per aquesta banda s'observa la màxima potència l'estrat roig, uns 6 metres.

La cara est del Paller Roig. Aquesta és la banda del coll i fa escassos 2 metres. Això permet pujar al seu cim arrodonit fàcilment.
 
Des del cim del Paller Roig, mirant cap al nord-oest, sembla que torna a aflorar el mateix estrat rogenc dalt del morro de la foradada del Tòtem.
 
Situació del Paller Roig sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. El nom Paller Roig ha sigut ideat per mi (David Hernández) perquè penso que és una solució de compromís entre el topònim original del Paller i el nou i també descriptiu del Serrat Roig, aparegut al mapa del CET del 1988. D'aquesta forma es pot diferenciar dels altres pallers de roca del Parc.

Per què dic "paller"? Perquè el topònim "Paié", amb tota seguretat, feia referència a la paraula "paller". Primer de tot perquè són dos mots homòfons, si tenim en compte el fenomen fonètic del ieisme històric o iodització. Tot indica que l'historiador Cardús quan va fer el Recull l'any 1928 no va saber discernir l'origen d'aquest topònim, d'altra forma l'hagués escrit correctament o, si més no, acabat amb "r". Cal recordar que en Cardús, en molts dels topònims, escrivia de boca del masover de la Mata, Jacint Cadevall, la família del qual regentava la masoveria des de feia més de 150 anys. Així que alguns dels noms que va anotar no sabia exactament on eren ni l'aspecte que tenien. Un altre motiu és la semblança física que el petit monticle rogenc del capdamunt del serrat Roig té amb els pallers que antigament es muntaven prop de les eres de les nostres masies.
 
Il·lustracions que acompanyen el mot PALLER al Diccionari Alcover-Moll.
 
Un paller a l'era de can Torrella de Baix (Matadepera). Fotografia del Miquel Ballbé i Boada.

Aquesta semblança amb algunes altres agulles i monòlits de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, de l'Obac i, fins i tot, de Montserrat va ser vista pels seus antics pobladors (pagesos, masovers, boscaters) i els seus primers excursionistes, en una època en que els pallers abundaven al paisatge rural. I, com a conseqüència, van quedar recollits també com a topònims que han arribat fins a l'actualitat. N'hi ha diferents casos que passarem a ressenyar:
 
- El Paller de Tot l'Any. Antigament era anomenat el Muronell pels amos de l'Obac, a causa de la seva indiscutible similitud amb un mugró. Després al mapa planimètric de Vacarisses, fet l'any 1920 pel topògraf vingut de Castella José Mena, és anomenat "Pajé". Com es pot veure, aquest topògraf, que no coneixia la llengua del país, va escriure el topònim que li havien dit pel boca-orella com va poder, i segurament sense arribar a entendre tampoc el seu significat. Al mapa planimètric de Rellinars, que deu ser fet a la mateixa dècada, l'anomenen "Payé"; un cas semblant a l'anterior d'adaptació de la fonètica catalana ioditzada al llenguatge escrit castellà. L'any 1935 apareix publicada la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. En aquest llibre cabdal, que va acabar de fixar molts topònims de les nostres muntanyes, se l'anomena indistintament Paller de l'Obac i Paller de Tot l'Any.
 
El Paller de Tot l'Any o Muronell des de la serra del Pou.
 
- El Paller de les Fogueroses. Fins a on jo conec, és mencionat per primera vegada al número de gener de 1924 de l'ARXIU del CET. A l'apartat de CRÒNICA, una excursió feta el 30 de desembre de 1923 passa per "Canal del Singlà, Font del Paller, Font de les Fugaroses, L'Escaleta" a la regió de les Fogueroses. Aquí era escrit correctament. Després a la Guia Monogràfica del 1935 apareix escrit com "El Paller" tant a l'apartat d'ESCALADES com al mapa que l'acompanyava; però hi ha una excepció on sorgeixen greus dubtes etimològics i ortogràfics, i s'hi afegeix un sufix diminutiu. A la LÀMINA XXXIV apareix un clixé amb la indubtable figura del Paller de les Fogueroses que duu per nom "Turó d'Apaierets"; nom que torna a aparèixer a l'índex de làmines.

El Paller de les Fogueroses des de la vall de Mur. Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

El Paller de les Fogueroses més a prop. Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

- El Palleret de la Castellassa del Dalmau. El mapa del CET del 1988 anomena "Carena del Peiret" a la que baixa del merlet situat a l'extrem est de la Castellasa del Dalmau. Aquest merlet té indubtable forma de petit paller, i segurament és el que va donar nom a la carena que hi davalla. Afortunadament l'escalador Òscar Masó hi va posar ordre i ortografia, i al seu llibre de l'any 2008 Descobrint la Castellassa de can Torras i els seus voltants, a la pàgina 160, ho va deixar clar i català. "La carena del Peiret: Aquesta carena enlairada, plena de privilegiades vistes, ha pres el nom de Peiret com a resultat de la deformació, en la llengua parlada, de palleret, el topònim original. Es referia a l'arrodonida roca del Paller (o Palleret), que es desprèn del vessant nord-est de la Castellasa del Dalmau i que fa de punt d'inici de la carena que estem descrivint. Un fet similar ocorregué amb el Paller de les Fogueroses, destacada roca del massís de Sant Llorenç, que antigament s'anomenava Turó dels Apairets o d'Apairets, deformació de Pallerets" Una nota referenciada esclareix que la font consultada són uns "Comentaris toponímics de Josep Maria Torras Homet". Després a la pàgina 162 enumera els pallers que aquí estem ja ressenyant. "Paller (o Palleret) del Dalmau: [...] Hi ha tres pallers de roca al massís: el de les Fogueroses (citat abans), el famós Paller de Tot l'Any (a la serra de l'Obac) i on som ara".

La Castellassa del Dalmau i el seu Palleret de l'extrem est (dreta) des de la Castellassa de can Torres. Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

El Palleret de la Castellassa del Dalmau de prop (dreta). Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

- Els Pallers (de Montserrat). Per explicar l'origen d'aquest topònim simplement copiaré i enganxaré part del que ha escrit en Jordi López Camps al seu web TOT MONTSERRAT. "Els Pallers són un conjunt de roques esmentades en moltes guies d’excursionisme i d’escalada perquè les seves figures esdevenen un perfil singular d’una regió del massís montserratí. Són un conjunt de roques ben visibles des del terme del Bruc, del qual formen part; les perspectives més boniques es poden veure des de la carretera B-111 que surt de l’A2 pujant cap al coll de can Maçana; o bé des del Montgròs admirant llavors la seva vessant llevantina. El nom d’aquestes roques prové del fet que evoquen els pallers que antigament es feien a l’entorn de les masies, o en les eres dels pobles, per guardar la palla. Josep Galobart, monjo de santa Maria de Montserrat, erudit de la història montserratina i de la toponímia de les agulles, roques i indrets de la muntanya, indica que els primers testimonis documentals on s’esmenten els Pallers són uns capbreus. Un d’ells, datat el 1611, es donen els límits del mas Muntanya especifica que “termena a sol ixent ab lo peu de la montaña de Montserrat mitjansant una collada de roques que allies anomenades los payes de la montanya” De manera semblants es dóna la mateixa delimitació en dos altres capbreus, l’un del 1668 i l’altre del 1726." Com es pot llegir a l'apunt notarial extret d'un capbreu del XVII, en el català tècnic i culte de l'època el mot "pallers" actual es va escriure igual que el mot "pagès" en castellà, "payes". D'aquí vindrà la històrica confusió toponímica que més endavant intentarem esclarir, i que és la motivadora d'aquest escrit.

Els Pallers del massís de Montserrat. Fotografia panoràmica extreta del web TOT MONTSERRAT del Jordi López Camps.

Si parem atenció en els trets comuns d'aquestes agulles anomenades pallers, totes tendeixen a ser rabassudes i arrodonides i tenen un cim cònic, com la figura d'un paller de palla que tots tenim al cap.
 
El topònim "Paié" torna a aparèixer més avall en el Recull toponímic del 1928 complementant la ubicació d'una peça de terra que va ser de la Mata. "Penyora del Barata: peça, situada sota el Paié, termenejant amb el camí del Coll d'Eres a la Mola." Com el mateix Salvador Cardús escriu unes línies més amunt: "Les penyores són trossos de terra situats dins la propietat de la Mata, però pertanyen a la Barata. Sembla que es tracta de deixes que un dels propietaris de la Mata féu als seus fiols o parents de la Barata, i els ho cediria en penyora d'una quantitat determinada." Doncs sembla que finalment els Mata no van retornar els diners de la penyora de la peça de terra situada entre "el Paié" (serrat Roig) i "el camí del Coll d'Eres a la Mola"; ja que aquesta franja de terra carenera, que s'acabava a la cruïlla de camins de l'extint Pi Tort, pertanyia a l'heretat de la Barata, tal com indica el mapa del Cadastre parcel·lari de Matadepera de l'any 1940. Actualment, si caminem pel camí de la carena entre "el Paié" i la cruïlla del Pi Tort, veurem que és un tram de terra planera i solella on es conserven encara uns bons marges de pedra seca; era la Penyora del Barata. Per últim, per ser curosos, s'ha d'afegir que els Mata van tenir una altra Penyora del Barata en algun lloc de la serra de la Pola.
 
Retall del polígon 1 del mapa del Cadastre parcel·lari de Matadepera de l'any 1940. He superposat uns indicadors del terme de la Barara i de can Pèlachs, i la ubicació del Paller i de la penyora del Barata. La línia morada representa el termenal o divisòria entre dues propietats.
 
Marges de pedra seca d'antics conreus a la penyora del Barata, a tocar del camí de la carena.

Marges de pedra seca d'antics conreus a la penyora del Barata, a tocar del camí de la carena.

En relació al "Paié" que fins aquí he estat situant de forma argumentada al cim del serrat Roig, vull afegir una anècdota que em va explicar el veterà i incansable excursionista Quim Solbas. Els primers excursionistes de cap de setmana que van trescar el massís a les primeres dècades del segle passat anomenaven aquesta petita roca arrodonida "la Mamella de la Tobella". Es diu que en determinades èpoques de l'any en què el Sol va baix i en unes determinades hores del dia, si puges dalt del cim, la silueta de l'allargassada ombra del turonet rodó cau sobre un roquissar proper fent l'efecte que la persona que s'hi ha enfilat és el mugró d'una gran mamella. No se sap si la senyora Tobella tenia unes grans mamelles, però el que sí sabem del cert és que rodolí és ben rodó.
 
En aquest punt crec que ja es pot asseverar que el bony rocós, bufó i vermellós del cimal del serrat Roig és el "Paié", o més correctament el Paller, del que parlava l'historiador Cardús en el seu Recull de 200 topònims de l'extensa finca de la Mata.

Un cop tenim el topònim del Paller ben lligat al cim del serrat Roig, podem fer un pas més enllà i començar a abordar el topònim de la carena del Pagès. Com ja hem dit al principi, no es coneix cap document antic que esmenti un mas Pagès, o semblant, en tots els encontorns. Encetarem l'afer detallant la primera aparició documental d'aquest topònim.
 
En el mapa planimètric de Sant Llorenç Savall fet pel topògraf Ernesto Almodóvar de l'Instituto Geográfico y Estadístico l'any 1920 apareix el topònim "Carena del Pagés" situat entre el coll d'Eres i els Ginebres o pla dels Ginebrons. Amb aquesta dada clara semblaria que l'argumentació se'n va en orris, però hem de dir que molts de topònims que hi apareixen estan altament deformats o castellanitzats. Per exemple, apareix un "Moncamp" en comptes de Montcau, "Collado de Buxeras" en lloc de Coll de la Boixera del Llop, fins i tot "Bosque Viejo" per al Bosc Vell al Dalmau. Sembla que el topògraf Esnesto Almodóvar va aterrar a Catalunya provinent d'un poble de Castella, previ pas per les acadèmies i els ministeris de Madrid. No va ser el primer ni l'últim funcionari vingut de fora que va deixar les seves grapes castellanitzadores en la nostra toponímia o els nostres cognoms.

Retall del mapa planimètric de Sant Llorenç Savall del 1920, centrat a la "Carena del Pagés".

L'any 1921 el topògraf José Mena (que tampoc sembla vingut de Camprodon) va realitzar els treballs de camp del mapa planimètric de Mura, també per a l'Instituto Geográfico y EstadísticoAquí torna a sortir el topònim, però amb una grafia un pèl diferent, "Carena del Pajés", i escrit literalment entre cometes. Aquest topògraf va tenir la honestedat i la prudència d'escriure alguns dels topònims que havia sentit de la boca de la gent del país entre cometes. Jo entenc que, fent això, el topògraf assumia el seu pregon desconeixement de la llengua catalana i, per tant, la seva incompetència per entendre i escriure correctament el que li deien. Esmento alguns exemples colpidors com ara la "Coma de Ambila" per la Coma d'en Vila, "El Cahoz" pels Caus, "Casa de La Avall" per casa de la Vall, o "Castillo de S. Jey" per Castell de S. Lleïr".

Retall del mapa planimètric de Mura del 1921, centrat a la "Carena del Pajés".

Si d'alguna manera volem entendre el que va passar amb el topònim de la carena haurem de tenir en compte diferents factors. Primer, la gent del país que acompanyaren als topògrafs al principi del segle XX (alcaldes i regidors dels pobles, amos i masovers de masos), tots ells, eren catalanoparlants, i alguns a dures penes sabien parlar un castellà enxampurrat. Segon, la majoria dels regidors i dels masovers eren semianalfabets, i el poc que havien après a escriure a l'escola era amb normes ortogràfiques del castellà. Tercer, potser parlaven un català amb la fonètica ioditzada pròpia sobretot dels ambients rurals del bloc oriental de dialectes, que fa que en paraules com ull, rella, paller, fulla la grafia ll, que s'hauria de pronunciar [ʎ], s'articuli com a [j] (i consonàntica), o sigui, de la mateixa manera que ho pronunciaria un castellà vingut de fora.
 
La meva hipòtesi és que els oriünds que van acompanyar als topògrafs durant els seus treballs de camp al principi del segle XX van voler dir "carena dels Pallers", però amb l'articulació ioditzada de la ll i amb l'emmmudiment de la r final també propi del català oriental, i els estrangers (culturalment i lingüísticament parlant) van entendre i escriure un altra cosa. Els topògrafs, fent una assimilació a les normes ortogràfiques del castellà del que havien escoltat, haurien d'haver escrit una cosa semblant a "carena dels Payés". Una altra opció seria que la gent del país que els va acompanyar no articulessin la iodització en el mot "Pallers", cosa que és possible perquè no ho feien ni ho fan actualment tots els parlants del bloc oriental del català. Aleshores, el so, desconegut per a ells, de la consonant lateral palatal [ʎ] de la ll no sabrien o dubtarien com escriure'l, i podrien arribar a posar "carena dels Pajés" o "carena dels Pagés"; tot intentant seguir a cegues (o amb la intermediació ben intencionada d'un natiu) les regles d'un català que tot just s'estava normalitzant. Una darrera opció que veig possible és que els topògrafs coneguessin el significat del mot "paller" i, intentat ajustar-la a la ortografia de l'idioma que coneixien ("pajar"), l'escriguessin amb j; així donaríem explicació a "carena dels Pajés". Ja sé que tot el que raono en aquest paràgraf no deixa de ser una especulació del que podria haver passat realment, però jo crec que està ben fonamentada.

També crec interessant afegir algunes dades que el Diccionari Alcover-Moll (el diccionari més complet de la llengua catalana i els seus dialectes ) aporta sobre la paraula paller. Primer, que existeixen dues variants ortogràfiques antigues: payler (documentada al segle XIII per l'IEC) i payer (feta servir per l'escriptor mallorquí de la segona meitat del segle XIX Gabriel Maura). Segon, que també és acceptada l'entrada paier, que et redirigeix a paller

Com ja he indroduït anteriorment, els Pallers de la muntanya de Montserrat són unes altres conegudes roques amb forma de paller. El que no he explicat és que existeix un paral·lelisme gairebé mimètic entre l'origen d'aquest topònim de la muntanya veïna i el de la carena del Pagès de Sant Llorenç del Munt, i que tot seguit exposaré.
 
Gràcies al completíssim web TOT MONTSERRAT del Jordi López Camps, es pot tenir lliure accés en alta resolució al Mapa Topogràphic de la Montanya de Montserrat, publicat per la Revista Montserratina (la comunitat de monjos i companyia) l'any 1909. Aquesta va ser "la primera cartografia fidedigne de la muntanya". Si anem a mirar el sector de "Los Pallers i de l'"Era dels Pallers", veurem que al sud apareix un topònim allargassat de sud a nord que diu "Canal del Pages". 
 
Retall del Mapa Topogràphic de la Montanya de Montserrat del 1909, centrat a "Los Pallers".

Ja ens comencem a situar. Si ara anem a consultar el mapa que el monjo de Montserrat Ramon Ribera i Mariné va fer per acompanyar el seu llibre guia Caminant a Montserrat de l'any 1975, veurem que aquesta "Canal del Pagès" mencionada uns 65 anys abans no és més que l'enfilat i acanalat tram final d'un llarg camí que va des del poble del Bruc fins a "Els Pallers" i "L'Era dels Pallers".
 
Retall del mapa de Montserrat del monjo Ramon Ribera i Mariné del 1975, centrat a "Els Pallers".

Com es veu als dos mapes, aquesta "Canal del Pagès" formava part del camí directe per anar del poble més proper, el Bruc, fins als Pallers. Així que el nom original d'aquesta canal que donava l'accés final a la carena on senyoregen els Pallers havia de ser realment "Canal dels Pallers". No podria ser de cap altra forma. D'una forma anàloga al que va passar amb el topònim de la Carena del Pagès de Sant Llorenç del Munt, el mot "Pallers" original del llenguatge oral va acabar potinejant-se i deformant-se en "Pages", i després "Pagès". Com ja he insinuat abans, això podria ser degut a diversos factors. Primer l'origen del topònim en el llenguatge oral de la gent del país, que majoritàriament era semianalfabeta i que, si sabia escriure, ho feia amb les normes ortogràfiques del castellà. Segon, la evolució ortogràfica (no normalitzada) i la complexitat fonètica que en la llengua catalana han tingut paraules com "Paller". I tercer, la possible intromissió de persones vingudes de fora que desconeixen l'idioma del país.

El darrer punt que cal analitzar és com aquest topònim tan important, que designa la principal carena del massís de Sant Llorenç del Munt, va poder ser potinejat d'aquesta forma sense que les persones de cultura (l'elit de l'excursionisme científic i filològic) dels anys 20 i 30 del segle XX se n'adonessin, i d'aquesta forma quedés fixat per sempre als mapes. El primer i més prevalent responsable va ser la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del CET de l'any 1935, acompanyada del seu Mapa topogràfic de St. Llorenç del Munt
 
Aquest mapa va ser fet "a escala de 1:15.000 amb corbes de nivell de 10 metres, el qual comprèn a part central de la muntanya", tal com es diu a la pàgina 127 de mateixa Guia. Es pot afegir que la pàgina 4 explica que "La part monogràfica d'aquesta guia és deguda al pare escolapi Joan Solà, soci honorari del CET.  En la confecció del mapa i gràfics han intervingut els senyors Escuder, Gorina i Duc". Per anar al detall de les fonts documentals que aquests 3 o 4 elements (en el sentit positiu del terme) del CET van fer servir per alçar i confeccionar aquest mapa hem d'anar a la pàgina 125, entre la part monogràfica i la dels itineraris. "Els mapes que acompanyen aquesta Guia han estat compostos a base de les dades de l'Institut Geogràfic i Cadastral i completats amb estudis topogràfics realitzats pel Centre Excursionista de Terrassa, sota la direcció de personal tècnic". Per tal de completar aquest extracte es pot afegir que l'Instituto Geográfico i Catastral va ser el predecessor en les seves funcions de l'Instituto Geográfico y Estadístico esmentat uns paràgrafs amunt; i que va ser responsable de fer els aixecaments per municipi a escala 1:25.000 mitjançant les seves brigades topogràfiques, que van ser enviades a tots els municipis de l'Estat per fer el treball de camp. Aquest és el cas dels mapes planimètrics de Sant Llorenç Savall i de Mura mencionats abans, i de molts altres municipis de Catalunya. 
 
Per què dic que aquest Mapa topogràfic de St. Llorenç del Munt del CET de l'any 1935 va ser responsable de l'error en el topònim de la carena del Pagès? Perquè va ser el primer fet a casa nostra i pels nostres excursionistes que va incorporar aquest topònim embrutat, que no havia passat pel sedàs de la correcció etimològica i ortogràfica de la llengua pròpia del país, el català. Si consultem aquest mapa, veurem que van copiar, tal qual, el que assenyalava el mapa planimètric de Sant Llorenç Savall del 1920, "Carena del Pagés". Fins i tot, amb l'accent tancant a l'é de la paraula pagès ("el qui es dedica al conreu de la terra"); quan ja feia uns quants anys que l'idioma s'estava normalitzant, i tres anys de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Altres topònims del mapa apareixen correctament accentuats amb la è, com "Santa Agnès" o "Pèlecs"; inclús el "Sot de la Bóta" surt amb l'accent diacrític fabrià (Normes ortogràfiques de l'any 1913) a la ó que el significa com a "recipient de fusta cilíndric que servei per contenir vi o altres líquids".
 
Retall del Mapa topogràfic de St. Llorenç del Munt del CET de l'any 1935, centrat a la "Carena del Pagés"

S'ha de notar que al llibre de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt no apareix el topònim de la Carena del Pagès, tant a la part monogràfica com a la dels itineraris. A l'ITINERARI 2 de la pàgina 171 se l'anomena "camí carener que mena al turó del Montcau" o simplement "camí de carena"; i a partir de l'enforcall amb el camí "que va vers ponent cap a la banda de les Fogaroses" i ja de baixada cap al coll d'Eres se l'anomena "carena de la Sesta de l'Arç". Aquesta última és una interessant dada que em fa encaboriar. On sí apareix de forma obligada el topònim en estudi és al recull de l'INDEX TOPÍNIMIC final de la pàgina 257, però només ho fa per indicar la quadricula de llur situació en els mapes (tant en el del 1935 com en el del 1963 que vindrà), "7F Pagès, carena del." Advertim que aquí es va corregir l'accent obert è normatiu, acabant d'ajustar definitivament el topònim al significat de "el qui es dedica al conreu de la terra".

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt va ser un llibre cabdal. De forma que el mapa del CET del 1935 que l'acompanyava va ser la referència que van copiar els posteriors mapes de Santiago de Quadres del 1945, de l'Editorial Alpina del 1946, i, per descomptat, els mapes del CET del 1963 i del 1988. Així que va servir per fixar la toponímia del massís de Sant Llorenç i de la serra de l'Obac. Segons el meu parer, la major part de les vegades van adaptar els topònims a la flamant correcció de la normativa ortogràfica de forma encertada; però en alguns casos, com aquest estudiat de la carena del Pagès, sense adonar-se'n, els van ficar un gol per tota l'esquadra; i encara ho estem arrossegant...

Em falta assenyalar unes altres dades documentals sobre el topònim de la carena dels Pallers, que és com jo crec que la volien anomenar la gent de la contrada que va acompanyar a la brigada de topògrafs que estava aixecant els mapes al principi del segle XX. En el Recull toponímic de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata del 1928 dalt mencionat, el topònim carena del Pagès o carena dels Pallers no apareix enlloc, però sí ho fa "el Paié" o Paller situat en un dels seus cims. Per tal de referir-se a la carena, l'historiador Cardús de boca del masover de la Mata l'anomena descriptivament "carena del coll d'Eres a la cova del Drac" o "camí del coll d'Eres a la Mola" quan es refereix al camí. Per altra banda, el propietari de l'heretat de can Pobla, que comprenia gran part de la Mola de Sant Llorenç del Munt fins al Òbits, Santiago de Quadres, l'anomenava "Camí a Coll d'Eres i al Moncau" en la seva Descripció toponímica de la muntanya de Sant Llorens del Munt del 1945; i no sortia dibuixat cap Paller o Pagès.
 
A mode de resum final, recalcaré que la carena del Pagès realment era anomenada carena dels Pallers per la gent que vivia i treballava al massís, com a mínim, des del principi del segle XX. Crec que és "Pallers" en forma plural perquè és l'única forma d'explicar la s final de "Pagès", que finalment ens ha arribat. També, com ja s'ha explicat abans, la r final va desaparèixer del topònim avui establert per l'emmudiment propi dels dialectes del català oriental. I, per últim, la ll de "Pallers" va derivar cap a la g per diverses circumstàncies fonètiques i ortogràfiques de l'evolució d'una llengua catalana que durant segles havia estat mancada d'unes institucions pròpies que la fixessin amb una norma. Crec que aquestes afirmacions queden confirmades amb la correspondència germana del topònim dels Pallers de la muntanya de Montserrat, que ja ha sigut explicada. La utilització del plural en la forma del topònim original, conseqüentment, comporta que els fills de pobles i les masies del massís comptaven amb que hi havia més d'un paller de roca al llarg de la carena. Un paller ja l'hem documentat sòlidament dalt del serrat Roig, però la situació de l'altre o els altres pallers ja s'obre a interpretacions. Un altre podria ser el "Turó d'Apaierets" o Paller de les Fogueroses, encara que no es troba a la carena principal (si tenim en compte l'eix coll d'Eres - cova del Drac), sinó en un important estrep secundari que precisament acaba morint en aquest paller.

Per acabar, vull dir que l'objectiu final d'aquest estudi no és canviar el topònim de la carena del Pagès de tots els mapes topogràfics i excursionistes, que a aquestes altures ja és ben ferm. El que sí desitjo és treure a la llum pública un error produït per la fonda feblesa que la nostra llengua tenia no fa pas tant de temps, només 100 anys. També vull exonerar de tota culpa als membres del CET del passat que van ancorar aquest topònim erròniament, perquè la seva tasca altruista tenia com a finalitat tot el contrari.

FONTS D'INFORMACIÓ:
 
Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194701)

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l'any 1935 i redactada en la seva part monogràfica per l'excursionista i pare escolapi Joan Solà. 
 
Oscar Masó i Garcia, autor del llibre Descobrint la Castellasa de can Torras i els seus voltants. Editat per Farell Editors l'any 2008.
 
Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Matadepera. Pagesos i menestrals. Publicat per Editorial Ègara l'any 1988.

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any VI. Número 27 (gener - febrer de 1924). He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig. (https://ccbe.feec.cat/sphider/search.php?catid=140)

Cartoteca Digital de l'ICGC. Mapa planimètric de Sant Llorenç Savall de l'any 1920. Mapa planimètric de Mura de l'any 1921. (http://cartotecadigital.icc.cat/)
 
La pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/)
 
Jordi López Camps, autor de la pàgina web TOT MONTSERRAT (https://totmontserrat.cat/
 
Diccionari Alcover-Moll o Diccionari català-valencià-balear. Editorial Moll. (https://dcvb.iec.cat/)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades. Edició del 2020.

diumenge, 13 de març de 2022

LOCALITZAT EL FORN DE PEGA (REALMENT DE CALÇ) QUE EL MIQUEL BALLBÈ VA TROBAR A CAN POBLA ALS ANYS 80 (MATADEPERA)

El matadeperenc Miquel Ballbè i Boada, a més a més de ser alcalde del seu poble, als anys 80 del segle passat va estudiar i publicar molts llibres sobre els antics elements del patrimoni rural (forns de calç, forns d'obra, masos rònecs, etc.) que va trobar al llarg del terme de Matadepera. També va escriure llibres d'història local sobre els origens dels masos de diversos municipis del rodal del Parc Natural. Un dels pocs misteris que encara faltava per resoldre sobre els molts elements del patrimoni emboscat que va publicar als seus llibres era la ubicació d'un forn de pega que havia trobat prop de can Pobla. 

El primer llibre on l'estudiós parla d'aquest forn de pega és Matadepera. Pagesos i menestrals (any 1988). A la pàgina 43 l'autor va deixar escrit: "L'obtenció de pega mitjançant forns no podem dir que fos una indústria molt arrelada a Matadepera; però tenim dades concretes de la seva existència i fins i tot estem en condicions de poder adjuntar en aquest estudi unes fotografies de la prospecció d'un d'ells, situat vora can Pobla."

Retall de les tres fotos en blanc i negre del forn de pega que apareixen al llibre Matadepera. Pagesos i menestrals de l'any 1988

Poc després, l'any 1989, va publicar el llibre Calaix de Sastre de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquí, a la pàgina 160, l'autor diu una cosa molt semblant, però canviant el context general i la refèrencia de la ubicació del forn de pega. "L'obtenció de pega mitjançant forns no podem dir que fos una indústria molt arrelada a la muntanya de Sant Llorenç, però tenim dades concretes de la seva existència, i fins i tot estem en condicions de poder adjuntar en aquest treball una fotografia d'un d'ells situat molt a prop del cim de la Mola."

Retall de la foto en blanc i negre del forn de pega que apareix al llibre Calaix de Sastre de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de l'any 1989. És repetida del llibre anterior.

L'any 2000 el senyor Ballbè va publicar el seu últim llibre, Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia, on esmentava per darrera vegada aquest forn de pega i la seva ubicació aproximada, i en donava alguna pista més. "Forn de pega - A la contrada de can Pobla, queden les restes d'un forn de pega. Encara que està a peu d'un camí que puja a la Mola, és difícil de trobar-lo. Terme de Matadepera. (17-C) *" El combinació 17-C fa referència a una gran quadrícula sobre el mapa del CET del 1988 que abasta can Pobla i el seu rodal; així que no aporta cap pista extra.

Duia ja mesos donant-li voltes al cap. Ho havia demanat a grans coneixedors de la muntanya de Sant Llorenç; però caps d'ells havia vist mai aquest petit forn i, per tant, no sabia exactament on era. Fins i tot li havia demanat a l'Antoni Garcia (à) Pintoret abans de la seva sobtada mort el gener passat. El Pintoret, a més de ser un gran coneixedor de tot els massís, havia treballat desemboscant i arranjant el camí de la canal de can Pobla, però em va confessar que no n'havia sentit a parlar d'aquest forn.

Amb les escasses pistes que tenia, el diumenge 13 de març l'Armegol Gelabert i jo vam concertar una matinal amb el poc esperançador objectiu de retrobar-lo. Vam deixar el cotxe a l'aparcament de can Robert i vam pujar a can Pobla seguint el camí vell. Des d'allà, el camí de la canal de can Pobla és el de més entitat de tots els que pujaven i encara pugen a la Mola; així que el vam resseguir tot apamant cada replanet i relleix que quedés sota el camí, o sigui "a peu de camí", a la recerca d'un petit clot de planta circular. Si més no, així es com vam entendre la breu descripció del senyor Ballbè. Vam deixar el desviament del Bolet i el Mal Pas de can Pobla a l'esquerra i vam continuar per sobre la cova dels Toixons. En arribar al desviament que a l'esquerra puja a la Mola per la canal, vam pensar que l'humit alzinar que hi creix no podia acollir un forn de pega que s'alimenta amb pi, ginebró o càdec; així que vam continuar recte pel camí que duu a la cova del Frare. Al cap de poc vaig veure un clap de roca amb orientació solella on hi abundaven els pins i els ginebres. Hi vaig baixar fins a topar-me amb un antic pal de la línia telefònica que pujava a la Mola. Aquí vaig girar a l'esquerra (ponent) per endinsar-me de nou a l'alzinar d'un ramal secundari de la canal de canal Pobla. És aquí on vaig trobar l'olla del forn de pega que apareixia a les fotografies en blanc i negre dels llibres del Miquel Ballbè! Uns 20 metres sota el camí que baixa a la cova del Frare.

Coordenades del petit forn de calç de can Pobla (Datum WGS 84 = ETRS 89): N 41.63784º E 2.01886º

Vaig cridar a l'Armengol, que m'esparava dalt al camí. Encara que no estava gaire cobert de vegetació, vam desbrossar una mica el seu perímetre. Vam anotar que la orientació de la boca de foc és sud; i el vam amidar: el canó té un diàmetre aproximat de 1.5 m, la paret nord és la que està millor conservada i té uns 2 m d'altura, la paret sud (la de la boca de foc) només conserva 1.2 m d'altura. Després, recollint i manipulant les pedres blanques que hi havia aigües avall del forn, vam poder copsar que algunes d'elles eren restes de calç apagada (morta) que en una pretèrita fornada de calç havien sigut rebutjades per estar mal cuites. En aixecar la vista, entre la malesa, vam observar que el forn estava situat al costat d'una ampla i antiga plaça carbonera on hi descansaven un gran nombre de còdols calcaris que havien arribat rodolant vessant avall. Vam resseguir l'antic camí d'accés a plaça, i al seu llarg tot era ple de més còdols calcaris que havien aturat la seva devallada en aquell relleix de camí. Els indicis eren molt clars; el senyor Ballbè es va esquivocar a l'hora d'assignar la tipologia d'aquest petit forn excavat al marge. Realment era un petit forn de calç!

Com ja vam poder veure amb el petit forn de calç de la riba esquerra del torrent del Llor entre Terrassa i Vacarrisses, quan la matèria primera d'un forn de calç són els códols calcaris arrossegats i amuntegats pel corrent d'aigua o pel rost vessant, la mida del forn de calç que es fa servir per a la seva cuita ha de ser per força petita. És una llei simple: a poca quantitat de matèria primera, petit tamany de fornada. Aquesta hipotesí havia de ser contrasta amb la troballa d'una espaiosa i generosa boca foc a la part baixa de l'olla de forn. I així va ser! En furgar a la banda sud del petit canó, vam veure que la part superior d'una petita arcada començava a treure el cap. Després de treure a la llum uns 10 cm d'arcada, vam calcular que sota aquell gruix de sediment deuria tenir una amplada d'uns 50 cm.

Perspectiva general del talús argilós on està excavat el petit forn de calç

Detall del petit marge de pedra de contenció conservat al costat sud-oest

Es veu el forat de la petita boca de foc i una part del canó excavat al marge terrós

Es veu el forat de la petita boca de foc i una part del canó excavat al marge terrós

Detall de la boca de foc des de l'exterior

La paret nord del l'olla des de dalt

La paret sud del l'olla des de dalt

La paret sud-est del l'olla des de dalt

S'entreveu colgada l'arcada de la boca de foc a la base de la paret sud de l'olla

Recull de pedres de calç apagada que van ser rebutjades per estar mig cuites.

Aplec de còdols calcaris aturats al relleix del camí d'accés a la plaça carbonera i al forn

Més còdols calcaris aturats al relleix del camí d'accés a la plaça carbonera i al forn

Croquis del traçat camí principal que baixa a la cova del Frare amb l'embrossat ramal que duia a la plaça carbonera i el forn de calç


FONTS D'INFORMACIÓ:

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Matadepera. Pagesos i menestrals. Publicat per Editorial Ègara l'any 1988.

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Calaix de Sastre de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Autoeditat l'any 1989.

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Publicat per la Diputació de Barcelona amb la col·laboració del Centre Excursionista de Terrassa l'any 2000.
 
Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020 a la venda als millors centres excursionistes de la comarca.

 

dijous, 23 de setembre de 2021

POPURRI DE TROBALLES PATRIMONIALS ENTRE CAN ROBERT I CAN GARRIGOSA (MATADEPERA)

Per una temporada deixo l'aventura de la Montserrat i torno a casa: Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.

Aquest estiu vaig estar barrinant sobre quin seria el traçat original d'alguns camins històrics que discorrien pel terme de Matadepera, com són el camí ral de Coll de Daví entre el carrer de Sant Joan i la Barata, el camí Moliner, el camí ral de Sant Llorenç Savall i Sant Feliu del Racó o el camí vell de can Torres. Vaig pensar que a l'Arxiu Municipal de Matadepera (AMMAT) podria trobar algun mapa antic que em donés alguna pista. Després de telefonar a l'Ajuntament i concertar una cita, l'últim dia del mes d'agost vaig anar-hi. La Núria Gómez, l'encarregada de l'arxiu, ja em tenia preparats els arxivadors amb la documentació que li havia demanat prèviament. Després d'una hora fullejant, vaig veure que l'única cartografia antiga que conservaven i que em podia ser profitosa era el mapa del Cadastre Parcel·lari de Matadepera de l'any 1940. Aquest treball topogràfic del cadastre parcel·lari va ser fet per l'enginyer geògraf José Núñez, cap de la brigada topogràfica de parcel·lació de la província de Barcelona. Al principi de la dècada del 1940, aquest mateix enginyer en cap també es va encarregar de fer els plànols del cadastre parcel·lari dels termes de Terrassa, Vacarisses i Rellinars, entre d'altres. Finalment no havia trobat cap informació afegida sobre l'antic traçat d'aquests camins, però sí una detallada fotografia dels actius agrícoles de Matadepera l'any 1940. Com era d'esperar, en aquesta fotografia apareixien dibuixats i nomentats alguns elements del patrimoni agrícola que avui són oblidats...

Vaig muntar-me una ruta per visitar tres potencials elements de l'òrbita de dos masos veïns i comunicats dreturerament pel camí Moliner: can Robert i can Garrigosa. Eren tres elements que apareixien al mapa del Cadastre del 1940, però que actualment eren desconeguts. Primer un forn de planta de rectangular sota can Robert, després un pou circular i un petit safareig sota can Garrigosa, i finalment una bassa a peu del camí Moliner que continua cap a can Pèlags. 

En proposar fer aquest petit itinerari de descoberta a l'Armengol Gelabert i el Quim Solbas van respondre afirmativament, i el matí del diumenge 12 de setembre ens vam plantar amb el cotxe a l'aparcament de can Robert.

FORN D'OBRA O CORRAL DE CAN ROBERT

Retall del polígon 8 del Mapa del Cadastre Parcel·lari de Matadepera de l'any 1940 (Arxiu Municipal de Matadepera - AMMAT)

Primer vam anar sota l'últim revolt de la pista que condueix a can Robert des de la urbanització del Pla d'en Pere Barata. A escassos 40 metres de la masia. Segons l'antic mapa de l'any 1940, al vessant dret d'un torrent hi havia un "Horno" de planta rectangular que encara conservava una coberta (perquè el geògraf el va pintar de color vermell); i al vessant esquerre una bassa de planta circular. Per definició, un forn de planta quadrangular hauria de ser un típic forn d'obra o teuleria del segle XVIII o XIX, però que tingués coberta era estrany. En arribar vam trobar les restes d'un gruixut pany de paret de pedra lligada amb morter de calç d'uns 3 metres d'alçada màxima per uns 4 d'ample. L'extrem oest s'havia esquerdat i havia caigut d'una sola peça, però es veu clarament que antigament la paret feia cantonada i continuava cap al nord fent un angle recte. Als 2 metres d'alçada el parament sud del pany conserva tres petites obertures i mitja emmarcades amb maons, però estan cegades i no tenen sortida al parament nord, com si posteriorment s'haguessin obviat en eixamplar el gruix de la paret. Uns metres a l'oest de les ruïnes, en un replà del torrent, vam trobar un munt de bocins de diverses peces d'obra cuita (teules i pitxolins) que no tenien cap pegat o restes de morter; podríem dir que eren "verges".

Sobre la funció que van tenir aquestes dues parets en forma de "L" actualment conservades, el Quim Solbas m'explicà que aquella paret amb petites obertures era típica d'un corral o cobert d'animals (ovelles o cabres). També s'ha de dir que posteriorment el Quim va comentar-li l'existència d'aquesta paret a l'expert castellarenc Joan Roure, aquest li va respondre que aquests antics corrals tenien una coberta feta de bigues i cabirons de fusta, i pitxolins i teules; justament les peces d'obra que trobem uns metres enllà. Aquesta hipòtesi vindria refermada amb el fet que l'any 1940 les actuals ruïnes tenien coberta. 

Jo, per la meva part, penso que era un forn d'obra. Primer perquè al mapa del 1940 està indicat com a "Horno". Després perquè, baixant a mirar l'escampall d'obra cuita, vaig fixar-me que tot aquest marge del torrent és un estrat d'argila vermella molt neta, amb poques impureses de pedres. Això li dóna la condició ideal per ser un terrer d'extracció d'argiles. A més, la bassa que hi va haver al costat (vessant esquerre) era el complement necessari d'un forn d'obra, ja que es necessita abundant aigua per pastar l'argila i acabar donant-li forma. Per últim, perquè l'historiador local Miquel Ballbè en el seu llibre Calaix de Sastre de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac (1989) en un llistat de forns d'obra moderns (no de tipologia ibèrica) destaca "el forn del mas Gabi, el de can Torras, el de can Pobla, i el de can Robert" sense donar més explicacions ni fotografies. També s'ha de dir que aquest mateix historiador en el llibre Matadepera. Pagesos i menestrals (1988) en destaca "el forn del mas Gabi, el de la casa de la Barata, el de can Torras i el de can Pobla" i de tots ells n'aporta una fotografia. Resumint, que el senyor Ballbè va mencionar un forn d'obra a can Robert, però no en va publicar cap foto; potser perquè als anys 80 el seu estat de conservació ja era pèssim?

Coordenades del forn d'obra o corral de can Robert (ETRS89): N 41.632797º E 2.005096º

A tocar de la pista i sota aquesta alzina es troben les restes

Parament nord del pany de paret llarg

En primer terme el pany de paret curt i darrere el pany llarg

Parament sud del pany de paret llarg amb les tres obertures i mitja

Dues obertures emmarcades amb maons del parament sud

Extrem oest del pany de paret llarg aterrat d'una sola peça amb una obertura

Bocins de diverses peces d'obra cuita (teules i pitxolins)

POU DE CAN GARRIGOSA

Retall del polígon 1 del Mapa del Cadastre Parcel·lari de Matadepera de l'any 1940 (Arxiu Municipal de Matadepera - AMMAT)

El següent punt d'interès de la jornada era al marge hidrogràfic dret del torrent de can Garrigosa, sota mateix de la masia homònima. Allà hi havia d'haver un "Pozo" de planta circular i un petit "Sofaret" (safareig) al seu costat est. Arribar-hi no va ser fàcil per culpa de l'espessa bardissa que actualment ocupa el torrent. Vam prendre el camí Moliner entre can Robert i can Garrigosa i, en arribar al buc del torrent de can Garrigosa, el vam remuntar com vam poder fins a les coordenades que havia introduït a l'aparell GPS (després de fer un calibratge de l'antic mapa). Un cop a la "zona 0" no vam trigar ni un minut en trobar el que cercàvem. Colgat sota la bardissa, el Quim va entreveure una paret de pedra; acabava de trobar el pou de can Garrigosa!

El Quim i l'Armengol es van quedar al pou estassant tot el perímetre. Hi havia molta feina! Jo vaig continuar avançant cap a l'oest per veure si trobava el safareig. Del petit safareig no en vaig veure res, però molt a prop del pou, al marge superior d'un replà, vaig veure la fosca olla excavada d'un forn de calç. Aquest forn de calç no apareixia dibuixat a l'antic mapa de Cadastre, però era una gran troballa. El vaig deixar estar per a més tard i vaig tornar a ajudar als companys amb el pou.

Després de més d'una hora de desbrossament, vam amidar el pou. El diàmetre interior (el del forat excavat) mesura 1.10 metres. El gruix de la paret de pedra del brocal és de 0.50 metres. Sumant-ho dóna un diàmetre exterior de 2.10 metres. L'orientació de l'espai obrat destinat a ubicar l'operari que havia de pouar l'aigua és la sud. En aquella data, la fondària del mirall d'aigua era d'uns 12 metres, però buit podria arribar a 15 metres, o més. Les parets interiors del pou estan folrades de pedra els primers 5 metres aproximadament. Els pilars de pedra lligada amb morter que van sostenir la biga de la corriola fan 0.80 metres d'alçada des de la part superior del brocal i 1.00 metres des de la part inferior. 

Tot i l'ensulsiada del costat sud, sembla que el pou tenia un accés o buit al brocal per tal de facilitar les maniobres amb la corda i el cubell ple d'aigua. A la meitat sud (i lleugerament inferior) del brocal trobem aquest trau que estava bastit amb tres grans lloses que encara es conserven a lloc.

Quant a la seva conservació, tot el perímetre circular de la parament exterior del brocal està envoltat i subjectat amb un cable d'acer trenat al qual li han donat diverses voltes. Això ho van haver de fer perquè després d'una important torrentada la meitat sud del pou va quedar descalçada, i corria el perill d'esfondrar-se completament.

Coordenades del pou de can Garrigosa (ETRS89): N 41.63623º E 2.00315º

L'Armengol Gelabert i el Quim Solbas sobre el brocal del pou de can Garrigosa

El pou de can Garrigosa. Es veu el costat sud descalçat.

El costat nord-est del pou de can Garrigosa

El costat nord del pou de can Garrigosa

El pou de can Garrigosa i el Quim pujant a la banda superior

L'interior del pou des del brocal nord

La meitat sud i inferior totalment descalçada

Des de la part inferior (sud) descalçada, les restes de l'espai destinat a pouar l'aigua

Des de la part inferior (sud) descalçada, les restes de l'espai destinat a pouar l'aigua

Des de la part inferior (sud), el forat que el descalçament va produir a la paret folrada de pedres.

Des del forat inferior produït pel descalçament, la paret interior del pou folrada de pedres

L'interior del pou des de l'actual accés inferior

FORN DE CALÇ DE CAN GARRIGOSA II 

Un cop enllestit el pou de can Garrigosa, els tres ens vam apropar al veí forn de calç de can Garrigosa.

Després de desbrossar-lo una mica, vam prendre nota de les seves dimensions i característiques. La boca de foc té orientació sud. El seu un diàmetre és de 4.50 metres. Conserva la volta de pedra d'accés a la boca de foc, tot i que està completament colgada per la banda exterior; en canvi, per la banda interior encara es veu una mica. La volta és un arc pla o rebaixat de pedres posades al rastell, que és el típic de les voltes dels forns de calç antics. La volta de la boca de foc mesura 1.00 metre d'amplada.

Coordenades del forn de calç de can Garrogosa II (ETRS89): N 41.63634º E 2.00348º

El forn de calç de can Garrigosa de lluny

El forn de calç de can Garrigosa. El cau horitzontal va a parar a la colgada arcada de la boca de foc.

El forn de calç de can Garrigosa més a prop

El terra de l'olla del forn de calç de can Garrigosa

Des de l'interior s'entreveu la volta de pedra de la boca de foc

Des de l'interior s'entreveu la volta de pedra de la boca de foc

Des de l'interior s'entreveu la volta de pedra de la boca de foc

Paret de l'olla del forn de calç

Paret de l'olla del forn de calç

Per sortir d'aquell tram de torrent embardissat, vam decidir pujar en sentit nord, tot creuant antics bancals de conreu amargenats. I finalment vam arribar a contactar amb l'ampla pista que revolta el torrent de can Garrigosa.

Traçat aproximat del millor accés al pou i forn de can Garrigosa sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. Neix a la pista, al costat d'un pi inclinat marcat amb el símbol blau de cova

BASSA DE CAN GARRIGOSA

Retall del polígon 1 del Mapa del Cadastre Parcel·lari de Matadepera de l'any 1940 (Arxiu Municipal de Matadepera - AMMAT)

El mapa del Cadastre Parcel·lari del 1940 situa una bassa d'aigua al voral oest del camí Moliner entre can Garrigosa i can Pèlags

Per començar a tornar a can Robert, vam seguir la pista en sentit oest fins arribar a la punta nord-oest que fa l'actual tancat de can Garrigosa. Segons l'antic mapa, aproximadament per allà hi havia d'haver l'antiga bassa. Vam estar traient el cap fins que el Quim la va trobar justament a l'extrem del tancat, on hi ha la cruïlla de pistes.

La bassa té una planta rectangular de 6 per 4 metres. Està feta de pedra lligada amb abundant morter de calç i algun maó a les cantonades. Actualment no reté aigua per un motiu cabdal: el mur sud-oest té una important esquerda.

Coordenades de la bassa de can Garrigosa (ETRS89): N 41.63795º E 2.00114º

Antiga bassa de can Garrigosa

Antiga bassa de can Garrigosa

Antiga bassa de can Garrigosa

FONTS D'INFORMACIÓ:

Mapa del Cadastre Parcel·lari de Matadepera de l'any 1940 (Arxiu Municipal de Matadepera - AMMAT)

Miquel Ballbè autor del llibre Matadepera. Pagesos i menestrals (1988). Publicat per Editorial Egara l'any 1988

Miquel Ballbè autor del llibre Calaix de Sastre de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Publicat pel mateix autor l'any 1989.

Armengol Gelabert i Quim Solbas. Experimentats excursionistes (i molt més) amb el camp base a Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac. 

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)