Encara que sembli mentida, la descoberta d'aquesta cavitat té com a origen la meva afició per les barraques de pedra seca, i la Wikipedra. Al juliol d'enguany estava navegant pel mapa de Wikipedra tot cercant barraques properes a Vacarisses, el meu particular camp base barracaire; i em va sorprendre veure que algú havia pujat dues bufones barraques al veí terme de Viladecavalls. L'autora de les dues fitxes (codis 15388 i 15389) era una tal María José Rodríguez Soriano, i a l'apartat de comentaris de la fitxa ella explicava que les havia visitat gràcies a què el senyor Lluís Turu del poble de Viladecavalls li havia portat fins a elles. Amb aquestes úniques dades inicials, i amb l'ajuda d'un cercador d'internet i de les Pàgines Blanques telefòniques, vaig acabar comunicant-me amb aquestes dues persones.
La María José em va explicar telefònicament que és regidora a l'oposició a l'Ajuntament de Viladecavalls i que està interessada en recuperar i divulgar el patrimoni ruderal del municipi. També m'explicà que en Lluís és fill de Viladecavalls i coneix la muntanya del Ros com a si mateix, perquè té 78 anys i des de sempre ha voltat per aquests rodals. Com ell mateix diu: "sóc un ocell de bosc"; i aprofita qualsevol oportunitat per agafar el cotxe i voltar per la solella del Ros. Per aquest motiu un dia que la María José enraonava sobre aquest tema amb el seu veí Lluís, ell li va dir que recordava que als anys 80 havia vist una barraca de pedra seca ben conservada prop de can Boada de les Parentes. Així que, a petició de la seva veïna, en Lluís hi va tornar per veure si la retrobava; i sí, finalment la va trobar completament embardissada. Aquell mateix dia, prenent una drecera per tornar al cotxe i de forma inesperada, es va topar amb una altra barraca que també estava ben conservada. Finalment hi van tornar els dos plegats i ella va prendre les dades i les fotografies necessàries per pujar-les a la Wikipedra. En aquella conversa telefònica la María José em va confessar que no se'n sortia bé amb l'aparell GPS, i que segurament les coordenades de les dues barraques no eren del tot correctes. Així que finalment ella va concertar una sortida conjunta amb en Lluís Turu que tenia com a objectiu inicial visitar les dues barraques i geolocalitzar-les acuradament.
Passada la calor de l'estiu, el dissabte 20 d'octubre, en companyia de l'Armengol Gelabert, vàrem quedar davant de cal Mir, la casa familiar del carrer Major de Viladecavalls on viu en Lluís i la seva dona. Ell ens va portar amb el seu tot terreny fins a les dues barraques, i després també ens va ensenyar dos antigots molt interessants. En finalitzar la jornada en Lluís ens va parlar d'un amagatall d'emboscats de la Guerra Civil que coneixia al sector del turó del Ros. Ens va explicar que qui l'havia portat fins aquest antic refugi era en Miquel Margarit de ca l'Àvaro, una casa del carrer de Sant Martí. El Miquel, amb 92 anys d'edat, és un dels homes més grans del poble i encara conserva una molt bona memòria. Nosaltres vàrem respondre que estàvem delerosos de visitar aquell cau d'emboscats i que a la propera sortida conjunta hi havíem d'anar.
Finalment vàrem concertar la següent sortida pel dijous 22 de novembre. Amb l'ajuda del bon cotxe del Lluís, primer ens vam apropar a una perduda barraca que jo havia descobert unes setmanes abans a prop de l'autopista, i no gaire lluny de les altres dues. Després el Lluís ens va ensenyar un forn de calç poc conegut proper a can Boada de les Parentes. I al final de la jornada amb el seu tot terreny vam enfilar l'ampla pista que duu cap al coll de can Margarit. Allà vàrem baixar del cotxe, i el Lluís ens va acompanyar fins a un lloc on ell podia arribar bé caminant (com ja he dit abans en Lluís és un home gran i porta quatre pròtesis: una a cada genoll i dos als malucs). Des d'allà va assenyalar una direcció i una distància aproximada per arribar a la cavitat. Jo vaig seguir escrupolosament les seves indicacions, i en pocs segons vaig albirar una ampla boca d'avenc mig tapada per la vegetació. En arribar al costat de la boca, vaig veure que l'avenc no era gaire pregon (uns 3.5 metres) i que de seguida s'arribava a un pla lleugerament inclinat i de fàcil progressió. A més a més, les parets del petit pou inicial tenen un parell d'esglaonets i agafadors que fan que la baixada sigui relativament fàcil i no calgui corda. Un cop dins, vaig recórrer les dues curtes galeries (deu tenir un recorregut total d'entre 10 i 15 metres); i al final de la més llarga i fonda vaig veure dos petits ratpenats fent la migdiada i unes grans aranyes amb la panxa rodona i gran. Al peu del pou d'entrada em va semblar identificar un petit parament fet per l'home, però estava gairebé colgat per la terra que s'escola per la boca i va acumulant-se a l'interior de la cavitat. Jo no vaig tocar ni furgar res, perquè no tinc els coneixements ni el permís de l'administració per ficar la mà en un potencial jaciment arqueològic com aquest. Geològicament parlant no hi havia dubte, la cova estava excavada en pedra calcària blanca.
Foto de la boca presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de la boca presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre |
Foto de la boca presa per l'autor el dia 25 de novembre |
Foto de la boca presa per l'autor el dia 25 de novembre |
En sortir i tornar al lloc on m'esperava el Lluís, li vaig expressar la meva alegria per la cova i li vaig demanar pel seu nom. Ell em va explicar que el Miquel Margarit l'anomena cova dels Matiners, però que no en sabia el motiu. Jo volia saber-ne més sobre aquella cova tan poc coneguda fora del cercle dels oriünds del poble de Viladecavalls, així que li vaig demanar al Lluís si em podia presentar la font d'informació originària d'aquest cau d'emboscats: en Miquel Margarit. El Lluís em va dir que no hi havia cap problema, i aquell mateix migdia en tornar al poble em va acompanyar fins a la porta de ca l'Àvaro del carrer de Sant Martí. Va picar a la porta i al cap d'una estona va obrir-la un home molt gran amb la cara molt arrugada i que no s'hi veia bé (92 anys); era el Miquel. Després de les presentacions de rigor i preguntat per l'amagatall, el Miquel, molt amablement (es veu que li agrada xerrar), ens va explicar que coneix aquesta cova des que era un infant, quan anava a caçar amb el seu pare per aquests verals. El seu pare va ser qui li va dir el nom amb el que era coneguda per la gent del poble: la cova dels Matiners, i que havia servit d'amagatall pels emboscats del poble que no volien anar al front republicà durant la Guerra Civil. Després, a la vora de l'escalfor de la seva llar foc, el Miquel i jo vàrem continuar xerrant més de dues hores sobre barraques i masos perduts de Viladecavalls; uns temes que ara no venen a tomb.
Aquell mateix vespre, a casa, vaig agafar l'ordinador per profunditzar en l'origen del topònim de la cova. L'únic que tenia clar és que una de les tres Guerres Carlines que es van patir a Espanya durant el segle XIX es va anomenar Guerra dels Matiners i que el seu escenari principal va ser Catalunya. La Viquipèdia diu que la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners fou una guerra civil espanyola del segle XIX emmarcada en el context de l'enfrontament originat en el conflicte de successió dinàstica a la corona d'Espanya conegut genèricament com les Guerres Carlines i que tingué lloc bàsicament a Catalunya entre el 1846 i el 1849. A tall d'anècdota també explicaré que els "matiners" eren anomenats així perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats a primera hora del matí quan l’exèrcit regular encara descansava. Per tant, pel que ens diu el topònim amb el que era coneguda al poble de Viladecavalls, en aquesta cova es va amagar una partida de guerrillers, matiners, a mitjan segle XIX. I pel que m'expliquen el Miquel Margarit i el Lluís Turu també va servir d'amagatall d'emboscats a la darrera guerra civil que va patir Catalunya: la coneguda com la Guerra Civil (1936-1939).
Pel coneixement que tinc de les cavitats inventariades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i rodalies (Espeleoindex i d'altres fonts), jo suposava que aquesta cavitat era inèdita i que, en conseqüència, a la SIS del CET (Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa) estarien interessats en visitar-la i fer-ne la ressenya i topografia de rigor. Així que aquell mateix vespre vaig enviar-li un e-mail al que jo crec que és l'ànima viva d'aquesta associació: el Salvador Vives.
A l'endemà el Salvador em respongué reconeixent que la cavitat podia ser una cosa força interessant. Finalment vàrem concertar una sortida pel diumenge 25 de novembre. Ell va dur els estris per fer les mesures de la cova, i jo el vaig acompanyar fins a la boca de la cova i ajudar en allò què vaig poder. El resultat va ser aquest reportatge fotogràfic i aquesta topografia, que ja quedarà per sempre a l'arxiu de la SIS del CET.
Topografia de la cova dels Matiners feta pel Salvador Vives (SIS del CET) |
Foto de la boca presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto de la boca presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto de l'interior presa amb la càmera del Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto de l'interior presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto dels treballs d'amidament presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto d'un detall de l'interior presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Vam tancar aquella matinal pujant plegats a les ruïnes del mas del Ros, al cim del Ros, i al forat del Vent.
Foto de les ruïnes del Ros presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto del cim del turó del Ros presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
Foto de la boca del forat (avenc) del Vent presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre |
No tinc res més a dir, només agrair, per ordre cronològic, a la María José Rodríguez, al Lluís Turu, al Miquel Margarit, i al Salvador Vives les seves aportacions. Si qualsevol d'ells hagués faltat, aquesta cova no hauria sortit de la foscor documental on ha estat amagada durant tants anys.
P. D: No donaré cap pista addicional de la localització de la cova dels Matiners. Us haureu de conformar amb el què he deixat explicat a les línies anteriors. És per un tema de preservació de la cavitat. Qui vulgui saber-ne més coses haurà de recórrer a alguna de les persones o entitats esmentades a l'escrit, o "pringar-se" i cercar-la personalment amb l'única guia de les indicacions anteriors.
FONT D'INFORMACIÓ:
Lluís Turu de cal Mir, una casa del carrer Major del poble de Viladecavalls.
Miquel Margarit de ca l'Àvaro, una casa del carrer de Sant Martí del poble de Viladecavalls.
Salvador Vives, antic i actiu membre de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.
Josep Comas i Carnicer, autor del llibre QUADERNS D'HISTÒRIA DEL VILADECAVALLS V: Motius i etimològia de les cases de Viladecavalls (editat per l'Ajuntament de Viladecavalls l'any 1996)
Espeleoindex (http://www.espeleoindex.com/)
Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Segona_guerra_carlina)
Article de Vicente Moreno Cullell publicat al blog de Ciències Socials en Xarxa de la revista SÀPIENS (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/30/la-segona-guerra-carlina-els-matiners/)
El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)
Bona feina, David!
ResponEliminaUn bonic fil d'Ariadna el què has estirat.
Jordi Guillemot