dijous, 30 de juny de 2022

LA CARENA DELS PALLERS: LA CARENA I CAMÍ DEL COLL D'ERES A LA COVA DEL DRAC

Aquest estudi consisteix en una indagació (documental, etimològica i ortogràfica) de l'origen d'un dels topònims més importants de Sant Llorenç del Munt: la carena del Pagès.

Primer de tot hem de situar sobre el territori el nucli nominal: el Pagès. Si com semblaria a primera escolta és un antropònim, qui era "el Pagès"? O, si és un topònim, on era aquest "Pagès"? Podria semblar ridícul, però tots els topònims que veiem escrits sobre un mapa tenen un origen i un per què, encara que sigui molt reculat en el temps.
Si era un antropònim, "el Pagès" podria ser el nom d'algun dels masos que històricament han envoltat la carena. Per les diverses publicacions, on es recullen notes d'antigues escriptures i afrontacions dels arxius familiars del masos del rodal, que he pogut llegir, les masies que tenien interessos (trossos de terra) a la carena eren les de la vall de les Arenes (Matadepera), les de la vall d'Horta (Sant Llorenç Savall) i la Mata, la Vall i Sant Lleïr de les capçaleres de Mura.  Així, relacionats amb peces de terra de la carena trobem els cognoms Pons, Mata, Sant Lleïr, Permanyer, Romeu, Busqueta, Pèlachs, Pregona, Marquet, Brossa, Daví, Dalmau, Pobla, Rossinyol, Oliveres, Vall, Comadran, Maduixer, Carner, Comelles, Garrigosa, Rocha, Barata, Parellada, Bufí. En cap dels documents que ha arribat a les meves mans he vist el cognom Pagès.
En canvi, en la mateixa carena sí que coneixem un topònim gairebé homòfon, "el Paié", que apareix al Recull toponímic de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata que l'historiador Salvador Cardús va fer l'any 1928. "El Paié: turonell més alterós de la carena de coll d'Eres a la cova del Drac, a ponent del camí."  Amb aquesta descripció i ubicació crec que la interpretació és unívoca, el turonet o roca més alta de la banda de ponent del camí de la carena és el monòlit cimal que avui es coneix com a serrat Roig. Existeix una excepció a aquesta asseveració, el pla dels Ginebrons; però com el seu nom i la seva morfologia indiquen és molt planer i no té forma de turó alterós o de "paller". 
La cara sud-oest del Paller Roig. Per aquesta banda l'estrat rogenc de pedra pinyolenca que el conforma té uns 4 metres d'altura.

La cara nord del Paller Roig. Per aquesta banda s'observa la màxima potència l'estrat roig, uns 6 metres.

La cara est del Paller Roig. Aquesta és la banda del coll i fa escassos 2 metres. Això permet pujar al seu cim arrodonit fàcilment.
 
Des del cim del Paller Roig, mirant cap al nord-oest, sembla que torna a aflorar el mateix estrat rogenc dalt del morro de la foradada del Tòtem.
 
Situació del Paller Roig sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. El nom Paller Roig ha sigut ideat per mi (David Hernández) perquè penso que és una solució de compromís entre el topònim original del Paller i el nou i també descriptiu del Serrat Roig, aparegut al mapa del CET del 1988. D'aquesta forma es pot diferenciar dels altres pallers de roca del Parc.

Per què dic "paller"? Perquè el topònim "Paié", amb tota seguretat, feia referència a la paraula "paller". Primer de tot perquè són dos mots homòfons, si tenim en compte el fenomen fonètic del ieisme històric o iodització. Tot indica que l'historiador Cardús quan va fer el Recull l'any 1928 no va saber discernir l'origen d'aquest topònim, d'altra forma l'hagués escrit correctament o, si més no, acabat amb "r". Cal recordar que en Cardús, en molts dels topònims, escrivia de boca del masover de la Mata, Jacint Cadevall, la família del qual regentava la masoveria des de feia més de 150 anys. Així que alguns dels noms que va anotar no sabia exactament on eren ni l'aspecte que tenien. Un altre motiu és la semblança física que el petit monticle rogenc del capdamunt del serrat Roig té amb els pallers que antigament es muntaven prop de les eres de les nostres masies.
 
Il·lustracions que acompanyen el mot PALLER al Diccionari Alcover-Moll.
 
Un paller a l'era de can Torrella de Baix (Matadepera). Fotografia del Miquel Ballbé i Boada.

Aquesta semblança amb algunes altres agulles i monòlits de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, de l'Obac i, fins i tot, de Montserrat va ser vista pels seus antics pobladors (pagesos, masovers, boscaters) i els seus primers excursionistes, en una època en que els pallers abundaven al paisatge rural. I, com a conseqüència, van quedar recollits també com a topònims que han arribat fins a l'actualitat. N'hi ha diferents casos que passarem a ressenyar:
 
- El Paller de Tot l'Any. Antigament era anomenat el Muronell pels amos de l'Obac, a causa de la seva indiscutible similitud amb un mugró. Després al mapa planimètric de Vacarisses, fet l'any 1920 pel topògraf vingut de Castella José Mena, és anomenat "Pajé". Com es pot veure, aquest topògraf, que no coneixia la llengua del país, va escriure el topònim que li havien dit pel boca-orella com va poder, i segurament sense arribar a entendre tampoc el seu significat. Al mapa planimètric de Rellinars, que deu ser fet a la mateixa dècada, l'anomenen "Payé"; un cas semblant a l'anterior d'adaptació de la fonètica catalana ioditzada al llenguatge escrit castellà. L'any 1935 apareix publicada la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. En aquest llibre cabdal, que va acabar de fixar molts topònims de les nostres muntanyes, se l'anomena indistintament Paller de l'Obac i Paller de Tot l'Any.
 
El Paller de Tot l'Any o Muronell des de la serra del Pou.
 
- El Paller de les Fogueroses. Fins a on jo conec, és mencionat per primera vegada al número de gener de 1924 de l'ARXIU del CET. A l'apartat de CRÒNICA, una excursió feta el 30 de desembre de 1923 passa per "Canal del Singlà, Font del Paller, Font de les Fugaroses, L'Escaleta" a la regió de les Fogueroses. Aquí era escrit correctament. Després a la Guia Monogràfica del 1935 apareix escrit com "El Paller" tant a l'apartat d'ESCALADES com al mapa que l'acompanyava; però hi ha una excepció on sorgeixen greus dubtes etimològics i ortogràfics, i s'hi afegeix un sufix diminutiu. A la LÀMINA XXXIV apareix un clixé amb la indubtable figura del Paller de les Fogueroses que duu per nom "Turó d'Apaierets"; nom que torna a aparèixer a l'índex de làmines.

El Paller de les Fogueroses des de la vall de Mur. Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

El Paller de les Fogueroses més a prop. Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

- El Palleret de la Castellassa del Dalmau. El mapa del CET del 1988 anomena "Carena del Peiret" a la que baixa del merlet situat a l'extrem est de la Castellasa del Dalmau. Aquest merlet té indubtable forma de petit paller, i segurament és el que va donar nom a la carena que hi davalla. Afortunadament l'escalador Òscar Masó hi va posar ordre i ortografia, i al seu llibre de l'any 2008 Descobrint la Castellassa de can Torras i els seus voltants, a la pàgina 160, ho va deixar clar i català. "La carena del Peiret: Aquesta carena enlairada, plena de privilegiades vistes, ha pres el nom de Peiret com a resultat de la deformació, en la llengua parlada, de palleret, el topònim original. Es referia a l'arrodonida roca del Paller (o Palleret), que es desprèn del vessant nord-est de la Castellasa del Dalmau i que fa de punt d'inici de la carena que estem descrivint. Un fet similar ocorregué amb el Paller de les Fogueroses, destacada roca del massís de Sant Llorenç, que antigament s'anomenava Turó dels Apairets o d'Apairets, deformació de Pallerets" Una nota referenciada esclareix que la font consultada són uns "Comentaris toponímics de Josep Maria Torras Homet". Després a la pàgina 162 enumera els pallers que aquí estem ja ressenyant. "Paller (o Palleret) del Dalmau: [...] Hi ha tres pallers de roca al massís: el de les Fogueroses (citat abans), el famós Paller de Tot l'Any (a la serra de l'Obac) i on som ara".

La Castellassa del Dalmau i el seu Palleret de l'extrem est (dreta) des de la Castellassa de can Torres. Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

El Palleret de la Castellassa del Dalmau de prop (dreta). Fotografia del Lluís Ramon Hernández.

- Els Pallers (de Montserrat). Per explicar l'origen d'aquest topònim simplement copiaré i enganxaré part del que ha escrit en Jordi López Camps al seu web TOT MONTSERRAT. "Els Pallers són un conjunt de roques esmentades en moltes guies d’excursionisme i d’escalada perquè les seves figures esdevenen un perfil singular d’una regió del massís montserratí. Són un conjunt de roques ben visibles des del terme del Bruc, del qual formen part; les perspectives més boniques es poden veure des de la carretera B-111 que surt de l’A2 pujant cap al coll de can Maçana; o bé des del Montgròs admirant llavors la seva vessant llevantina. El nom d’aquestes roques prové del fet que evoquen els pallers que antigament es feien a l’entorn de les masies, o en les eres dels pobles, per guardar la palla. Josep Galobart, monjo de santa Maria de Montserrat, erudit de la història montserratina i de la toponímia de les agulles, roques i indrets de la muntanya, indica que els primers testimonis documentals on s’esmenten els Pallers són uns capbreus. Un d’ells, datat el 1611, es donen els límits del mas Muntanya especifica que “termena a sol ixent ab lo peu de la montaña de Montserrat mitjansant una collada de roques que allies anomenades los payes de la montanya” De manera semblants es dóna la mateixa delimitació en dos altres capbreus, l’un del 1668 i l’altre del 1726." Com es pot llegir a l'apunt notarial extret d'un capbreu del XVII, en el català tècnic i culte de l'època el mot "pallers" actual es va escriure igual que el mot "pagès" en castellà, "payes". D'aquí vindrà la històrica confusió toponímica que més endavant intentarem esclarir, i que és la motivadora d'aquest escrit.

Els Pallers del massís de Montserrat. Fotografia panoràmica extreta del web TOT MONTSERRAT del Jordi López Camps.

Si parem atenció en els trets comuns d'aquestes agulles anomenades pallers, totes tendeixen a ser rabassudes i arrodonides i tenen un cim cònic, com la figura d'un paller de palla que tots tenim al cap.
 
El topònim "Paié" torna a aparèixer més avall en el Recull toponímic del 1928 complementant la ubicació d'una peça de terra que va ser de la Mata. "Penyora del Barata: peça, situada sota el Paié, termenejant amb el camí del Coll d'Eres a la Mola." Com el mateix Salvador Cardús escriu unes línies més amunt: "Les penyores són trossos de terra situats dins la propietat de la Mata, però pertanyen a la Barata. Sembla que es tracta de deixes que un dels propietaris de la Mata féu als seus fiols o parents de la Barata, i els ho cediria en penyora d'una quantitat determinada." Doncs sembla que finalment els Mata no van retornar els diners de la penyora de la peça de terra situada entre "el Paié" (serrat Roig) i "el camí del Coll d'Eres a la Mola"; ja que aquesta franja de terra carenera, que s'acabava a la cruïlla de camins de l'extint Pi Tort, pertanyia a l'heretat de la Barata, tal com indica el mapa del Cadastre parcel·lari de Matadepera de l'any 1940. Actualment, si caminem pel camí de la carena entre "el Paié" i la cruïlla del Pi Tort, veurem que és un tram de terra planera i solella on es conserven encara uns bons marges de pedra seca; era la Penyora del Barata. Per últim, per ser curosos, s'ha d'afegir que els Mata van tenir una altra Penyora del Barata en algun lloc de la serra de la Pola.
 
Retall del polígon 1 del mapa del Cadastre parcel·lari de Matadepera de l'any 1940. He superposat uns indicadors del terme de la Barara i de can Pèlachs, i la ubicació del Paller i de la penyora del Barata. La línia morada representa el termenal o divisòria entre dues propietats.
 
Marges de pedra seca d'antics conreus a la penyora del Barata, a tocar del camí de la carena.

Marges de pedra seca d'antics conreus a la penyora del Barata, a tocar del camí de la carena.

En relació al "Paié" que fins aquí he estat situant de forma argumentada al cim del serrat Roig, vull afegir una anècdota que em va explicar el veterà i incansable excursionista Quim Solbas. Els primers excursionistes de cap de setmana que van trescar el massís a les primeres dècades del segle passat anomenaven aquesta petita roca arrodonida "la Mamella de la Tobella". Es diu que en determinades èpoques de l'any en què el Sol va baix i en unes determinades hores del dia, si puges dalt del cim, la silueta de l'allargassada ombra del turonet rodó cau sobre un roquissar proper fent l'efecte que la persona que s'hi ha enfilat és el mugró d'una gran mamella. No se sap si la senyora Tobella tenia unes grans mamelles, però el que sí sabem del cert és que rodolí és ben rodó.
 
En aquest punt crec que ja es pot asseverar que el bony rocós, bufó i vermellós del cimal del serrat Roig és el "Paié", o més correctament el Paller, del que parlava l'historiador Cardús en el seu Recull de 200 topònims de l'extensa finca de la Mata.

Un cop tenim el topònim del Paller ben lligat al cim del serrat Roig, podem fer un pas més enllà i començar a abordar el topònim de la carena del Pagès. Com ja hem dit al principi, no es coneix cap document antic que esmenti un mas Pagès, o semblant, en tots els encontorns. Encetarem l'afer detallant la primera aparició documental d'aquest topònim.
 
En el mapa planimètric de Sant Llorenç Savall fet pel topògraf Ernesto Almodóvar de l'Instituto Geográfico y Estadístico l'any 1920 apareix el topònim "Carena del Pagés" situat entre el coll d'Eres i els Ginebres o pla dels Ginebrons. Amb aquesta dada clara semblaria que l'argumentació se'n va en orris, però hem de dir que molts de topònims que hi apareixen estan altament deformats o castellanitzats. Per exemple, apareix un "Moncamp" en comptes de Montcau, "Collado de Buxeras" en lloc de Coll de la Boixera del Llop, fins i tot "Bosque Viejo" per al Bosc Vell al Dalmau. Sembla que el topògraf Esnesto Almodóvar va aterrar a Catalunya provinent d'un poble de Castella, previ pas per les acadèmies i els ministeris de Madrid. No va ser el primer ni l'últim funcionari vingut de fora que va deixar les seves grapes castellanitzadores en la nostra toponímia o els nostres cognoms.

Retall del mapa planimètric de Sant Llorenç Savall del 1920, centrat a la "Carena del Pagés".

L'any 1921 el topògraf José Mena (que tampoc sembla vingut de Camprodon) va realitzar els treballs de camp del mapa planimètric de Mura, també per a l'Instituto Geográfico y EstadísticoAquí torna a sortir el topònim, però amb una grafia un pèl diferent, "Carena del Pajés", i escrit literalment entre cometes. Aquest topògraf va tenir la honestedat i la prudència d'escriure alguns dels topònims que havia sentit de la boca de la gent del país entre cometes. Jo entenc que, fent això, el topògraf assumia el seu pregon desconeixement de la llengua catalana i, per tant, la seva incompetència per entendre i escriure correctament el que li deien. Esmento alguns exemples colpidors com ara la "Coma de Ambila" per la Coma d'en Vila, "El Cahoz" pels Caus, "Casa de La Avall" per casa de la Vall, o "Castillo de S. Jey" per Castell de S. Lleïr".

Retall del mapa planimètric de Mura del 1921, centrat a la "Carena del Pajés".

Si d'alguna manera volem entendre el que va passar amb el topònim de la carena haurem de tenir en compte diferents factors. Primer, la gent del país que acompanyaren als topògrafs al principi del segle XX (alcaldes i regidors dels pobles, amos i masovers de masos), tots ells, eren catalanoparlants, i alguns a dures penes sabien parlar un castellà enxampurrat. Segon, la majoria dels regidors i dels masovers eren semianalfabets, i el poc que havien après a escriure a l'escola era amb normes ortogràfiques del castellà. Tercer, potser parlaven un català amb la fonètica ioditzada pròpia sobretot dels ambients rurals del bloc oriental de dialectes, que fa que en paraules com ull, rella, paller, fulla la grafia ll, que s'hauria de pronunciar [ʎ], s'articuli com a [j] (i consonàntica), o sigui, de la mateixa manera que ho pronunciaria un castellà vingut de fora.
 
La meva hipòtesi és que els oriünds que van acompanyar als topògrafs durant els seus treballs de camp al principi del segle XX van voler dir "carena dels Pallers"; però, amb l'articulació ioditzada de la ll i amb l'emmmudiment de la r final també propi del català oriental, els estrangers (culturalment i lingüísticament parlant) van entendre i escriure un altra cosa. Els topògrafs, fent una assimilació a les normes ortogràfiques del castellà del que havien escoltat, haurien d'haver escrit una cosa semblant a "carena dels Payés". Una altra opció seria que la gent del país que els va acompanyar no articulessin la iodització en el mot "Pallers", cosa que és possible perquè no ho feien ni ho fan actualment tots els parlants del bloc oriental del català. Aleshores, el so, desconegut per a ells, de la consonant lateral palatal [ʎ] de la ll no sabrien o dubtarien com escriure'l, i podrien arribar a posar "carena dels Pajés" o "carena dels Pagés"; tot intentant seguir a cegues (o amb la intermediació ben intencionada d'un natiu) les regles d'un català que tot just s'estava normalitzant. Una darrera opció que veig possible és que els topògrafs coneguessin el significat del mot "paller" i, intentat ajustar-la a la ortografia de l'idioma que coneixien ("pajar"), l'escriguessin amb j; així donaríem explicació a "carena dels Pajés". Ja sé que tot el que raono en aquest paràgraf no deixa de ser una especulació del que podria haver passat realment, però jo crec que està ben fonamentada.

També crec interessant afegir algunes dades que el Diccionari Alcover-Moll (el diccionari més complet de la llengua catalana i els seus dialectes ) aporta sobre la paraula paller. Primer, que existeixen dues variants ortogràfiques antigues: payler (documentada al segle XIII per l'IEC) i payer (feta servir per l'escriptor mallorquí de la segona meitat del segle XIX Gabriel Maura). Segon, que també és acceptada l'entrada paier, que et redirigeix a paller

Com ja he indroduït anteriorment, els Pallers de la muntanya de Montserrat són unes altres conegudes roques amb forma de paller. El que no he explicat és que existeix un paral·lelisme gairebé mimètic entre l'origen d'aquest topònim de la muntanya veïna i el de la carena del Pagès de Sant Llorenç del Munt, i que tot seguit exposaré.
 
Gràcies al completíssim web TOT MONTSERRAT del Jordi López Camps, es pot tenir lliure accés en alta resolució al Mapa Topogràphic de la Montanya de Montserrat, publicat per la Revista Montserratina (la comunitat de monjos i companyia) l'any 1909. Aquesta va ser "la primera cartografia fidedigne de la muntanya". Si anem a mirar el sector de "Los Pallers i de l'"Era dels Pallers", veurem que al sud apareix un topònim allargassat de sud a nord que diu "Canal del Pages". 
 
Retall del Mapa Topogràphic de la Montanya de Montserrat del 1909, centrat a "Los Pallers".

Ja ens comencem a situar. Si ara anem a consultar el mapa que el monjo de Montserrat Ramon Ribera i Mariné va fer per acompanyar el seu llibre guia Caminant a Montserrat de l'any 1975, veurem que aquesta "Canal del Pagès" mencionada uns 65 anys abans no és més que l'enfilat i acanalat tram final d'un llarg camí que va des del poble del Bruc fins a "Els Pallers" i "L'Era dels Pallers".
 
Retall del mapa de Montserrat del monjo Ramon Ribera i Mariné del 1975, centrat a "Els Pallers".

Com es veu als dos mapes, aquesta "Canal del Pagès" formava part del camí directe per anar del poble més proper, el Bruc, fins als Pallers. Així que el nom original d'aquesta canal que donava l'accés final a la carena on senyoregen els Pallers havia de ser realment "Canal dels Pallers". No podria ser de cap altra forma. D'una forma anàloga al que va passar amb el topònim de la Carena del Pagès de Sant Llorenç del Munt, el mot "Pallers" original del llenguatge oral va acabar potinejant-se i deformant-se en "Pages", i després "Pagès". Com ja he insinuat abans, això podria ser degut a diversos factors. Primer l'origen del topònim en el llenguatge oral de la gent del país, que majoritàriament era semianalfabeta i que, si sabia escriure, ho feia amb les normes ortogràfiques del castellà. Segon, la evolució ortogràfica (no normalitzada) i la complexitat fonètica que en la llengua catalana han tingut paraules com "Paller". I tercer, la possible intromissió de persones vingudes de fora que desconeixen l'idioma del país.

El darrer punt que cal analitzar és com aquest topònim tan important, que designa la principal carena del massís de Sant Llorenç del Munt, va poder ser potinejat d'aquesta forma sense que les persones de cultura (l'elit de l'excursionisme científic i filològic) dels anys 20 i 30 del segle XX se n'adonessin, i d'aquesta forma quedés fixat per sempre als mapes. El primer i més prevalent responsable va ser la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del CET de l'any 1935, acompanyada del seu Mapa topogràfic de St. Llorenç del Munt
 
Aquest mapa va ser fet "a escala de 1:15.000 amb corbes de nivell de 10 metres, el qual comprèn a part central de la muntanya", tal com es diu a la pàgina 127 de mateixa Guia. Es pot afegir que la pàgina 4 explica que "La part monogràfica d'aquesta guia és deguda al pare escolapi Joan Solà, soci honorari del CET.  En la confecció del mapa i gràfics han intervingut els senyors Escuder, Gorina i Duc". Per anar al detall de les fonts documentals que aquests 3 o 4 elements (en el sentit positiu del terme) del CET van fer servir per alçar i confeccionar aquest mapa hem d'anar a la pàgina 125, entre la part monogràfica i la dels itineraris. "Els mapes que acompanyen aquesta Guia han estat compostos a base de les dades de l'Institut Geogràfic i Cadastral i completats amb estudis topogràfics realitzats pel Centre Excursionista de Terrassa, sota la direcció de personal tècnic". Per tal de completar aquest extracte es pot afegir que l'Instituto Geográfico i Catastral va ser el predecessor en les seves funcions de l'Instituto Geográfico y Estadístico esmentat uns paràgrafs amunt; i que va ser responsable de fer els aixecaments per municipi a escala 1:25.000 mitjançant les seves brigades topogràfiques, que van ser enviades a tots els municipis de l'Estat per fer el treball de camp. Aquest és el cas dels mapes planimètrics de Sant Llorenç Savall i de Mura mencionats abans, i de molts altres municipis de Catalunya. 
 
Per què dic que aquest Mapa topogràfic de St. Llorenç del Munt del CET de l'any 1935 va ser responsable de l'error en el topònim de la carena del Pagès? Perquè va ser el primer fet a casa nostra i pels nostres excursionistes que va incorporar aquest topònim embrutat, que no havia passat pel sedàs de la correcció etimològica i ortogràfica de la llengua pròpia del país, el català. Si consultem aquest mapa, veurem que van copiar, tal qual, el que assenyalava el mapa planimètric de Sant Llorenç Savall del 1920, "Carena del Pagés". Fins i tot, amb l'accent tancant a l'é de la paraula pagès ("el qui es dedica al conreu de la terra"); quan ja feia uns quants anys que l'idioma s'estava normalitzant, i tres anys de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Altres topònims del mapa apareixen correctament accentuats amb la è, com "Santa Agnès" o "Pèlecs"; inclús el "Sot de la Bóta" surt amb l'accent diacrític fabrià (Normes ortogràfiques de l'any 1913) a la ó que el significa com a "recipient de fusta cilíndric que servei per contenir vi o altres líquids".
 
Retall del Mapa topogràfic de St. Llorenç del Munt del CET de l'any 1935, centrat a la "Carena del Pagés"

S'ha de notar que al llibre de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt no apareix el topònim de la Carena del Pagès, tant a la part monogràfica com a la dels itineraris. A l'ITINERARI 2 de la pàgina 171 se l'anomena "camí carener que mena al turó del Montcau" o simplement "camí de carena"; i a partir de l'enforcall amb el camí "que va vers ponent cap a la banda de les Fogaroses" i ja de baixada cap al coll d'Eres se l'anomena "carena de la Sesta de l'Arç". Aquesta última és una interessant dada que em fa encaboriar. On sí apareix de forma obligada el topònim en estudi és al recull de l'INDEX TOPÍNIMIC final de la pàgina 257, però només ho fa per indicar la quadricula de llur situació en els mapes (tant en el del 1935 com en el del 1963 que vindrà), "7F Pagès, carena del." Advertim que aquí es va corregir l'accent obert è normatiu, acabant d'ajustar definitivament el topònim al significat de "el qui es dedica al conreu de la terra".

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt va ser un llibre cabdal. De forma que el mapa del CET del 1935 que l'acompanyava va ser la referència que van copiar els posteriors mapes de Santiago de Quadres del 1945, de l'Editorial Alpina del 1946, i, per descomptat, els mapes del CET del 1963 i del 1988. Així que va servir per fixar la toponímia del massís de Sant Llorenç i de la serra de l'Obac. Segons el meu parer, la major part de les vegades van adaptar els topònims a la flamant correcció de la normativa ortogràfica de forma encertada; però en alguns casos, com aquest estudiat de la carena del Pagès, sense adonar-se'n, els van ficar un gol per tota l'esquadra; i encara ho estem arrossegant...

Em falta assenyalar unes altres dades documentals sobre el topònim de la carena dels Pallers, que és com jo crec que la volien anomenar la gent de la contrada que va acompanyar a la brigada de topògrafs que estava aixecant els mapes al principi del segle XX. En el Recull toponímic de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata del 1928 dalt mencionat, el topònim carena del Pagès o carena dels Pallers no apareix enlloc, però sí ho fa "el Paié" o Paller situat en un dels seus cims. Per tal de referir-se a la carena, l'historiador Cardús de boca del masover de la Mata l'anomena descriptivament "carena del coll d'Eres a la cova del Drac" o "camí del coll d'Eres a la Mola" quan es refereix al camí. Per altra banda, el propietari de l'heretat de can Pobla, que comprenia gran part de la Mola de Sant Llorenç del Munt fins al Òbits, Santiago de Quadres, l'anomenava "Camí a Coll d'Eres i al Moncau" en la seva Descripció toponímica de la muntanya de Sant Llorens del Munt del 1945; i no sortia dibuixat cap Paller o Pagès.
 
A mode de resum final, recalcaré que la carena del Pagès realment era anomenada carena dels Pallers per la gent que vivia i treballava al massís, com a mínim, des del principi del segle XX. Crec que és "Pallers" en forma plural perquè és l'única forma d'explicar la s final de "Pagès", que finalment ens ha arribat. També, com ja s'ha explicat abans, la r final va desaparèixer del topònim avui establert per l'emmudiment propi dels dialectes del català oriental. I, per últim, la ll de "Pallers" va derivar cap a la g per diverses circumstàncies fonètiques i ortogràfiques de l'evolució d'una llengua catalana que durant segles havia estat mancada d'unes institucions pròpies que la fixessin amb una norma. Crec que aquestes afirmacions queden confirmades amb la correspondència germana del topònim dels Pallers de la muntanya de Montserrat, que ja ha sigut explicada. La utilització del plural en la forma del topònim original, conseqüentment, comporta que els fills de pobles i les masies del massís comptaven amb que hi havia més d'un paller de roca al llarg de la carena. Un paller ja l'hem documentat sòlidament dalt del serrat Roig, però la situació de l'altre o els altres pallers ja s'obre a interpretacions. Un altre podria ser el "Turó d'Apaierets" o Paller de les Fogueroses, encara que no es troba a la carena principal (si tenim en compte l'eix coll d'Eres - cova del Drac), sinó en un important estrep secundari que precisament acaba morint en aquest paller.

Per acabar, vull dir que l'objectiu final d'aquest estudi no és canviar el topònim de la carena del Pagès de tots els mapes topogràfics i excursionistes, que a aquestes altures ja és ben ferm. El que sí desitjo és treure a la llum pública un error produït per la fonda feblesa que la nostra llengua tenia no fa pas tant de temps, només 100 anys. També vull exonerar de tota culpa als membres del CET del passat que van ancorar aquest topònim erròniament, perquè la seva tasca altruista tenia com a finalitat tot el contrari.

FONTS D'INFORMACIÓ:
 
Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194701)

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l'any 1935 i redactada en la seva part monogràfica per l'excursionista i pare escolapi Joan Solà. 
 
Oscar Masó i Garcia, autor del llibre Descobrint la Castellasa de can Torras i els seus voltants. Editat per Farell Editors l'any 2008.
 
Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Matadepera. Pagesos i menestrals. Publicat per Editorial Ègara l'any 1988.

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any VI. Número 27 (gener - febrer de 1924). He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig. (https://ccbe.feec.cat/sphider/search.php?catid=140)

Cartoteca Digital de l'ICGC. Mapa planimètric de Sant Llorenç Savall de l'any 1920. Mapa planimètric de Mura de l'any 1921. (http://cartotecadigital.icc.cat/)
 
La pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/)
 
Jordi López Camps, autor de la pàgina web TOT MONTSERRAT (https://totmontserrat.cat/
 
Diccionari Alcover-Moll o Diccionari català-valencià-balear. Editorial Moll. (https://dcvb.iec.cat/)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades. Edició del 2020.