dimecres, 24 d’agost de 2022

L'ALZINA DE LES TRES BESSES, L'ALZINA DELS CATALANISTES I ELS APLECS DE L'AGRUPACIÓ REGIONALISTA DE TERRASSA

Rellegint el Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt: la Mata, que l'historiador i excursionista terrassenc Salvador Cardús va publicar al número 29 del juliol de 1928 del butlletí del Club Pirenenc, he vist que encara hi ha molts topònims al voltant de la Mata pendents de localitzar.

 
L'Alzina de les Tres Besses 

 
Un d'ells és l'Alzina de les Tres Besses. Aquesta és una de les diverses alzines que s'anomenaven al voltant de la masia de la Mata. La curta descripció diu així: "Alzina de les Tres Besses: en el coll de Bofi". Amb aquesta explicació, moltes de les alzines que avui envolten la bassa del coll de Bofi podria ser aquesta alzina de tres besses (branques o troncs que neixen directament de terra), perquè alguna bessa podria haver mort i posteriorment ser tallada...
Retall del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt: La Mata del Salvador Cardús amb l'Alzina de les Tres Besses seleccionada.
Afortunadament la cosa no va quedar aquí. Repassant altres números més antics del mateix butlletí, en el número 9 del març de 1925 a la làmina XXII vaig trobar la foto d'un exemplar d'alzina de 3 besses amb un peu de foto que deia "El Montcau, des de La Mata". Podria ser aquesta l'Alzina de les Tres Besses del Recull toponímic? Encara no estava del tot segur. Fullejant digitalment un número posterior del mateix butlletí, més concretament el número 10 del maig de 1925, dins una de les moltes ressenyes i discussions ortogràfiques i etimològiques que tenien en aquell temps (recordem que estaven en ple procés de la normalització lingüística que va liderar Pompeu Fabra), vaig trobar un esment directe a la fotografia de l'alzina de tres besses d'abans. Dins una explicació etimològica del mot "Bessa" literalment es diu. "Pot veure's un exemplar d'alzina de tres besses, en el número anterior del nostre Butlletí, làmina XXII". Ara no havia cap dubte, l'alzina de la foto era considerada pels consocis del Club Pirenenc de Terrassa l'Alzina de les Tres Besses; i tres anys més tard, un eminent consoci del club, el jove Salvador Cardús, va afegir aquesta alzina en el seu Recull toponímic de la Mata.
Retall de la làmina XXII del número 9 del març de 1925 del Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Es veu la fotografia d'una alzina de tres besses amb el Montcau de fons.
Retall del número 10 del maig de 1925 del Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. "La Bessa"
Ara només mancava geolocalitzar amb exactitud la singular alzina de la fotografia, situada prop de la bassa del coll de Bofí. La tasca va ser relativament fàcil perquè la meitat esquerra ofereix una bona perspectiva del darrer revolt de la pista dels Cedres (plantats amb posterioritat a la foto) de la Mata i del relleu del Montcau al fons. Amb aquesta bona perspectiva vaig superposar parelles d'elements i vaig traçar diverses línies sobre les ortofotos del 1945 i 1956 i el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC. Totes les línies acabaven convergint en un mateix punt: el carener situat uns metres al sud de la bassa de coll de Bofi, i just davant (mirant cap al Montcau) d'una alzina que existia al 1945 i actualment també.
Traça de la línia de superposició d'una parella d'elements dels fons de la fotografia de l'Alzina de les Tres Besses sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC
Traça de la línia de superposició d'una parella d'elements dels fons de la fotografia de l'Alzina de les Tres Besses sobre el el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC
Detall de la traça de la línia sobre el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC. Està centrat al tall amb el carener de la serra de la Mata.
Detall de la traça de la línia sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC. S'identifica un arbre sobre el carener al sud de la bassa.
Detall de la traça de la línia sobre l'ortofoto actual del Vissir3 de l'ICGC. Es torna a identificar un arbre sobre el carener al sud de la bassa.
Extracció de les coordenades del punt assenyalat
El dissabte 28 de maig vaig pujar a la Mata amb l'objectiu de confirmar que tots els càlculs previs que havia fet a casa eren correctes. I així va ser! Un cop situat davant aquella alzina (la primera que trobes si remuntes el rec formigonat que alimenta la bassa), des del fil carener i mirant cap al Montcau, vaig poder comprovar que l'alzina continuava conservant les tres besses i la forma originals, però més engruixides pel temps i el creixement conseqüent. Si comparem amb atenció les dues fotos, veurem que, fins i tot, el brancatge superior té la mateixa disposició. No hi ha cap dubte! És mateixa alzina gairebé 100 anys després. El que sí és diferent és la quantitat de brolla i petit brancatge que actualment i de forma natural creix al peu i a mitja alçada dels tres troncs. Això té una explicació molt senzilla. En aquella època, com el mateix Salvador Cardús va deixar escrit en el Recull de 1928, a la Mata hi havia un important ramat d'ovelles i cabres que pasturaven pels encontorns, i especialment abeuraven a la bassa immediata. "Bassa del coll de Bofi: prop de la casa de la Mata, on abeuren el bestiar." Com se sap, les ovelles, i sobretot les cabres, tenen l'habitud de menjar els brots tendres de les alzines i, com es veu a la foto dels anys 20, fins a una alçada aproximada de 1.5 metres l'Alzina de les Tres Besses (i per extensió totes les del voltant) està tota rossegada, pelada i neta.
Fotografia actual de l'Alzina de les Tres Besses des de la mateixa posició que la original del 1925. Retrofotografia aproximada.
Fotografia actual de prop, on es veu la forma de les tres besses.
Nota 1: Aquesta ressenya de l'Alzina de les Tres Besses ja va ser publicada al meu Facebook el 29 de maig de 2002.

Nota 2: Després de la publicació d'aquesta ressenya de l'Azina de les Tres Besses al meu Facebook, el Martí Puig em va fer arribar l'enllaç del número de setembre de 1921 de l'ARXIU del CET. Aquest número estava dedicat a explicar el programa de la IIa Excursió Col·lectiva a les serres de Sant Llorenç del Munt que se celebrà el diumenge 2 d'octubre amb la concurrència d'unes 800 persones de 46 entitats excursionistes adherides a la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya. Un dels punts de pas de l'excursió va ser la masia de la Mata, i per tal l'il·lustrar-ho es va afegir el següent clixé entre els paràgrafs del programa.
Retall del número de setembre de 1921 de l'ARXIU del CET dedicat a explicar el programa de la IIa Excursió Col·lectiva a les serres de Sant Llorenç del Munt. "L'alzina de les tres branques i el Montcau (clixé de n'Isidre Llosas)"
Es tracta d'una fotogràfia molt semblant a l'anterior, però publicada quatre anys abans per una entitat excursionista diferent de la mateixa ciutat: Terrassa. Per data de publicació, la primera va ser aquesta del CET de l'any 1921, que duu per peu: "L'alzina de les tres branques i el Montcau (clixé de n'Isidre Llosas)". La segona en publicar-se va ser la fotografia que encapçala i motiva aquest escrit i, com ja s'ha explicat, va aparèixer al número 9 del butlletí del Club Pirenenc de 1925. Aquesta última titula al peu de foto: "El Montcau des de La Mata" i va ser feta per Joan Salvans, el president de l'entitat en aquella data. Ja sabem que al número 10 del mateix butlletí es precisava etimològicament que es tractava d'una "alzina de tres besses", contradint d'aquesta forma el que van deixar escrit 4 anys abans els membres del CET al seu Arxiu. Segons el meu parer, en aquest acte de rectificació pública traspua encara la rancúnia i competitivitat d'uns exmembres del CET que, per discrepàncies, es van escindir amb la intenció de formar una entitat excursionista pròpia: el Club Pirenenc.

L'Alzina dels Catalanistes


Una altra de les alzines que van ser afegides al Recull toponímic de 1928 va ser l'Alzina dels Catalanistes. La descripció que en va fer l'historiador Cardús és la següent: "Alzina dels Catalanistes: davant de la casa de la Mata. Sota la mateixa es celebrà la Santa Missa durant els famosos Aplecs de l'Agrupació Regionalista."
Retall del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt: La Mata del Salvador Cardús amb l'Alzina dels Catalanistes seleccionada.
Amb aquesta succinta explanació, en un principi vaig arribar a la precipitada conclusió que mai es podria saber on era exactament. Però filant prim, quan es diu "davant de la casa de la Mata", es pot sobreentendre que l'historiador es referia a la façana sud, la del portal principal que dona a la gran era enrajolada. Actualment aquest portal sud i l'era del seu davant no són de lliure accés perquè van ser tancats pels seus amos, la Diputació de Barcelona.
Part de la gran era i la façana sud de la Mata. Fotografia del Lluís Fernàndez i López (membre de la Secció d'Història de la Unió Excursionista de Sabadell) extreta del blog de LA COLLA DELS DIMECRES.
Detall de la façana sud i del portal principal de la Mata. Fotografia del Lluís Fernàndez i López (membre de la Secció d'Història de la Unió Excursionista de Sabadell) extreta del blog de LA COLLA DELS DIMECRES
Sota la gran era enrajolada de la Mata i sota l'arrambat camí de carro que baixa al km 12.8 de la carretera, al vessant sud-est del turó on està bastida la casa i la capella, actualment s'alcen diverses alzines de gran port que podrien haver servit de recer als participants dels aplecs al principi del segle XX. N'hi ha 4 o 5 de grosses sota mateix del mur de contenció sud de l'era; i una altra en un replanet arran del Camí Vell que baixa cap a la punta de Les Saleres, uns 100 metres a l'est.
Les actuals grosses alzines sota l'era de la Mata sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata i la situació de Les Saleres.
Les actuals grosses alzines sota l'era de la Mata sobre l'ortofoto actual del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata i la situació de Les Saleres.
Les actuals grosses alzines sota l'era de la Mata sobre el mapa totpgràfic del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata i la situació de Les Saleres.
Amb l'escadussera informació que va ser recollida l'any 1928 no es pot anar més enllà i, per tant, l'Alzina dels Catalanistes no es pot arribar a identificar.

L'única opció per continuar amb la recerca de l'alzina era estirar del fil dels "famosos Aplecs de l'Agrupació Regionalista", que per a mi eren del tot desconeguts. Així que vaig deixar la qüestió aparcada.

El dimarts 5 de juliol d'enguany vaig anar a la biblioteca Central de Terrassa a recollir uns llibres de l'historiador Salvador Cardús que versaven sobre l'origen de la ciutat, i que ja tenia localitzats. Cercant els llibres als prestatges de la col·lecció local, situada a l'altell de l'edifici, vaig trobar per casualitat dos llibres publicats per l'Ajuntament de Terrassa que recollien moltes fotografies antigues de la ciutat. El tema em va interessar i, com que no tenia pressa, vaig començar a fullejar-los tranquil·lament assegut en una taula. La sorpresa va arribar quan en una pàgina d'aquests llibres vaig trobar això:
Clixé del "Aplec de la Mata de l'Agrupació Regionalista de Terrassa" de l'any 1905 fet per Jordi Pi de la Serra i conservat a l'Arxiu Tobella de Terrassa. Apareix a la pàgina 13 del llibre Terrassa, una mirada al segle XX, que va ser editat per l'Ajuntament de Terrassa l'any 2000. Al fons es veu la façana sud de la Mata, per tant les persones que hi apareixern estan ballant sardanes a l'era enrajolada de la masia.
Un clixé del "Aplec de la Mata de l'Agrupació Regionalista de Terrassa" de l'any 1905 conservat a l'Arxiu Tobella de la mateixa ciutat. Començava a il·luminar-se la foscor que envoltava aquella "Agrupació Regionalista" esmentada per l'historiador Cardús l'any 1928.

El següent pas va ser fer diverses cerques al Google sobre aquesta associació terrassenca de principi del segle XX. El resultat va ser prou positiu. Vaig trobar un post sobre la història d'aquesta agrupació al blog de l'historiador local Joaquim Verdaguer i Caballé, i un altre al blog de les biblioteques públiques de Terrassa. D'aquesta forma vaig descobrir que aquesta associació publicava un setmanari d'informacions anomenat La Sembra; i el millor de tot era que tots els números d'aquesta antiga publicació periòdica havien estat penjants en línia al portal Trencadís, que està compost pels fons locals digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la DIBA. Tot ho tenia a l'abast de les tecles del meu ordinador!

El mateix Trencadís descriu La Sembra com "l'òrgan de l'Agrupació Regionalista de Terrassa, entitat molt activa en la vida social i artística de la ciutat des de la seva fundació l'any 1890 i fins la seva desaparició l'any 1917. "La Sembra" va actuar com a portaveu oficial del catalanisme terrassenc, i va exercir una notòria influència per la seva aportació a la vida cultural de la ciutat. Suspengué la seva publicació el 1914, amb un darrer intent de reaparició el març del 1915, degut a l'esllanguiment de l'activitat política de l'Agrupació."

Vaig haver de llegir en diagonal tots els números publicats de La Sembra per tal de cercar tota la  informació que es va publicar sobre els aplecs que van fer a la Mata. El resum és que l'Agrupació Regionalista de Terrassa va organitzar un total de tres aplecs de muntanya. 

L'Aplec de Sant Llorenç del Munt de 1904

El primer va ser l'Aplec de Sant Llorenç de Munt del diumenge 15 de maig de 1904, i va ser dut a terme per la secció de l'Escola Coral de l'Agrupació. La crònica de l'excursió va ser publicada al següent número de La Sembra del 19 de maig.

L'APLEC DE S. LLORENÇ

CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ

El dissabte passat en el tren de les 3 de la tarda, arribà D. Joan Maragall acompanyant d’en Alexandre de Riquer i del poeta Pujols. Amb una nodrida comissió de socis de l’Agrupació i del mestre Llongueras i son germà, anaren tot seguit a visitar les Iglesias de St. Pere, cridant particularment l’atenció dels excursionistes que no l’havien vist el preciós retaule dels Sants Metges que hi ha en la de St. Miquel, que fou detingudament examinat pel Sr. Maragall i objecte de sos entusiastes elogis tot dolguent-se del deplorable estat en què es troba tan preuada joia de l’art antic de la nostra terra.  

Acabada la visita en els carruatges preparats al efecte feren cap a la Barata des d’on pujaren a la Coma d’en Vila arribant-hi a l’hora precisa de la posta de sol. L’esplèndid paisatge que des d’allí s’ovira, l’immens panorama que pel Nord tanquen les nevades crestes dels Pirineus i pel Sud la serralada del Tibidabo, les mil variants de la llum crepuscular, causaren tal admiració als expedicionaris, que mai més se’ls esborrarà de la memòria. D’allà feren cap a la Mata en quina capella de St. Jaume els esperava altra sorpresa com per a segellar l’hermosa impressió que a la Coma d’en Vila reberen. Sota sos peus i en tota l’extensió que abarcava la vista, grans fogueres enceses en nombre incomptable donaven al fons de la Vall tot l’aspecte d’una immensa ciutat superbament il·luminada. Era que tots els pobles i masies d’aquella banda celebraven aixís la vigília de  St. Isidro, patró dels pagesos. Ells n’encengueren també una al davant de la capella i no se’n saberen anar d’allí fins que de la casa els cridaren a sopar. Les impressions de l’excursió deixaren a tots de bon humor al que es donà gran expansió havent sopat. A petició  dels comensals i sense fer-se  pregar, en  Maragall  recità la preciosa Glosa que li fou premiada amb la Flor Natural en els Jocs Florals d’enguany, i les seues famoses poesies La Sardana i La vaca cega. Dites pel gran poeta ens semblaven  noves a tots a pesar de saber-nos-les de memòria.  En Pujols, en Riquer i  Llongueras ens en recitaren algunes de les seues més celebrades i hauria durat tota la nit el torneig poètic si no se’ns hagués fet present que l’endemà era dia de matines.

A les 5 del  matí del diumenge sortíem de la Mata cap a St. Llorenç, deturant-nos als llocs més remarcables de la muntanya i esmorzant prop dels Obits. Férem tot seguit l’ascensió a la famosa Mola a on una gran gentada ens rebé amb crits de joia i entusiastes Visques a en Maragall.

Després d’un breu descans, se reuniren davant del Santuari les tres seccions del Cor de l’Agrupació i cantaren a la porta del temple el «Cant dels Joves», lletra d’en Maragall, en presència d'aquest, que el trobà magistralment interpretat pel mestre Morera i perfectament cantat pel Cor. També cantaren amb molta justesa les seccions d’homes i nois «Primavera eterna» d’en Guanyabens i Morera. Semblava a tothom que havia sigut escrit per a aquell Aplec, puig enlloc pot emprendre’s amb més propietat un cant que comença amb les paraules «Som al cim de l‘esquerpa pujada...

Després entrà el Cor al temple que tot seguit se veié ple a vessar i allí cantà l’Improperia de Victoria, el Cor d’àngels de Schubert, un motet de Viadana i altres composicions de caràcter religiós fins que arribà Mossèn Jaume Ramoneda i resà la Missa.

Finida aquesta s'emprengué la marxa cap a Coll d'Eres. Era hermossíssim el descens de la Mola i l’enfilada de la comitiva per les serres veïnes. La gran calor que es feia sentir espantà a molts excursionistes que es retragueren d’emprendre aquesta marxa. Amb tot no baixaren de dues-centes persones les que l’emprengueren resoltament desafiant el rigor de la temperatura, impròpia en aquelles altures fins dels dies caniculars.

Coll d'Eres no hi ha dubte que és un dels llocs més esplèndids de la nostra muntanya. Enlloc s'hi pot fer un aplec de gent tan considerable com permet aquell ni enlloc hi ha una arbreda tan ufanosa per a protegir-la de tota inclemència del temps. El retard en portar-hi aigua per part dels encarregats d'aquest servei fou causa d’algun disgust que es desvanesqué tan prompte arribà l’aigua en quantitat suficient per a tots quants ne demanaren.

Havent dinat, en Llongueras recorregué totes les feixes per a veure els coristes, als qui reuní en el punt més culminant per a presentar-los a l'eminent poeta Maragall, com aixís ho feu en termes entusiastes i llegint-los l'hermós escrit que publiquem en altre lloc. Tant lo parlament com l’escrit foren acollits amb visques a en Maragall que hi correspongué tot commogut, amb frase feliç regraciant les mostres d’afecte que se li prodigaven i oferint cooperar als treballs del Cor en tot quant se cregués que podia ajudar-lo. Noves aclamacions coronaren lo parlament del poeta que es festejava i amb el cant dels «Segadors», entonat per tothom, se donà per acabada la festa, emprenent-se tot seguit el regrés a la Barata pel camí d’«Estenalles».

A la Barata hi trobarem als companys que s’havien quedat a St. Llorenç i a moltíssims curiosos que hi acudiren per a veure als expedicionaris.

En Maragall, en Riquer, en Pujols i els germans Llongueras eren saludats per tothom carinyosament a son pas. De totes les tartanes que trobaven pel camí en sortien aclamacions a l'eminent poeta i una d'elles al veure’l s’aturà, descendint-ne varies senyoretes que li feren ofrena d'un gran ram de flors boscanes.

No podia la festa tenir millor ni més delicat epíleg.

És de sentir que l'eminent mestre Morera no en pogués participar. Llur ausència, deguda a trobar-se molt fadigat pels grans treballs que ve realitzant fa temps, fou per tots molt deplorada.

 
L'any 2013 en Joaquim Verdaguer va publicar una entrada al seu blog, abans esmentat, on fa un resum de l'antiga crònica de La Sembra a dalt transcrita, i de l'acte de l'any 1961 en record d'aquest primer aplec de Sant Llorenç del Munt de 1904. En aquest cerimonial acte es va beneir el monòlit, d'uns 1.500 kg de pes, situat al coll d'Eres, sobre el qual es va gravar la inscripció:

TERRASSA 
JOAN MARAGALL
COLL D'ERES
XV·V·MCMIV - XI·V·MCMLXI
JO NO SÉ LO QUE TENIU
QUE US ESTIMI TANT MUNTANYES

On la primera data en números romans és el 15 de maig de 1904, data del primer aplec de Sant Llorenç del Munt. Aquell dia Joan Maragall, convidat per la secció coral de l'Agrupació Regionalista de Terrassa, va pujar a la Mola pel camí del coll d'Estenalles, el coll d'Eres i els Òbits (el camí de la carena dels Pallers). La segona data és l'11 de maig de 1961, data de l'acte de benedicció del monument, que es va fer coincidir amb el 50è aniversari de la mort del poeta.

L'Aplec de la Mata de 1905

El segon va ser l'Aplec de la Mata del diumenge 4 de juny de 1905. Va ser organitzat per encàrrec de la junta directiva de l'Agrupació Regionalista. La crònica del que hi va succeir va ser publicada en dues entregues a l'edició del vespre del 12 de juny i a l'edició de mitjanit del 17 de juny del diari barceloní La Veu de Catalunya. Uns dies després els articles van ser copiats als números del 16 i del 23 de juny de La Sembra, que era el seu òrgan de propaganda.
 

L'APLEC

de la Mata de Mura

I

A Terrassa, entre el soroll dels telers i altres màquines, al costat del tríptic d’iglesietes romàniques del Vallparadís, i al mig de l’hermosa Naturalesa que l'enronda, hi ha crescut una colla d’artistes i d’enamorats de la terra que amb llurs idealismes i entusiasmes endolceixen la monotonia de la vida industrial moderna de llurs paisans.

Cansats de la fàbrica o marejats de l'escriptori, s’apleguen a l’Agrupació Regionalista a escoltar patriòtiques lectures de gestes glorioses de la història catalana, a admirar les obres dels pintors, a reflexionar lo que els hi ensenyen els homes de ciència, a somniar amb els moderns poetes esperança de regeneració pàtria, i sota els plecs d'hermosa bandera noies i nois i homes entonen himnes d'amor i d’enyorança a la llibertat de Catalunya.

I aquesta colla d’artistes i d’entusiastes, volent enlairar l’ànima de llurs companys i treure’ls del prosaisme de la vida de ciutat, periòdicament se’ls enduen muntanyes amunt, a eixamplar l'esperit, ovirant planes i serralades grandioses, assadollant-se el pit amb la flaire embaumadora dels boscos, amarant-se de llum, de sol i d'aire, donant-se un bany general de cos i ànima en la lliure Naturalesa.

Per tot això va celebrar-se dies enrere l’hermós aplec de la Mata de Mura, organitzat pels nostres bons amics i companys de l'Agrupació Regionalista de Terrassa, essent-ne capdavanter el distingit pintor i entusiasta enamorat de sa terra en Joaquim Vancells. Tots ells varen treballar amb la major bona voluntat organitzant la festa amb una previsió i un seny admirables. No hi faltà res, totes les necessitats pogueren ésser satisfetes completament.

Era encara fosca matinada que pels carrers i places de Terrassa hi havia gran rebombori. Més de 200 carrets, tartanes, cotxes, automòbils, bicicletes, cavallers muntats adornats amb banderes catalanes, anaven en alegre corrua per la carretera de la Barata, acostant-se a la pintoresca muntanya de Sant Llorenç de Munt, una de les més característiques entre les de Catalunya.

És la muntanya de les tradicions i de les llegendes, plena de fonts i coves misterioses, atapeïda de boscos que vesteixen aquelles afraus accidentades, brodant de verdor el feréstec rocam que pren formes de fantàstics castells i torres o bé s'estimba per les cingleres en grandiosos còdols que obstrueixen el llit de barrancs i rieres. I allà al cim, al vèrtex de la piramidal muntanya, s'hi alcen encara les venerables runes del mil·lenari monestir de frares benets.

La llarga corrua de carruatges arribà al grandiós Hostal de la Barata, a on hi trobà el cor i colles de gent de Castellar del Vallès que hi acudien portant barretina vermella i banderes catalanes.

Més amunt de la Barata, allí on acaba la carretera, tothom descavalcà. Els carros foren endinsats en el bosc i les noies, dones, nois i homes en nombrosíssima colla de centenars de persones, precedits de l'Orfeó de l’Agrupació que arborava sa bandera catalana, travessaren la riera de les Arenes i s’enfilaren muntanya amunt, caminant sota pins i alzines, escoltant el xerroteig i els cants dels aucells en competència amb les donzelletes que cantant xamoses cançons catalanes saludaven alegroies l’auba esplèndida d'un hermós dia primaveral.

Sota el Puig-Castellar, que onejava al cim una grandiosa bandera catalana, foren agradablement sorpresos amb els alegres sons d'una airosa sardana que la cobla empordanesa «Unió Cassanenca» tocava, amagada dins del bosc.

Això encoratjà als excursionistes, que començaven a sentir-se cansats de la pujada, i amb pocs moments més assoliren l'ampla era del grandiós casal de la Mata que s’alça, ben a prop de 1.000 metres, damunt d'un turó, al bell mig d'aquella pintoresca i joliua encontrada. I ho és de debò. A son entorn hi creixen espesses i accidentades boscúries, i per entre el tou de verdor s'hi alcen el cim de Sant Llorenç al S. E. (1.120 metres), a Orient el turó de Montcau (1.080 metres) d'aspecte montserratí, el qual té al seu darrera la fantàstica cova Simanya i més enllà Els Obits. Cap al Nord s'obre l’espai en grandiosa perspectiva; el Pla de Bages, les conques dels rius Gavarresa i Llobregat, les muntanyes del Lluçanès, i com a final la majestuosa serralada pirinenca.

Pel cantó de ponent se veu detalladament el sens parell Montserrat, la dentellada muntanya santa de Catalunya, i a son extrem s'hi aixeca, com alterosa torre de l’homenatge el gegantí turó de Sant Jeroni, que puja fins als 1.230 metres. Per migjorn la vista s’endinsa per les emboscades afraus de la riera de les Arenes que, naixent entre la Mata i el Montcau passa per la Barata, Matadepera, Terrassa, Rubí i a prop del Papiol s'aboca al riu Llobregat. Des de la Mata s'ovira tota la serralada del Tibidabo.

És un espectacle grandiós aquella esplendent perspectiva que permet ovirar des d’aquell cim de la Mata tan bella extensió de terra catalana.

II

El casal de la Mata és una pagesia grandiosa. Al seu davant s’hi aplana una grandiosa era que forma un bell-esguard sobre aquelles fondalades. Estava voltada de banderes catalanes. Unes empavesades amb gallarets de tots colors anaven des de l’era al casal, guarnit amb garlandes de fullatge i banderes i al cim, a la finestra més alta, l’artística bandera de l’Orfeó onejava a l’oreig de la fresca marinada que tot el dia se sent intensament en aquella muntanya.

Sota un porxo de ramatge els germans Pompidor de la Maison Dorée de Barcelona i de l’Hotel de Terrassa hi tenien un despatx de comestibles de tota mena a preus normals, i ademés hi havia un grandiós dipòsit d'aigua regalada de la tan anomenada Fontfreda. A l’entorn de la casa hi havia parades de begudes, dolços i altres menes de menjars.

Tothom quedà sorprès de la grandiosa gentada que hi acudí. A més dels de Terrassa, hi havia casi bé tot el poble de Mura i una colla del «Ball de bastons» vestint el trajo característic amb uns barrets plens de flors i plomalls; gent de Talamanca, Navarcles, Sabadell, Castellar i Barcelona. Era un veritable aplec de gent de totes les classes socials, des de l'elegant senyora de ciutat a la xamosa pageseta i a la modesta noia que tota la setmana s’està dins la fàbrica a Terrassa. Homes de ciutat, de poble, industrials, pagesos amb la més encantadora germanor s’havien aplegat allí a fruir l’esbarjo d’un dia camperol al cim de la muntanya.

Com aquella gernació no hauria cabut dins la propera ermiteta de Sant Jaume, se digué la missa a camp ras en un altar provisional entre matolls de verdor. Era una visió meravellosa aquella gentada escampada pels turons, dins del bosc, quiets, agenollats, i al cim del turó de la Mata el capellà alçant l'Hòstia Santa, besada per un sol esplendent i festejada amb l’espetec d'una gala que retrunyia sorollosament per aquells cims i fondalades.

Acabada la missa, tothom se n’anà a l'era, a on els bastoners de Mura ballaren i l’Orfeó de l’Agrupació de Terrassa, compost de senyoretes, homes i nois, i dirigit per son mestre en J. Llongueras, entonà el «Cant dels joves», «Primavera eterna», «La Verema» i «L’arbre sagrat», que meresqueren grandiosos aplaudiments.

EI flabiol de la cobla preludià una sardana i tot seguit noies, joves i vells se donaren les mans i en amples anelles puntejaren, cadascú a sa manera, la nostra airosa dansa nacional.

Era un espectacle meravellós, una nota de color i d’harmonia hermosa i corprenedora; aquella música i aquella dansa entonaven admirablement  amb aquell fondo de Naturalesa tan animat, tan vibrant i vigorós.

Després de l'era la cobla pujà al cim del turó i, de cara als Pirineus, tocà una altra sardana que la ballaven les colles d’excursionistes que, escampades pels turons veïns, començaven a arreglar-se el dinar. No n’hi havia prou; davallaren cap a una ombrívola raconada del bosc, prop de Fontfreda, i allí la cobla tocà la tendra i xamosa sardana sobre la punyent melodia de «El cant dels aucells». Per tot fou aplaudida coralment i fruïda aquella música tan hermosa i tan catalana.

Al migdia s’escampà tothom pel bosc, sota els pins, i assentats damunt l’herbei, dinaren.

Havent acabat anaven fent cap a l'era i al casal, essent tanta la gernació que s’hi caminava treballosament. En tot el dia no hi hagué ni una paraulada que enterbolís l‘admirable germanor que regnava sobirana; tot eren enhorabones i encaixades als organitzadors per lo molt bé que tot ho havien previst i l'ordre que arreu hi havia.

Per damunt de tantes satisfaccions varen surar les harmonioses veus dels orfeonistes que cantaren un enfilall de cançonetes populars catalanes: «Príncep d’amor», coral de Bach, «Els Pescadors», d’en Clavé; «La sardana», d’en Borràs de Palau, i entre grans aplaudiments i aclamacions a Catalunya «Els Segadors».

Encara ressonaven per aquelles afraus els visques i les aclamacions a Catalunya quan la cobla feu sentir el refilet del flabiol preludiant una sardana, repetint-se l’hermós espectacle del matí.

Els aficionats a la fotografia, que eren molts, no pararen en tot el dia de prendre vistes per a portar-les al concurs que, com a record d'aquella festa, va convocar l’Agrupació. Sense cap mena de dubte n’hi haurà de curiosíssimes; perquè els assumptes típics, l'aspecte pintoresc, els quadros plens de vida, color i animació, se reproduïren constantment.

La cobla anava tocant sardanes, una darrera l’altra, i els balladors no es cansaven de puntejar-les. A l’acabar els darrers compassos la majoria prengueren comiat fins a la nit per a ballar les que es tocarien en el passeig de Terrassa.

A les cinc començà la desfilada, cadascú cap al seu poble. La colla que davallà cap a la Barata fou nombrosíssima i animada. A prop de la riera de les Arenes, en les tauletes a propòsit que hi havia, s'obsequià amb gasoses i altres begudes refrescants a les noies i senyores, mentre se guarnien els animals i s’enganxaven als carros que s’havien deixat per allí escampats.

La tornada per la carretera fou una mena de cursa a on els més atrevits corrien com a desesperats amb perill de prendre mal. Afortunadament tot acabà bé. A Terrassa la festa es coneix que havia cridat molt l’atenció, perquè pels carrers hi havia molta gent esperant el retorn dels excursionistes.

Cal donar una coral enhorabona als amics i companys de Terrassa per haver-nos proporcionat l’ocasió de fruir una festa tan hermosa, tan naturalment patriòtica, tan artística i d'una moral tan sanitosa i reconfortant.

Que per molts anys.

P. PAGÉS I RUEDA

 
Anant al que ens interessa de la localització de l'Alzina dels Catalanistes; a l'"Ordre de la Festa", que es va publicar al número previ de La Sembra de l'1 de juny, es diu: "MISSA A L'AIRE LLIURE. Se celebrarà a l'exterior de la capella de St. Jaume a dos quarts de nou". I tal com hem vist a l'extracte de les dues cròniques publicades a La Veu de Catalunya. "Com aquella gernació no hauria cabut dins la propera ermiteta de Sant Jaume, se digué la missa a camp ras en un altar provisional entre matolls de verdor. Era una visió meravellosa aquella gentada escampada pels turons, dins del bosc, quiets, agenollats, i al cim del turó de la Mata el capellà alçant l'Hòstia Santa, besada per un sol esplendent i festejada amb l’espetec d'una gala que retrunyia sorollosament per aquells cims i fondalades." La prova definitiva és una de les moltes fotografies que es van prendre durant l'aplec, en motiu del concurs fotogràfic que l'Agrupació també va convocar aquella jornada. En ella es veu clarament com es va dir missa a l'aire lliure, dalt del Turó de la Capella; més concretament, arran de la façana est de la Capella de Sant Jaume
Missa a l'exterior de la capella de Sant Jaume. Aplec de la Mata de 1905 organitzat per l'Agrupació Regionalista de Terrassa. Enfilats en una teulada de la masia es veuen tres fotògrafs amb els seus aparells que participaven en el concurs fotogràfic constituït per a aquella jornada. Al fons a l'esquerra es veu l'Alzina de la Capella; avui és morta i abatuda, però encara se'n conserva a lloc la gran soca podrida - Col·lecció fotogràfica Baltasar Ragón - AMAT - Fotografia extreta del blog del Joaquim Verdaguer i Caballé.
L'Escola Coral de l'Agrupació Regionalista de Terrassa dirigida pel mestre Joan Llongueras sobre l'enrajolada era de la Mata. Aplec de la Mata de 1905. Al fons (d'esquerra a dreta) es veu l'extrem del Morral d'en Bens, Coll Prunera, una senyera catalana onejant i una cantonada dels corrals que flanquejen l'era  - Col·lecció fotogràfica Baltasar Ragón - AMAT - Fotografia extreta del blog del Joaquim Verdaguer i Caballé.
Així que aquest any no es va celebrar la "Santa Missa" sota cap alzina.
 
L'Aplec de la Mata de 1906

El tercer i últim va ser l'Aplec de la Mata del dilluns (de segona Pasqua) 4 de juny de 1906. També va ser organitzat per l'Agrupació Regionalista de Terrassa. La crònica de l'excursió va ser publicada al següent número de La Sembra del 7 de juny. 
 

L'APLEC A LA “MATA DE MURA”

Tant o més esplèndid que l’any passat ha resultat enguany el, ja tradicional, aplec a la «La Mata» que se celebrà el proppassat dilluns de Pasqua.

EL DIUMENGE

La festa pot dir-se que començà ja el diumenge al migdia a l’arribada de la cobla de Cassà de la Selva. Un bon grup d'amics anà a rebre-la a l’estació i, després de dinar, acompanyada de la bandera catalana de l'Agrupació  Regionalista i de l’original senyera que es feren construir expressament per a l’aplec, els noiets de l'Escola Coral de la mateixa Agrupació, es dirigí fent cercavila a casa de l’Alcalde Sr. Vallhonrat i a casa del Sr. Joaquim Alegre, en quins llocs tocaren airoses sardanes. Passaren seguidament al pati de l’Agrupació on tingué lloc un breu assaig amb les tres seccions de l'Escola Coral i s’encaminaren després a casa a del Sr. Josep Mata i al Passeig a on tocaren sardanes fins a les vuit del vespre. L'alegria que despertava arreu aquella franca vibració pastoril de les tenores portava la festa a tots els cors i l’expansió i el moviment a tots els rostres. L'animació del diumenge a la tarda fou extraordinària. No es parlava de res més que de l'aplec. Foren moltes les colles i els particulars que ja emprengueren la ruta cap a la Mata el mateix diumenge. La joia dels que marxaven contrastava amb l’expectació que tot aquell moviment produïa als distingits forasters que arribaven de Barcelona.

Eren aquests l’eminent mestre n’Enric Morera amb sa distingida esposa; el notable poeta en Manuel de Montoliu, en Jaume Pahissa, l’autor de «La Presó de Lleida», en Joaquim Pena, n’Anton Colomer, en Borràs de Palau i altres del l’Ateneu del districte II i del Centre Excursionista de Barcelona. Tots es quedaven admirats dels grans esforços que sap fer Terrassa per a vèncer la inèrcia, i la rutina moral que forçosament, sobretot en les grans ciutats industrials, produeix en l’activitat dels habitants la monotonia dels telers i l’encongiment de les quadres. -És una gran festa- deien -que no té pariona a Catalunya. -És una festa que dóna a Terrassa tot l’aspecte i tota la força d’una ciutat sana i sobretot moderna.-

LA SORTIDA

L’animació i el bullici anà creixent durant tota la nit en la que es veieren sortir carros i carrets a totes hores.

És d’alabar sobre manera el bon gust amb què aparegué ornat el carro que portava la secció d’hòmens de l’Escola Coral. Els carros anaven quedant-se en ordre a La Barata amb tot i que eren molts los que feien segons viatges a Terrassa per a recollir més concurrents a l’aplec.

L’ASCENSIÓ

La cobla «Unió Cassanenca» tocà dalt del turó de Castellar des de les primeres hores del matí animant als que pujaven i alegrant joiosament aquell esplèndid paisatge. Feia bo de veure aquella munió de gent, dones, homes, vells i nois amb barrets de palla i barretines vermelles i morades pujant coratjosos a la Festa de la Natura com cercant l’oreig d’una interna renovació. Els uns enlairaven banderes; altres cantaven cançons; aquells bromejaven; els de més enllà reien; l’un es cridava amb l’altre. Quin agermanament i quina llibertat ensems!...

ARRIBADA A LA MATA

Era una impressió inesborrable la que a tothom produïa, al tombant del turó de Castellar, el veure La Mata, amb el seu grandiós casal, enjoiada tota ella amb banderes de diferents colors i amb garlandes de boixos i flors boscanes. La decoració de la fatxada principal de la casa de La Mata deguda al bon gust del notable pintor en Pere Viver era senzilla emperò altament artística. Dalt de la finestra més alta lluïa ufanosa, com presidint la festa, la hermosa bandera de l’Agrupació Regionalista amb ses vistoses llaçades.

A l’era tocaven les gralles i es movien els gegants i els nanos. Les cantines eren plenes de gent que hi acudia a cercar el menester per preparar l’esmorzar. A coll de Bofi s’hi veien molts carros i moltes colles acampades. Al turó del Montcau onejava una colossal bandera catalana. El dia era serè, l’aire fresc, el cel blau i el sol alegre.

LA MISSA I LES CANTADES

A dos quarts de nou els morterets anunciaren que la missa anava a començar-se. L’Escola Coral s’agrupà entorn de sa bandera i la gent acudí al lloc senyalat per a la missa oint-la tothom amb molta serietat i recolliment. L’altar s’havia improvisat sota una alzina al peu de la baixada que condueix a Les Saleres. Era un espectacle imponent contemplar des del peu de l’altar la llarga costa atapeïda de gent de tota classe recollint-se devotament davant d’aquella superba immensitat de la Natura en plena magnificència. Una gran tronada donà la senyal d’haver-se acabat la missa i immediatament l’Escola Coral dirigida pel mestre Llongueras cantà les següents composicions que foren molt aplaudides:

Cant dels Joves, El Sol, Muntanyes del Canigó i El mal caçador d’en Morera, L’aufàbrega d'en Llongueras, Al mig del bosc de Carles Tessier i La Capritxosa i Per tu ploro, d’en Pep Ventura.

EL LLEVANT DE TAULES I CONCURS DE BANDERES

Llestes les cantades tothom s’aplegà a l’era a on s’organitzà el Llevant de taula que fou sense cap dubte el mellor número de la festa. Obrien la marxa els gegants i els nanos ballant al so de les típiques gralles; seguien els bastoners de Mura fent diferents evolucions als refilets del flabiol i al tam-tam del tamborino, la bandera de l’Agrupació Regionalista que portava un herald dalt de cavall, la senyera dels noiets de l’Escola Coral, els estendards, penons i senyeres que havien concorregut al concurs, que foren en nombre de tretze, tots ells molt vistosos i de molt bon gust, i l’orquestra de Cassà de la Selva. La comitiva seguida d’una immensa gentada donà la volta al turó dit de St. Jaume i era senzillament hermós aquell lluir de les banderes amb el sol i aquells espinguets de les gralles i la remor dels timbals i la dolcesa del flabiol entre la vibració olímpica i campestre de les tenores i els cornetins. Era una nota de vida, de llum i de color ben original, ben noble i sobretot ben catalana. Encara que només hagués sigut per allò sol, valia la pena d’haver anat a «La Mata». De retorn a l’era el mestre Llongueras en nom dels Srs. que componien el jurat del Concurs de banderes feu sapiguer que en vista de què entre les banderes presentades n’hi havia més d’una mereixedora de premi i tota vegada que el jurat no disposava més que d’un sol premi per a adjudicar, es farien els treballs necessaris per a mirar d’obtenir els premis que es creguessin convenients a qual fi i amb l’objecte de poguer apreciar detingudament les banderes, s’aplaçava el fallo i es suplicava als portadors de les mateixes se servissin dipositar-les al local de l’Agrupació Regionalista a on quedarien fins al dia de la repartició de premis que juntament amb el fallo s’anunciaria oportunament. Tothom aplaudí la decisió del Jurat i acte seguit es ballaren sardanes fins a l’hora de dinar.

EL DINAR

A quarts d’una tothom ja estava acampat cercant l’ombra de les alzines. Cada colla o cada família es trià el lloc que cregué més a propòsit i proveïts els uns amb les capses de minestra que despatxaven els germans Pompidor i atrafegats els altres fent el tradicional arròs i el clàssic rostit tothom procurà donar compliment a la primera de les necessitats com mellor pogué. Era ben hermós resseguir les diferents colles i veure la cordialitat i l’alegria ingènua que en totes elles regnava. Es partien el menjar els uns amb els altres, es cedien l’aigua, el vi, la fruita, etc. Tot era de tots i tothom respectava lo de cada un. Oh, benaurada franquesa catalana!

SARDANES DE RAMS I REGRÉS

A quarts de tres ja es veia l’era atapeïda de gent que esperava les sardanes anunciades. Es vengueren els rams de flors camperoles que es tenien preparats, no havent-n’hi per tothom qui en demanà, a pesar d’haver-ne fet un bon acopi, i començà la sardana del rams que ballaren solsament les parelles que tenien ram. Després d’aquesta sardana molts començaren a desfilar cap a La Barata i continuaren altres ballant sardanes fins a les cinc, hora en què definitivament abandonà tothom aquell esplèndid paratge on hi quedaven records i impressions tan agradables i tan confortadores.

A LA BARATA

A quarts de sis de la tarda l’animació i el moviment de la Barata eren extraordinaris. Molts berenaren vora el pou i, qui abans i qui després, tothom s’anava acomboiant en els carros i tartanes i entre crits i cançons emprenien el regrés cap a Terrassa. Es contà que passaren per la Barata més de 160 vehicles de totes les classes atapeïts de gent; en alguns hi anaven de 20 a 30 persones i en el carro del cor més de 60 homes.

FI DE FESTA

Després de sopar la cobla «Unió Cassanenca» anà a fer una serenata en obsequi al mestre Morera qui posava can Llongueras. El mestre Morera quedà agraïdíssim de la demostració de carinyo que se l’hi donava i desprès de fer un petit obsequi als músics de Cassà de la Selva els prometé, en record de tan agradosa festa, escriure’ls una sardana dedicada a ells perquè l’estrenessin a Terrassa. Sortint de can Llongueras es dirigirien al Passeig a on tocaren un parell de sardanes que foren molts els qui les ballaren amb verdader entusiasme.

ELS FORASTERS

Tots els forasters de Barcelona i d’altres llocs que acudiren a l’Aplec quedaren admirats de la hermosa festa que amb tan bon acert organitza cada any l’Agrupació Regionalista. Molts d’ells prometeren no faltar-hi cap any i es brindaren espontàniament a cooperar als gastos de la mateixa perquè puga d’any en any créixer en esplendor i importància. Quina lliçó tan eloqüent per a tots aquells terrassencs qui es quedaren mansament a casa seva o a les taules de joc dels casinos!

RESUM

La impressió dominant era la de que la festa de l’Aplec havia resultat engany més esplèndida i més ben organitzada que mai.

No hi havia més gent que l’any passat emperò tampoc n’hi havia menos com alguns volien suposar. Es fa difícil calcular exactament el número de concurrents emperò pel número de carruatges i per les comissions nombroses que hi veiérem de Mura, Talamanca, Navarcles, St. Llorenç Savall, Sabadell i Barcelona, a més del nucli gros de Terrassa, creiem sense temor d’exagerar que passaren de 2.000 persones les que es congregaren alegrament dalt del turons de la Mata. Cal felicitar coralment als organitzadors d’aquesta festa tan simpàtica per la manera admirable que l’han sabuda portar a cap i cal remerciar dignament als terrassencs qui d’un modo o altre contribuïren a la mateixa per la seva obra d’expansió i alegria que és l’única obra que avui pot sanejar els pobles agermanant-los magnànimament els uns amb els altres.

Per molts anys.

 
En aquest Aplec de la Mata de 1906 sí que es va dir la missa sota una alzina, l'alzina que anys després seria recordada com l'Alzina dels Catalanistes. A l'"Orde de la festa", que es va publicar al número previ de La Sembra del 31 de maig, va quedar escrit: "MISSA AL CAMP. Se celebrarà a dos quarts de nou en el turó anomenat de «Les Saleres»". I tal com hem vist a la transcripció de la crónica de la festa unes línies amunt. "A dos quarts de nou els morterets anunciaren que la missa anava a començar-se. L'Escola Coral s’agrupà entorn de sa bandera i la gent acudí al lloc senyalat per a la missa oint-la tothom amb molta serietat i recolliment. L’altar s’havia improvisat sota una alzina al peu de la baixada que condueix a Les Saleres. Era un espectacle imponent contemplar des del peu de l’altar la llarga costa atapeïda de gent de tota classe recollint-se devotament davant d’aquella superba immensitat de la Natura en plena magnificència." Gràcies a aquest extracte, ja sabem exactament quina de les grans alzines que hem assenyalat prèviament sota l'era de la Mata era, i continua sent, l'Alzina dels Catalanistes. És la grossa alzina del primer replanet que es troba baixant pel Camí Vell en direcció a la punta de Les Saleres. Sota aquesta alzina i mirant vers ponent van "improvisar" l'altar, perquè d'aquesta forma la pelada i "llarga costa" de pujada a la Mata podia fer la funció de graderia per a les 2.000 persones que aproximadament hi van assistir. S'ha d'afegir que en aquella època a la Mata hi havia un important ramat d'ovelles i cabres que pasturava pels encontorns. Aquestes s'encarregarien de repelar i mantenir neta de brolla aquesta baixada, que avui s'està començant a cobrir de matolls i petites alzines. El mateix passaria amb el brancatge que actualment i de forma natural creix al peu i a mitja alçada de l'Alzina dels Catalanistes. En aquelles dates el tronc estaria ben esclarrissat, i permetria una diàfana visió entre el peu de l'alzina i tot el llarg de la costa. Això queda confirmat per les ortofotos en blanc i negre dels vols americans de 1945 i 1956, on es veu que el tram inicial de baixada cap a Les Saleres estava net de vegetació fins a la mateixa alzina.
L'àrea o superfície que aproximadament ocupava "la llarga costa atapeïda de gent" i l'Alzina dels Catalanistes amb l'altar improvisat "al peu de la baixada que condueix a Les Saleres" sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata que baixa cap a Les Saleres, l'era i les altres alzines del dubte inicial.
L'àrea que aproximadament ocupava "la llarga costa atapeïda de gent" i l'Alzina dels Catalanistes amb l'altar improvisat "al peu de la baixada que condueix a Les Saleres" sobre l'ortofoto actual del Vissir3 de l'ICGC.
L'àrea que aproximadament ocupava "la llarga costa atapeïda de gent" i l'Alzina dels Catalanistes amb l'altar improvisat "al peu de la baixada que condueix a Les Saleres" sobre el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC. Gràcies a l'eina de dibuixar polígons del Vissir3 he extret que la graderia natural de la costa plena de gent tenia una àrea aproximada de 4.700 m2. Si tenim en compte que una persona necessita uns 2 m2 per seure còmodament a terra, tenim que folgadament hi van cabre les 2.000 persones que van assistir a l'Aplec de 1906.
 
Fotografia actual de l'Alzina dels Catalanistes tal com es veu segons es baixa pel Camí Vell cap a Les Saleres, allà on hi havia "la llarga costa atapeïda de gent" assistent a la missa a l'aire lliure.
L'Alzina dels Catalanistes més a prop.
L'Alzina dels Catalanistes encara més a prop.
El tronc i el brancatge de la grossa Alzina dels Catalanistes des de l'oest, la banda on s'hauria improvisat l'altar de la missa durant l'Aplec de 1906.
El tronc i el brancatge de la grossa Alzina dels Catalanistes des del costat sud.
A l'escorça del costat nord-oest del tronc de l'Alzina dels Catalanistes es distingeix un antic senyal o marca fet per l'home que sembla tenir forma de T.
 
Vull acabar aquest extens escrit amb un raonament sobre el primer camí de carro que va arribar fins a la Mata, que està relacionat amb els populosos aplecs que s'hi van organitzar els anys 1905 i 1906.

El Camí Vell de la Mata era un camí de ferradura que existia des de temps molt reculats que enllaçava l’important Camí ral de Berga amb la masia. Aquest era un camí de bast només apte per a cavalleries, igual que el seu camí troncal que pujava des de Matadepera fins al coll d’Estenalles per la riba de la riera de les Arenes. Se separava del Camí ral sota la punta de Les Saleres, i remuntava el seu vessant de ponent fins a assolir el seu llom tot fent Les Marradetes. Des del Vallès, aquesta va ser la via de comunicació més ràpida i còmode per arribar a l’encimbellada masia, fins que no es va obrir el primer camí de carro poc abans de l’any 1905. Aquest primer camí de carro és el que avui neix prop del km 12.8 de la carretera BV-1221 i arriba fins al casal, passant sota mateix del mur de contenció de l’era. Posteriorment, quan la carretera en construcció va ultrapassar el coll d’Estenalles (poc abans de 1908), es va poder obrir l’ample ramal de carretera que hi puja des de coll sota l’ombra dels actuals cedres. Desconec la data exacta de l’obertura d’aquesta segona pista, però va ser abans de 1921.

Enllaç del OpenStreetMap centrat a la Mata on el Camí Vell i el primer de carro estan indicats i anomenats. (https://www.openstreetmap.org/#map=17/41.66409/1.99060)

Per arribar a la conclusió de l’anterior paràgraf he tingut en compte els fets següents:

1 - Segons va deixar escrit al seu dietari el pagès de Matadepera Francesc Gorina i Riera, el tram de carretera des dels forns de can Torrella fins al límit del terme de Matadepera (font de l'Olla) va ser acabat durant l’any 1902.

2 - Tal i com s’ha transcrit més amunt, el maig de 1904 encara el poeta Joan Maragall  i la reduïda comitiva que l’acompanyava va haver de pujar a peu a la Mata des de la Barata, tot seguint el camí del Graons de Mura fins a la Coma d’en Vila. El poeta era un home desnerit i escanyolit, que en la seva vida urbana barcelonina no feia gens d’exercici; per això crec que, si en aquella data hagués existit la possibilitat de pujar en carro a la Mata, ho haguessin fet.

3 - Tal com s’explica al “Ordre de la Festa” publicat al número del dijous 1 de juny de 1905 de La Sembra, previ a l’Aplec de la Mata del diumenge 4 de juny, “Diumenge passat fou portat a dalt de La Mata un grandiós dipòsit de 30 cargues que s’omplirà d’aigua de Fontfreda per a distribuir-la entre tots els concurrents a l’Aplec que en necessitin.” Un dipòsit de 30 carregues equival a 3.600 litres. Per pujar a dalt de la Mata una cisterna d’un volum tan gran es necessita d’un gran carro estirat per bèsties de carrega i d’un camí de carro en bones condicions. A més a més de la cisterna, per a aquell Aplec es van pujar a la Mata molts serveis com les cantines d’abundant menjar dels germans Pompidor i del pastisser Miquel Fargas, i la mateixa cobla Unió Cassanenca amb els seus instruments musicals. En aquest programa de l’Aplec de 1905 també es diu: “En el punt anomenat Escalons, un poc més amunt de la Barata, hi haurà una cantina que es cuidarà de guardar totes les bicicletes.” Segons el meu parer, aquest “punt anomenat Escalons” no era altre que els Graons de Mura, o sigui, el revolt de l’Alzina del Sal·lari, fins a on jo crec que arribava la carretera en construcció en aquella data. I allà és on s’havien de deixar les bicicletes.

4 - Dins la crònica de l’Aplec de 1905, mentre pugen caminant cap a la Mata es diu: “Sota el Puig-Castellar, que onejava al cim una grandiosa bandera catalana, foren agradablement sorpresos amb els alegres sons d'una airosa sardana que la cobla empordanesa «Unió Cassanenca» tocava, amagada dins del bosc.” Això vol que pujaren per un camí que discorre sota el Castellar pel seu vessant sud i est.

5 - Al programa publicat al número de La Sembra previ a l’Aplec de la Mata del dilluns 4 de juny de 1906, en una nota a peu de pàgina, es detallà la ubicació de la masia i el seu accés als assistents. “«La Mata» està situada dalt d’un turó i al centre de la cordillera de St. Llorenç de Munt, a 860 metres sobre el nivell del mar, a un quart d’hora del turó del «Montcau». S’hi va des de Terrassa per la carretera en construcció que deu conduir fins a Talamanca, acabada ja fins a la Barata (uns 9 kilòmetres), o sia, fins al peu de la muntanya. L’ascensió fins a «La Mata» pot fer-se còmodament a peu per un bon camí de carro en menys d’una hora.” Aquest “bon camí de carro” per a fer l’ascensió final a la Mata ha de ser l’actual camí carreter que puja fins al peu de l’era tot vorejant el faldar sud i est del Castellar, i que se separa de la carretera just abans del revolt del km 12.8. Com ja hem dit, en aquella data la carretera, pròpiament dita, només arribava fins al revolt de l’Alzina del Sal·lari (Escalons o Graons de Mura); però suposem que a petició de l’amo de la Mata, que hauria ofert gratuïtament tota la pedra, grava, sorra i fusta que es necessités per a l’explotació de la carretera, s’hauria obert un simple camí de carro que continués pel mateix traçat que després seguiria l’ampla carretera, i que a l’actual punt quilomètric 12.8 se’n separés per pujar de valent cap a la masia. Aquesta avançada únicament del camí de carro fins a la Mata es deuria acabar d'obrir entre juny de 1904 i maig de 1905, i va tenir la seva inauguració massiva amb l’Aplec del 4 de juny de 1905.

6 - Al programa previ a l’Aplec de la Mata de 1906 també es torna a esmentar el gran dipòsit de 30 carregues (3.600 litres) ple d’aigua de la Fontfreda. I en relació al servei vers als ciclistes. “Tots els que vulguin concórrer a la festa fent el trajecte amb bicicleta, al punt anomenat els ESCALONS o ABEURADORS, un xic més amunt de la Barata, trobaran instal·lada una cantina a on, a més d’expendre’s-hi tota classe de begudes i desdejunis, s’hi guardaran totes les bicicletes.”

7 - A la crònica de l’Aplec de 1906, publicada al número del 7 de juny de La Sembra, es torna a explicar que “la cobla «Unió Cassanenca» tocà dalt del turó de Castellar des de les primeres hores del matí animant als que pujaven i alegrant joiosament aquell esplèndid paisatge.” En quant a l’arribada a la Mata es diu: “Era una impressió inesborrable la que a tothom produïa, al tombant del turó de Castellar, el veure La Mata, amb el seu grandiós casal, enjoiada tota ella amb banderes de diferents colors i amb garlandes de boixos i flors boscanes.” El camí de carro que revolta la falda meridional del Castellar té un tombant de pujada a esquerra en un roquissar que, encara avui, permet una primera visió de la masia de la Mata. Més endavant, a la mateixa crònica, es continuen descrivint les impressions de l'arribada: "A coll de Bofi s'hi veien molts carros i moltes colles acampades." Com és lògic, perquè a primera hora del matí ja hi haguessin molts carros i molta gent acampada al voltant de la bassa de Coll de Bofi, aquests haurien d'haver pujat durant el vespre i la matinada anterior pel mateix camí de carro que després faria servir la resta de concurrents.


FONTS D'INFORMACIÓ:
 
Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa (1923-1930). (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651)

Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Publicat al Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/diba72651/document_list?doc=29)

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any III. Número 13 (setembre - octubre de 1921). He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig. (https://ccbe.feec.cat/docs/ceterrassa/Hemeroteca/ACET_Arxiu_Estudis/ACET19210901_13_A3_Epoca_02.pdf)

Terrassa, una mirada al segle XX. Llibre editat per l'Ajuntament de Terrassa l'any 2000, que recull una selecció fotogràfica de la primer meitat del selge XX.

Joaquim Verdaguer i Caballé, historiador local de Terrassa i autor d'un blog homònim que tracta aquest tema. (http://joaquimverdaguer.blogspot.com/)

El blog de les biblioteques públiques de Terrassa. (https://blogs.terrassa.cat/biblioteques/)
 
La Sembra. Setmanari de l'Agrupació Regionalista de Terrassa (1901-1915). (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/67761)

La Veu de Catalunya. Diari en català fundat per Enric Prat de la Riba que es publicà a Barcelona des de 1899 fins a 1937, amb dues edicions diàries. Fou portaveu del programa ideològic i polític de la Lliga Regionalista i la línia editorial, conservadora, promogué l'autonomia, la normalitat de l'ús públic de la llengua, i l'escola catalana. (https://www.bnc.cat/digital/veu_catalunya/index.html)
 
Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades. Edició del 2020.