dimarts, 22 de gener del 2019

LOCALITZATS ELS "MÍTICS" CUPOTS DE L'OBAC (VACARISSES)

Tothom coneix el Cupot de l'Obac situat al bell mig de la urbanització dels Caus; però diverses fonts bibliogràfiques de prestigi en la historiografia local parlaven de l'existència d'una altre cupot a l'altre extrem dels Ermots de l'Obac. D'aquí vindria que alguns topònims que han perdurat fins a l'actualitat facin servir la forma "Cupots" en plural (Serra dels Cupots). Ara he pogut demostrar que això no era una arbitrarietat, sinó que feia esment a què n'hi havia d'haver, com a mínim, un altre cupot.

Com acostumo a fer, abans d'entrar en el detall de l'element patrimonial descobert, us situaré en la perspectiva de la situació prèvia a la troballa. Jo, com tothom al poble de Vacarisses i rodalies, coneixia el solitari Cupot situat al peu de l'actual carretereta que uneix el poble de Vacarisses amb l'Obac, passant per la moderna urbanització dels Caus. Però llegint llibres com Vacarisses: Assaig històric d'un poble (any 1979) de l'historiador local Antoni Flotats i Llagostera, vaig sapiguer que n'hi havia més d'un cupot. A l'apartat La masia de l'Obac i notes complementàries del terme diu literalment: "Aquesta masia gaudí d'una gran importància durant l'expressat segle XVIII, per les crescudes collites de vi que sortien de les seves vinyes i que era exportat a Amèrica, tot produint bons negocis. Fins i tot, a fi d'atansar distàncies durant la feina de verema, es construïren uns cups a distància separada de la casa, on trepitjaven el raïm i el vi restava dipositat. Encara que en estat ruïnós, poden contemplar-se els cèlebres cupots." Més endavant amb el títol de Prosperitat de les terres de l'Obac l'autor deixa escrit: "El cep era aleshores una planta mig silvestre i de fàcil tractament i se'n plantaren grans extensions. I per estalvi de transport, es construïren els cupots; un al camí de l'Obac a Vacarisses i l'altre torrent avall, i així la brisa era aprofitada per a adobar les vinyes." Anys després, el 1994, es publica Miscel·lània Vacarissenca un llibre pòstum del mateix autor on es recullen gairebé la totalitat dels seus treballs que han estat publicats en el butlletí Vacarisses: Balcó de Montserrat, una històrica revista local de la parròquia de Vacarisses. En aquest llibre recopilatori l'Antoni Flotats ve a dir quelcom de semblant al breu que porta per títol Els cupots de l'Obac. "Per estalvi de transport dels raïms als cups de la masia, es construïren els cups o "cupots" a una distància separada de la casa; un d'aquests és el que es troba al peu del camí que va de Vacarisses a l'Obac i molt a prop de la urbanització els Caus, on llavors tot eren vinyes; l'altre existent es troba torrent avall. En aquests cups es trepitjava el raïm, que era fermentat dins d'aquestes tines i la brisa que deixava era aprofitada per adobar les vinyes. Aquest "Cupot" (en referència al de la urbanització els Caus) és una mostra d'aquella època, i avui el podríem considerar com un monument històric".

Si canviem a un altre ben informat autor de la historiografia local, també trobarem referències a un altre cupot dins les antigues vinyes a rabassa morta de l'Obac. Es tracta d'en Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac (1993), i hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach. A l'apartat sobre la biografia de Joan Ubach i Barata, en Faura explica: "Durant la seva administració acabà de plantar-se a rabassa morta gairebé tota la tinguda, prop de 100 hectàrees, dels masos Arbós i Estella (arruïnats des de molt antic). Vers 1862 construí allí dos Cupots amb la col·laboració dels rabassaires, fet que permeté deixar la brisa per afemar les vinyes i bastejar només el vi. Per guardar-lo omplí el celler de la Casa Nova de l'Obac de tines de pedra revestides de cairons envernissats, que el meu pare desfé perquè ja no tenien cap utilitat." A l'apartat on es parla dels Parcers detalla el següent: "L'any 1775 sembla que només hi havia a l'Obac cinc parcers. A les darreries del segle XVIII i, sobretot, a les primeries del segle passat, es plantaren de vinya gairebé tots els masos Arbós i Estella, al terme de Vacarisses, fins al punt que, el 1862, l'Obac tenia uns 45 rabassaires o parcers, i en aquell temps es construïren els Cupots per trepitjar els raïms a la vinya i estalviar-se el transport de la brisa. Desgraciadament aquesta prosperitat fou tallada en sec al cap de pocs anys per la fil·loxera i avui, a la masia, no hi ha un sol cep. Els rabassaires o parcers donaven a la masia una tercera, una quarta o una cinquena part de la collita, segons la qualitat del terreny, en general poc apte per al conreu, ja que la major part, a causa de la inclinació, ni tan sols es podia llaurar." Al final de la secció d'Altres Construccions secundàries de l'Obac, en Faura acaba d'esclarir l'afer dels Cupots: "I els dos Cupots, situats actualment dins la urbanització dels Caus, l'un al capdamunt i l'altre al capdavall, a la serra d'aquest nom (serra dels Cupots), foren construïts per Joan Ubach i Barata i els seus rabassaires vers el 1862".

En quant a la cartografia que em va donar pistes de què podia haver un altre cupot encara dempeus, hem de parlar dels pocs topònims que apareixen a la cartografia del Cadastre.


Aigües avall del torrent del Llor, i en el seu vessant hidrogràfic esquerre que pertany a l'heretat de la Pineda i al terme municipal de Terrassa, apareixia el topònim "els Cupots". Aquest topònim, de ben segur, estava desplaçat perquè a la Pineda no van fer establiments de vinya ni es van construir tines. Però això, ja donava indicis de què, torrent avall i al vessant vacarissà de l'Obac, hi podia haver més cupots. Posteriorment els mapes topogràfics de l'ICGC i del CET de 1988 simplement van copiar aquest topònim del Cadastre, encara que situant-lo 200 metres torrent amunt.

Al cap d'un temps em vaig adonar que al mapa topogràfic de Sant Llorenç del Munt del CET de l'any 1963 apareixien indicats uns "Cupons" aproximadament on es troba el Cupot de la urbanització dels Caus, i uns "Cupots" torrent avall i al vessant pertanyent al terme de l'Obac i, per tant, de Vacarisses.


Podria semblar que aquesta era la pista definitiva per trobar els altres Cupots de l'Obac, però aquest mapa és imprecís i dóna unes ubicacions molt vagues, que poden arribar a desplaçar-se més de 500 metres. Així que l'única certesa que tenia era que els altres Cupots eren torrent avall i a prop del tàlveg.

Sabent això, durant un temps em vaig dedicar a cercar i obrir camins que em permetessin arribar fins a la llera del torrent i recórrer la seva riba dreta. Fruit d'aquesta feina, feta en gran part gràcies a l'Armengol Gelabert i la seva família, vàrem crear una petita xarxa de camins que travessaven el torrent del Llor a dues altures i vàrem trobar 3 barraques de pedra seca inèdites. Tot això ja va ser explicat en una entrada anterior d'aquest mateix blog.

https://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com/2018/04/recuperat-de-loblit-del-temps-el-cami.html

També recordo que, durant tot aquest temps que he estat fent l'inventari de les barraques de Vacarisses (més de 5 anys), he demanat per l'existència d'un segon cupot al torrent del Llor a gent gran i oriünda del poble: pagesos, caçadors, boletaires, excursionistes; però cap d'ells tenia coneixença d'aquest tema en concret.

Tot i aquesta recerca dins el salvatge torrent del Llor, els altres Cupots no apareixien. I les abundants pluges d'aquesta tardor tampoc van ajudar. Però el detonant que va encendre l'espurna definitiva per localitzar els Cupots va ser una xerrada que vaig tenir el 22 de novembre passat amb el Miquel Margarit de ca l'Àvaro (al carrer de Sant Martí del poble de Viladecavalls). Entre moltes altres coses, aquest home gran i pagès de professió em va explicar que quan era jove anava amb el seu pare a collir bolets als boscos que hi havia entre Coll Cardús i el torrent del Llor. I que recordava que allà hi havia uns cups abandonats enmig de la boscúria. Jo li vaig demanar una mica de concreció en la ubicació d'aquells cups, però ell em va respondre que no m'amoïnés pel tema perquè aquests cups havien quedat soterrats dins l'actual abocador de Coll Cardús. També em va dir que als anys 80 unes noies que treballaven per Patrimoni de la Generalitat de Catalunya també li van demanar per uns "Cupots" al torrent del Llor, i ell els va contestar el mateix que a mi.

El que m'havia explicat el Miquel Margarit, encara que no ho pugui semblar, em va donar una nova esperança: havia pogut parlar amb una persona que havia vist amb els seus ulls els altres Cupots de l'Obac. Podia confirmar fefaentment la seva existència! Vaig haver de pair durant un temps el que m'havia dit el senyor Margarit, per entendre que els Cupots de l'Obac no podien haver desaparegut sota la munió de merda de l'abocador de Coll Cardús; perquè com el seu nom indica els Cupots es van bastir dins el terme de l'Obac (que jo coneixia perfectament), i l'abocador de Coll Cardús no ha sobrepassat l'original termenal de la seva heretat d'origen, la masia homònima. Així que segurament el senyor Margarit estava confós i els Cupots encara eren allà, esperant a ser visitats; prop del termenal entre Coll Cardús i l'Obac, encara que dins del segon.

Això em donava una pista molt clara; havia de continuar cercant els Cupots encara més avall del torrent del Llor, fins arribar a l'abocador. El diumenge 13 de gener era un bon dia; ja feia molts dies que no plovia i es podria circular sense perill a través del tancat congost que forma el torrent a la seva part baixa. Aquell dia vaig decidir atacar el torrent del Llor pel seu vessant terrassenc, des de la masia de la Pineda. Vaig baixar mica en mica vers al torrent; primer amb pistes forestals i després amb un corriol que dreturer arriba fins la llera. Ara havia de seguir-lo aigües avall; una cosa que no havia fet mai fins aquell moment. En alguns trams l'aigua encara circulava ocupant tot l'ample del llit pedregós, i en altres l'aigua s'esmunyia entre els còdols i desapareixia. Vaig arribar a un lloc on el congost s'obria pel vessant dret (terme de l'Obac i de Vacarisses) i apareixia un planet ombrívol de sotabosc esclarissat, i ple de velles d'alzines; algunes d'elles de gran port. Aquí vaig deixar la motxilla. Vaig començar a resseguir el pla de bosc quan, de seguida, va aparèixer en la distància una alta paret de pedra lligada amb morter de calç. Acabava de trobar els altres Cupots de l'Obac!!!

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.59272º  E 1.95339º



















En veure'ls, no em vaig emocionar gens. Potser perquè ja havia interioritzat que, més tard o més d'hora, els acabaria trobant. De seguida veig que són dos cups (o tines com els anomenen al Bages) adossats dins una única construcció de planta rectangular. Observo que per fer encabir l'obra en el costerut vessant, i així tenir dues altures d'accés (les boixes a baix i les portadores a dalt), s'ha hagut de picar i excavar el costerut terreny de llicorella per fer un talús i un replà dessota. Els dos cups són de planta rectangular i estan revestits amb cairons vidriats de 35 cm per 35 cm. La part superior dels dos cups està envoltada d'un petit relleix de pitxolins d'uns 7 cm que servia per recolzar les posts sobre les quals es trepitjava el raïm durant la verema (brescat). Les parets que pugen per fer el tancament de cada cup tenen una finestreta emmarcada amb maons, excepte la paret mitgera que no en té (un total de 4 finestretes). Les portes d'accés superior als cups tenen una amplada de 130 cm i una altura de 190 cm; i estan emmarcades amb maons. L'existència de trossos de teules escampats pel terra confirma que l'obra estava coberta amb una teulada de bigues de fusta a un aiguavés (inclinat cap al torrent). Exteriorment el conjunt mesura 670 cm per 330 cm. La construcció és totalment simètrica, tant interiorment com exteriorment.

Si ens comencem a fixar en els detalls, l'altura màxima de la construcció és a la gran paret de les boixes i arriba als 430 cm aproximadament. La paret de les boixes està orientada vers el NE, o sigui, mirant cap al torrent. Les dues boixes són dins unes capelletes amb emmarcament de maons que fan uns 40 cm d'ample per uns 30 cm de profunditat. Les dues capelletes són contigües, i segurament estaven tancades amb una portera de xapa metàl·lica.

Si parem atenció al parament de les parets veurem que tenen un gruix aproximat de 30 cm i que són de pedra lligada amb morter de calç. Les pedres emprades són molt heterogènies; hi ha còdols del torrent de quars i tapàs i rocs de llicorella del talús que es va picar per encabir els cups dins el vessant. Les pedres cantoneres són més grans i estan tallades i una mica escairades. Totes les parets estan arrebossades amb morter de calç, però on es veu millor és a la gran paret NE (la de les boixes).

En quant al volum de vi que podien cabre dins els dos cups. Cada cairó mesura 35 cm de costat. Si comptem els cairons de cada cup, ens resulta que tenim

5 cairons (1.75 m) d'ample per 6.5 cairons (2.275 m) de llarg per 7 cairons (2.45 m) de profunditat

Si ho multipliquem, obtenim un volum de 9.75 m3 (9750 l) per cup, que multiplicat per 2 cups fan un total de 19500 l de vi. Si això es transforma en les unitats de mesura que es feien servir antigament, tenim 160 càrregues de vi sumant els dos cups. Això voldria dir que si els dos cups fossin plens, caldria fer aproximadament 320 viatges a bast de matxo (160 d'anada buit i 160 de tornada carregat) per buidar-los.

1 carrega de vi (pes suportat per un animal) equival a 121.4 litres


Si consultem el Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856, podem dir que aquest conjunt de dos cups adossats, anomenats popularment els Cupots, és dins la finca de 6 quarteres i 1 quartà que conreava un tal Josep Xiprés, el conreu principal de la qual era la vinya. Poc temps després, segons l'Amillarament de 1861, el mateix Josep Xiprés conreava aquesta peça de terra, propietat de Joan Ubach (l'Obac), que consistia en una vinya de 2ª i 3ª categoria (4 Q i 3 q), erm de 1ª (1 Q) i roques (10 q). Una anotació posterior diu que aquesta finca torna al propietari segons l'Apèndix de 1895. Si consultem aquest Apèndix a l'Amillarament de 1895-96, es diu que aquesta peça de terra de vinya perduda ha passat a erm a favor d'Antoni Ubach Soler com a amo directe del terreny, cessió feta pel mateix parcer Josep Xiprés. Si volem saber alguna cosa més d'aquest Josep Xiprés i de la seva vinya podem consultar el llistat de l'arbitri contra la fil·loxera fet per l'Ajuntament l'any 1880, aquí se'ns diu que aquest parcer era veí de Sant Pere de Terrassa i que tributava per una vinya d'1 hectàrea de cabuda. El municipi de Sant Pere de Terrassa va desaparèixer definitivament l'any 1904, quan fou annexionat a Terrassa, Sabadell i Rubí. La part de Sant Pere que termenava amb Vacarisses va passar a Terrassa. Tot i aquesta paragrafada documental, no sabem quina relació hi havia entre el parcer Josep Xiprés i els Cupots; l'únic que sabem del cert és que eren dins la seva vinya.

Anotació afegida el 28/01/19: Per tal d'agrair-li al Miquel Margarit de Viladecavalls les seves decisives indicacions sobre els Cupots de l'Obac, el diumenge 27 de gener vaig fer-li una visita. Li vaig explicar que havia trobat els Cupots a tocar de la llera del torrent del Llor i dins el terme de l'Obac, encara que a prop de la partió amb Coll Cardús. Ell em va explicar que ell i la seva família, com a pagesos i caçadors, es coneixien bastant bé els termenals de totes les heretats del rodal; i, efectivament, ara recordava que aquells Cupots que va veure amb el seu pare eren dins el terme de l'Obac i a tocar del llit del torrent. El què ell no tenia clar era fins a on havien arribat els límits de l'abocador de Coll Cardús. El Miquel Margarit i els seus avantpassats de ca l'Àvaro han sigut sempre pagesos i, sobretot, viticultors. Tenien (i encara tenen) un gran cup a l'entrada de casa i van veremar i fer vi fins l'any 1996. Però mai han tingut cap peça de terra en propietat, només menaven terres de grans propietaris com can Mitjans. Així que coneix perfectament les relacions contractuals que s'establien entre amo i parcer. Sobre el funcionament d'aquells dos cups adossats em va explicar que n'hi havia dos perquè un era pel vi blanc i l'altre pel vi negre. També em va explicar que les vinyes que es conreaven en aquest sector de l'Obac abans de la fil·loxera eren de ceps baixos amb els sarments escampats per terra i, encara que sembli mentida, això evitava que el cep s'encomanés del míldiu o la malura (oïdi). L'únic detall que s'havia de tenir era aixecar el sarment, amb una canya d'un pam amb l'extrem obert, a l'altura de cada gotim. També em va explicar que antigament per bastejar el vi com els dels cups que ara tractem, es carregaven els matxos amb un bot de pell de cabra a cada banda dels lloms de l'animal. Cada bot tenia una capacitat aproximada de 60 litres; i així s'arribava als 120 litres que fa una carrega de vi. Per últim, em va dir que aquests Cupots, com tots els que es troben enmig de les vinyes, van ser construïts pels parcers per tal d'abocar-hi i trepitjar el raïm de les parts de la collita que els hi pertocaven. D'aquesta forma, un cop fermentat el most, només havien de traginar amb el vi; i podien fer servir la brisa sobrant per afemar la vinya.

Durant la verema cadascun dels 45 rabassaires o parcers donaven al propietari del mas una tercera, una quarta o una cinquena part de la collita; segons les condicions dels contracte de rabassa morta que havien signat prèviament, i que normalment anava en funció de la qualitat del terreny de la finca (tros de vinya) que tenia cada parcer. Per contracte, en temps de verema, els parcers estaven obligats a dur, pels seus propis mitjans, fins a peu dels cups la part de la collita del propietari. En el cas l'Obac eren els cups d'obra de cairons vidriats que hi havia al gran celler de la planta baixa de la Casa Nova de l'Obac.

Les parts que, per contracte, corresponien al rabassaire o parcer eren bastejades també pel propi pagès fins al cup que antigament tenien moltes cases del poble de Vacarisses; o, també, podien ser portades fins als cups que alguns d'ells havien bastit mancomunadament al costat de les vinyes. Imaginem que la decisió de portar la verema fins al cup de casa, o al més insegur cup enmig de la vinya, deuria estar en funció de la llunyania. Als parcers que residien al poble de Vacarisses els hi sortiria a compte fer l'esforç de portar tot el raïm en portadores fins al cup de casa. Però els parcers forasters, com els que hi havia en aquest extrem sud de l'heretat de l'Obac (Josep Xiprés de Sant Pere de Terrassa i Joan Jou també de Sant Pere de Terrassa), els hi sortiria logísticament més econòmic construir uns cups de forma conjunta a la mateixa vinya; i així només haver de transportar el vi.

Abans d'acabar m'agradaria deixar clar l'assumpte toponímic dels dos Cupots: el de dalt (conegut per tothom), i els dos de baix (presentats en aquest escrit). Aquest és un tema que m'obsessiona des de sempre. Jo proposa que per tal d'evitar confusions, a partir d'ara, el que està situat dins la urbanització dels Caus passi a anomenar-se "el Cupot de l'Obac" (en singular); tal i com ja fa el Mapa del Patrimoni Cultural de la DIBA (any 2010) i l'últim mapa de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina (any 2016). També fora entenedor i directe simplement anomenar-lo "el Cupot de Dalt". I en relació al conjunt de dos cups inèdits estudiats aquí, fora adient anomenar-los "els Cupots de l'Obac" (en plural); tal com diu l'antic i desplaçat topònim del Cadastre del que hem parlat abans. Encara que el descriptiu "els Cupots de Baix" tampoc estaria malament.

Per últim vull adreçar-me a l'Ajuntament de Vacarisses; més concretament al seu Alcalde n'Antoni Masana, i al regidor de Cultura, Festes i Patrimoni en Pere Casas. El juny de l'any passat el Govern de la Generalitat de Catalunya va declarar Béns Culturals d'Interès Nacional (BCIN) 13 conjunts de tines enmig de les vinyes de les Valls del Montcau; situades als termes municipals de Talamanca, Mura, i el Pont de Vilomara i Rocafort. Dins aquest context de recuperació de patrimoni vitivinícola que va ser tan important al nostre país durant els 3 segles passats, Vacarisses no es pot quedar enrere. Indagant a la xarxa, he vist que el Cupot de Dalt (el conegut per tothom) no té cap mena de protecció legal, i simplement està catalogat dins el Mapa del Patrimoni Cultural Local del terme municipal de Vacarisses, que es va realitzar l'any 2010 dins un conveni de col·laboració amb la Diputació de Barcelona. Ara és el moment! Ara que, amb la present ressenya, he posat en coneixement públic l'existència d'un altre conjunt de cups dins el terme municipal, és el moment d'iniciar l'expedient administratiu per declarar Béns Culturals d'Interès Local (BCIL) el Cupot de Dalt i els redescoberts Cupots de Baix. No podem deixar sense protecció legal efectiva, un mandat municipal més, aquestes joies patrimonials, que diuen tant de com es van guanyar la vida els "nostres" avantpassats. A més, s'apropa la data de les eleccions municipals i , per tant, el moment de passar comptes amb els veïns. I jo em pregunto (encara que qui us parla només sigui un foraster sense dret a vot en aquest Ajuntament): què ha fet la regidoria d'en Pere Casas en relació al Patrimoni durant aquest mandat que s'esgota? Jo crec que no s'ha fet res. Encara som a temps d'esmenar-ho!

Per poder arribar als Cupots de l'Obac, des del vessant vacarissà del torrent del Llor (serra dels Cupots) o des del vessant terrassenc (masia de la Pineda), sense por a perdre-us; aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos un track de Wikiloc que us guiarà. D'aquesta forma el podreu descarregar al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track anomenat APROXIMACIÓ ALS INÈDITS CUPOTS DE L'OBAC DES DE VACARISSES O DES DE TERRASSA.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/aproximacio-als-inedits-cupots-de-lobac-des-de-vacarisses-o-des-de-terrassa-32433457


Powered by Wikiloc



FONT D'INFORMACIÓ:

Antoni Flotats i Llagostera, autor del llibre Vacarisses: Assaig històric d'un poble (editat pel propi autor l'any 1979)

Antoni Flotats i Llagostera, autor del llibre Miscel·lània Vacarissenca (editat per l'Ajuntament de Vacarisses l'any 1994)

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac (editat per L'Avenç S. L. l'any 1993)

Miquel Margarit de ca l'Àvaro, una casa del carrer de Sant Martí del poble de Viladecavalls.

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Cartoteca Digital de l'ICGC (http://cartotecadigital.icc.cat/)

Seu Electrònica del Cadastre (https://www.sedecatastro.gob.es/)

Secció de Mapes de la pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/). Més concretament el Mapa topogràfic de Sant Llorenç del Munt del CET de l'any 1963 i la Cartografia Digital de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina de l'any 2016.

Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 (Cartoteca Digital de l'ICC)

Amillarament de Vacarisses de 1861 (Arxiu de l'Ajuntament de Vacarisses)

Mapa del Cadastre parcel·lari de Vacarisses de l'any 1944 (Ajuntament de Vacarisses)

Mapa del Patrimoni Cultural de Vacarisses de l'any 2010 (http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08291)

Diverses actes de sessions del ple l'Ajuntament de Vacarisses

dimecres, 2 de gener del 2019

VOLTA DE LES FONTS DE RELLINARS

Un itinerari excursionista que vorejant la riera de Rellinars us ensenyarà dues barraques de pedra seca inèdites i una altra de poc coneguda

L'origen d'aquesta ruta s'ha d'anar a cercar en un xafogosa tarda de l'agost d'enguany. Els meus cunyats (que tenen una torre a la urbanització del Planet) i nosaltres (la meva dona, la meva filla i jo) vam decidir anar a remullar-nos el cul a un dels gorgs fets pels banyistes a la riera de Rellinars. Vàrem deixar el cotxe al costat de les Fonts i vam començar a remuntar la pista riera amunt. Al poc d'haver superat les Fonts, vaig entreveure una barraca de pedra seca enmig de la ufanosa vegetació del marge contrari de la riera. Em va sorprendre veure una barraca en aquell coster tan rost, i molt propera a les arxiconegudes Fonts de Rellinars. No recordava que en aquesta banda de la riera fos coneguda cap barraca de pedra seca. Aquell dia d'agost vam passar de llarg la barraca, i vàrem continuar caminant fins el gorg.

Aquell mateix dia en arribar a casa, vaig consultar tots els mapes/inventaris de barraques que coneixia (la Guia Interactiva dels Parc Natural del Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac del Ramon Suades, la Wikipedra, l'article del Lluís Ramon Hernández sobre La segona vida de les barraques de Rellinars), i en cap d'ells apareixien barraques en aquest sector. Així que em vaig apuntar visitar aquesta barraca en el meu llistat personal de COSES A FER.

Finalment el dimecres 21 de novembre vaig decidir anar a cercar aquella barraca. No tenia clar que hi pogués arribar travessant la riera pel dret; així que vaig voler assegurar el punt arribant-hi des del camp de futbol del Puig de Ballesta. La baixada no va ser fàcil. Vaig haver de travessar costerudes codines i, fins i tot, fer alguna desgrimpada; però finalment vaig arribar a la barraca. A primer cop d'ull es veia que recentment havia patit un important enderroc, però encara conservava una presència imponent. Passades les primeres impressions, vaig fixar-me que per sobre la barraca hi passava un sender que continuava riera amunt i riera avall. Un cop fetes les anotacions i fotos de rigor ,vaig continuar el camí amunt fins que, poc abans de la presa de Rellinars, vaig veure una altra barraca totalment enderrocada. Estasso la vegetació, faig les fotos i continuo seguint el corriol. Un cop passada la presa, el camí entra en una zona neta de vegetació, perquè coincideix amb una línia d'alta tensió, i continua remuntant un torrent innominat tributari de la riera. Aquí ho vaig deixar estar. Vaig tornar a la barraca inicial per continuar resseguint el camí, però ara riera avall. Primer passava pel davant del mur de contenció de l'àrea de pícnic de les Fonts de Rellinars (singular perspectiva), i després entrava en un ample replà que, de ben segur, va ser conreat en un passat no gaire llunyà. Al cap de poc s'arriba al final d'una pista que ressegueix una important conducció d'aigua de la Mina d'Aigües de Terrassa per a l'abastiment del poble. Ja en ple capvespre d'aquell dia, vaig seguir l'ample pista fins arribar a un altre replà que feia el terreny a la meva esquerra. M'hi vaig endinsar i de seguida vaig localitzar una barraca circular en perfecte estat de conservació, però completament coberta pels esbarzers. Ja era gairebé de nit, així que vaig continuar fins a les casetes de les bombes d'elevació d'aigua, i vaig continuar per una altra pista que em va dur fins a les pistes del club de tennis del poble.

El divendres 7 de desembre al matí, amb l'excusa d'un altre dinar familiar a la torre dels cunyats, la meva dona, la filla i jo ens vam apropar a aquella última barraca que havia localitzat unes setmanes abans. Prèviament ja havia consultat a les ortofotos del Vissir3 de l'ICGC (vols americans de 1946 i 1956 i d'altres) que en aquella raconada de la riera tan propera al poble s'havia treballat una vinya fins al final de la dècada de 1960. La barraca estava completament envoltada d'esbarzers, així que el matí es preveia llarg de feina. En dues hores vaig tenir l'estassada enllestida, i la Carolina va poder posar còmodament al costat de la barraca.


La llinda de la barraca tenia clavada una post en forma de rètol com les que l'Associació Amics de Rellinars posava a les barraques que restauraven per tot el municipi. En aquest cas el text del rètol era il·legible pel mal estat de conservació de la fusta.

El dubte sobre el nom d'aquella barraca em menjava per dins, i aquella mateixa tarda, després de dinar a casa dels cunyats, vaig fer una visita al Mariano Sellarès del cal Gat (va ser el primer alcalde de la democràcia postfranquista). Jo ja coneixia al Mariano d'altres vegades que l'havia anat a visitar. Unes vegades per temes de barraques, i altres vegades pel seu vi; tot està relacionat. Quan li vaig demanar per aquesta barraca, sense dilacions em va dir que era la barraca del Bernat i que ell, de petit, hi havia anat a collir raïm. Es veu que antigament tots els veïns del poble s'ajudaven en les grans ocasions de les feines del camp com la verema, la sega i el batre. Preguntant-li per aquest Bernat, em va explicar que cal Bernat era una casa de pagès del principi de l'actual avinguda de Vacarisses, a prop de la font de l'Homenatge; i que avui dia és un restaurant. També em va explicar que a cal Bernat no eren propietaris d'aquella vinya de la riera, sinó que eren parcers del Molí, una gran finca de Rellinars que havien comprat els Serracanta de les Boades. També li vaig explicar que havia trobat dues barraques més riera amunt, però em dir que no les coneixia i que pel seu record ell no havia vist vinya tan enllà.

Un cop solucionat el gran dubte, en arribar a casa, vaig fer sevir un cercador d'internet per veure si sonava la flauta i apareixia alguna cosa en relació a "barraca de la vinya del Bernat Rellinars". I sí, va sonar en forma del restaurant al poble, i en forma de comunicació presentada a la V Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquesta trobada es va fer a Castellar del Vallès el 23 d'octubre de 2001 i, entre d'altres, hi va participar l'Associació Amics de Rellinars (Claudi Perarnau i Maria Dolors Moreno) amb un article anomenat Un projecte de restauració: les barraques de vinya de Rellinars.

https://dibapn.orex.es/documents_diba/p04d031.pdf

https://core.ac.uk/download/pdf/38987091.pdf

El que més em va interessar d'aquest escrit és l'apartat d'Història del projecte on literalment es diu "Els primers impulsors de tota aquesta tasca foren, en realitat, un petit grup de rellinassencs, homes grans ja jubilats que, dissortadament, alguns d’ells no han pogut veure realitzat el projecte. Mentre s’explicaven records i anècdotes de joventut, van començar a buscar fonts i déus d’aigua i a recuperar camins. El nostre projecte és també un homenatge per a ells. Per desgràcia, la sequera que ens afecta des de fa uns quants anys va complicar molt les il·lusions d’aquests homes. Per aquest motiu, un d’ells, Ramon Jover, un home incansable, que havia estat paleta i acompanyant del seu pare i, amb ell, carboner i boscater, maqui a l’Obac i a la casa de la Pastora, refugiat a la Calsina i a la font del Solitari (a ell, li deu el nom), va decidir tornar a agafar les eines i refer la barraca que hi havia darrere de casa seva, després de la prova feta a la vinya del Bernat. Només direm que se li enfonsà dos cops a causa de les pluges i ell hi tornà amb tanta constància que va convèncer els seus veïns i amics... i també a nosaltres mateixos; ens va convèncer a tots." Resumint, que la primera persona de Rellinars que es va atrevir restaurar barraques va ser el Ramon Jover, fill del mític Solitari del torrent de la Calsina, i que la primera prova de restauració la va fer amb la barraca de la vinya de cal Bernat, que va ser la primera de moltes que van venir després.

Ara només mancava acabar de tancar el cercle de l'itinerari. I el dijous 20 de desembre vaig anar cap a Rellinars per acabar de seguir aquell corriol inèdit riera amunt. Vaig veure que finalment connectava amb una ombrívola pista que recorre el límit inferior del camp de tir de la Casa Nova, i acabava connectant amb l'itinerari senyalitzat A la font de Carlets. Després, seguint aquest itinerari, creuava la riera a gual i s'enllaçava amb la pista baixa fins a la Fàbrica, tot passant per les Fonts de Rellinars.

Aquesta ruta és una iniciativa privada que no està homologada ni senyalitzada sobre el terreny. No té el suport de cap administració pública, però està dissenyada amb molta il·lusió. I té un nom VOLTA DE LES FONTS DE RELLINARS.

La ruta s'inicia al carrer de les Fonts (un nom ben escaient per començar), sota les pistes del petit Club de Tennis de Rellinars a on sempre hi ha espai per deixar el cotxe. Des d'aquí prenem la pista que baixa dreturera cap a la riera de Rellinars. Passem al costat de les casetes de les bombes d'elevació d'aigua per a l'abastiment del poble, i prenem un camí que de seguida ens fa creuar un petit torrent. Ara el camí es fa ample (pista) i ressegueix la canonada d'aigua que alimenta les bombes. Hem d'estar alerta perquè sense tardança apareix a la nostra dreta un replà, on trobarem la PRIMERA BARRACA de la nostra ruta.

BARRACA 1










   
Ubicació: Vessant hidrogràfic esquerre de la riera de Rellinars
Data de visita: 21-11-2018
Tipus de construcció: Aèria aïllada
Forma: Planta circular
Tipus de porta: Llinda plana
Estat de conservació: Perfecte estat
Coordenades (Datum WGS 84 = ETRS 89): N 41.636380º  E 1.915800º
Altitud: 345 m
Orientació de la porta: Sud-oest
Restaurada: Sí. A la dècada de 1990 va ser restaurada pel veí de Rellinars, Ramon Jover (fill del Solitari de la Calsina).
Descripció: Té una finestra i un conjunt cocó/fornícula superposats. A la llinda té clavat una post en forma de rètol (actualment il·legible) com les que posava l'Associació Amics de Rellinars a les barraques que restaurava.
Comentaris: Barraca de la Vinya de cal Bernat (el Molí). A cal Bernat, una casa rellinassenca del començament de l'avinguda de Vacarisses, aquí menaven una vinya en contracte de  parceria amb el propietari del Molí. El Molí, antiga casa de pagès situada a la vora de la riera de Rellinars, tenia una extensa heretat que havien comprat els Serracanta de la masia de les Boades. Segons indiquen les ortofotos consultades, aquesta vinya es va treballar almenys fins l'any 1967.
Font d'informació: Mariano Sellarès de cal Gat. Associació Amics de Rellinars (Claudi Perarnau i Maria Dolors Moreno) autors de l'article anomenat Un projecte de restauració: les barraques de vinya de Rellinars, que va ser presentat a la V Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (2002). Ortofotos de l'ICGC de 1946 i 1956 (vols americans). Fotomosaic de la Província de Barcelona de 1967.


Per anar a cercar la següent barraca hem de continuar per la soterrada conducció d'aigua. Si així ho fem, a la nostra esquerra apareixeran dos petits corriols d'accés a gorgs de la riera de Rellinars. El millor és el primer (coincident amb la font del Noial que s'indica al mapa de l'editorial Alpina) perquè, a més del gorg, té un petit salt d'aigua.



Finalment s'arriba a un pou d'extracció d'aigua modern.


Aquí apareix una bifurcació. A l'esquerra baixaríem fins a un gual de la riera que permetria escurçar la ruta dràsticament.



I a la dreta, mantenint altura sobre el marge, continua el nostra camí en forma de corriol. Ara caminem per un ombrívol replà, amb roures, sobre el marge de la riera. Passem davant per davant de la petita zona de pícnic de les Fonts de Rellinars.


I continuem remuntant la riba esquerra de la riera fins que ensopeguem amb la SEGONA BARRACA, la que va donar origen a aquesta volta.

BARRACA 2






Ubicació: Vessant hidrogràfic esquerre de la riera de Rellinars
Data de visita: 21-11-2018
Tipus de construcció: Aèria adossada al marge
Forma: Planta circular
Tipus de porta: Llinda plana? Sembla que sigui la gran llosa aterrada davant la porta.
Estat de conservació: Enderroc important
Coordenades (Datum WGS 84 = ETRS 89): N 41.634730º  E 1.919161º
Altitud: 355 m
Orientació de la porta: Sud-oest
Restaurada: No
Descripció: A causa de l'enderroc de la coberta els potencials armaris no són visibles.
Comentaris: En el passat algun pagès de Rellinars aquí menava una vinya en contracte de rabassa morta o de parceria amb el propietari del Molí. Pels voltants es veu algun cep bord. S'hi accedeix per un corriol que recorre el marge esquerre de la riera de Rellinars. Sembla que l'enderroc de la coberta es va produir no fa gaires anys.
Font d'informació: INÈDITA. Localitzada tot caminant sobre el terreny.

Continuem. El corriol segueix sobre el marge sense perdre altura, i al cap d'uns 5 minuts veiem a dalt (a la nostra dreta) l'última i TERCERA BARRACA. Remuntem uns metres el vessant i ens hi apropem.

BARRACA 3





Ubicació: Vessant hidrogràfic esquerre de la riera de Rellinars
Data de visita: 21-11-2018
Tipus de construcció: Aèria adossada al marge
Forma: Planta circular
Tipus de porta: ¿?
Estat de conservació: Enderroc total
Coordenades (Datum WGS 84 = ETRS 89): N 41.633600º  E 1.919400º
Altitud: 365 m
Orientació de la porta: Sud
Restaurada: No
Descripció: Té un cocó.
Comentaris: En el passat algun pagès de Rellinars aquí menava una vinya en contracte de rabassa morta o de parceria amb el propietari del Molí. S'hi accedeix per un corriol que recorre el marge esquerre de la riera de Rellinars.
Font d'informació: INÈDITA. Trobada tot caminant sobre el terreny.

Seguim pel corriol, i després d'uns 50 metres, quan creuem un torrentol, apareix un altre sender que pujant fort ens portaria fins a la pista del peu de puig de Ballesta. L'ignorem, i de seguida apareix a la nostra esquerra la presa de Rellinars: una paret de formigó que es va construir a mitjan dècada de 1990 per tal de frenar les crescudes de la riera que ara voltem.




Ara entrem en una zona on es fan estassades periòdicament perquè coincideix amb una línia d'alta tensió. Hi ha poca vegetació i s'avança ràpidament. Remuntem un torrent tributari de la riera uns 150 metres fins que creuem el seu tàlveg i passem al vessant oposat. Aquí apareix una pista forestal que discorre enmig d'una obaga i jove roureda. La pista recorre el límit inferior del camp de tir de la Casa Nova. No creueu el tancat de filferro!



Arribem a un pal indicador de l'itinerari senyalitzat A la Font de Carlets (SL-C 55). A partir d'ara la ruta serà molt fàcil, només haurem de seguir aquest itinerari fins al poble.


Creuem la riera a gual allà on més estret es faci el curs d'aigua.

Anotació afegida el 23/04/19: Mig kilòmetre aigües amunt de la riera es troben els Banys Susanna. Segons em va explicar l'antic alcalde de Rellinars, el Mariano Sellarès de cal Gat, aquell tram de la riera de Rellinars farcit de gorgs pels banyistes és popularment conegut amb aquest nom perquè, en el passat (pels volts de l'any 1928), una estiuejant francesa del poble de nom Suzanne que tenia família a cal Llobet (una casa de pagès del poble situada al camí/carretereta de les Codines) es banyava nua en els gorgs que aquí hi havia. Els nens del poble ho sabien, i cada vegada que la noia enfilava aquest camí, un grup la seguia d'amagat per veure-la remullar-se.


Pugem fins a l'ampla pista i la seguim en sentit a les Fonts uns 120 metres fins a un petit tram cobert de formigó. Aquí sota, en època de pluges abundants, neixen les Fonts Falses. Es veu clarament el clot que ha fet l'aigua en brollar sota la pista.



Continuem i arribem a l'atractiu turístic número u del poble: les Fonts de Rellinars. Baixem les amples escales i ja hi som!







Com veieu, tota l'aigua dels diferents dolls està canalitzada cap a una séquia (muret de formigó) que aigües avall es fa servir (o es feia servir) per regar els horts d'aquest marge de la riera. Al peu de les escales prenem el camí senyalitzat que inicialment coincideix amb la séquia abans esmentada.


Al cap d'uns 190 metres trobem senyalitzat a la nostra esquerra l'inici d'un corriol que és una drecera per arribar abans al poble, tot creuant el gual vist al principi de la ruta.


Al cap de poc entrem una zona plana d'antics horts; de la qual actualment només es treballa una petita part. Per regar fan servir l'aigua de la séquia que hem seguit.

Entrem en una zona boscosa i creuem la part final dels torrent del Ballador (Vetllador?) gràcies a un petit pont d'arc de mig punt fet amb travertí, que deu ser molt antic. Passat el pont, al marge de la nostra dreta, trobem petites balmes excavades en travertí; abundant en aquest racó de riera.


Continuem, i al cap de poc connectem amb la pista principal, que hem tingut tota l'estona damunt nostre. Pal indicador. La seguim aigües avall, i passem a la vora del Molí. El Molí era una antiga i important casa de pagès (heretat) que tenia la propietat d'una gran finca al llarg de la riera de Rellinars; entre d'altres les vinyes de les tres barraques que hem vist al recorregut.

Arribem al pont. El creuem observant la Fàbrica: una antiga fàbrica tèxtil que utilitzava com a força de tracció l'aigua de la gran bassa superior en baixar per la canonada.


Ara ens desviarem una mica per anar a visitar la font de Saniller. Només hem de recórrer el carrer d'Emili Riera una vuitantena de metres. Es tracta d'una font de construcció relativament moderna (any 1971) que utilitza com a decoració una pedra de molí. Actualment no raja.

Anotació afegida el 23/04/19: En conversa personal mantinguda el diumenge 21 d'abril, el Mariano Sellarés, que va ser el primer alcalde de Rellinars de la democràcia postfranquista, em va aclarir l'origen d'aquesta font urbana. Es veu que aquí sota, a la riera i a tocar de l'antiga fàbrica, hi ha un naixement d'aigua. Sabedor d'aquest fet, l'amo d'aquesta finca amb torre va decidir fer un gran dipòsit per recollir l'aigua d'aquesta surgència natural. I en aquest dipòsit hi va instal·lar una bomba per tal d'elevar l'aigua fins a la casa i, també, fins a aquesta bonica font d'accés públic. Sobre el motiu del nom de la font, el senyor Mariano no en sabia res.






Tornem a la cruïlla de carrers i prenem de pujada el carrer de Sant Pere. Al cap d'un centenar de metres, a la nostra esquerra neix una costeruda i desdibuixada pista que puja pel carener dels Turots i acaba enllaçant amb el carrer (sense asfaltar) homònim.



En arribar a cal Punet Seuva, una transformada casa de pagès, prenem el carrer del Molí, a la nostra esquerra, que acaba enllaçant amb el carrer de les Fonts i l'inici de la nostra volta. Hem tancat el cercle!



Per poder seguir aquesta ruta sense por a perdre's; aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos un track de Wikiloc que us guiarà. D'aquesta forma el podreu descarregar al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de la VOLTA DE LES FONTS DE RELLINARS.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/volta-de-les-fonts-de-rellinars-31869623


Powered by Wikiloc



FONT D'INFORMACIÓ:

Mariano Sellarès del cal Gat

V Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de la Diputació de Barcelona (2002). Dins d'aquest un article anomenat Un projecte de restauració: les barraques de vinya de Rellinars de l'Associació Amics de Rellinars (Claudi Perarnau i Maria Dolors Moreno).

Mapa de Rellinars de l'Associació Amics de Rellinars de 1994

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Cartoteca Digital de l'ICGC (http://cartotecadigital.icc.cat/)

Seu Electrònica del Cadastre (https://www.sedecatastro.gob.es/)

Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Senill)