dilluns, 10 de desembre del 2018

RECUPERADA LA FONT DE CAN MARCET (VILADECAVALLS)

Crònica de la recuperació, a quatre mans, d'una font més que centenària a Viladecavalls (dues mans són de l'Armengol Gelabert i les altres dues meves)

La meva relació amb aquesta font comença al sofà de casa. Anys enrere, un dia, repassant els mapes planimètrics (de l'any 1920 aproximadament) de molts municipis de Catalunya que es poden consultar a la Cartoteca Digital de l'ICGC, vaig veure que al de Viladecavalls apareixia indicada una font molt propera a can Marcet; una masia situada a tocar de la via del tren. I que, fins i tot, la font donava nom a un torrent. Després, seguint el rastre de la font al llarg del temps, vaig veure que als mapes topogràfics moderns de l'ICGC la font ja no apareixia enlloc. Una cosa estranya, ja que normalment les fonts que coneixia tenien continuïtat en el temps, almenys toponímicament. La cosa es va quedar aquí. Vaig pensar: algun dia, si m'enrecordo i tinc temps i ganes, aniré a treure el cap al revolt del camí on estava indicada la font...

http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/fullbrowser/collection/minutes/id/1702/rv/singleitem/rec/7


Enguany, a conseqüència d'unes dues barraques de pedra seca que he trobat publicades a la Wikipedra dins el terme de Viladecavalls i relativament properes a can Marcet, el meu interès personal pel patrimoni rural d'aquest municipi ha crescut. M'he posat en contacte amb una regidora de l'Ajuntament interessada també en aquest tema, i amb dos veïns més del poble d'avançada edat que coneixen molt del territori i de la història del seu municipi: el Lluís Turu i el Miquel Margarit. Ara era el moment d'atacar la font de can Marcet!

El dia de Tots Sants, el dijous 1 de novembre, vaig fer-hi una primera incursió de sondeig amb la meva filla Carolina. Aquell dia ja vaig veure que la vegetació en aquell revolt del camí (que sembla que era el mateix que indicava el mapa planimètric de 1919) era impracticable, i no es podia avançar més de cinc metres sense tallar amb tisores. Així que vàrem continuar uns metres per la pista fins arribar a la masia, que semblava abandonada. Després vàrem seguir un antic camí, on ens vam topar una família que recollia bolets. Els hi vaig preguntar si coneixien alguna font prop de la masia i ens van respondre que sí; que ells havien viscut molts anys a can Marcet, perquè n'eren els propietaris, i que la font es trobava remuntant uns metres l'últim revolt de la pista d'accés a la masia, però que ara no s'hi podia accedir pel creixement de la malesa. També recordaven que era una font d'aigües abundants. La meva inquietud per trobar la font creixia per moments.

Al cap d'un parell de dies, el dissabte, hi vaig tornar en solitari per veure si la trobava d'una vegada. Un cop a la zona 0, davant la realitat i la impossibilitat de remuntar el torrent de la font per la llera, vaig decidir fer-ho pels seus marges, que eren més practicables. Vaig aconseguir remuntar els dos marges més de 50 metres, primer el dret i després l'esquerre, fent petites incursions al tàlveg; però no vaig veure res que es pogués identificar amb una font obrada. Aquell dia, donant per perduda la font, vaig endinsar-me pels camins i corriols que els mapes topogràfics indiquen al voltant de can Marcet, tot buscant una barraca imaginaria que mai va aparèixer. Ja de tornada al cotxe, caminant per una pista principal, vaig coincidir amb un pare, un fill i un gos que havien vingut fins aquí a cercar bolets. Donant per perduda la font, els hi vaig preguntar per barraques de pedra seca, i el pare em van respondre que en coneixien cap per aquí; però que molt a prop de la masia de can Marcet, al revolt d'abans d'arribar-hi, hi ha una font molt maca amb bancs d'obra al costat i una glorieta per on s'enfilen les plantes. Recordo perfectament aquestes paraules seves: "Només hi havia un problema. No hi podràs arribar perquè actualment està coberta per la crescuda de la vegetació. No t'escarrassis, no hi podràs accedir!" Jo vaig demanar per més detalls de la font, com la seva ubicació dins el torrent; i ell em va respondre que, des del revolt que fa la pista, calia remuntar el torrent uns 20 metres, i que era al bell mig del torrent, que no estava adossada ni al marge dret ni al marge esquerre. Finalment em va comentar que si un dia tenia temps i ganes, ell s'aproparia amb el cotxe fins al revolt i amb una màquina desbrossada tornaria a obrir el corriol d'accés fins a la font.

Per a mi, el tema de font ja estava esdevenint una obsessió. Un cop a casa, vaig començar a fer noves cerques a internet sobre aquesta font i, ampliant la cerca, vaig trobar un mapa excursionista fet pel Col·lectiu Naturalista Viladecavalls Verd (CO.N.VI.VE.) a petició de l'Ajuntament de Viladecavalls, on apareixia ben emplaçada la font de can Marcet.

http://www.viladecavalls.cat/recursos-compartits/arxius/el-municipi/mapa-excursionista-viladecavalls-2.pdf



Continuo investigant sobre aquest col·lectiu de veïns del poble, i descobreixo que el seu lider espiritual és un tal Juan Luís del Campo Capilla. Després, al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la DIBA trobo que aquest senyor ha escrit diversos llibres sobre Viladecavalls. I veig que el que més m'interessa per aquest tema és QUADERNS D'HISTÒRIA DE VILADECAVALLS III: Fonts de Viladecavalls publicat l'any 1995 per l'Ajuntament de Viladecavalls. Així que els dilluns següent a la tarda em presento a la biblioteca del poble (ubicada al que queda de l'antiga masia de can Turu) i agafo en préstec, entre d'altres, aquest llibre. Al llibre apareixien moltes fonts del municipi i també algunes de municipis veïns, però la què a mi m'interessava era la font de can Marcet. El Juan Luís explica que va visitar aquesta font el 5 de maig de 1994, i sobre la seva localització diu literalment: "Situada al costat del camí de can Marcet. Després de passar el pont del ferrocarril, avançarem en direcció a aquesta masia, a uns 200 m veurem la font a la nostra esquerra". Es veu com el paisatge pot canviar molt en poc temps, perquè només en 24 anys les fonts que abans es veien des del camí poden arribar a desaparèixer. A l'apartat de descripció de la font explicava coses interessants sobre el seu passat: "Construcció sòlida. S'hi pot observar que va tenir temps gloriosos perquè és de grans dimensions. Té una mina reforçada amb maons per captar l'aigua. Té dues inscripcions que diuen: Font de Can Marcet 1882 i 1907. També hi ha un emparrat i bancs per reposar a l'ombra"

Diuen que a la tercera va la vençuda. El dijous 8 de novembre, mentalitzat amb que hi havia d'anar amb les tisores d'esporgar per davant i arribar al cor de la llera de torrent com fos, vaig tornar a remuntar el torrent pel seu marge esquerre on hi ha unes traces de corriol. En arribar als 20 metres em vaig desviar per baixar, i de mica en mica vaig anar obrint-me pas amb les tisores. No veia res; les muntanyes d'esbarzers feien més de dos metres d'altura. Torno al corriol del marge esquerre i avanço 5 metres més per tornar a baixar a la llera de mica en mica. No es veia res de res; només muntanyes de bardisses. Assumint la trista realitat, vaig deixar d'avançar a cegues i vaig parar un moment per respirar. Va ser en aquell noment de relaxació, dins el desassossec general, que vaig sentir de forma llunyana el soroll d'un raig d'aigua sortint a pressió. Girant el cap diverses vegades vaig intentar localitzar la direcció d'on provenia aquella fressa d'aigua. Era a la meva dreta; endinsant-se encara més en aquella munió de vegetació. Havia de continuar en direcció al soroll! Arrossegant-me com un senglar i sense veure on posava les mans i els colzes, vaig arribar a un punt a on no podia avançar més. Hi havia com un gran sot tapat per una coberta d'espessa i impenetrable vegetació. Vaig obrir una mica d'espai amb les tisores i vaig veure que davant meu hi havia un marge de pedra seca de 2.5 metres d'altura, i que al fons a la dreta s'albirava un raig d'aigua que brollava a pressió per un forat. Havia trobat la font, però la feina de veritat només acabava de començar! Vaig obrir un forat dins la coberta de vegetació amb l'espai suficient per poder passar i, amb molt de compte, vaig desgrimpar el marge. Ja era davant la font i dins un petit tunel de vegetació enfiladissa que ho cobria tot, i que estava sostinguda sobre 4 arcs de ferro consecutius d'uns 2 metres d'altura màxima (la "glorieta emparrada" de què havia sentit a parlar). Tot era dins de dues parets de pedra paral·leles de 7 metres de llarg cadascuna, i separades uns 3.5 metres. Aquestes tres dimensions comprenien l'espai on jo era enclaustrat en aquell moment, i sense sortida aparent. Aquelles dues parets feien de mur de contenció del nivell superior de terra que tenia la llera del torrent en aquell punt. Aquells marges eren la salvaguarda de la font en cas de torrentada. Tot i així, al llarg dels anys la terra ja s'havia escolat diverses vegades, i havia fet pujar el nivell del terra més de mig metre, fins arribar al nivell de la boixa. Això feia que l'aigua només tingués lliure 1/3 de l'amplada del broc per circular. L'aigua brollava a pressió a causa de l'efecte sifó. Part de la paret frontal de la font estava esllavissada, però la pedra de la boixa (a l'estil de les tines de vi d'obra) aguantava perfectament. A la banda esquerra de font es conservava un pegat de morter amb la inscripció "AÑO 1907". Per sobre de la paret de la font, de 1.5 metres d'altura, hi havia un replanet i, al damunt d'ell, la gran boca d'una mina plena d'aigua d'uns 5 metres de recorregut. Primer objectiu aconseguit: trobar la font. Ara havia de grimpar pel mateix marge d'accés, i tornar enrere resseguint els meus passos, però en sentit contrari. Tot per sortir d'aquella tancada jungla.

Coordenades de la font de can Marcet (ETRS89): N 41.56248º  E 1.92939º

Aquella mateixa tarda vaig enviar-li un missatge al company Armengol Gelabert que explicava les "meravelles" de la font que acabava de retrobar. Li proposava reobrir l'original camí que remuntava la llera del torrent fins a la font. Uns 25 metres que semblaven inaccessibles. A l'Armengol li va venir de gust, i vàrem concertar una primera sortida pel diumenge següent.

El diumenge 11 de novembre l'Armengol i jo vàrem gastar mig matí estassant el camí directe d'accés: des del revolt de la pista fins a la font. En acabar i arribar a la font no veiem els bancs d'obra dels què m'havia parlat un passavolant uns dies abans. Vam furgar la terra sota la paret esquerre, i de seguida va sortir a la llum unes grans rajoles vitrificades quadrangulars que recorrien tot el peu del mur. L'aigua de la font a dures penes continuava rajant per la boixa, i corria el perill de quedar colgada definitivament amb qualsevol petita torrentada. Així que l'Armengol i jo ens vam posar d'acord per salvar la font. El següent dia l'Armengol portaria de casa seva pics, pales, paletes i cabassos per excavar la terra suficient que permetés rajar la font lliurement.

Finalment l'Armengol i jo vam necessitar dues matinals més per treure a la llum part dels bancs d'obra de la paret i, sobretot, la pica quadrada de pedra on ara ja cau el doll d'aigua. Van ser el dimarts 13 i el divendres 28 de novembre. El resultat final de la petita restauració de la font de can Marcet és el que podeu veure a les següents fotografies.













Per poder arribar a la font sense por a perdre's; aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos un track de Wikiloc que us hi portarà. D'aquesta forma el podreu descarregar al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de LA FONT DE CAN MARCET (VILADECAVALLS).

https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/la-font-de-can-marcet-viladecavalls-31268475


Powered by Wikiloc


FONT D'INFORMACIÓ:

Juan Luís del Campo Capilla, autor del llibre QUADERNS D'HISTÒRIA DEL VILADECAVALLS III: Fonts de Viladecavalls (editat per l'Ajuntament de Viladecavalls l'any 1995)

Cartoteca Digital de l'ICGC (http://cartotecadigital.icc.cat/)

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Col·lectiu Naturalista Viladecavalls Verd (CO.N.VI.VE.) (http://www.convive.info/Indice/indice.htm)

Pàgina web de l'Ajuntament de Viladecavalls (http://www.viladecavalls.cat/municipi/guia-del-municipi)


divendres, 30 de novembre del 2018

LA COVA DELS MATINERS, UN CAU D'EMBOSCATS ENTRE VILADECAVALLS I VACARISSES

Ressenya d'una cova inèdita, l'existència i el topònim de la qual ha perdurat gràcies a dos avis del poble de Viladecavalls: en Lluís Turu i en Miquel Margarit

Encara que sembli mentida, la descoberta d'aquesta cavitat té com a origen la meva afició per les barraques de pedra seca, i la Wikipedra. Al juliol d'enguany estava navegant pel mapa de Wikipedra tot cercant barraques properes a Vacarisses, el meu particular camp base barracaire; i em va sorprendre veure que algú havia pujat dues bufones barraques al veí terme de Viladecavalls. L'autora de les dues fitxes (codis 15388 i 15389) era una tal María José Rodríguez Soriano, i a l'apartat de comentaris de la fitxa ella explicava que les havia visitat gràcies a què el senyor Lluís Turu del poble de Viladecavalls li havia portat fins a elles. Amb aquestes úniques dades inicials, i amb l'ajuda d'un cercador d'internet i de les Pàgines Blanques telefòniques, vaig acabar comunicant-me amb aquestes dues persones.

La María José em va explicar telefònicament que és regidora a l'oposició a l'Ajuntament de Viladecavalls i que està interessada en recuperar i divulgar el patrimoni ruderal del municipi. També m'explicà que en Lluís és fill de Viladecavalls i coneix la muntanya del Ros com a si mateix, perquè té 78 anys i des de sempre ha voltat per aquests rodals. Com ell mateix diu: "sóc un ocell de bosc"; i aprofita qualsevol oportunitat per agafar el cotxe i voltar per la solella del Ros. Per aquest motiu un dia que la María José enraonava sobre aquest tema amb el seu veí Lluís, ell li va dir que recordava que als anys 80 havia vist una barraca de pedra seca ben conservada prop de can Boada de les Parentes. Així que, a petició de la seva veïna, en Lluís hi va tornar per veure si la retrobava; i sí, finalment la va trobar completament embardissada. Aquell mateix dia, prenent una drecera per tornar al cotxe i de forma inesperada, es va topar amb una altra barraca que també estava ben conservada. Finalment hi van tornar els dos plegats i ella va prendre les dades i les fotografies necessàries per pujar-les a la Wikipedra. En aquella conversa telefònica la María José em va confessar que no se'n sortia bé amb l'aparell GPS, i que segurament les coordenades de les dues barraques no eren del tot correctes. Així que finalment ella va concertar una sortida conjunta amb en Lluís Turu que tenia com a objectiu inicial visitar les dues barraques i geolocalitzar-les acuradament.

Passada la calor de l'estiu, el dissabte 20 d'octubre, en companyia de l'Armengol Gelabert, vàrem quedar davant de cal Mir, la casa familiar del carrer Major de Viladecavalls on viu en Lluís i la seva dona. Ell ens va portar amb el seu tot terreny fins a les dues barraques, i després també ens va ensenyar dos antigots molt interessants. En finalitzar la jornada en Lluís ens va parlar d'un amagatall d'emboscats de la Guerra Civil que coneixia al sector del turó del Ros. Ens va explicar que qui l'havia portat fins aquest antic refugi era en Miquel Margarit de ca l'Àvaro, una casa del carrer de Sant Martí. El Miquel, amb 92 anys d'edat, és un dels homes més grans del poble i encara conserva una molt bona memòria. Nosaltres vàrem respondre que estàvem delerosos de visitar aquell cau d'emboscats i que a la propera sortida conjunta hi havíem d'anar.

Finalment vàrem concertar la següent sortida pel dijous 22 de novembre. Amb l'ajuda del bon cotxe del Lluís, primer ens vam apropar a una perduda barraca que jo havia descobert unes setmanes abans a prop de l'autopista, i no gaire lluny de les altres dues. Després el Lluís ens va ensenyar un forn de calç poc conegut proper a can Boada de les Parentes. I al final de la jornada amb el seu tot terreny vam enfilar l'ampla pista que duu cap al coll de can Margarit. Allà vàrem baixar del cotxe, i el Lluís ens va acompanyar fins a un lloc on ell podia arribar bé caminant (com ja he dit abans en Lluís és un home gran i porta quatre pròtesis: una a cada genoll i dos als malucs). Des d'allà va assenyalar una direcció i una distància aproximada per arribar a la cavitat. Jo vaig seguir escrupolosament les seves indicacions, i en pocs segons vaig albirar una ampla boca d'avenc mig tapada per la vegetació. En arribar al costat de la boca, vaig veure que l'avenc no era gaire pregon (uns 3.5 metres) i que de seguida s'arribava a un pla lleugerament inclinat i de fàcil progressió. A més a més, les parets del petit pou inicial tenen un parell d'esglaonets i agafadors que fan que la baixada sigui relativament fàcil i no calgui corda. Un cop dins, vaig recórrer les dues curtes galeries (deu tenir un recorregut total d'entre 10 i 15 metres); i al final de la més llarga i fonda vaig veure dos petits ratpenats fent la migdiada i unes grans aranyes amb la panxa rodona i gran. Al peu del pou d'entrada em va semblar identificar un petit parament fet per l'home, però estava gairebé colgat per la terra que s'escola per la boca i va acumulant-se a l'interior de la cavitat. Jo no vaig tocar ni furgar res, perquè no tinc els coneixements ni el permís de l'administració per ficar la mà en un potencial jaciment arqueològic com aquest. Geològicament parlant no hi havia dubte, la cova estava excavada en pedra calcària blanca.

Foto de la boca presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de la boca presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de l'interior presa per l'autor el dia 22 de novembre

Foto de la boca presa per l'autor el dia 25 de novembre

Foto de la boca presa per l'autor el dia 25 de novembre

En sortir i tornar al lloc on m'esperava el Lluís, li vaig expressar la meva alegria per la cova i li vaig demanar pel seu nom. Ell em va explicar que el Miquel Margarit l'anomena cova dels Matiners, però que no en sabia el motiu. Jo volia saber-ne més sobre aquella cova tan poc coneguda fora del cercle dels oriünds del poble de Viladecavalls, així que li vaig demanar al Lluís si em podia presentar la font d'informació originària d'aquest cau d'emboscats: en Miquel Margarit. El Lluís em va dir que no hi havia cap problema, i aquell mateix migdia en tornar al poble em va acompanyar fins a la porta de ca l'Àvaro del carrer de Sant Martí. Va picar a la porta i al cap d'una estona va obrir-la un home molt gran amb la cara molt arrugada i que no s'hi veia bé (92 anys); era el Miquel. Després de les presentacions de rigor i preguntat per l'amagatall, el Miquel, molt amablement (es veu que li agrada xerrar), ens va explicar que coneix aquesta cova des que era un infant, quan anava a caçar amb el seu pare per aquests verals. El seu pare va ser qui li va dir el nom amb el que era coneguda per la gent del poble: la cova dels Matiners, i que havia servit d'amagatall pels emboscats del poble que no volien anar al front republicà durant la Guerra Civil. Després, a la vora de l'escalfor de la seva llar foc, el Miquel i jo vàrem continuar xerrant més de dues hores sobre barraques i masos perduts de Viladecavalls; uns temes que ara no venen a tomb.

Aquell mateix vespre, a casa, vaig agafar l'ordinador per profunditzar en l'origen del topònim de la cova. L'únic que tenia clar és que una de les tres Guerres Carlines que es van patir a Espanya durant el segle XIX es va anomenar Guerra dels Matiners i que el seu escenari principal va ser Catalunya. La Viquipèdia diu que la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners fou una guerra civil espanyola del segle XIX emmarcada en el context de l'enfrontament originat en el conflicte de successió dinàstica a la corona d'Espanya conegut genèricament com les Guerres Carlines i que tingué lloc bàsicament a Catalunya entre el 1846 i el 1849. A tall d'anècdota també explicaré que els "matiners" eren anomenats així perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats a primera hora del matí quan l’exèrcit regular encara descansava. Per tant, pel que ens diu el topònim amb el que era coneguda al poble de Viladecavalls, en aquesta cova es va amagar una partida de guerrillers, matiners, a mitjan segle XIX. I pel que m'expliquen el Miquel Margarit i el Lluís Turu també va servir d'amagatall d'emboscats a la darrera guerra civil que va patir Catalunya: la coneguda com la Guerra Civil (1936-1939).

Pel coneixement que tinc de les cavitats inventariades al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i rodalies (Espeleoindex i d'altres fonts), jo suposava que aquesta cavitat era inèdita i que, en conseqüència, a la SIS del CET (Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa) estarien interessats en visitar-la i fer-ne la ressenya i topografia de rigor. Així que aquell mateix vespre vaig enviar-li un e-mail al que jo crec que és l'ànima viva d'aquesta associació: el Salvador Vives.

A l'endemà el Salvador em respongué reconeixent que la cavitat podia ser una cosa força interessant. Finalment vàrem concertar una sortida pel diumenge 25 de novembre. Ell va dur els estris per fer les mesures de la cova, i jo el vaig acompanyar fins a la boca de la cova i ajudar en allò què vaig poder. El resultat va ser aquest reportatge fotogràfic i aquesta topografia, que ja quedarà per sempre a l'arxiu de la SIS del CET.

Topografia de la cova dels Matiners feta pel Salvador Vives (SIS del CET)

Foto de la boca presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto de la boca presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto de l'interior presa amb la càmera del Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto de l'interior presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto dels treballs d'amidament presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto d'un detall de l'interior presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Vam tancar aquella matinal pujant plegats a les ruïnes del mas del Ros, al cim del Ros, i al forat del Vent.

Foto de les ruïnes del Ros presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto del cim del turó del Ros presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

Foto de la boca del forat (avenc) del Vent presa pel Salvador Vives el dia 25 de novembre

No tinc res més a dir, només agrair, per ordre cronològic, a la María José Rodríguez, al Lluís Turu, al Miquel Margarit, i al Salvador Vives les seves aportacions. Si qualsevol d'ells hagués faltat, aquesta cova no hauria sortit de la foscor documental on ha estat amagada durant tants anys.

P. D: No donaré cap pista addicional de la localització de la cova dels Matiners. Us haureu de conformar amb el què he deixat explicat a les línies anteriors. És per un tema de preservació de la cavitat. Qui vulgui saber-ne més coses haurà de recórrer a alguna de les persones o entitats esmentades a l'escrit, o "pringar-se" i cercar-la personalment amb l'única guia de les indicacions anteriors.


FONT D'INFORMACIÓ:

Lluís Turu de cal Mir, una casa del carrer Major del poble de Viladecavalls.

Miquel Margarit de ca l'Àvaro, una casa del carrer de Sant Martí del poble de Viladecavalls.

Salvador Vives, antic i actiu membre de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

Josep Comas i Carnicer, autor del llibre QUADERNS D'HISTÒRIA DEL VILADECAVALLS V: Motius i etimològia de les cases de Viladecavalls (editat per l'Ajuntament de Viladecavalls l'any 1996)

Espeleoindex (http://www.espeleoindex.com/)

Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Segona_guerra_carlina)

Article de Vicente Moreno Cullell publicat al blog de Ciències Socials en Xarxa de la revista SÀPIENS (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/30/la-segona-guerra-carlina-els-matiners/)

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

diumenge, 16 de setembre del 2018

TRES FONTS, UN SOL CAMÍ (EL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT)

Als anys 80 del segle passat els aleshores nouvinguts mestres de l'escola del Pont de Vilomara, en Jordi Griera-Cors i en Joan Closes, es van dedicar a fer sortides de recerca recorrent tot el terme municipal, i adjacents, i geolocalitzant tot el patrimoni i topònims que consideraven importants (masos, fonts, tines). En moltes d'aquelles sortides també els acompanyaria l'Isidre Casasaies (à) Sidro, un pagès i caçador del Pont de Vilomara. El Sidro ja era un home gran als anys 80 i es coneixia bé aquest territori perquè a més d'haver-hi caçat durant tota la seva vida, les seves arrels familiars estaven lligades al proper mas de les Grauetes; per això al poble també el coneixen com en Grauetes.

Aprofitant l'espai obert per la cremada del gran incendi de l'estiu de 1985, els dos mestres, guiats pel Sidro, van visitar i ubicar sobre el mapa un gran nombre de fonts: font de Coll Dat, font de la Rovira, font del Sala, font del Canelles, entre d'altres. A més a més, ho feien respectant el topònim original que els deia el Sidro.

Recentment en Jordi ha traspassat tots els elements patrimonials que als anys 80 va marcar sobre un mapa de paper a aquest mapa de Google.




Per fer aquest mapa on-line va visitar de nou totes aquelles tines, fonts i masos amb la intenció de tornar-los a fotografiar, i geolocalitzar-los acuradament amb aparell de GPS. Però es va topar amb un problema: no retrobava la font de la Rovira. Una font a la qual li havia portat el Sidro, que havia fotografiat, i que havia marcat sobre el mapa. Per aquest motiu, quan en Jordi i jo ens vam conèixer al febrer d'enguany, em va demanar si la podia cercar jo. La documentació que em va fer arribar per ajudar-me en la tasca va ser una foto de la font presa als anys 80 i una part del mapa manuscrit i escanejat amb la seva situació.


Finalment l'11 de setembre proppassat em vaig decidir a anar-la a buscar fent un recorregut que bàsicament consistia en remuntar el torrent Mal i el torrent de la Font de la Rovira (tributari de l'anterior) fins a la font que li dóna nom. Pel camí vaig visitar dues altres fonts que el Jordi ja havia retrobat pel seu mapa del Google. La primera és un petit clot excavat al marge esquerre de la riera de la Casa Nova que recull els degotalls i filtracions d'aigua, i que és anomenada font Nova o font de la Riera.









La segona és un aljub de pedra seca de l'època de la vinya (la llinda té gravat l'any 1888) encastat al marge esquerre del torrent Mal.






En arribar a la zero de la font de la Rovira, vaig començar-la a cercar allà on la situava en aquell moment el mapa de Google d'en Jordi (a tocar de la pista forestal coincidint amb un xaragall); però, com és lògic, no la vaig trobar perquè ell ja ho havia fet prèviament sense èxit. Després vaig continuar pujant per la pista fins el següent xaragall; també sense trobar res. Finalment vaig pensar a fer una ullada al mapa manuscrit dels anys 80. En ell vaig veure que no hi havia dibuixada cap pista, i que la font simplement estava marcada al marge esquerre del tàlveg del torrent. Així que vaig baixar fins la llera del torrent aprofitant un punt on la pista s'hi posava gairebé a nivell. Aquí vaig trobar un bonic salt d'aigua d'uns 8 metres d'altura; el vaig descendir pel vessant esquerre, on s'intueix un antic corriol; i vaig continuar aigües avall fins a trobar la font amagada dins un clap de boixos, gràcies a un estret pas que s'hi obria. Com es pot veure a les fotos, la font és un bufó aljub (cisterna), tancat amb una coberta de pedra seca, que en aquella data sobreeixia. L'aigua que vessava anava a parar a un reguerot que, una desena de metres més avall, s'ajuntava amb al torrent.












Per poder seguir aquest recorregut sense por a perdre's i trobar les tres fonts, aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos el track al Wikiloc. D'aquesta forma el podreu tenir al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, el recorregut TRES FONTS, UN SOL CAMÍ (PONT DE VILOMARA I ROCAFORT) és un itinerari autoguiat, perquè per seguir-lo només necessiteu tenir el track descarregat al vostre aparell GPS; o, si no en teniu, imprimir el mapa de la ruta en un paper.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/tres-fonts-un-sol-cami-pont-de-vilomara-i-rocafort-28673391


Powered by Wikiloc


FONT D'INFORMACIÓ:

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net)