El llibre pòstum del Josep Maria Faura i Ubach Història de la serra de l'Obac continua oferint-me encara més troballes patrimonials. Recordem que l'autor d'aquest llibre, publicat l'any 1993, va néixer l'any 1898 i va ser l'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach.
El senyor Faura va deixar escrit a l'apartat ALTRES CONSTRUCCIONS de la pàgina 36 del seu llibre: "L'edifici més remarcable és la masia de la Calzina, construïda per
Josep Ubach i Falgueres l'any 1674 [...] La masia fou habitada i les
seves terres conreades fins a mitjan segle passat. Després molts
rellinassencs s'emportaren les teules i ara sols en resta la carcanada".
Després a MASOVERS I PARCERS (pàg. 96) diu: "La masia de la Calzina fou
construïda per Josep Ubach l'any 1674 i tingué masover, el darrer un
tal Xambó el 1862".
Per tenir una idea del que es conreava en aquestes feixes de la Calcina
he recollit el següent extracte. Apartat ELS CONREUS (pàg 14): "El
conreu d'oliveres, de les quals moltes de les masies desaparegudes en
tenien mostra, predominà a la vall de la Calzina i a les feixes de les
Oliveretes; i les olives es van moldre en el trull de la Casa Vella (de
l'Obac)".
 |
| Restes del trull de la Casa Vella de l'Obac |
 |
| Retall (amb orientació oest-nord-oest) del Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 centrat a la masia de la Calcina |
 |
| Croquis de les feixes de conreu que hi havia al voltant de la Calcina a mitjan segle XIX sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. Ha estat elaborat a partir del mapa del cadastre de la il·lustració anterior. |
Segons el croquis anterior, que vaig elaborar per tal d'il·lustrar la situació i la tipologia de les antigues feixes de conreu al voltant de la masoveria de la Calcina en una entrada anterior d'aquest blog, la casa estava envoltada de feixes d'oliveres; però la feixa que més em va cridar l'atenció pel seu aïllament orogràfic és la situada uns 100 metres al nord-oest de les actuals ruïnes, perquè està situada en un emplaçament que fins ara semblava de difícil accés i allunyada d'intervencions humanes modernes. El fondo torrent de la Font del Solitari, que passa a tocar, aguditzava encara més aquesta sensació d'isolament de l'antiga feixa d'oliveres.
Ja feia anys que tenia al cap arribar-me a aquesta ermada feixa situada a la falda del sud de les cingleres del Paller de Tot l'Any, per veure si trobava alguna cosa interessant. Qui sap? Algun peu d'olivera supervivent a l'abandó, alguna resta de canalització o emmagatzemant d'aigua per fer un xupet, o algun forn.
El dissabte 23 de desembre proppassat el Quim Solbas i jo ens vam animar a fer-ho. La temptativa va ser relativament fàcil perquè, amb les tasques de desboscament que actualment s'estan fent amb maquinaria moderna, s'han reobert moltes de les antigues pistes que envoltaven la feixa en qüestió. Ajudats d'una pista de recent obertura, vam remuntar uns 200 metres el buc del torrent i vam accedir a la feixa des del seu extrem sud. La pista ens va deixar amb molta facilitat allà on comencen els allargassats bancals terrosos de l'antic olivar. El Quim i jo vam decidir anar seguint totes les terrasses en sentit ascendent fent un recorregut en zig-zag que intentava maximitzar la superfície explorada.
Durant l'ascens zigzaguejant vam copsar que aquelles perdudes i ermades feixes d'olivar s'havien transformat en un bosc de pi blanc amb cirerer d'arboç i llentiscle, i les zones amb més saó per la humitat dels xaragalls amb marfull.
Ens vam fixar en l'existència d'uns grans sots excavats a terra, que anàvem trobant reiteradament segons pujàvem pels bancals terrosos. Aquests clots tenien una forma irregular que s'aproximava a la circular, un diàmetre entre 1.5 i 2 metres, i una fondària que voltava el mig metre. El Quim era del parer que aquells sots eren antigues sitges de carbonet fetes pels carboners, però l'absència d'alzines i roures en aquella costa solella orientada perfectament al sud i la seva forma tan irregular em van fer sospitar que hi havia una altra explicació per a aquells sots misteriosos.
Fa anys, tot repassant les ortofotos dels vols americans dels anys 40 i 50 del segle XX, sota l'estació de RENFE d'Olesa de Montserrat, em va semblar veure un olivar amb enormes exemplars. La meva curiositat em va portar a anar fins a aquelles feixes olesanes actualment perdudes de la mà de l'home. Quan hi vaig arribar vaig veure que en els punts (waypoints) on havia marcat la ubicació dels grans exemplars d'oliveres, nomes hi havia un gran sot circular d'uns 2 metres de diàmetre. Què havia passat allà? Doncs que, en algun moment entre la dècada dels 50 i l'actualitat, havien arrencat o arrabassat de soca-rel aquelles velles oliveres. Quin era el motiu d'aquell acte tan radical? Tots sabem del valor ornamental i, per tant, econòmic que tenen les grans oliveres en el mercat dels centres de jardineria. En una època en què proliferen les urbanitzacions parcel·lades amb la seva corresponent torre (des dels anys 50 fins a l'actualitat), molta gent vol tenir un vell exemplar d'olivera al mig de la seva jardinera. Quan els amos d'aquets vells olivars es feien grans i es desentenien de collir les olives, aquests rebien sucoses ofertes per vendre les oliveres senceres als centres de jardineria. Segons el meva opinió, això mateix va passar en un algun moment de la segona meitat del segle XX amb les centenàries oliveres de la Calcina. Amb o sense coneixement de l'amo de l'Obac, el senyor Faura, algú va arrencar les oliveres de soca-rel per tal de revendre-les i plantar-les en algun jardinet d'una urbanització de segones residències. Per acabar de lligar caps, només faltava saber per on arribava la pista que va permetre endur-se aquestes grans oliveres sobre quatre rodes (camioneta, carro). Més endavant donarem resposta a aquesta incògnita.
El Quim i jo ja gairebé érem al capdamunt de les feixes que indicaven el mapa del cadastre de mitjan segle XIX quan vam trobar el primer peu d'olivera. Era una llarga tija que rebrotava d'una vella soca morta. L'objectiu inicial de la sortida s'havia acomplert!
 |
| La primera olivera. El Quim pren amb la mà la llarga tija del rebrot. |
 |
| La primera olivera. Detall de les fulles del rebrot de la soca. |
 |
| La primera olivera. La tija del rebrot des de l'antiga soca morta i podrida. |
Després de la primera troballa, en pujar al següent bancal, vam trobar-nos amb una molt recent pista de desboscament que havien fet arribar fins allà mateix i que resseguia parcialment les dues feixes superiors de l'antic olivar. Aquí teníem la resposta a com fa algunes dècades s'havien endut els grans exemplars d'oliveres arrabassats. La mateixa pista que hi arriba aquest 2023 ja existia prèviament, i l'única cosa que han fet en l'actualitat és resseguir-la i reobrir-la.
Uns metres amunt, a tocar de la pista, vam trobar un altre peu l'olivera que deuria fer uns 3 metres d'altura. També deu ser un rebrot d'una soca conservada sota terra.
 |
| La segona olivera. El Quim pren amb la mà la llarga tija del rebrot. |
Finalment, per acabar d'arrodonir la matinal, excavat al marge entre dues terrasses i allà on connecten amb la pista recentment reoberta, vam trobar un ben conservat forn de calç. Estava totalment colgat per la vegetació.
 |
| El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. El Quim davant de la boca de foc després d'estassar el seu accés. |
 |
| El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. Detall de la banda exterior de l'arc pla rudimentari de pedres. |
 |
| El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. Detall de l'interior de l'arc pla amb la segona filera de maons. |
 |
| El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. L'olla de forn des de l'interior. |
 |
| El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. L'olla del forn excavada al marge terrós des de dalt. |
La boca de foc està força ben conservada. Exteriorment es tracta d'un groller arc pla de pedres irregulars que forma la volta. Interiorment l'arc pla de pedres té una segona filera de reforç de maons. El diàmetre de l'olla és de 4 metres, una mesura de forn de calç estàndard, ni gran ni gran petit. L'orientació de la boca de foc és la sud-oest, una dada que realment no aporta res.
Per a tornar a la Calcina, el Quim i jo només vam haver de seguir de baixada i en sentit sud la recentment reoberta pista de desboscament, abans esmentada, que arriba fins al peu mateix del forn de de calç i dels dos peus d'olivera de l'extrem nord dels bancals de l'antic olivar de la Calcina.
 |
| Croquis d'ubicació dels dos peus oliveres (dos punts vermells) i del forn de calç (punt taronja) trobats, i de la pista de desboscament de tornada recentment reoberta (traça lila). |
 |
| La carcanada de la Calcina des de la nova pista de desboscament de tornada a la Casa Nova de l'Obac. |
FONTS D'INFORMACIÓ:
Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.
Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 (Cartoteca Digital de l'ICGC)
Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades.
Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)
