dissabte, 13 de febrer de 2016

UNA TINA ENMIG D'UN NUS DE COMUNICACIONS D'UNA CIUTAT (VILADECAVALLS)

El títol d'aquesta entrada vol ser una contraposició a les "tines enmig de les vinyes" de les Valls del Montcau. Nom amb el que el Consorci Turístic de les Valls del Montcau i la Diputació de Barcelona han volgut promocionar una important conjunt de tines a peu de vinya que no tenen res d'únic o exclusiu a Catalunya, com ells volen fer entendre. Com a prova de que les tines a peu de vinya i allunyades del mas són una cosa relativament freqüent fora de l'àmbit geogràfic de les Valls del Montcau, tenim aquest interessant blog de l'Eloi Font.

http://torcularium.blogspot.com.es/

El que ara sé de ben cert que és un cup (o tina, com en diuen al Bages) va ser localitzat gràcies al Mapa Planimètric de Viladecavalls de 1919. En aquest mapa apareix una icona quadrada acompanyada de la llegenda "chozo" enmig d'una superfície indicada com a vinya ("S. V."). Vaig georeferenciar aquest antic mapa amb un ortofoto mapa actual, i com resultat vaig localitzar una mena de barraca enmig d'una parcel·la, avui ermada, que ha quedat encaixonada entre l'autovia C-58 i el futur enllaç de l'autopista C-16 amb l'autopista B-40. A casa, ampliant al màxim alguna d'aquestes ortofotos d'alta resolució, em va semblar albirar que aquesta barraca, que exteriorment és de planta quadrada, interiorment era de planta circular, però no li vaig donar més voltes a aquest detall.

Al dia següent em vaig dirigir cap al poble de Viladecavalls a la recerca d'altres petits elements del patrimoni rural. Després, ja de tornada cap a Terrassa per la C-58, vaig decidir sortir-ne per aquesta pista

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.560276º  E 1.971214º 

que es va obrir com a accés als horts de can Mir de la riera de Gaià. Al cap d'uns 100 m ja era davant d'aquesta "barraca".

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.559539º  E 1.971834º 





És un petit miracle que aquesta petita edificació rústica hagi sobreviscut a l'atac de tantes retroexcavadores! I encara no està clar que les actuals obres de l'enllaç entre la C-16 i la B-40 l'acabin fent anar a terra.

Envolto la quadrada edificació i veig que té un accés obert a la façana est. Hi entro i veig que interiorment és d'una perfecte planta circular i que té una alçada fora del normal per a ser una barraca d'obra. Em començo a fixar en els següents detalls:

- Interiorment està tota arrebossada amb morter de calç, i a sobre d'aquest morter es veuen clarament les empremtes d'uns rajols que van folrar tot aquest espai interior. La prova unívoca d'això és que encara es conserven dos bocins trencats de rajol a la part superior. Aquests dos bocins supervivents actualment no conserven els vernís vidriat, però això no vol dir que en un passat no el tinguessin.






- Aquest bocins de rajol supervivents presenten una lleugera curvatura per tal d'adaptar-se millor a la forma circular del cup.

- Els rajols no són quadrats de 40 cm de costat com els de les tines de les Valls del Montcau, sinó que són rectangulars de 45 x 30 cm; i estan disposats de forma apaïsada.

- A 230 cm d'alçada de l'actual terra, el cup està coronat interiorment per una lleixa d'uns 2 cm que servia per sostenir les posts del brescat sobre el qual s'aixafava el raïm durant la verema.

- El cup té un diàmetre interior de 320 cm.

- A mitja altura i encastada a la paret hi ha una argolla d'aquelles que es feien servir per a lligar a les cavalleries (mules, ases, etc.)



Surto a l'exterior i em fixo en l'obertura d'accés i altres detalls exteriors:

- L'obertura permet veure el gruix de paret, que en aquest punt fa 70 cm. Quelcom impensable per a una barraca d'obra.



- Es veu clarament que l'actual porta no és més que una obertura que amb posterioritat es va obrir a cops de pic; i després es va condicionar com a porta afegint-hi elements d'obra (maons).

- A les cantonades de la "barraca" el gruix es dobla, i arriba als 140 cm.

- A la façana est (la de la porta) es veuen les minses restes de les parets que sostenien el rebliment de pedres i terra de la rampa que permetia pujar les portadores (curulles de raïm) fins a dalt de tot del que va ser un cup.




- A la façana nord trobem la prova definitiva de que "això" va ser un cup. Un petit clot quadrangular adossat al parament exterior, que està folrat amb maons. Sembla que aquest sot va ser un petit armari tancat amb envà que servia per a protegir la boixa i donava l'espai suficient per a disposar-hi els barrals. O sigui, en aquest armari el vi es trascolava a barrals o altres recipients.

Tots aquestes dades deixen clar que això va ser un cup de vi, i que amb el temps es va adaptar per a ser reaprofitat com a barraca de tros.

NOTA POSTERIOR A LA PUBLICACIÓ DE L'ENTRADA

Després de tornar a consultar el llibre de Les cases de pagès de Viladecavalls del Miquel Ballbè, del qual ja no en recordava el contingut complet, veig que a la pàgina 79 aquest cup apareix esmentat i fotografiat com una dependència del desaparegut mas Estella.

Segons el Miquel Ballbè, el mas Estella era un dels masos agregats a la masia i a les terres de can Mitjans. Les minses restes que es conservaven del mas Estella van desaparèixer quan en el seu emplaçament es va construir la benzinera de l'autovia C-58 propera al cup.

El cup va ser inclòs en aquest llibre de l'any 1995 gràcies a la col·laboració del Miquel Margarit, un veí del poble de Viladecavalls d'avançada edat.

Anotació afegida el 28/01/2019: El diumenge 27 de gener vaig mantenir una segona conversa personal amb el Miquel Margarit. Aquesta vegada sí que vaig enrecordar-me de demanar-li per aquest cup solitari. Ell em va explicar que aquest cup és l'últim que resta dempeus de l'arruïnat mas Estella. Segons el Miquel, aquest antic mas es va arruïnar, i les seves terres van ser annexionades a les de can Mitjans. Posteriorment, el parcer que menava la peça de terra on estaven les restes del mas va aprofitar la ferma estructura del cup (parets de pedra lligada amb morter de calç molt gruixudes) per fer-se una barraca de tros; tot foradant una de les parets. La resta de parets del mas Estella, que no eren tan sòlides com el cup, van ser desfetes per tal de reaprofitar les seves pedres.


BIBLIOGRAFIA:

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Quaderns d'Història de Viladecavalls IV. Les cases de pagès de Viladecavalls  (Ajuntament de Viladecavalls, 1995)

Miquel Margarit de ca l'Àvaro, una casa del carrer de Sant Martí del poble de Viladecavalls

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3/)

La Cartoteca Digital de l'ICGC  (http://cartotecadigital.icc.cat/)

Seu Electrònica del Cadastre (http://www.sedecatastro.gob.es/)

Cap comentari:

Publica un comentari