diumenge, 28 de febrer de 2021

REEDICIÓ: TROBAT UN NOU FORN DE CALÇ AL TERME DE L'OBAC (TERRASSA)

En la sortida matinal d'aquest diumenge 28 de febrer, l'Armengol Gelabert i jo hem trobat un nou forn de calç dins el terme de l'extensa heretat de l'Obac; concretament a l'extrem est, a tocar de la partió amb la Barata.

Haviem decidit remuntar el Sot de Parets, que fa de termenal entre l'Obac i la Barata, per l'antiga pista de desboscament que recorre el seu vessant hidrogràfic dret (el dels Ubach) fins allà on ens permetessin les nostres forces. Recorreguts escassos 100 m, la pista es feia impracticable per primera vegada a causa del creixement de la bardissa, i haviem de continuar per sobre del seu marge superior. Pocs metres després vam topar amb l'ample canó d'una forn de calç excavat en el mateix marge superior de la pista que estavem seguint. Estava molt embardissat, però no hi havia cap dubte. No podia tenir altre nom que no fos el forn de calç del Sot de Parets.

Coordenades del forn de calç del Sot de Parets (ETRS89): N 41.62510º E 1.97798º

L'embardissat canó del forn de calç del Sot de Parets des del nord

L'embardissat canó del forn de calç del Sot de Parets des del sud

L'embardissat canó del forn de calç del Sot de Parets des de l'oest

Un cop examinat, es podien detallar les següents característiques. Com tots els forns de calç està excavat en una marge argilós. El canó té un diàmetre aproximat de 4 m. La boca de foc tenia una orientació nord-est. Quant al nivell de conservació, actualment la volta de la boca de foc està esfondrada; i les parets del canó, encara que bastant meteoritzades, es conserven prou bé.

Aquest forn de calç és relativament proper a un altre amb nom propi i topònim que vaig localitzar i donar a conèixer en aquest blog ara farà 10 mesos, també dins el terme de l'Obac: el Forn del Jep.

Finalment, per situar-nos en el context històric de l'explotació del forns de calç, tornaré a extreure els passatges del llibre Història de la serra de l'Obac on el notari Josep Maria Faura i Ubach parlava dels forns de calç de la seva heretat, l'Obac. A l'apartat EL BOSC (pàg. 15) l'autor explica: "Fins que Terrassa no s'acostà als 10.000 habitants, el bosc, per manca de consum, tingué poc valor. Per treure'n algun profit s'explota la indústria artesana dels forns de calç en els quals l'abundància de combustible compensava la petita quantitat de pedra calcària que es treia del pinyolenc i, a l'ensems, servia per obrir els primers camins de desemboscar." Després a l'apartat INDÚSTRIES RURALS (pàg. 39) diu: "Donada l'abundància i el baix preu de la llenya, s'explotaren temporalment nombrosos forns de calç fins al 1918 en què Andalò Gibert i Neri Ribera de Rellinars feren la darrera cuita a Font de Cunill. Mercès a aquesta indústria, s'obriren els primers camins de carro i en la toponímia hi restaren els noms de Forn Gran sota el Muronell (Paller de Tot l'Any) i de Forn del Jep prop de camí de Matadepera."

Reedició afegida el 07/03/2021: M'haig d'empassar part de les meves paraules de l'edició inicial d'aquesta ressenya. Efectivament, aquest forn de calç era inèdit, perquè no s'havia publicat en cap llibre, pàgina web o guia interactiva de l'excursionisme del Parc Natural; però sí que era conegut per un gran petjador d'aquest muntanyes, el Quim Solbas. 

El mateix dia que vaig publicar aquesta ressenya, el mateix Quim em va enviar un missatge on m'informava que ja feia anys que coneixia aquest forn. Em deia que l'havia trobat tot cercant el mític i desaparegut avenc del Torrent de la Riba. També em va insinuar que hi havia un altre forn de calç en aquesta zona.

Quatre dies després, l'Armengol Gelabert em va enviar un e-mail explicant-me que el dia anterior havia fet una sortida matinal en companyia del Quim Solbas. En aquella matinal els dos experimentats excursionistes havien remuntat també el Sot de Parets i havien visitat de nou el forn de calç anteriorment ressenyat aquí. El Quim li va explicar que havia trobat aquest forn l'any 2010 durant una sortida de recerca del l'enigmàtic avenc del Torrent de la Riba. Un còdol de l'interior del forn estava retolat amb el text "FORN BOSC DE LES PARETS Q. S." Segons m'informava l'Armengol al correu, guiat pel Quim, van continuar resseguint l'embardissat torrent, per allà on van poder, fins a una altre forn de calç situat al mateix vessant hidrogràfic dret que l'anterior, el que pertanyia a l'heretat dels Ubach. Allà van visitar un altre forn encara més gran i que conservava una arcada de pedra a la boca de foc. Aquest altre forn de calç també l'havia trobat prèviament el Quim durant un altra jornada de cerca de l'avenc l'any 2012. A una pedra de l'arcada es podia llegir "FORN SOT DE PARETS QS".

Cal afegir que aquest vessant hidrogràfic dret del Sot de Parets, el de l'Obac, va ser profusament desboscat a la tardor de l'any 2010; tal i com indiquen la sèrie d'ortofotos anuals del Vissir3 de l'ICGC. Així, en aquelles dates, era més fàcil transitar a traves d'aquest bosc. Actualment aquesta tasca es fa molt difícil a causa de la crescuda bardissa que hi domina.

Finalment el dissabte 6 de març l'Armengol i jo vàrem tornar a recórrer el Sot Parets per tal d'estassar, fotografiar i documentar aquest dos forns de calç que ja havia trobat el Quim una dècada abans.

Forn de calç del Bosc de les Parets (ETRS89): N 41.62510º E 1.97798º

El forn de calç del Bosc de les Parets des de dalt un cop desbrossat

El forn de calç del Bosc de les Parets des de dalt un cop desbrossat

El forn de calç del Bosc de les Parets des de dalt un cop desbrossat

El forn de calç del Bosc de les Parets un cop desbrossat

El forn de calç del Bosc de les Parets un cop desbrossat

Les parets del canó vitrificades a causa de les elevades temperatures de les fornades (uns 800º C)

Les parets del canó vitrificades a causa de les elevades temperatures de les fornades (uns 800º C)

Les parets del canó vitrificades a causa de les elevades temperatures de les fornades (uns 800º C)

Les parets del canó vitrificades a causa de les elevades temperatures de les fornades (uns 800º C)

Les parets del canó vitrificades a causa de les elevades temperatures de les fornades (uns 800º C)

Les parets del canó vitrificades a causa de les elevades temperatures de les fornades (uns 800º C)

Inscripció feta pel Quim Solbas l'any 2010.

Pedra de quars blanc vitrificada exteriorment a causa de les altes temperatures de les fornades (uns 800º C)

Pedres de quars blanc vitrificada exteriorment a causa de les altes temperatures de les fornades (uns 800º C)

Detall de les parets del canó vitrificades

Detall de les parets del canó vitrificades

Detall de les parets del canó vitrificades

Forn de calç del Sot de Parets (ETRS89): N 41.62746º E 1.97746º

Arcada de pedra de la boca de foc del forn de calç del Sot de Parets. Orientada cap a l'est

Arcada de pedra de la boca de foc del forn de calç del Sot de Parets. Orientada cap a l'est

Arc rebaixat de pedra lligada amb morter de calç del forn de calç del Sot de Parets

L'obertura de l'arcada fa 1.40 m d'amplada i 1.40 m d'altura

Inscripció feta pel Quim Solbas l'any 2012

L'arc té un gruix de 1.10 m

L'arcada des de l'interior del forn

L'arcada des de l'interior del forn

El canó del forn mesura 4.50 m de diàmetre. Les parets també tenen algun tram vitrificat.

El canó del forn mesura 4.50 m de diàmetre. Les parets també tenen algun tram vitrificat.

El canó del forn mesura 4.50 m de diàmetre. Les parets també tenen algun tram vitrificat.

El canó del forn mesura 4.50 m de diàmetre. Les parets també tenen algun tram vitrificat.

El Forn de Jep, el forn de calç del Bosc de les Parets i el forn de calç del Sot de Parets sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

FONTS D'INFORMACIÓ:

Quim Solbas, excursionista recercador i activista per la salvaguarda del Parc Natural.

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Seu Electrònica del Cadastre (https://www.sedecatastro.gob.es/)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

 

dimecres, 18 de novembre de 2020

EL FORAT DE LES MERLES (SANT LLORENÇ SAVALL)

El diumenge passat al dematí vaig decidir anar a visitar la recentment descoberta font del Salt de Tanca. Hi vaig arribar recorrent, com vaig poder, l'antic camí de desboscament que el mateix Jordi Guillemot cita a la ressenya. Aquesta antiga pista mor a la part superior del sallent.

El Salt de Tanca

Font del Salt de Tanca

Una cop visitada l'inèdita font, vaig decidir anar a visitar també la font de les Merles. Aquesta altra font de bassal recentment ha estat escurada i arranjada per l'incansable Quim Solbas. Per tal d'arribar-m'hi, vaig fer servir el "camí" més directe, és a dir, remuntar pel tàlveg de la mateixa canal de Tanca. A mitja pujada vaig topar amb un gran còdol que havia quedat encastat a la mateixa llera de la canal, i que al  dessota forma una ampla balma o aixopluc.

Balma del còdol de la Canal de Tanca

Balma del còdol de la Canal de Tanca

 

Sembla com si en el passat algú hagués excavat al seu interior per tal de donar més amplitud a la balma. Al seu davant hi ha un micromuret fet amb una desena de pedres; i al seu interior algú hi ha deixat un gavell de branques.

Un cop connectat amb el camí de la canal de la Revella, vaig seguir-lo cap a l'esquerra i vaig continuar pujant fins arribar al lloc aproximat on jo creia que era la font de les Merles. No la trobava! I vaig començar a pujar pel vessant hidrogràfic dret de la canal sense un rumb fix. Al cap d'una quarantena de metres vaig veure la traça d'un antic corriol que pujava, i la vaig seguir. En fer-ho, vaig topar amb una cresta rocosa que separa la canal principal d'una de secundària que baixa del collet de la gran agulla anomenada el Pallasso.

Aquesta petita cresta em va cridar l'atenció perquè està molt meteoritzada i farcida de microforats. Així que, com vaig poder, vaig provar de voltar-la. A l'altra banda, la que mira a la canal principal, vaig trobar una boca de cavitat interessant; i relativament gran. La boca feia 1 metre d'altura per 0.5 d'amplada.

La boca del forat de les Merles

La boca del forat de les Merles

La boca del forat de les Merles
 
La boca del forat de les Merles
 
"Bateig" sense aigua ni cava
 

Ara faltava veure si arribava als 5 metres de fondària per tal de poder anomenar-la "cova". M'hi vaig ficar de cap i bocaterrossa. Als 2 metres d'avançar pel terrós sòl de la cavitat, a mà esquerra, vaig veure una gatera que canviava de direcció i tornava enrere arran de terra. Hi vaig ficar tot el braç, i no hi vaig trobar aturador; deu fer més d'1 metre de llarg. Continuant per la galeria principal, en arribar als 4 metres aproximadament, i quan ja només té uns 0.5 metres d'altura; aquesta canvia de direcció i tomba a la dreta 90º, però només ho fa uns 0.2 metres més.

Jo no sé del cert si aquesta petita cavitat és coneguda per algun membre avançat comunitat espeleològica del Parc Natural, i tampoc sé del cert si arriba als 5 metres i es pot considerar una cova. El que sí sé és que aquesta és la meva petita aportació a la microespeleologia de Sant Llorenç, i que l'he batejat amb el nom de "Forat de les Merles" per la seva proximitat amb la font homònima.

Després vaig tornar per seguir les traces del l'antic corriol, que em van portar a prop del collet de l'agulla del Pallasso, al peu d'una cinglera. Allà vaig trobar una antiga plaça carbonera. Això volia dir que el camí que m'havia conduït fins allí era un antic corriol de bast de carboners.

Plànol d'ubicació del forat de les Merles

Ja de tornada, gràcies a les telemàtiques i instantànies indicacions del Ramon Suades, vaig poder comprovar que la font de bassal de les Merles estava a tocar de camí principal que continuaria vers el peu de gran espadat de la Morella. Només cal remuntar el tàlveg de la canal "principal" de la Revella uns 10 metres. Per tant, la font es troba a uns 50 metres en línia recta del forat descobert.

La font de les Merles un cop arranjada pel Quim Solbas

La font de les Merles un cop arranjada pel Quim Solbas

 

NOTA FINAL: Les fotografies són d'una pèssima qualitat perquè les vaig fer amb la càmera del mòbil amb unes condicions de llum pobres.


FONTS D'INFORMACIÓ:

Jordi Guillemot, autor del web Cau del Guille especialitzat en recerca a Sant Llorenç del Munt (http://caudelguille.net/)

Quim Solbas, gran coneixedor d'aquestes muntanyes.

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

divendres, 31 de juliol de 2020

EL CAMÍ RAL DE BARCELONA A BERGA AL SEU PAS PEL TERME DE LA MATA (MURA)

Entre la bibliografia consultada, la millor explicació del per què de l'existència del camí ral de Barcelona a Berga és la que va fer el Jordi Piñero a la fitxa anomenada Camí ral de Barcelona (o camí romà), dins el Mapa del Patrimoni Cultural d'Artés; a més a més, l'explicació inclou un resum del traçat complet del camí. Aquest historiador bagenc, l'any 1999, va deixar escrit a la secció d'Història de l'esmentada fitxa el següent. "En realitat es tracta del camí ral de Barcelona, que comunicava d'una banda amb la capital i de l'altre amb Berga. Aquest camí era una drecera del camí principal de Barcelona a Manresa (camí ral de coll de Daví) i de Manresa a Berga (el que remuntava el curs del riu Llobregat). L'utilitzaven els viatgers que volien anar a Berga sense passar per Manresa. Es separava del camí principal passat l'hostal de la Barata (a Matadepera) i continuava per Coll d'Estenalles, Mura, Talamanca. D'aquí entrava al terme de Calders per L'Estrada i continuava per Llucià i Viladecavalls (on es podia fer parada i avituallament), Les Tàpies (aquí s'encreuava amb el camí ral de Vic, hi havia hostal). D'aquí el camí travessava la riera Gavarresa i passava prop de l'Oliba, continuava per Cabrianes cap a Sallent, on enllaçava altre cop amb el camí principal. El camí va tenir vigència des d'època medieval fins entrat el segle XIX. Era un camí de bast."

Traçat del camí ral de Barcelona a Manresa o de Coll de Daví (línia lila). Traçat del camí ral de Manresa a Berga (línia blava). Traçat de la drecera del camí ral de Barcelona a Berga (línia vermella)

Traçat del camí ral de Barcelona a Manresa o de Coll de Daví (línia lila). Traçat del camí ral de Manresa a Berga (línia blava). Traçat de la drecera del camí ral de Barcelona a Berga (línia vermella)

L'historiador terrassenc Salvador Cardús al seu Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata del 1928 també esmenta el camí ral de Barcelona a Berga al seu pas per la Mata. En aquest escrit l'autor menciona aquest camí en tres dels dos-cents topònims del llistat. "Camí ral de Berga: via importantíssima. Passava per la fondalada de la riera de les Arenes i pel coll d'Estenalles; se'n conserven trossos remarcables. Fins al cap de la Riera permetia anar-s'hi en carruatge, però a l'emprendre la pujada havia de fer-se amb animals a bast. Cap de la Riera: lloc on s'inicia la riera de les Arenes. Camí Remader: segueix part del camí de Berga, puja pel camí dels Graons de Mura. El segueixen nombrós remats per anar i venir del Vallès al Pireneus. L'Apeadó: pla del camí ral de Berga, on s'alçava l'alzina de la mateixa denominació. En aquest pla feien parada els que transitaven per dit camí. Els masovers de la Mata hi havien vist reunits fins a un centenar d'animals pertanyents als traginers i altres vianants, ço que demostra la importància que tindria aquest camí." L'historiador, ara fa 92 anys, va tenir un informador de primera mà, el masover de la Mata, Jacint Cadevall.

Més cap al present, l'historiador del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Antoni Ferrando i Roig, també fa esment del camí ral de Barcelona a Berga al seu best-seller Les Sendes dels Bandolers. Tot i que l'autor en fa menció diverses vegades al llarg del llibre, a la secció final de Els Itineraris el camí ral de Barcelona a Berga no apareix detallat tram a tram com la resta de camins històrics. Potser serà afegit en una propera edició...

A continuació extrauré alguns paràgraf del ben documentat llibre del senyor Ferrando on es cita el camí ral de Berga aquí ressenyat. A la pàgina 19, l'autor explica en un breu relat un assassinat ocorregut en aquest camí. "1577, 28 de setembre. Arnau Galí és assassinat brutalment, segurament per bandolers, en el camí ral de Berga al seu pas pel bosc de les Estenalles. Aquest dia fou trobat estès al mig del camí, lligat de mans, degollat d'orella a orella i amb setze punyalades al cos. El cas fou denunciat per Jaume Peric, traginer de Mura que treballava pel senyor de Talamanca, el qual trobà el cos." A la pàgina 80, en passatge d'un llarg relat titulat Crònica d'un segrest a la Barata es diu: "La quadrilla emprengué la baixada que des de la Mata porta al coll d'Estenalles, per on passava el camí ral de Barcelona a Berga. En arribar al coll, prosseguiren cap a llevant pel camí que ressegueix la rocosa vessant sud del Montcau fins arribar a l'esponerós alzinar del coll d'Eres." En un altre relat que duu per títol Trets a la plaça de Mura, a la pàgina 118, s'explica "Així, doncs, acostumats a veure i a patir els abusos dels bandolers que pul·lulaven pel coll d'Estenalles -tan proper al seu mas- per on passava l'antic camí ral de Barcelona a Berga, els Mata havien esdevingut, a voltes, gent molt violenta." A la pàgina 187, dins la descripció de l'Itinerari 2. El camí raló de Mura i Rocafort podem llegir: "Aquest recorregut transcorre pel camí que des de Mura i Rocafort baixa a Matadepera, Terrassa, Sabadell i Barcelona. Antigament era conegut pel nom de camí Raló, i això era per distingir-lo del camí Ral de Berga, que passava pel coll d'Estenalles, i també del camí ral de Barcelona a Manresa, del qual el camí Raló era un ramal que, des de la Barata, es derivava cap al nord vers els Graons de Mura, la coma d'en Vila i Rocaprenys. Passada aquesta prominència rocosa, el camí es bifurca per a arribar, seguint sendes diferents, als esmentats poblets de Mura i Rocafort." Per últim, a la pàgina 206 es detalla l'Itinerari 3. El camí de Sant Llorenç Savall a Mura, on al cap de dues hores de sortir del primer poble, s'arriba a la "Carretera de Mura. Seguirem per la dreta carretera avall (nord) fins arribar al km 19.2, on ens desviarem per una pista de terra que puja a l'esquerra. Aquesta es troba barrada per una cadena i va fins la masia de Santlleïr (nord-oest). Per l'actual traçat de la carretera de Mura hi passava l'antic camí ral de Barcelona a Berga. Aquesta ruta esdevenia especialment perillosa al seu pas pel bosc d'Estenalles, amagatall de bandolers i assassins, que cometien tota mena de crims contra els viatgers que hi passaven."

Emulant els itineraris del mestre Antoni Ferrando, modestament i virtualment, dins aquesta ressenya, afegiré l'Itinerari 7. El camí ral de Barcelona a Berga del cabdal llibre Les Sendes del Bandolers.

ITINERARI 7

EL CAMÍ RAL DE BARCELONA A BERGA AL SEU PAS PEL TERME DE LA MATA

RECORREGUT: La Barata. Riera de les Arenes. Cap de la Riera. Els Cocons. Roure Escurçoner. Tram coincident amb la carretera. L'Apeador? Caseta dels Peons Caminers. Coll d'Estenalles. Revolt del km 16.2 de la carretera i tram coincident amb la mateixa.

DESCRIPCIÓ: La millor descripció de la drecera que es coneix com el camí ral de Barcelona a Berga és la que en va fer el Jordi Piñero al Mapa del Patrimoni Cultural d'Artés, i que es pot trobar al principi d'aquesta ressenya.

DURADA: Es tracta d'una passejada que es pot fer en 1 hora i 20 minuts de camí, sense comptar parades.

DIFICULTAT: Nul·la. Al ser el traçat original d'un antic camí ral de ferradura, els pendents dels diferents trams són suaus. Apte per a tothom.

RECOMANACIONS: Aquest itinerari es pot fer durant tot l'any; tot i que el tram de la llera de la riera de les Arenes pot ser abrusador en plena canícula estival. Cal portar aigua perquè la font més propera (si descomptem la font de la Riera de bassal) és la font de la Llicona, que ens obliga a separar-nos del camí durant uns 10 minuts.

APROXIMACIÓ: Els aparcaments de la Barata i del coll d'Estenalles compten amb una parada de la línia M11 del Bus Parc. Podeu consultar el seu recorregut i horaris en aquest enllaç.

ITINERARI

1. (0 min). Sortim de l'aparcament de la Barata. Històrica i importantíssima masia del terme de Matadepera situada al km 9 de la carretera de Terrassa a Navarcles. S'inicia l'itinerari seguint la pista de can Pèlecs que baixa a la riera de les Arenes i la creua a gual.

2. (2 min). Deixem la pista de can Pèlecs per començar a remuntar la llera de la riera de les Arenes. En aquest llarg tram de 1.2 km la llera de còdols i grava és planera i de fàcil transitar. Potser en el passat hi havia algun camí arranjat al voral de la llera que permetia el pas de carruatges fins al Cap de la Riera, tal com va deixar escrit el Salvador Cardús. Les diferents rierades que s'han esdevingut des d'aleshores s'hauran encarregat d'esborrar-lo. Uns 120 m abans d'arribar al peu del Cap de la Riera, també dit salt del Cellerot, veurem una fita de pedres a mà dreta que ens indica la continuació del camí ral.

Fita de pedres que indica on hem de deixar la llera de la riera de les Arenes per poder remuntar el salt del Cap de la Riera

3. (21 min). Aquest és el tram del Cap de la Riera, que supera el gran saltant pel vessant hidrogràfic esquerre. Arriba un punt en què el camí es fica al marge esquerre del roquetar del saltant, quan aquest ja té un pendent molt més suau. Finalment s'arriba a un pas picat a la roca que acaba d'aplanar l'accés al gual i cruïlla de camins anomenat els Cocons.

Pas picat a la roca que dóna accés al gual i cruïlla de camins dels Cocons. A l'esquerra s'entreveuen els gorgs allargassats dels Cocons.

4. (24 min). Sota d'aquest gual i cruïlla de camins tenim uns gorgs allargassats que gairebé sempre tenen aigua. Són els Cocons. Tal com diu el Ramon Suades a la seva Guia Interactiva, aquest gorgs són artificials degut a petits murs de ciment que obliguen l'aigua a entollar-se. Segurament aquesta era l'antiga cruïlla amb el ramal del camí ramader dels Graons de Mura o camí raló de Mura i Rocafort. Abans que es fes la carretera, aquest ramal remuntaria un tram de la llera del sot de la Teula, per després continuar de biaix pel seu vessant dret i arribar a la desapareguda alzina del Sal·lari. El camí ral de Barcelona a Berga continua pujant per un petit carener que es forma entre el sot de la Teula i la capçalera de la riera de les Arenes, també dita torrent del Cellerot. Aquí trobem un tram de camí molt ensotat.

5. (29 min). Arribem a la cruïlla amb una pista que baixa de l'aparcament del km 11.6 de la carretera. La ignorem i continuem recte. A partir d'aquí comencen a abundar els trams del camí calçats amb pedra seca o amb fileres de grans pedres que en delimiten el voral.

Pas calçat amb un marge de pedra seca. El pas del temps fa que es vagin desfent progressivament.

6. (34 min). Bifurcació. Prosseguim pel ramal de l'esquerra repuntant suaument el pendent de pujada. El de la dreta baixa a la llera i la font de la Riera; una font de surgència que neix al peu d'un mur de contenció d'aigües. Després de travessar el torrent que baixa del coll de Garganta, el camí ral salva una rosta codina mitjançant uns trams calçats amb pedra seca ben conservats.

Tram calçat des de l'oest

El mateix tram calçat des de l'est

Pas calçat contigu a l'anterior des de l'oest

Pas calçat contigu a l'anterior des de l'est

7. (43 min). Arribem al trencall d'un ample camí que baixa del km 12.9 de la carretera. Nosaltres continuem tot dret. Trobarem algun pas del camí picat a la roca.

Un dels molts passos picats a la roca

8. (45 min). Bifurcació. Seguim pel ramal de l'esquerre sense perdre altura. El camí de la dreta baixa a la llera.

9. (51 min). Aquí el camí ral s'anivella amb la llera del torrent del Cellerot formant un pla presidit pel roure Escurçoner. A mà esquerra un dreturer corriol baixa de l'aparcament del km 13.5 de la carretera, l'ignorem. Hem de continuar recte, remuntant el vessant hidrogràfic dret del torrent del Cellerot.

El roure Escurçoner, situat al petit pla on el camí ral s'anivella amb la llera del torrent del Cellerot.

10. (53 min). Bifurcació. Seguim el ramal de l'esquerra. Al cap d'uns 60 m, al mig del camí, topem amb un forat d'un metre i escaig de fondària. És l'avencó del Camí Ral. Tal com em van fer saber el Ramon Suades i el Quim Solbas, la seva boca es va obrir recentment (a començaments del 2019), segurament a causa de les abundants pluges d'aquests darrers anys. Uns 200 m més enllà, hem d'estar alerta a la nostra esquerra per trobar la balma del Camí Ral. Aquesta balma està formada per dos grans còdols repenjats i està una mica tancada amb murets de pedra seca. Va ser donada a conèixer pel Jordi Guillemot dins el seu Itinerari 12. Maquis a Sant Llorenç del Munt, on la va anomenar balma del Km 14. Tal com explica el Jordi a l'itinerari, aquest era un refugi de carboners aprofitat per maquis i contrabandistes; i ara podem afegir que abans de la construcció de la carretera, al començament del segle XX, també era refugi de traginers i vianants del camí ral. En aquest tram també trobem algun pas calçat.

El flamant avencó del Camí Ral

L'avencó del Camí Ral de prop

La balma del Camí Ral formada per dos grans còdols recolzats

Un altre pas calçat amb grans pedres que delimiten el voral del camí

11. (1 h 1 min). Trencall que puja a l'esquerra en sentit contrari al que dúiem fins ara, i que ens deixa al km 14.3 de la carretera. Uns metres abans d'arribar al peu de la carretera, caminarem sobre un tram calçat de pedra seca d'uns 3 m d'altura. Si seguíssim recte, revoltaríem a la nostra dreta per travessar el torrentó que baixa del coll d'Estenalles i continuaríem remuntant el torrent del Cellerot fins als encontorns de la font de la Llicona.

12. (1 h 3 min). Tram coincident amb la carretera. Resseguim la carretera de Terrassa a Navarcles (BV-1221) en sentit nord uns 200 m fins al km 14.5, on veurem una rampa formigonada barrada amb cadena que ens permetrà baixar al pla de la Caseta dels Peons Caminers.

13. (1 h 6 min). Possiblement aquest pla situat al sud de la Caseta dels Peons Caminers era l'Apeadó on feien parada els animals de carrega dels traginers que circulaven pel camí ral, segons va deixar escrit l'historiador Cardús al seu Recull toponímic. Actualment en aquest lloc hi ha una gran alzina. Remuntem aquest pla en sentit nord fins a unes escales que ens deixaran a la placeta arbrada del darrere la Caseta dels Peons Caminers.

14. (1 h 10 min). Caseta del Peons Caminers i actual Centre d'Informació del Parc Natural. Pugem per les escales situades a la placeta de la façana est i passem pel costat de les restes de la desapareguda bassa d'Estenalles. Continuem uns 60 m en sentit nord fins arribar a la pista asfaltada del camí del Coll d'Eres, justament on hi ha un desarenador del rec de la colgada bassa d'Estenalles.

Façana oest de la Caseta dels Peons Caminers

Façana est de la Caseta dels Peons Caminers i placeta arbrada

15. (1 h 12 min). Antic emplaçament del coll d'Estenalles. Abans que es fes la carretera i s'obrís el talús per on passa, aquí es trobava el coll d'Estenalles; allà on el camí ral de Barcelona a Berga canviava de vessant i començava a baixar cap a Talamanca. Sí, aquí! Al costat del desarenador! Comencem a baixar en sentit nord, coincidint amb un curt tram ensotat del camí que ens deixarà al km 14.9 de la carretera.

Antic emplaçament del coll d'Estenalles, abans que es fes la carretera.

Antic emplaçament del coll d'Estenalles, abans que es fes la carretera.

16. (1 h 13 min). Tall amb la carretera. L'encreuament del camí ral amb la carretera està protegit per dues antigues pilones de pedra als dos vorals: el sud i el nord. Continuem baixant pel vessant hidrogràfic dret de la capçalera del torrent d'Estenalles uns 70 m, fins arribar a un petit talús que ens deixarà al revolt del km 15.2 de la carretera.

Dues pilones de pedra al voral sud del km 14.9 de la carretera. Marquen i protegeixen l'encreuament amb el camí ral.

Dues pilones de pedra més al voral nord del km 14.9 de la carretera. Marquen i protegeixen l'encreuament amb el camí ral.

17. (1 h 14 min). Segon tall amb la carretera. Seguim la carretera escassos 40 m en sentit Talamanca i busquem un baixador al voral de la nostra dreta. Ara el camí ral continua baixant enmig del bosc pel vessant esquerre de la capçalera del torrent d'Estenalles. Finalment arribem al revolt del km 16.3 de la carretera. Aquí aconseguirem baixar a peu de carretera gràcies a un antic talús d'obra (pedra de conglomerat lligada amb morter), que es va fer expressament per condicionar l'accés del camí ral a la carretera.

Petit talús al revolt del km 15.2 de la carretera. En un extrem té un baixador que permet l'accés al camí ral (esquerra de la foto).

Talús d'obra al revolt del km 16.3 de la carretera. Fet expressament per condicionar l'accés del camí ral.

Talús d'obra al revolt del km 16.3 de la carretera. Fet expressament per condicionar l'accés del camí ral.

Talús d'obra al revolt del km 16.3 de la carretera. Fet expressament per condicionar l'accés del camí ral.

18. (1 h 18 min). Tram coincident amb la carretera fins al poble de Talamanca. A partir d'aquí i fins al km 24.4, la carretera de Terrassa a Navarcles es va fer coincidir amb el traçat original del camí ral de Barcelona a Berga. Això vol dir que fins al km 18.4 (prop de la masia de la Vall), el camí ral recorria un relleix del vessant de ponent dels Cortins i del serrat de la Coca; i a patir d'aquest punt es feia carener fins al poble de Talamanca. Una prova de la superposició de la carretera sobre el camí ral és que al km 20.6 trobem les restes de l'hostal de l'Arengada. El Mapa del Patrimoni Cultural de Mura, prenent com a font bibliogràfica el llibre Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès de l'historiador Miquel Ballbé, diu literalment: "El 1805 Margarida Escursell ven un tros de terra en emfiteusi a la seva filla Rosa Puig i Escursell, que edificà l'Hostal de l'Arengada. Sembla que va actuar com a hostal en el que paraven els traginers que feien el camí cap a Manresa i el Berguedà, des de Barcelona. No va durar 100 anys d'existència, ja que quan es va construir la carretera de Terrassa a Navarcles ja no existia i aquesta es va construir aprofitant l'esplanada que ocupava part de l'Hostal. La història dels hostals està lligada al pas de camins importants, com aquest de Barcelona a Berga que passava abans per l'Hostal de la Barata; o el de Barcelona a Manresa que passava pels Hostalets del Daví i Sant Jaume de Vallhonesta. En aquest hostal feien parada els traginers que del Bages i del Berguedà portaven fruita i verdura a Barcelona."

Per poder fer l'itinerari sense por de confondre's en alguna de les moltes cruïlles que trobareu, poso a la vostra disposició l'enllaç d'un track de Wikiloc que us farà de guia. Wikiloc permet descarregar-vos el track al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de El Camí Ral de Barcelona a Berga al seu pas pel terme de la Mata (Mura).

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/el-cami-ral-de-barcelona-a-berga-al-seu-pas-pel-terme-de-la-mata-mura-53175460


Powered by Wikiloc

En addició a aquest track pujat a Wikiloc, també he modificat i afegit camins del OpenStreetMap per tal que es pugui seguir perfectament el traçat del camí ral de Barcelona a Berga. Aquí sota us deixo un enllaç del wiki mapa lliure centrat al Cap de la Riera. Veureu que he nomenat tots els trams perquè no hi hagi dubte.


Anys enrere vaig fer el mateix amb el camí ral de Coll de Daví, fins al Pont de Vilomara. Sou lliures de fer-hi una ullada. Us deixo un enllaç centrat a les colzades que pugen al Coll de Daví des de la Barata.


Si tot va bé, la propera entrada d'aquest blog estarà dedicada a la continuació del camí ral de Barcelona a Berga a partir de poble de Talamanca. Com ja hem dit abans, la carretera de Terrassa a Navarcles es separara del traçat original del camí ral en aquest poble...


FONTS D'INFORMACIÓ:

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre Les Sendes dels Bandolers. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2002.

Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928.

Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Municipis de Calders (Jordi Piñero), Talamanca (Quim Serdà) i Mura (María del Agua Cortés). (https://patrimonicultural.diba.cat/)

Quim Solbas, gran coneixedor d'aquestes muntanyes.

Jordi Guillemot, autor del web Cau del Guille especialitzat en recerca a Sant Llorenç del Munt (http://caudelguille.net/)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)