diumenge, 17 de novembre de 2019

L'AVENCÓ DEL TORRENT DEL FORN DE PEGA (RELLINARS)

El dissabte 9 de novembre proppassat, el Quim Solbas, l'Armengol Gelabert i jo vàrem concertar una sortida plegats amb la intenció de visitar l'inèdita teuleria de les Boades publicada en aquest mateix blog.

L'aproximació final fins a la teuleria la vam fer pel sender que passa per la surgència temporal de la Pedregosa i s'enfila pel carener de les Roquisses. Un cop arribats al segon roquissar esclarissat que ens trobem mentre pugem, el Quim ens va dir que coneixia un avencó (avenc petit) al vessant oest de la carena, o sigui, al vessant hidrogràfic dret del torrent de la Barbotera. Ni l'Armengol ni jo el coneixíem, així que li vam demanar que ens hi portés.

Dues fites de pedres, fetes anteriorment pel mateix Quim, ens van dur vessant avall a través de la codina fins al començament del bosc. Allà vam trobar una escletxa horitzontal que solcava la terra. Era l'avencó del Torrent del Forn de Pega, ens va dir el Quim.

Coordenades geogràfiques - ETRS89:  N 41.63675º  E 1.93645º 
 Altitud: 475 m 





El Quim va trobar aquest petit avenc a final de l'any 2015; i va decidir batejar-lo amb l'altre nom amb el que es coneix el torrent on es troba: el torrent del Forn de Pega.

Aquell mateix dissabte vam veure que l'orientació de la diàclasi que va originar aquesta cavitat és la N20. Una orientació molt comuna a les cavitats del Parc Natural. Actualment l'avencó té una profunditat aproximada de 1.5 metres; tot i que excavant el sediments acumulats al seu interior, es podria arribar més avall. La llargària de l'escletxa que forma la cavitat és d'uns 4 metres.

Res més. Només dir que la carena de les Roquisses és plena d'elements patrimonials i espeleològics dignes de visitar. A les sepultures i avenc de les Roquisses, la surgència i pou de la Pedregosa, la font del Trull, la surgència i avenc de la Barbotera i l'avenc de l'Endaló; ara li hem d'afegir la teuleria de les Boades i l'avencó del Torrent del Forn de Pega. Gaudiu-los!

FONT D'INFORMACIÓ:

Quim Solbas, excursionista recercador i activista per la salvaguarda del Parc Natural.

diumenge, 22 de setembre de 2019

TROBADA UNA TEULERIA INÈDITA A LES BOADES DE RELLINARS

Fa uns mesos em vaig assabentar que el torrent que avui es coneix com torrent de la Barbotera, també era conegut pels rellinassencs com torrent del Forn de la Pega. Demanant per aquest fet al Mariano Sellarès de cal Gat, l'antic alcalde del poble em va dir que segurament aquest forn de pega que va donar nom al torrent havia desaparegut amb algun desboscament pretèrit. El Mariano no tenia constància de que aquest forn de pega encara es conservés en algun lloc del torrent.

Tot i així, l'esperança no s'ha de perdre mai; i el dissabte 22 de juny vaig fer una petita incursió sobre el territori. Vaig prendre el corriol que passa a prop de la Pedregosa i remunta la carena de les Roquisses. Un centenar de metres abans d'arribar a la línia elèctrica que talla la carena, vaig sortir a la meva esquerra per resseguir uns dels roquissars que donen nom a aquesta carena. Aquest allargat roquissar és al vessant hidrogràfic esquerre del torrent del Forn de la Pega i davant per davant de la casa vella i la casa nova de la Boada. Explorant aquesta zona, bastant a prop de l'avenc de l'Endaló, vaig trobar una desdibuixada excavació rectangular a la vora d'un marge terrós. Al principi vaig dubtar del seu origen, però furgant una mica sota terra vaig començar a trobar gran quantitat de teules i maons trencats. Era davant d'un antic forn d'obra o teuleria de la propietat de les Boades!

Coordenades geogràfiques - ETRS89    N 41.638690º  E 1.938060º

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

Arc pla de la volta d'entrada al fogar

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

La teuleria des de dalt el marge terrós

La teuleria des de dalt el marge terrós

Paret sud de la cambra de carrega

Paret sud de la cambra de carrega

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc des de l'interior

Paret nord de la cambra de carrega

La teuleria està colgada de la terra que durant desenes d'anys ha baixat pel vessant arrossegada per l'aigua de les pluges. Prova d'això és que la volta (arc pla de pedra seca) de l'entrada al fogar està gairebé tapada amb el nivell de terra actual. Les parets de la cambra de carrega de les peces d'obra (teules, maons), encara visibles, estan esfondrades en part, però es pot clacular fàcilment que tenia una planta de 2.5 per 2.5 metres de costat. La paret que hi havia per sobre de la boca de foc està, en gran part, desapareguda, però clarament es veu que estava orientada cap al nord-oest. Resumint, a l'espera que algun dia es faci una excavació per tal de trobar la graella de carrega i la cambra de foc, actualment es veu poca cosa del que va ser aquesta teuleria de les Boades.

Per tal d'il·lustrar el nivell que ha assolit la terra que ha colgat parcialment la teuleria, adjunto un croquis de l'alçat d'una teuleria tipus que he extret del blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/). L'he modificat afegint una línia marró que representa l'actual altura dels sediments acumulats.

Nivell de terra actual

El forn està excavat en un allargat i terrós relleix, actualment emboscat, que aquí fa el vessant esquerra del torrent de la Barbotera a mitja altura. Resseguint aquest relleix una vintena de metres en sentit nord, vaig trobar una ample i poc fonda depressió del terra excavada artificialment, que estava tancada per davant amb un petit muret de pedra seca. Molt probablement, aquest era l'antic bassal d'extracció de fangs per fer les peces d'obra (teules, maons, rajoles) que acabarien enfornades a l'adjacent teuleria.

Coordenades geogràfiques - ETRS89    N 41.638810º  E 1.938210º

Bassal d'extracció de fangs des del nord

Bassal d'extracció de fangs des del nord

Muret de contenció de l'aigua del bassal fet de pedra

Petit marge de l'excavació del bassal

Bassal d'extracció de fangs des del sud

No recordo cap teuleria al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de la qual s'hagi conservat i identificat també el bassal d'extracció de fangs. Tampoc sé de cap teuleria o forn d'obra en tot el terme municipal de Rellinars. Si algú en coneix alguna excepció a les dues afirmacions que faig aquí, que, si us plau, ens ho faci saber deixant un comentari en aquesta entrada.

El 27 de juliol vaig tornar a la part alta del torrent de la Barbotera a la recerca de l'imaginari forn de pega. No vaig trobar res, a excepció d'un forn de calç molt desfet a causa de l'oberta de la pista que recorre els dos vessants del torrent. Això no vol dir que el forn de pega encara sigui allà, colgat sota una espessa mata...

La gran majoria de les fotografies publicades corresponen al matí del diumenge 8 de setembre. Aquest dia el company Armengol Gelabert em va acompanyar fins a les restes d'aquesta teuleria per tal d'estassar la vegetació del seu voltant i fotografiar-lo aprofitant que el Sol encara no ha sortit per sobre de la carena de les Roquisses.


FONT D'INFORMACIÓ:

El blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/)

dimarts, 17 de setembre de 2019

(GEO)LOCALITZAT EL FORN D'OBRA DE TIPUS IBÈRIC DEL COLL DE BRAM (VACARISSES)

Arran del gran incendi del 4 juliol de 1994, en Jaume Morera (al cel sia) del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) va descobrir una gran varietat d'elements patrimonials que fins aquell moment havien quedat amagats sota la boscúria. Les troballes les va fer, en gran part, entre el terme municipal d'Olesa de Montserrat i el de Vacarisses. A Vacarisses, entre la masia del Mimó i el pla del Fideuer, al vessant dret del torrent del Mimó, va identificar les minses ruïnes del mas medieval de Coll de Bram i les restes d'un forn d'obra de tipus ibèric amb la cuita interrompuda. Aquest forn de tipologia antiga, amb molta seguretat, és coetani amb el proper mas Coll de Bram; per tant, tots dos són d'origen medieval. Així, aquest forn podria ser anomenat com el forn d'obra del Coll de Bram.

Trobem diverses referències bibliogràfiques que ens parlen d'aquesta recerca feta pel Jaume Morera.

L'Àngel Manuel en un llibre que va publicar l'any 1997, Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat, explicava sobre el mas i del forn medieval. "Joan Solà deia, l'any 1929, en la seva monografia de Sant Salvador de les Espases: "No sabem pas el lloc precís on radicava aqueix mas del Coll de Bran, que desaparegué com tants d'altres d'aquells voltants (dels quals sols resten les runes, si bé d'aquest ni açò tan sols." Recentment, però, ha estat localitzat pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Quan arribem a les restes d'una barraca rodona de pedra blanca calcària, justament abans del camí que cap a l'esquerra s'enfila, a traves de l'obaga del Mimó, cap a la carena del Puig Ventós, aturem-nos i a l'altra banda del camí, és a dir, a la nostra dreta, veurem les restes d'aquest antic mas. En un article al respecte, publicat l'any 1995, Jaume Morera, que ha tingut la deferència de mostrar-me el lloc exacte de les restes del mas, comenta la troballa de fragments de ceràmica decorats en verd i manganès, concretament fragments de bol i de tallador (un tipus de plat fondo), amb decoracions geomètriques i zoomorfes típiques del segle XIV, que donen clara idea de l'existència d'un establiment situat entre els segles XIV i XV. Recordem el document, de l'any 1248, pel qual el batlle Gastó de Montcada i la seva muller Mata de Bigorra, senyors de Vacarisses, fan donació del mas de Coll de Bran a Ermessenda de Coma Pregona, transcrit per Solà. [...] En un pergamí posterior, del 1261, també reproduït per Solà, en Guillem de Coll de Bran fa donació d'unes terres a Bernat de sa Calsina. [...] Passades les ruïnes del mas de Bran i a uns cent-cinquanta metres a la dreta, hi ha un forn d'obra. Va ser descobert pel Centre Muntanyec i de Recerques Olesà després que el paorós incendi de 1994 deixés al descobert aquestes terres. En Jaume Morera i Guixà va tenir l'amabilitat d'ensenyar-me'l. És un monument arqueològic de primer ordre, perquè es tracta d'un forn dels anomenats de tipus ibèric (en aquest cas és d'època medieval) amb la cuita interrompuda. Es veu perfectament la cambra de foc, la graella i la cambra de cocció amb els totxos a mig fer. S'ignoren els motius que impediren acabar la fornada. Entre el Molinot i el coll Cardús hi havia un d'aquests forns amb la cuita inacabada. El pare Solà, en l'esmentat llibre sobre Sant Salvador de les Espases, explicava la llegenda d'aquest altre forn vacarissà."

El mateix Àngel Manuel Hernández en el seu llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa, que també va publicar l'any 1997, ens diu: "Per a fer la cuita en condicions calia un seguit de circumstàncies favorables. Qualsevol contingència (pluges inesperades que mullaven la llenya, obstrucció de les xemeneies, etc.) impedia acabar la cocció. Per això s'han trobat forns amb la cuita inacabada. En aquest cas donava més feina retirar tot el material i arreglar el forn que fer-ne un de nou. La presència d'aquests forns ha donat origen a llegendes com la que explica el pare Solà (1929: 120-121): una velleta assedegada demanava aigua als forners i, en negar-se-la aquests, va maleir el forn perquè no cogués mai més. La descoberta del forn encantat de l'antic Mas de Coll de Bran per part del Centre Muntanyec i de Recerques Olesà és importantíssima per a la comprensió del funcionament dels forns d'obra de tipus ibèric."

El Pere Boix (al cel sia) al llibre Vacarisses des del cor que recull les seves col·laboracions al butlletí parroquial Vacarisses, Balcó de Montserrat ens parla també d'aquest forn que li va ensenyar personalment l'Àngel Manuel Hernández l'any 1998. "Les restes del forn ibèric es troben molt a prop de l'antic mas del Coll de Bram, els últims vestigis foren esborrats a l'ampliar el camí que va des del Mimó al pla del Fideuer. Fou descobert pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà en quedar visible després de l'incendi de 1994. Cal dir que no és un forn autèntic dels primers pobladors de la península. En realitat són de l'edat mitjana o posteriors, però se'ls coneix així perquè estan construïts amb la mateixa tècnica que ells feien servir. Es construïen en marges de terres argiloses, la part superior del marge l'aplanaven fins una superfície d'uns 2,40 metres quadrats per sota mateix d'aquesta línia horitzontal a un metre i mig, per la part exterior del marge obrien una cambra per posar-hi la llenya per cremar. Entre aquesta cambra per al foc i la part superior obrien fins a una trentena de xemeneies que traslladaven la calor d'una manera uniforme a la part superior. Aquí amuntegaven les rajoles i teules (fetes abans amb fang) per coure. Per regular l'escalfor les tapaven amb branques de pi i alzina, la mateixa tècnica que es feia servir fins fa quaranta anys en la fabricació de carbó d'alzina. El que resta d'aquest important forn, trobat a prop de l'obaga del Mimó i del mas del Coll de Bram, encara terme vacarissà, és la part superior. Amb claredat es poden veure restes de totxos enganxats, això fa suposar que l'última cuita quedà a mig fer."

Més recentment, l'any 2015, el Joan Soler del CMRO en el seu llibre Caminant per Vacarisses va aportar fotografies del moment de la descoberta del mas i el forn, fetes pel Jaume Morera l'any 1994. També aporta fotografies del fragments de ceràmica trobats entre les pedres del mas de Coll de Bram.

Per fer-nos una idea de com eren aquests forns d'obra antics o de tipus ibèric, aquí sota deixo un croquis explicatiu amb alçat i planta. Aquest dibuix l'he extret del blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/).


Deixem la bibliografia i ens posem a data d'avui. La incomprensible estassada que aquest mes de juny s'ha fet al voltant de la pista que puja al pla de Fideuer des del Mimó ha deixat al descobert diverses barraques de pedra seca que fins aquell moment jo desconeixia. Amb aquesta empenta de noves troballes, em vaig animar a recorrer tot el vessant dret del torrent del Mimó; estigués estassat, o no. L'1 de setembre proppassat això em va portar a trobar inesperadament el forn d'obra de Coll de Bram, aquí documentat, i una altra barraca de pedra seca totalment embardissada.


La localització del forn d'obra té un cert mèrit perquè, a causa de la seva llunyania de la pista i de la recuperació de la vegetació després de l'incendi, feia ja anys que ningú el visitava amb coneixement de causa. L'Àngel Manuel m'ha explicat que fa una desena d'anys va intentar localitzar-lo, i no se'n va sortir. El Joan Soler també em diu que hi va estar de petit, però que va acabar perdent-li la pista perquè es va embardissar. A més a més, tinc constància que les RunningSuperMamis del Centre Excursionista Miscel·lània Vacarisses darrerament l'han estat buscant sense èxit.

Anotacio afegida el 18/09/2019: El mateix dia de la publicació la Laura Carpio de les RunningSuperMamis em fa saber que l'Elena Santiago ja el va trobar i geolocalitzar al març de 2018. Ostres! No m'enrecordava! (http://edatmitjanavacarisses.blogspot.com/2018/03/el-forn-encantat-de-vacarisses.html).

Per altra banda, quan vaig ensopegar amb el forn, estava completament cobert per la bardissa i el vaig haver de desbrossar totalment en la seva part frontal; tot i que algunes branques d'arbusts grans ja es veien tallades d'antic.

Coordenades geogràfiques (ETRS89)   N 41.576370º E 1.902540º 






Aquest dissabte passat (14 de setembre) vaig tornar al forn per tal d'ensenyar-lo en persona a l'Àngel Manuel Hernández i al company de sortides Armengol Gelabert. El primer em va acabar de confirmar que efectivament aquest era el forn medieval del Coll de Bram. Per recordar la visita els vaig fer aquesta fotografia al seu davant.


Veig innecessari fer una ruta de Wikiloc per arribar fins al forn. El que sí faré és pujar una captura de pantalla del CompeGPS LAND amb els waypoints més importants. Destaco dos waypoints que indiquen el començament de dos camins diferents per arribar al forn. El primer comença al revolt d'una petita pista que uneix el dos vessants del torrent del Mimó a mitja altura. I el segon indica el començament d'un corriol, amagat entre la bardissa, a tocar de la gran tanca de la pista principal.



FONT D'INFORMACIÓ:

Àngel Manuel Hernández i Cardona, autor del llibre Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat (editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1997) i el llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa (editat per la Fundació Agrícola Olesana l'any 1997)

Pere Boix i Puig, autor del llibre Vacarisses des del cor (editat pel propi autor l'any 2012)

Joan Soler i Gironés, autor de llibre Caminant per Vacarisses (editat per l'Ajutament de Vacarisses l'any 2015)

El blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/)

dissabte, 17 d’agost de 2019

RETROBADA I RESTAURADA LA FONT DEL PASTOR DE LA RIERA DE RELLINARS

La font del Pastor de la riera de Rellinars apareix documentada per primer cop al Plànol de l'Associació Amics de Rellinars de 1994; segurament la va arranjar algun dels seus membres, ja que incialment aquesta associació es va dedicar a aquesta tasca patrimonial. Posteriorment, l'Editorial Alpina la incloïa al seu mapa de la Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'any 2006. Per després acabar recollint-la el mapa topogràfic de l'ICGC.

Coneixent això, el 20 de desembre de l'any passat, aprofitant que preparava un itinerari excursionista al voltant de la riera de Rellinars per aquest mateix blog, vaig baixar a les feixes dels horts ermats que hi ha sobre el lloc que la cartografia assenyala per a la font. Després recorrer els bancals abandonats i la barraca morderna que s'hi amaga, el meu imaginari mental va donar per perduda la font. Aquell dia no vaig gosar baixar a la llera de la riera; vaig veure el seu accés molt rost i el seu interior molt embardissat.

Barraca moderna feta amb material reutilitzat i planxa ondulada d'uralita

Barraca moderna feta amb material reutilitzat i planxa ondulada d'uralita

El febrer d'enguany he conegut que la font també apareix ben ubicada a un mapa d'elaboració pròpia del Claudi Perarnau (destacat membre de l'associació rellinassenca abans esmentada), a on estan indicats diversos elements patrimonials del terme municipal: fonts, barraques, forns.

Recentment, demanant per aquesta font al Mariano Sellarès, el de cal Gat em va dir que aquesta font havia desaparegut arran de la gran rierada del principi de la dècada de 1990. Aquesta rierada s'ho va endur tot, i és el motiu pel qual es va construir la presa de Rellinars, i es va haver d'arranjar la zona de pícnic de les Fonts de Rellinars. El que no sabia el Mariano, ni jo en aquell moment, és que algun benefactor havia condicionat la deu després de la gran avinguda d'aigua.

Fa un parell de setmanes, per casualitat, consultant l'excel·lent secció de mapes de la web del Quicu Tàpies em va apareixer de forma totalment "random" (com diu ara el jovent) la font del Pastor, situada a uns 250 m de la Fàbrica de Rellinars. Va ser com veure un mort aixecar-se de la caixa, perquè en aquell moment la donava per finida. Furgant a les metadades de la fotografia vaig trobar que la fotografia havia estat capturada el desembre de 2009, fa poc menys de 10 anys.

Sabent això no me'n podia estar, i el diumenge 4 d'agost a la tarda vaig fer una escapadeta a Rellinars. Com vaig poder i fent ús de guants i tisores, vaig resseguir la llera de la riera un centenar de metres sota les feixes de l'antic hort. A part de dos petits garrins ratllats que anaven pel seu compte, no vaig trobar res interessant.

Aquell mateix vespre, en arribar a casa, vaig fer una cosa que hauria d'haver fet abans: posar en un cercador d'internet el text: "font del pastor rellinars". Un dels primers resultats va ser una ruta per la riera de Rellinars del blog del Jimmy Martín anomenat Rutes i fonts de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquí apareixia un itinerari excursionista, creat l'octubre de 2008, on es visitaven diverses fonts de la riera de Rellinars i les seves capçaleres. Una d'elles era la font del Pastor. La seva fotografia era dins un àlbum de fotos de Google, i havia estat pujada el gener de 2011; dos anys i escaig després que la resta de fotos de la ruta. En aquesta fotografia la vegetació l'entorn de la font era més esponerosa, i el broc ja començava a envoltar-se de concrecions de jove travertí. Al text d'aquesta ruta el Jimmy donava unes indicacions no gaire precises, tot s'ha de dir, de la localització de la desitjada font; encara que eren molt millors que les donades pel Quicu Tàpies.

No va ser fins el dimarts 13 d'agost a la tarda que vaig poder tornar a la "zona 0" de la riera de Rellinars. Vaig decidir baixar als horts ermats aigües avall de la barraca moderna que serveix de punt referència. Allà vaig estar cercant una bona estona l'estaca metàl·lica de la que parla el Jimmy a la seva descripció. Finalment la vaig trobar abocada a la llera, una mica més enllà del caire del bancal de terra. En baixar per l'embardissat corriol, em vaig adonar que 9 dies abans jo ja havia passat per allà, però que l'espectacular creixement d'un esbarzerar a peu de la riba dreta de la riera m'havia impedit intuir l'existència de la font.

Esbarzerar que impedia l'accés a la font

Després d'uns 30 minuts d'estassada de fiblonejant esbarzer, vaig arribar a la surgència d'aigua. El panorama era decebedor! L'aigua neixia dins una balmeta a peu de la riba dreta de la riera, però s'escolava per la dreta d'una petita concreció de tendre travertí situat a la vora d'un petit marge de roca. On era el tub per on corria l'aigua anys enrere a les fotos? Havia de ser sota aquell crostó de pedra tosca. Vaig començar a picar prudentment amb un roc fins que va apareixer l'extrem d'un tub de PVC gris. Flipant! Quants anys feia que no la visitava ningú? Potser l'últim va ser el Jimmy? Un embolcall de travertí com aquest on es fa en quatre dies!

Coordenades de la font del Pastor

Geogràfica - ETRS89     N 41.636700º  E 1.913900º     

La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà


La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà

Un cop l'extrem del tub era visible, em vaig adonar que el seu interior estava farcit d'un manat d'arrels que ocupava tota la secció i baixava dins el travertí fins la llera de la riera.

El feix d'arrels sortint pel tub

El feix d'arrels sortint pel tub

Aquí va començar la feina de restauració del doll de la font del Pastor. Amb compte, vaig acabar de picar la pedra tosca que envoltava el broc. Amb les tisores vaig tallar el feix d'arrels que hi "brollaven". Amb la mà vaig començar a tòrcer les arrels, però allò era molt resistent; i, tot i els cargolaments, no aconseguia treure-les. Veient el poc èxit que tenia per davant; per darrere vaig començar a escurar la terra i pedretes que colgaven la canaleta de ciment que comunica el naixement d'aigua amb el tub. Vaig haver de recollir molts petits fragments de la planxa ondulada de fibrociment (uralita) que anteriorment protegia la canaleta de la seva obturació. Un cop la canaleta estava neta, vaig veure que una arrel que venia de la balmeta entrava descaradament dins el tub. Ara només havia d'estirar l'arrel enrere per deixar lliure el pas del tub. En postura d'arrencar cebes l'arrel va sortir ràpid, però encara no brollava l'aigua per l'altra banda del tub.

El manat d'arrels ja fora del tub

Vaig haver de recorrer a una de les eines més velles de la Humanitat: el pal. En introduir-ne un de prou llarg per l'extrem exterior, un abundant doll d'aigua tèrbola va començar a brollar pel broc després de molt temps. Vaig acabar de condicionar altres petits detalls de la canaleta i el tub de PVC cimentats, i el doll de la font del Pastor ja estava llest per sobreviure un quants anys més. La font ja estava restaurada!

La font un cop enllestida

La font un cop enllestida

La font un cop enllestida

La font un cop enllestida

Ara només falta que gràcies a aquesta ressenya, i les anteriors del Quicu i del Jimmy, algun dels passavolants o excursionistes de bona voluntat que passen per aquí de camí a les populoses Fonts de Rellinars s'arribi fins a la font del Pastor per tal d'escurar la canaleta i el tub. El doll de la font continuarà brollant mentre alguna persona la continui visitant periòdicament per tal d'escurar-la...

Per poder arribar a la font sense por a no trobar-la; aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos un track de Wikiloc que us hi portarà. D'aquesta forma el podreu descarregar al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de LA FONT DEL PASTOR DE LA RIERA DE RELLINARS.

https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/la-font-del-pastor-de-la-riera-de-rellinars-40094405


Powered by Wikiloc



FONT D'INFORMACIÓ:

La pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/)

El blog Rutes i fonts de Sant Llorenç del Munt i l'Obac del Jimmy Martín (http://rutesifontsdesantlloreniobac.blogspot.com/)

Plànol de l'Associació Amics de Rellinars de 1994

Mapa de la Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'any 2006 de l'Editorial Alpina

Mapa de barraques (i altres elements patrimonials) de Rellinars del Claudi Perarnau

Mariano Sellarès de cal Gat

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3/)

dilluns, 24 de juny de 2019

RETROBAT EL FORAT (DEL CAMÍ) DE LES VENDRANES (RELLINARS)

Al final de novembre de l'any passat, en aquest mateix blog, vaig treure a la llum pública l'existència de la cova dels Matiners. Abans de publicar la seva ressenya vaig contactar amb el Salvador Vives de la SIS del CET per tal que fes la corresponent topografia. Vam visitar i topografiar plegats la cova i, és clar, vàrem parlar sobre espeleologia i d'altres coves que restaven per trobar o retrobar. El Salvador em va enumerar un seguit de cavitats que en algun moment s'havien trobat, i en algun cas explorat i topografiat, i de les quals s'havia perdut la pista. Algunes d'elles són l'avenc Subils i Godoy, l'avenc de les Pedres, l'avenc de les Bombes, l'avenc de la Casa Vella de l'Obac, l'avenc del torrent de la Riba, el forat de les Vendranes, etc.

Encara que sembli mentida, la cavitat d'aquest llistat que més em va cridar l'atenció va ser el forat de les Vendranes, perquè es troba al cor del "meu territori" de barraques de vinya, a cavall entre el terme de Vacarisses i Rellinars. Un sector, el que envolta la carretera de Terrassa a Rellinars, que m'ha donat moltes alegries de cap de setmana. A més a més, aquest forat ja l'havia cercat infructuosamant fa uns 10 anys, quan durant una temporada em vaig dedicar a resseguir les cavitats d'un inventari fet per il·lustres membres de la SIS del CET l'any 2006.

Captura de pantalla l'Inventari de cavitats a l'altura del forat de les Vendranes.

Com es veu a la captura de pantalla, en aquest inventari el forat de les Vendranes apareix associat a unes coordenades (en UTM-31N i European Datum 1950) que no podien ser exactes; ja que l'última vegada que va ser trobat encara que no existien els aparells GPS, i les coordenades s'extreien a partir d'un mapa de paper de forma molt aproximada. Conec de més persones que, prenent com a referència aquestes coordenades, darrerement també ha cercat sense èxit aquest forat.

L'interés per aquest insignificant forat no estava en el seu valor espeleològic, que és gairebé nul, sinó en l'afany irrefrenable de l'home de ser el primer en trobar (o retrobar) quelcom que molts d'altres anteriorment no han sapigut trobar. Aquest mateix afany és el que, molts caps de setmana, em porta a racons de bosc i bardisses impenetrables, on m'esgarrinxo dolorosament la pell del meu cos. El forat, però, també té un interès dins la petita història de l'espeleologia del Parc Natural, ja que va ser trobat l'any 1973 i ressenyat posteriment per destacats membres de la SIS. El forat no podia quedar perdut en l'oblit d'uns vells papers a l'arxiu del CET.

Tornant a la sortida de la cova dels Matiners. Preguntat el Salvador per la localització del forat de les Vendranes que a mi m'interessava, l'espeleòleg em va dir que era (o és) al roqueter que hi ha al principi de la pista que, des de la carretera de Rellinars, baixa a la masia de les Vendranes. Una dada que no coincideix exactament amb les coordenades de l'inventari de cavitats abans esmentat.

Aquesta dada la vaig guardar a la memòria fins que el dissabte passat, tornant de buscar un forn de pega a Rellinars, em vaig enrecordar i vaig aturar el cotxe a l'inici de la pista de les Vendranes. Des de la pista, al capdamunt del roquissar, vaig decidir baixar pel tros de bosc de la banda occidental, per després remuntar fins al cotxe pel bell mig de la rosta codina. En arribar a la confluència dels dos xaragalls que formen a la capçalera del torrent que baixa fins al sot dels Oms, allà on hi ha un gran tronc de pi abatut pel vent, vaig començar a pujar vers al roquissar; i al cap d'una desena de metres de pujada vaig entreveure una fosca hombra tapada per matolls secs d'estepa blanca i teranyines. Vaig netejar-ho ràpidament i vaig veure que allò era un forat que feia 1.5 metres de profunditat aproximadament. De seguida vaig arribar al convenciment que allò havia de ser el "perdut" forat de les Vendranes. Faig diverses fotos de la minsa cavitat i, des d'allà mateix, envio una d'elles al Salvador via WhatsApp. La seva resposta immediata va ser: "Fantàstic".

Coordenades del forat del camí de les Vendranes (Datum ETRS89): N 41.62535º E 1.93370º








A l'endemà, diumenge, vaig quedar amb el Salvador per visitar aquest forat retrobat i la cova de les Serres tractada a l'anterior entrada d'aquest blog. Així ho vàrem fer. Al vespre, quan ja cadascú era a casa seva, el Salvador va enviar-me la informació que necessitava per explicar la història de la troballa d'aquest forat i el temps que duia amagat dels ulls dels espeleòlegs.

Segons m'explica el Salvador Vives, el forat del camí de les Vendranes (així és com va ser batejat originalment) i l'avenc del Tòfol van ser localitzats per primera vegada per un grup de joves espeleòlegs de la SIS del CET el diumenge 13 de maig de 1973. Aquell dia els de la SIS van tenir com a guia l'Isidre Vila de cal Tòfol, una casa del carrer de Sant Isidre del poble de Rellinars. El Tòfol, motiu amb el que tothom coneixia l'Isidre al poble, regentava una botiga de queviures i restaurant a casa seva; i no sabem el per què, però coneixia aquestes cavitats que en aquell moment eren inèdites pel món excursionista. Aquell grup d'espeleòlegs estava format pel Salvador Vives, el Josep Verderí i el Jaume Centelles i Jover (net del Solitari de la Calcina) i va ser conduït en cotxe pel Tòfol al llarg de la carretera de Rellinars; primer van visitar el que va ser batejat com forat del camí de les Vendranes. Un nom molt més adient que el retallat actual, ja que la masia de les Vendranes encara queda molt lluny (més d'un kilòmetre en línia recta).

El Salvador Vives sobre el forat del camí de les Vendranes el 13 de maig de 1973. Arxiu personal del Salvador Vives.

Després van visitar l'estrella de la jornada, ja en terme municipal de Terrassa; que va rebre el nom de l'insubstituïble guia: l'avenc del Tòfol.

L'Isidre Vila (à) Tòfol i el Jaume Centelles sobre l'avenc del Tòfol. Arxiu personal del Salvador Vives.

Revers de l'anterior fotografia. Arxiu personal del Salvador Vives.

Dues setmanes després, el 27 de maig, van tornar a visitar el forat del camí de les Vendranes.

Em comenta, però, que posteriorment, pels volts de l'any 1977, el Salvador Vives el va tornar a visitar en companyia de la Carme, que després seria la seva dona, i els germans Eduard i Xavi Badiella.

Ara sí. Des de llavors (fa uns 42 anys) el forat s'havia perdut. Ningú més ha retrobat, amb coneixement de causa i deixant constància per escrit, el forat del camí de les Vendranes. Tot i que hi van tornar diverses vegades, mai més van trobar-lo.

FONT D'INFORMACIÓ:

Salvador Vives, antic i actiu membre de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa.

Espeleoindex (http://www.espeleoindex.com/)

El Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)