dilluns, 25 de desembre del 2023

EL FORN DE CALÇ DE L'OLIVAR DE LA CALCINA (VACARISSES)

El llibre pòstum del Josep Maria Faura i Ubach Història de la serra de l'Obac continua oferint-me encara més troballes patrimonials. Recordem que l'autor d'aquest llibre, publicat l'any 1993, va néixer l'any 1898 i va ser l'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach.

El senyor Faura va deixar escrit a l'apartat ALTRES CONSTRUCCIONS de la pàgina 36 del seu llibre: "L'edifici més remarcable és la masia de la Calzina, construïda per Josep Ubach i Falgueres l'any 1674 [...] La masia fou habitada i les seves terres conreades fins a mitjan segle passat. Després molts rellinassencs s'emportaren les teules i ara sols en resta la carcanada". Després a MASOVERS I PARCERS (pàg. 96) diu: "La masia de la Calzina fou construïda per Josep Ubach l'any 1674 i tingué masover, el darrer un tal Xambó el 1862".

Per tenir una idea del que es conreava en aquestes feixes de la Calcina he recollit el següent extracte. Apartat ELS CONREUS (pàg 14): "El conreu d'oliveres, de les quals moltes de les masies desaparegudes en tenien mostra, predominà a la vall de la Calzina i a les feixes de les Oliveretes; i les olives es van moldre en el trull de la Casa Vella (de l'Obac)".

Restes del trull de la Casa Vella de l'Obac

Retall (amb orientació oest-nord-oest) del Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 centrat a la masia de la Calcina

Croquis de les feixes de conreu que hi havia al voltant de la Calcina a mitjan segle XIX sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. Ha estat elaborat a partir del mapa del cadastre de la il·lustració anterior.

Segons el croquis anterior, que vaig elaborar per tal d'il·lustrar la situació i la tipologia de les antigues feixes de conreu al voltant de la masoveria de la Calcina en una entrada anterior d'aquest blog, la casa estava envoltada de feixes d'oliveres; però la feixa que més em va cridar l'atenció pel seu aïllament orogràfic és la situada uns 100 metres al nord-oest de les actuals ruïnes, perquè està situada en un emplaçament que fins ara semblava de difícil accés i allunyada d'intervencions humanes modernes. El fondo torrent de la Font del Solitari, que passa a tocar, aguditzava encara més aquesta sensació d'isolament de l'antiga feixa d'oliveres.

Ja feia anys que tenia al cap arribar-me a aquesta ermada feixa situada a la falda del sud de les cingleres del Paller de Tot l'Any, per veure si trobava alguna cosa interessant. Qui sap? Algun peu d'olivera supervivent a l'abandó, alguna resta de canalització o emmagatzemant d'aigua per fer un xupet, o algun forn.

El dissabte 23 de desembre proppassat el Quim Solbas i jo ens vam animar a fer-ho. La temptativa va ser relativament fàcil perquè, amb les tasques de desboscament que actualment s'estan fent amb maquinaria moderna, s'han reobert moltes de les antigues pistes que envoltaven la feixa en qüestió. Ajudats d'una pista de recent obertura, vam remuntar uns 200 metres el buc del torrent i vam accedir a la feixa des del seu extrem sud. La pista ens va deixar amb molta facilitat allà on comencen els allargassats bancals terrosos de l'antic olivar. El Quim i jo vam decidir anar seguint totes les terrasses en sentit ascendent fent un recorregut en zig-zag que intentava maximitzar la superfície explorada.

Durant l'ascens zigzaguejant vam copsar que aquelles perdudes i ermades feixes d'olivar s'havien transformat en un bosc de pi blanc amb cirerer d'arboç i llentiscle, i les zones amb més saó per la humitat dels xaragalls amb marfull. 

Ens vam fixar en l'existència d'uns grans sots excavats a terra, que anàvem trobant reiteradament segons pujàvem pels bancals terrosos. Aquests clots tenien una forma irregular que s'aproximava a la circular, un diàmetre entre 1.5 i 2 metres, i una fondària que voltava el mig metre. El Quim era del parer que aquells sots eren antigues sitges de carbonet fetes pels carboners, però l'absència d'alzines i roures en aquella costa solella orientada perfectament al sud i la seva forma tan irregular em van fer sospitar que hi havia una altra explicació per a aquells sots misteriosos. 

Fa anys, tot repassant les ortofotos dels vols americans dels anys 40 i 50 del segle XX, sota l'estació de RENFE d'Olesa de Montserrat, em va semblar veure un olivar amb enormes exemplars. La meva curiositat em va portar a anar fins a aquelles feixes olesanes actualment perdudes de la mà de l'home. Quan hi vaig arribar vaig veure que en els punts (waypoints) on havia marcat la ubicació dels grans exemplars d'oliveres, nomes hi havia un gran sot circular d'uns 2 metres de diàmetre. Què havia passat allà? Doncs que, en algun moment entre la dècada dels 50 i l'actualitat, havien arrencat o arrabassat de soca-rel aquelles velles oliveres. Quin era el motiu d'aquell acte tan radical? Tots sabem del valor ornamental i, per tant, econòmic que tenen les grans oliveres en el mercat dels centres de jardineria. En una època en què proliferen les urbanitzacions parcel·lades amb la seva corresponent torre (des dels anys 50 fins a l'actualitat), molta gent vol tenir un vell exemplar d'olivera al mig de la seva jardinera. Quan els amos d'aquets vells olivars es feien grans i es desentenien de collir les olives, aquests rebien sucoses ofertes per vendre les oliveres senceres als centres de jardineria. Segons el meva opinió, això mateix va passar en un algun moment de la segona meitat del segle XX amb les centenàries oliveres de la Calcina. Amb o sense coneixement de l'amo de l'Obac, el senyor Faura, algú va arrencar les oliveres de soca-rel per tal de revendre-les i plantar-les en algun jardinet d'una urbanització de segones residències. Per acabar de lligar caps, només faltava saber per on arribava la pista que va permetre endur-se aquestes grans oliveres sobre quatre rodes (camioneta, carro). Més endavant donarem resposta a aquesta incògnita.

El Quim i jo ja gairebé érem al capdamunt de les feixes que indicaven el mapa del cadastre de mitjan segle XIX quan vam trobar el primer peu d'olivera. Era una llarga tija que rebrotava d'una vella soca morta. L'objectiu inicial de la sortida s'havia acomplert!

La primera olivera. El Quim pren amb la mà la llarga tija del rebrot.

La primera olivera. Detall de les fulles del rebrot de la soca.

La primera olivera. La tija del rebrot des de l'antiga soca morta i podrida.

Després de la primera troballa, en pujar al següent bancal, vam trobar-nos amb una molt recent pista de desboscament que havien fet arribar fins allà mateix i que resseguia parcialment les dues feixes superiors de l'antic olivar. Aquí teníem la resposta a com fa algunes dècades s'havien endut els grans exemplars d'oliveres arrabassats. La mateixa pista que hi arriba aquest 2023 ja existia prèviament, i l'única cosa que han fet en l'actualitat és resseguir-la i reobrir-la.

Uns metres amunt, a tocar de la pista, vam trobar un altre peu l'olivera que deuria fer uns 3 metres d'altura. També deu ser un rebrot d'una soca conservada sota terra.

La segona olivera. El Quim pren amb la mà la llarga tija del rebrot.

Finalment, per acabar d'arrodonir la matinal, excavat al marge entre dues terrasses i allà on connecten amb la pista recentment reoberta, vam trobar un ben conservat forn de calç. Estava totalment colgat per la vegetació.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. El Quim davant de la boca de foc després d'estassar el seu accés.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. Detall de la banda exterior de l'arc pla rudimentari de pedres.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. Detall de l'interior de l'arc pla amb la segona filera de maons.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. L'olla de forn des de l'interior.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. L'olla del forn excavada al marge terrós des de dalt.

La boca de foc està força ben conservada. Exteriorment es tracta d'un groller arc pla de pedres irregulars que forma la volta. Interiorment l'arc pla de pedres té una segona filera de reforç de maons. El diàmetre de l'olla és de 4 metres, una mesura de forn de calç estàndard, ni gran ni gran petit. L'orientació de la boca de foc és la sud-oest, una dada que realment no aporta res.

Per a tornar a la Calcina, el Quim i jo només vam haver de seguir de baixada i en sentit sud la recentment reoberta pista de desboscament, abans esmentada, que arriba fins al peu mateix del forn de de calç i dels dos peus d'olivera de l'extrem nord dels bancals de l'antic olivar de la Calcina.

Croquis d'ubicació dels dos peus oliveres (dos punts vermells) i del forn de calç (punt taronja) trobats, i de la pista de desboscament de tornada recentment reoberta (traça lila).

La carcanada de la Calcina des de la nova pista de desboscament de tornada a la Casa Nova de l'Obac.

FONTS D'INFORMACIÓ:

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 (Cartoteca Digital de l'ICGC)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades. 

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

dijous, 9 de març del 2023

L’HOSTALET D’EN TORRELLA DE MATADEPERA I L’HOSTAL DE L’ARENGADA DE MURA, DOS HOSTALS DEL CAMÍ RAL DE BERGA DIFERENTS I DISTANTS

Una òbvia frase feta diu que el millor és començar pel principi; així que aniré esgranant, d’una en una i de manera cronològica, la documentació (la que a data d’avui conec) que parla d’un hostal dins l’heretat de can Torrella (de Baix) i a peu de diversos antics camins públics (rals i ramaders) que en aquest tram circulaven superposats. Eren el camí ral de Barcelona a Manresa (bifurcació a la Barata), el camí ramader del Vallès i el camí ral de Mura i Rocafort pujant dels Graons de Mura (bifurcació a l’aiguabarreig del Sot de Taula amb el Cap de la Riera de les Arenes), i el camí ral de Barcelona a Berga que seguia fins al coll d’Estenalles (una de les capçaleres més llunyanes de conca hidrogràfica i pas natural) i continuava per Talamanca, Viladecavalls, el nucli de Cabrianes i finalment Sallent. A Sallent, el camí ral de Berga creuava el riu Llobregat sobre el pont medieval (segle XIV) i així podia enllaçar amb el camí ral de Manresa a Berga que continuava sempre pel vessant hidrogràfic dret del riu. Per aquest motiu, a partir del terme de Mura i Talamanca, en documents antics el camí ral de Berga també era anomenat camí ral de Sallent.

Una prova documental que demostra l’asseveració feta a la darrera frase apareix dins una declaració feta el dissabte 2 de novembre de 1613 per Jaume Vall, pagès d’uns trenta anys (segons la Consueta de mossèn Oller de 1592 tenia 33 anys) del mas de la Vall de Mura, al veguer de Manresa, on denunciava haver trobat aquell mateix matí un home mort al camí ral que passava sobre la seva casa (avui carretera). “Senyor, el que jo sé és que avui, de matí, anant a missa matinal en companyia de Joan Xammar i de T. Santlleïr, des de la casa del meu pare, quan hem estat en terres de dit Santlleïr, en el camí real que va de la vila de Sallent i altres parts a la ciutat de Barcelona, hem trobat fora de camí, a tres o quatre passes, un home jove amb poca barba vestit de burell, amb una capa de pastor flocada de negre, el qual home estava ajagut a terra degollat i nafrat de moltes escopetades en els costats, el qual home jo no conec ni tampoc han conegut cap dels meus companys. És veritat que dit home mort es trobava lluny de la casa del meu pare unes mil cinc-centes passes, i també és veritat que la nit passada, quan feia una hora, poc més o menys, que s’havia fet fosc, sentirem des de la casa del meu pare, mentre estàvem sopant, cinc tirs d’escopetes o de pedrenyals. Dit home no porta xarpa, ni flascó, ni clau, ni cap arma, i jo no sé qui la mort ni en tinc sospita, sols que, encontinent, he partit per venir-ho a denunciar a vostra mercè, i això és el que jo sé.” Aquest extracte forma part d’una denúncia feta al veguer de Manresa i conservada a la l’Arxiu de la Seu de Manresa dins el lligall M (de Mura); i va ser recollit pel senyor Antoni Ferrando dins el seu llibre El mas Puig de la Balma formant part d’un dels 20 relats de l’apartat Un segle de violència (pàgina 80). El mateix autor explica una mica més amunt en el mateix llibre que “Els textos que tot seguit oferim són declaracions originals retocades mínimament per a evitar repeticions. També s’han substituït mots i expressions antigues per altres d’ús actual, procurant, però, mantenir el to i el regust de l’època.

Un altre antic document que ens parla del camí ral de Sallent, en aquest cas, al seu pas pel terme de Talamanca apareix al llibre de Miquel Ballbè i Boada de l’any 1997 Aportació històrica a les Cases de Pagès de Talamanca. A la pàgina 35, en referència al mas el Cingle, Fermí Singla testifica les seves propietats en el capbreu de Joan Serra de l’any 1609 que està conservat a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa. En aquest capbreu, dins una llarga afrontació, quan passa pel rodal del mas Rossena (actualment només ens resta el topònim d’un petit turó proper al poble), podem transcriure: “[...] y va dret baix la Riera (de Talamanca) y va un poc vers amunt y aprés travessa la Riera (de Talamanca) al cap de la vinya de la Vila de dit Single termenant amb la vinya de Joan Trullàs del Penal se’n puja per un serrat amunt travessant lo camí real de Sallent termenant amb terres del mas Rossena [...]”

Tota aquesta xarxa d’antics i, en part, perduts camins públics al voltant de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha sigut destramada i trepitjada passa a passa per mi (David Hernández) durant els darrers anys d’estudi documental i sortides de camp, amb l’objectiu principal de poder dibuixar-la sobre un wikimapa, l’OpenStreetMap, que està a l’abast de tothom de forma lliure i gratuïta.

https://hiking.waymarkedtrails.org/#?map=14.0/41.6537/1.9819

L’anterior enllaç mostra remarcats i d’una forma molt visual les traces dibuixades per mi a la base de milions de punts geolocalitzats amb atributs que és l’OpenStreetMap; i està centrat a les dues bifurcacions de camins públics principals abans esmentats.

Després d’explicar la importància que tenia el camí públic (diversos camins en un de sol) que circulava remuntant la llera i els vorals o ribes de la riera de les Arenes, molt a prop de can Torrella de Baix; començaré, ara sí, a explicar les aparicions documentals d’un petit hostal que l’amo del mas va fer construir a peu mateix del camí que passava per l’altra banda de la riera, a la riba oposada, o sigui, pel vessant hidrogràfic esquerre.

 

Situació de les tres construccions sobre l'ortofotomapa del vol americà de 1956 amb el traçat perdut del camí ral.

Situació de les tres construccions sobre el mapa topogràfic de l’ICGC amb el traçat perdut del camí ral.
 

L’any 1897 mossèn Llorenç Sallent i Gotés, l’ecònom (capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia, per vacant o per malaltia o absència d’aquest) de la parròquia de Matadepera durant alguns mesos de l’any 1894, va escriure i publicar el llibre Los arxius parroquials - Sant Johan de Matadepera. A la pàgina 31 de dit llibre es pot llegir: “En la llibreta del Compliment Pasqual de l’any 1751 consta l’Hostal de la Barata, casa unida a la Barata, formant-ne una agrupació la Barata, Masoveria i dit Hostal; a més consta també l’Hostal o hostalet d’en Torrella, que avui encara s’hi veuen quatre parets junt a la Riera de les Arenas, al peu del camí real i a un tir de pedra de casa Torrella; caseta de casa Torrella o caseta de l’ermità, quals ruïnes es veuen detràs de la casa; i el forn del vidre en que hi habitaven de quinze a vint persones i que ningú me n’ha sapigut donar raó. Dit forn de vidre existí de 1751 a 1763”.

El llibre Els Orígens del Nou poble de Matadepera 1768 – 1868 és el llibre millor document de tots els que he llegit fins ara en relació a la història de l’entorn de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Va ser escrit per mossèn Manel Ametller i Bassets i publicat l’any 1997 per la parròquia de Sant Joan de Matadepera. L’única errada, no ben documentada, que li he trobat és quan diu dues vegades (pàgines 8 i 47) que l’hostal proper a can Torrella de Baix és l’hostal de l’Arengada. Aquesta falla la va fer en copiar, sense les precaucions necessàries, dos malentesos toponímics previs dels historiadors locals Miquel Ballbè i Antoni Ferrando. Aquests “malentesos toponímics previs” són el tema motivador d’aquest escrit, i els acabaré d’explicar i tancar més avall. En la primera de les dues pàgines mencionades l’autor explica, en referència a la població de Matadepera abans de la formació de nucli dels carrers: “Seguint la delimitació oficial de finques del terme que es féu l’any 1768 (Apeo de todas las fincas y heredades del término de Matadepera arreglado a la Canación del año 1768 conservat a l’Arxiu Municipal de Matadepera - AMMAT), podem fer la relació de les cases que en aquells anys hi havia, amb els propietaris i pagesos que hi vivien, sense comptar-hi les dones i criatures.” Mossèn Ametller, en el punt número 7 de 23 cases totals, escriu: “L’Estanc de tabac, dintre el mas Torrella, a la vora esquerra de la riera, que va voler exercir, un temps, la funció d’hostal (l’hostal de l’Arengada). Hi vivia en Francesc Ventayol, que n’era l’estanquer.” En la segona de les pàgines comença el capítol anomenat “L’HOSTAL DE LA MARIETA I ALTRES ESTABLIMENTS”, que va fer l’amo de casa Gorina, Narcís Gorina, del 1769 en endavant, amb el que va significar l’inici del carrer de Matadepera. “L’any 1768, en Francesc Ventayol, pagès natural de Rocafort, té «el estanquillo real de tabacos» (Apeo de todas las fincas y heredades del término de Matadepera arreglado a  la Canación del año 1768 - AMMAT, casa número 7 i nota final) situat dintre la propietat Torrella, a la riba esquerra de la riera, quasi al davant de la casa Torrella de baix. Era considerat jornaler, però es guanyava més la vida pel fet de ser l’estanquer de tabacs i cobrar l’arbitri reial, carregat en aquest producte estancat. Segurament també devia vendre altres productes estancats, com la sal, fins i tot productes no estancats, com passa tan sovint. Aquest establiment devia evolucionar exercint funcions d’hostal (hostal de l’Arengada), encara que mai va tenir la llicència reial necessària per obrir aquest tipus d’establiment. Per això, l’any 1786, el baró de Linde, intendent general del Principat, a causa de la denúncia presentada per l’hostal de la Barata, ordena a Joan B. Torrella que s’abstingui d’utilitzar el seu establiment amb funcions d’hostal. En Francesc Ventayol també posseïa una vinya de dues quarteres i terra erma en terrenys de can Gorina (Apeo de todas las fincas y heredades del término de Matadepera arreglado a  la Canación del año 1768 - AMMAT, número 34).” La posseïa des de l’any 1758, segons document d’establiment fet davant el notari P. Puiggener el 28-3-1758 i conservat al fons notarial de l’Arxiu Històric de Sabadell. “El dia 26 de febrer de l’any 1769, en Narcís Gorina, davant el notari de Terrassa Puig i Gorchs, li estableix i concedeix en emfiteusi, també a peu de camí ral, en el camp que va parcel·lant, un tros de terra erma de sis canes més sis pams (10.50 m) de façana per les 27 canes (48.85 m) habituals de llargària. Ha de pagar una entrada de 30 lliures i, per raó de cens, una lliura i deu sous de cada any. Aquest cens l’haurà de redimir en els quatre anys vinents. De fet, així ho va fer el dia 14 de febrer de l’any 1776. Mossèn Sallent, tantes vegades citat, assenyala l’any 1772 com el començament del nou poble. Segurament devia prendre per referència la data de la inauguració de l’hostal. En Francesc Ventayol estava casat amb na Maria Pratginestós [...] i ja tenien experiència en l’ofici. El negoci devia anar bé perquè, el mateix any 1772, en Francesc Ventayol amplia l’hostal comprant a en Narcís Gorina 54 pams (10.50 m) més sobre la casa que ja tenia, i, a més, compra una peça de terra a Pau Arnella, de Sant Julià d’Altura. I, encara més endavant, l’any 1784, [...], continuarà ampliant les instal·lacions, comprant els terrenys del davant de l’hostal, a l’altra banda del camí ral. Com que la seva dona es deia Maria i devia ser la que atenia més directament, ben aviat el van anomenar l’hostal de la Marieta.”

Un jove Salvador Cardús va deixar escrit al número de juliol-agost de 1925 del Butlletí del Club Pirenenc dins un estudi documental de l’hostal de la Barata. “El dia 9 de març de 1786, el Baró de Linde, Intendent General del Principat de Catalunya, fa saber a Joan Baptista Torrella que s’abstingui d'hostatjar passatgers i de vendre pa, vi i queviures i en cas contrari se li aplicarà la pena de 200 lliures. Dita intimació fou amb motiu d'una denúncia presentada pel possessor de l'hostal de la Barata, perquè dit Torrella «hostatja viatjants en dues cases que posseeix en dit terme i en elles ven pa, vi i queviures, i a la iniciació de dit Torrella intenten altres varis fer el mateix»”.

El pare escolapi Joan Solà al seu fullet Historial de can Torrella - Parròquia de Matadepera, també consultable al número de gener-febrer de 1926 del Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa, començava dient: “Dos masos Torrella hi hagué en el terme de la Parròquia de Matadepera, anomenats Torrella de dalt, i l'actual can Torrella. Els amos visqueren una pila de centúries al primer, tenint al de baix el forn del vidre i el de l’obra, que estaven en el seu fort pels anys de 1700, així com l'hostal, part dellà de la Riera, que el Baró de Linde féu tancar el 9 de març de 1786 perquè perjudicava l'Hostal de la Barata. Poc a poc tocant als forns bastiren una casa, que fou salvada pels veïns en voler el francès destruir-la, després de saquejar-la, bo i calant-hi foc, més, habitada poc després pels amos, a 15 de maig de 1831, es vengueren aquell antiquíssim casal del Mas de dalt a Francesc Mata, qui hi construí la Mata Xica. [...]”

Les dues cases que l’any 1786 Joan Baptista Torrella posseïa en el terme de Matadepera, on hostatjava viatjants i venia pa, vi i queviures, han de ser les dues més properes al camí ral que en aquella data tenia; això és can Torrella de Baix i l’hostal “part dellà de la Riera”.

A la Biblioteca Virtual de Defensa vaig trobar el Croquis Itinerario del terreno comprendido entre Martorell, horno del Vidrio, Sellen y Castelltersol (Vich 26 de Enero de 1814). Aquest aproximat croquis militar va ser dibuixat al final de la Guerra del Francès per l'enginyer militar José de Aguirre, i abasta part de les comarques del Vallès, el Bages, el Moianès i el Baix Llobregat. En ell s'observa com el “Cº de Savadell” (camí Real de Barcelona a la muntanya, com l’anomenarà el pagès de Matadepera Francesc Gorina a mitjan segle XIX) puja cap a Matadepera passant pel costat de l’església de “San Julian”, que queda a la dreta, i travessa la “R. de Can Viñers” (actualment anomenada torrent de la Betzuca) per entrar per l’extrem sud del carrer de la “Llagosta”, la primera casa del qual té la banderera blanca que simbolitza tots els hostals d’aquests croquis; es tracta del “H. de la Marieta”. Després el camí comença a remuntar la riba del vessant hidrogràfic esquerre de la “Riera de las Arenes”, que no abandonarà fins a la “Barata”. Una mica més amunt, on el camí enllaça amb un altre que prové de “Tarrasa” (camí Real de Terrassa a la Barata, com l’anomenarà el pagès de Matadepera Francesc Gorina a mitjan segle XIX) tot creuant la riera, trobem una altra edificació amb la bandereta blanca d’hostal. És anomenat “Hostalet”, i es troba davant per davant i la riba oposada d’una masia assenyalada com “Can Turrella”; per tant es tractaria de l’hostal que és objecte d’aquest estudi documental: l’Hostalet d’en Torrella. Després el camí continua remuntant la riera de les Arenes, passant per la riba oposada d’un petit nucli d’edificacions (masies) amb una església anomenat “Matapedera”. Es tracta del disseminat format per can Roure, can Torrella de Dalt (després la Mata Xica), l’originària església parroquial de Sant Joan i el seu cementiri, can Ferrers de Baix, Mas Cellers, i can Ferrers de Dalt.

 

Retall del croquis militar del final de la Guerra del Francès (1814) centrat al traçat del “Cº de Savadell” i a l’hostal situat davant de “Can Turrella” anomenat “Hostalet”.
 

El senyor Jaume Freixa i Fontanals és hereu dels antics amos de can Torrella de Baix i actualment viu al que queda del reconstruït Hostalet d'en Torrella. Ell conserva dins casa seva un antic mapa cadastral de la propietat anomenat Plano Geométrico de las Tierras que integran la heredad de Casa Torrella de Baix en el termino de Matadepera partido de Terrassa levantado por el infro agrimensor en 15 de diciembre de 1852: Francisco Ferrer. En aquest plànol es veu com l'Hostalet d'en Torrella pertany al conjunt constructiu anomenat "Casa Torrella de Baix", sense cap nom que l'identifiqui pròpiament, encara que està situat a l'altra banda de la riera de les Arenes i a tocar d'un camí, el "Camino de la Barata para la Llagosta y Sabadell, para Sant Pedro y Tarrasa".

 

Retall del plànol cadastral de can Torrella de Baix de l'any 1852 centrat a la masia. A la riba dreta de la riera de les Arenes trobem la casa mare, i al seu davant i al riba oposada l'hostal, que és de dimensions més reduïdes.

Retall del plànol cadastral de can Torrella de Baix de l'any 1852 centrat a can Torrella de Dalt. En aquella data feia ja 21 anys que aquesta casa havia sigut venuda a Francesc Mata, motiu pel qual posteriorment va passar a ser anomenada la Mata Xica. També es veu l'antiga església parroquial de Matadepera.
 

Un altre mapa antic que assenyala l'existència d'un hostal molt a prop de can Torrella i a peu del camí ral és el mapa de la província de Barcelona por el Coronel, Teniente-Coronel de Ingenieros D. Francisco Coello auxiliado por D. Pascual Madoz, autor de las notas Estadísticas e Históricas de 1862. Aquest mapa ja no es pot considerar un croquis, ja que manté unes proporcions molt fidels a la realitat, un incipient relleu topogràfic i una gran quantitat de topònims. En aquest mapa una línia de puntets que simbolitza el camí ral de Terrassa a la Barata puja des del poble de “San Pedro de Tarrassa” per anar a buscar la “Riera de las Arenas” on, a llevant i a la riba oposada de la riera, deixa un parell d’edificis aïllats anomenats “Llagosta”. Una mica més al nord el camí passa a tocar de “C. Turrella”, tenint a l’altra banda de la riera un altre edifici anomenat “Hostalet”. Després el camí continua resseguint la Riera de la Arenes fins arribar a una parròquia de població disseminada anomenada “Matadepera”. I encara el camí segueix remuntant la riera fins a un llogaret dit “La Barata”.

 

Retall del mapa de la província de Barcelona del 1862 que, fins a la dècada del 1920 amb l'aparició del mapes planimètrics municipals de l'Instituto Geográfico y Estadístico, va servir de referència i es va copiar amb profusió. Està centrat a la “Llagosta”, la “C. Turrella” i l’”Hostalet”.


Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera i propietari de can Gorina va prendre notes en diverses llibretes de les coses que li succeïren a ell i al seu entorn entre 1841 i 1904. Amb aquestes llibretes, avui recuperades i transcrites per Joan Comasòlivas i Font, l’any 2003 es va publicar el llibre Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera (1841-1904). A la pàgina 327 d’aquest voluminós llibre apareix esmentat una sola vegada el nostre petit hostal proper a can Torrella de Baix . El dia de Reis (6 de gener) de l’any 1864 va deixar escrit amb la seva ploma en una de les seves llibretes: “En este dia se dió sepultura yglesiástica al cadáver de Salvador Picañol y Carner, soltero, de profeción arriero. Falleció desgraciadamente el dia cuatro del corriente, serca de las seis de la noche, más arriba del edificio llamado Hostalet d’en Torrella, entre el Ostalet y la paret Nova. LLevaba con el carro cargado de bigas de madera y volcó encima del desgraciado, y cuando sus compañeros le hubieron sacado a fuera, al poco instante espiró. Dios lo tenga al eterno descanso.” En relació als camins rals i als hostals que tracto en aquest escrit, diré que en aquest llibre també es mencionen l’hostal de la Marieta (pàgina 293), l’hostal de Muntanya de Sabadell (pàgina 164), el camí Real de Terrassa a Sant Llorenç Savall (pàgina 227), el camí Real de Terrassa a la Barata (pàgina 238), i el camí Real de Barcelona a la muntanya (pàgines 235 i 294). És molt interessat quan parla de l’hostal de Marieta, perquè deixa ben clar l’origen dels topònims i malnoms que va tenir els carrers del poble de Matadepera en el seus orígens. També és interessant el punt de pas que dóna al camí ral de Terrassa a Sant Llorenç Savall en el collet dels Forns de can Torres; això, afegit a altres documents que ara no explicaré, demostraria que aquest important camí passava pel Girabau, i no per l’enlairat coll de Grua i pel llunyà i escarpat peu de la Castellassa de can Torres, com s’insinua a l’itinerari 3 de la Guia Monogràfica del 1935. Pel que explica l’amo de can Gorina, el camí ral de Terrassa a Barata coincidia amb l’actual carretera BV-1221 fins a l’actual rotondeta del km 4.1, on baixava a llera de la riera de les Arenes per enllaçar amb el camí ral de Barcelona a Manresa o a la muntanya. Per acabar aquestes referències del llibre, afegiré que el pagès de can Gorina, i segurament també tots els seus veïns de Matadepera, anomenava camí ral de Barcelona a la muntanya al traçat dels tres camins públics coincidents que venien de Sabadell i seguien per l’actual de carrer de Sant Joan. No l’anomenaven camí ral de Coll de Daví. El que no arribo a desxifrar és si quan diu “muntanya” es refereix als trams més feréstecs del coll de Daví (camí de Manresa) i del coll d’Estenalles (camí de la drecera de Berga), o a què en un dels seus extrems arribava a la vila de Berga al peu dels Pirineus.

Ja plenament dins el segle XX, l’hostal proper a can Torrella de Baix torna a aparèixer a la riba oposada de les riera de les Arenes i a peu d’un camí que puja aigües amunt. Es tracta del Mapa Planimètric de Matadepera, els treballs de camp del qual van ser fets a l’any 1920 pel topògraf de l'Instituto Geográfico y Estadístico Antonio Romero. Es veu un edifici de planta aproximadament quadrada que no té coberta, acompanyat per la llegenda “El Hostal (Ruinas)”.

 

Retall del Mapa Planimètric de Matadepera de 1920 centrat a les ruïnes de l'Hostal.
 

Seguint la cronologia, la següent publicació que esmenta aquest hostal és la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. La Mola de l’any 1935. Va ser redactada en la seva part monogràfica pel pare escolapi Joan Solà i publicada pel Centre Excursionista de Terrassa (CET). Dins l’Itinerari 1 d’excursions de la pàgina 161, després d’anar per la carretera de Mura fins als forns de calç de can Torrella situats (aleshores i encara avui) al costat de la rotondeta de nova construcció del km 4.1, es pot extraure literalment el que diu la Guia: “50 minuts. Forns de Calç. Es continua per dita carretera de Mura fins al quilòmetre 4’400, poc abans de trobar la masia de can Torrella, on es deixarà, per agafar a la dreta el camí de carros que baixa i travessa l’amplia riera de les Arenes i que, per un bosquet de pins, passa al peu de les ruïnes d’un casalot antic hostal, portant-nos en 5 minuts a una bifurcació del camí. Deixem a la dreta el que mena al masia de can Solà del Pla. [...]” Per tal d’esclarir el significat del mot casalot diré que segons el diccionari.cat vol dir: “Casa gran vella i ruïnosa”.

Fins aquí totes les fonts documentals aportades ens adrecen a dir que l’hostal que els amos de can Torrella van fer construir pels volts del segle XVIII a la riba oposada de la riera de les Arenes i a peu del camí ral de Barcelona a la muntanya era conegut com l’Hostalet d’en Torrella. Res ens diu que fos conegut com l’Hostal de l’Arengada, tal com va deixar escrit l’historiador local Miquel Ballbè i Boada a la pàgina 131 del seu llibre Masos i pairalies de Matadepera del 1985. I, després, un altre historiador local del Parc Natural també va ficar la pota en el mateix sentit; es tracta de l’Antoni Ferrando i Roig en la seva primera edició del llibre dels bandolers Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El camí ral de Barcelona a Manresa de l’any 1988. A la pàgina 115, a part de l’equivocació en l’enumeració de les fotografies dels hostals, deixa escrit “2. Aspecte actual del que fou l’hostal de Can Torrella o Hostal de l’Arengada (Matadepera)”. Finalment a la segona edició del llibre Les Sendes dels bandolers: Sant Llorenç del Munt-Serra de l'Obac, que en teoria havia de ser una ampliació i millora de l’anterior, el senyor Ferrando la torna a espifiar. A la pàgina 147, quan parla dels orígens de l’hostal de la Marieta, es reafirma erròniament dues vegades escrivint que en Francesc Ventayol “l’any 1768 regentava un estanc de tabacs establert en una casa situada a la riba esquerra de la riera seca de les Arenes, prop del camí ral de Manresa, dins la propietat de can Torrella de Baix, de la parròquia de Sant Joan de Matadepera. Amb el temps, però, aquell establiment acabà fent de fonda amb el nom d’hostal de l’Arengada, tot i que el seu propietari no tenia llicència per a exercir tal negoci. Com que l’hostal de l’Arengada significava una competència deslleial per a l’hostaler de la Barata [...]”. Per acabar de rematar-ho, a la pàgina 164 del best seller, el senyor Ferrando quan fa la descripció del seu itinerari estrella, el Camí ral de coll de Daví, tot enumerant els hostals per on passava torna a dir: Can Torrella (l’hostal de l’Arengada)”.

D’on prové aquest greu error? Per explicar-ho, a partir d’ara hauré de començar a ressenyar algunes de les errades que conté la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del 1935, i que no van ser advertides a la fe d’errates de la pàgina final del llibre. Unes errades que, com després explicaré, van ser arrossegades a l’ampliat i “definitiu” Mapa topogràfic de Sant Llorenç del Munt del CET de l’any 1963.

A l’Índex Toponímic de la pàgina 257 de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt s’enumeren centenars de topònims de l’àrea que abasta l’actual Parc Natural, i més enllà. Aquest llistat de topònims està ordenat alfabèticament, però cadascun d’ells està acompanyat per un codi alfanumèric que té un significat. A peu d’aquesta pàgina s’explica que “El numero i la lletra que precedeix els noms indiquen llur situació en els mapes. Les xifres que segueixen els noms són les de les pàgines corresponents del text”. Això vol dir que la gran majoria dels topònims de l’Índex Toponímic està precedit per un codi alfanumèric que el situa en una de les quadrícules assenyalades al marc del mapa que acompanya la Guia; i que també molts dels topònims estan seguits per un o diversos números que indiquen la pàgina de la Guia on és esmentat. Quan es diu “llur situació en els mapes” en plural es refereixen a què en un principi estava previst que la Guia estigués acompanyada per dos mapes: un de gran i un altre de petit. Al pagina 127, a l’inici de la part dels itineraris, es diu: “[...] Per aquest motiu hem adoptat el sistema de dos mapes. El mapa general a escala de 1:33.000 amb corbes de nivell de 25 metres, on és descrita tota la serralada  i un plànol secundari a l’escala 1:25.000 amb corbes de nivell de 10 metres, el qual comprèn la part central de la muntanya [...]”. A l’hora de la veritat, quan el llibre de la Guia ja estava en impremta, la gent del CET va tenir comprensibles problemes per acabar d’enllestir aquests dos mapes, i van decidir canviar de criteri; només farien un bon mapa centrat al massís de Sant Llorenç del Munt, a escala 1:15.000 i amb unes ben definides corbes de nivell de 10 metres. Aquest mapa que finalment va acabar acompanyant la Guia, que ja estava acabada i emmagatzemada en espera, només comprenia la part central de les quadrícules que hauria d’haver tingut el mapa gran que, com ja hem dit, no es va arribar a acabar ni a imprimir. A l’eix d’abscisses només anava de la E a la I (d’oest a est), i a l’eix d’ordenades del 5 al 11 (de nord a sud).

Aquest succés a dalt explicat es va esdevenir just abans del cop d’estat militar del 18 juliol de l’any 1936, la conseqüent revolució anarquista a Catalunya i la Guerra Civil, que va acabar durant tres anys i va deixar tot el país en la misèria. Finalment, l’any 1963, 28 anys després, el CET es va “treure l’espineta” de fer el mapa general que no van poder fer originalment en acompanyament a la seva estimada Guia. Aquest “nou” mapa, ara sí,  va abastar totes les quadrícules que apareixien referenciades a l’Índex Toponímic de la Guia del 1935, de la A a la M i de l’1 al 18; tenia unes corbes de nivell de 25 metres, però l’escala va acabar sent de 1:25.000. Aquest mapa, fet gairebé 3 dècades després, va tenir moltes mancances. El seu aspecte global no és acurat i moltes ubicacions de topònims estan desplaçades o directament errades. Un motiu per explicar aquest malendreç és que molts topònims de les noves quadrícules perifèriques del nou mapa es van localitzar seguint simplement la quadrícula que li assignava l’Índex Toponímic de la Guia del 1935, i en molts casos sense cap correcció o retoc. Una correcció o retoc d’emplaçament que haurien d’haver fet uns membres del CET que ja havien mort, que ja no eren socis, o que directament ja no s’encordaven del seu origen després de 30 anys.

Després d’aquesta extensa introducció a la història dels antics mapes topogràfics del CET, començaré a enumerar totes les aparicions de qualsevol hostal o hostalet a l’Índex Toponímic del final (pàgina 257) de la Guia Monogràfica del 1935.

12-G Arengada, hostal de l’, 149.

12-G Hostal, ruïnes de l’.

2-E   Hostal, ruïnes de l’.

El primer topònim és “l’hostal de l’Arengada” i el número que el segueix és la pàgina de la Guia on apareix esmentat. La pàgina 149 és dins el primer i principal itinerari de carreteres del llibre: l’Itinerari A, que correspon a la “carretera de Terrassa a Mura i a Talamanca”, això és l’actual BV-1221. Aquesta pàgina referencia el següent extracte: “Qlm. 20. Prop de la fita d’aquest quilòmetre, ran de la carretera, jeuen les restes del que sembla havia estat l’Hostal de l’Arengada.”. No hi ha cap dubte de què parla de l’hostal del camí ral de Berga el qual jo desenvolupo extensament al final de la meva ressenya/itinerari El camí ral de Berga al seu pas pel terme de la Mata (Mura), una de les entrades del meu blog de recerca Amagatalls de Sant Llorenç del i l’Obac. Però el codi alfanumèric que el precedeix diu que la situació de l’hostal de l’Arengada en el mapa és molt més al sud, ja que, tal com es veurà al molt posterior mapa del CET del 1963, situa el topònim d’una forma genèrica al nord-est de la masia de can Torrella (sobre el turó de Calderols) i sense referir-se a cap edificació concreta. Aquesta podria ser l’errata no identificada que va donar origen a la confusió posterior entre els dos allunyats hostals?

 

Retall del mapa del CET del 1963 centrat a la quadrícula 12-G situada vora can Torrella (de Baix).
 

El segon topònim de l’índex és “ruïnes de l’Hostal”. No té cap número que el segueixi que indiqui la pàgina del la Guia on apareix, però jo he trobat l’únic lloc del llibre on s’esmenten les ruïnes d’un antic hostal diferent al veritable hostal de l’Arengada de Mura. Es troba a la pàgina 161, a l’inici de l’Itinerari 1, que comença als “forns de calç de can Torrella”. Com ja hem dit uns paràgrafs més amunt, estan situats vora la rotondeta de nova construcció del km 4.1 de la carretera. Torno a transcriure el paràgraf de la Guia al que fa esment aquest topònim 50 minuts. Forns de Calç. Es continua per dita carretera de Mura fins al quilòmetre 4’400, poc abans de trobar la masia de can Torrella, on es deixarà, per agafar a la dreta el camí de carros que baixa i travessa l’amplia riera de les Arenes i que, per un bosquet de pins, passa al peu de les ruïnes d’un casalot antic hostal, portant-nos en 5 minuts a una bifurcació del camí. Deixem a la dreta el que mena al masia de can Solà del Pla. [...]” El codi alfanumèric que el precedeix situa el topònim (tal i com es veurà posteriorment al mapa del CET del 1963) al lloc correcte, vora can Torrella de Baix.

El tercer i últim topònim de l’índex que hem assenyalat torna a ser unes “ruïnes de l’Hostal”. Tampoc té cap número que indiqui la pàgina d’aparició a la Guia; però sí que està precedit pel codi 2-E, que en el posterior mapa del CET de 1963 el situarà en una quadrícula coincident amb el vertader hostal de l’Arengada de Mura. En aquest últim mapa apareix un petit requadre buit (indicació de restes d’edificació sense sostre) a la banda de ponent de la carretera retolat com a “Ruïnes de L’Hostal”. Per tant, no es diu res de “les restes del que sembla havia estat l’Hostal de l’Arengada” de l’Itinerari A de carreteres de la pàgina 149. Tot plegat és un petit desgavell.

 

Retall del mapa del CET del 1963 centrat a la quadrícula 2-E situada vora la carretera i sobre el poble de Mura.

Com ja s’ha exposat abans, sembla que quan es va fer l’ampliació del mapa del CET al 1963, que ja incloïa totes les quadrícules inicialment plantejades a la Guia, van posar els topònims als llocs que els pertocava segons l’índex sense cap mena d’esmena o correcció posterior. Com si els que van fer la Guia del 1935 ja no hi fossin allà per posar en dubte els errors o descuits que havien deixat en la seva obra. L’any 1963 ningú va gosar contradir-la, tal com si fos un llibre sagrat dels seus avantpassats.

Afegit al que hem explicat fins ara, una altra dada que ens diu per què l'Hostalet d'en Torrella ha acabat anomenant-se hostal de l'Arengada la va explicar l'escriptor Ferran Canyameres al seu llibre monogràfic El Vallès: rigor i bellesa de l'any 1959. A la pàgina 135 quan enumera un seguit de masies a Santa Eulàlia de Ronçana diu textualment: "Entorn d'aquestes masies, del riu fins a la Serra Granada, del Turó de Pa i Aigua al del Gos, arreu, n'hi ha provisió d'altres, algunes de noms suggestius com can Paràs, can Polvorí, can Xena, ca n'Unyó Ratera, can Mataperes, can Figuer, can Sisí, can Tabac, can Totxo i can Guineuet, amb el tradicional de Hostal de l'Arengada, que, cent anys enrere, era costum de trobar al peu del camí ral en totes les contrades catalanes i sobretot vallenques." Amb aquesta frase l'autor ens diu que antigament era molt recurrent fer servir el nom Hostal de l'Arengada en molts hostals de camí ral i que, per tant, n'hi havia molts amb aquest nom repartits per tota la geografia del Vallès. Així, no seria d'estranyar que quan es perdia el fil històric d'un antic i perdut hostal, la gent mal informada o documentada l'anomenés d'aquesta forma com un nom genèric d'hostal indeterminat.

El senyor Jaume Freixa i Fontanals, abans esmentant, em va fer saber telefònicament el dimarts 14 de març que als anys 30 i principis dels 40 les ruïnes de l'Hostalet d'en Torrella (les "quatre parets" que deia mossèn Llorenç Sallent l'any 1897 o "les ruïnes d’un casalot antic hostal" que deia un itinerari de la Guia Monogràfica de l'any 1935) eren un corral de porcs i ovelles. L'any 1943, quan l'amo era el senyor Fontanals, es va obrar la primera rehabilitació de les ruïnes perquè hi poguessin viure els masovers de can Torrella de Baix, ja que en aquell moment la casa mare s'havia quedat sense disponibilitat d'habitacions lliures. Finalment, pels volts del 1955, l'Hostalet d'en Torrella es va acabar de reconstruir afegint-hi l'annex sud del porxo i pis que trenca la simetria la casa, quedant tal i com es pot veure en l'actualitat. El senyor Freixa em va dir també que tota aquesta informació se l'havia fet saber el fill dels masovers que s'hi van instal·lar l'any 1943, que encara es viu.

 

Façana sud-est de can Torrella de Baix en l'actualitat.

L'Hostalet d'en Torrella des de la llera de la riera de les Arenes (per on pujava el camí ral) en l'actualitat.

L'Hostalet d'en Torrella reconstituït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

L'Hostalet d'en Torrella reconstruït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

L'Hostalet d'en Torrella reconstruït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

L'Hostalet d'en Torrella reconstruït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

FONTS D’INFORMACIÓ:

El senyor Jaume Freixa i Fontanals, hereu dels antics amos de can Torrella de Baix que actualment viu al que queda del reconstruït Hostalet d'en Torrella.

Mossèn Llorenç Sallent i Gotés, autor del llibre Los arxius parroquials - Sant Johan de Matadepera. Editat per l'Impremta de Enrich y Cª l'any 1897 (https://books.google.es/books?id=f4Y6AQAAIAAJ)

Pàgina web de la Parròquia de Sant Joan de Matadepera (https://parroquiadematadepera.wordpress.com/historia-de-la-parroquia/rectorologia/)

Mossèn Manel Ametller i Bassets, autor del llibre Els Orígens del Nou poble de Matadepera 1768 – 1868. Editat per la Parròquia de Sant Joan de Matadepera l’any 1997.

Salvador Cardús, autor de l'escrit L'hostal de la Barata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 11. Juliol-Agost 1925. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194716)

Pare escolapi Joan Solà, autor de l'escrit Can Torrella de Matadepera. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 14. Gener-Febrer 1926. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194710)

Joan Comasòlivas i Font, editor, transcriptor i coordinador del llibre Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera (1841-1904). Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2003.

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Aportació històrica a les Cases de Pagès de Talamanca. Editat per l'Ajuntament de Talamanca l'any 1997.

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Masos i pairalies de Matadepera. Editat per la Caixa d'Estalvis de Terrassa l'any 1985.

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre El mas Puig de la Balma for. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1993.

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El camí ral de Barcelona a Manresa. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1988.

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre Les Sendes dels Bandolers. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2002.

 Ferran Canyameres autor del llibre El Vallès: rigor i bellesa. Editat per Editorial Selecta 1'any 1960.

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l'any 1935 i redactada per l'excursionista i pare escolapi Joan Solà.

El Croquis Itinerario del terreno comprendido entre Martorell, horno del Vidrio, Sellen y Castelltersol (Vich 26 de Enero de 1814). Dibuixat per l'enginyer militar José de Aguirre (https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/)

Mapa de la província de Barcelona por el Coronel, Teniente-Coronel de Ingenieros D. Francisco Coello auxiliado por D. Pascual Madoz, autor de las notas Estadísticas e Históricas de 1862. Entre d'altres servidors de cartografia digital es por trobar a la Cartoteca Digital de l'ICGC. (https://cartotecadigital.icgc.cat/)
 
Secció de Mapes de la pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/). Més concretament el Mapa topogràfic de Sant Llorenç del Munt del CET de l'any 1963.
 
Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!
 
Cartoteca Digital de l'ICGC (https://cartotecadigital.icgc.cat/)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)
 

dimecres, 24 d’agost del 2022

L'ALZINA DE LES TRES BESSES, L'ALZINA DELS CATALANISTES I ELS APLECS DE L'AGRUPACIÓ REGIONALISTA DE TERRASSA

Rellegint el Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt: la Mata, que l'historiador i excursionista terrassenc Salvador Cardús va publicar al número 29 del juliol de 1928 del butlletí del Club Pirenenc, he vist que encara hi ha molts topònims al voltant de la Mata pendents de localitzar.

 
L'Alzina de les Tres Besses 

 
Un d'ells és l'Alzina de les Tres Besses. Aquesta és una de les diverses alzines que s'anomenaven al voltant de la masia de la Mata. La curta descripció diu així: "Alzina de les Tres Besses: en el coll de Bofi". Amb aquesta explicació, moltes de les alzines que avui envolten la bassa del coll de Bofi podria ser aquesta alzina de tres besses (branques o troncs que neixen directament de terra), perquè alguna bessa podria haver mort i posteriorment ser tallada...
Retall del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt: La Mata del Salvador Cardús amb l'Alzina de les Tres Besses seleccionada.
Afortunadament la cosa no va quedar aquí. Repassant altres números més antics del mateix butlletí, en el número 9 del març de 1925 a la làmina XXII vaig trobar la foto d'un exemplar d'alzina de 3 besses amb un peu de foto que deia "El Montcau, des de La Mata". Podria ser aquesta l'Alzina de les Tres Besses del Recull toponímic? Encara no estava del tot segur. Fullejant digitalment un número posterior del mateix butlletí, més concretament el número 10 del maig de 1925, dins una de les moltes ressenyes i discussions ortogràfiques i etimològiques que tenien en aquell temps (recordem que estaven en ple procés de la normalització lingüística que va liderar Pompeu Fabra), vaig trobar un esment directe a la fotografia de l'alzina de tres besses d'abans. Dins una explicació etimològica del mot "Bessa" literalment es diu. "Pot veure's un exemplar d'alzina de tres besses, en el número anterior del nostre Butlletí, làmina XXII". Ara no havia cap dubte, l'alzina de la foto era considerada pels consocis del Club Pirenenc de Terrassa l'Alzina de les Tres Besses; i tres anys més tard, un eminent consoci del club, el jove Salvador Cardús, va afegir aquesta alzina en el seu Recull toponímic de la Mata.
Retall de la làmina XXII del número 9 del març de 1925 del Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Es veu la fotografia d'una alzina de tres besses amb el Montcau de fons.
Retall del número 10 del maig de 1925 del Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. "La Bessa"
Ara només mancava geolocalitzar amb exactitud la singular alzina de la fotografia, situada prop de la bassa del coll de Bofí. La tasca va ser relativament fàcil perquè la meitat esquerra ofereix una bona perspectiva del darrer revolt de la pista dels Cedres (plantats amb posterioritat a la foto) de la Mata i del relleu del Montcau al fons. Amb aquesta bona perspectiva vaig superposar parelles d'elements i vaig traçar diverses línies sobre les ortofotos del 1945 i 1956 i el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC. Totes les línies acabaven convergint en un mateix punt: el carener situat uns metres al sud de la bassa de coll de Bofi, i just davant (mirant cap al Montcau) d'una alzina que existia al 1945 i actualment també.
Traça de la línia de superposició d'una parella d'elements dels fons de la fotografia de l'Alzina de les Tres Besses sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC
Traça de la línia de superposició d'una parella d'elements dels fons de la fotografia de l'Alzina de les Tres Besses sobre el el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC
Detall de la traça de la línia sobre el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC. Està centrat al tall amb el carener de la serra de la Mata.
Detall de la traça de la línia sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC. S'identifica un arbre sobre el carener al sud de la bassa.
Detall de la traça de la línia sobre l'ortofoto actual del Vissir3 de l'ICGC. Es torna a identificar un arbre sobre el carener al sud de la bassa.
Extracció de les coordenades del punt assenyalat
El dissabte 28 de maig vaig pujar a la Mata amb l'objectiu de confirmar que tots els càlculs previs que havia fet a casa eren correctes. I així va ser! Un cop situat davant aquella alzina (la primera que trobes si remuntes el rec formigonat que alimenta la bassa), des del fil carener i mirant cap al Montcau, vaig poder comprovar que l'alzina continuava conservant les tres besses i la forma originals, però més engruixides pel temps i el creixement conseqüent. Si comparem amb atenció les dues fotos, veurem que, fins i tot, el brancatge superior té la mateixa disposició. No hi ha cap dubte! És mateixa alzina gairebé 100 anys després. El que sí és diferent és la quantitat de brolla i petit brancatge que actualment i de forma natural creix al peu i a mitja alçada dels tres troncs. Això té una explicació molt senzilla. En aquella època, com el mateix Salvador Cardús va deixar escrit en el Recull de 1928, a la Mata hi havia un important ramat d'ovelles i cabres que pasturaven pels encontorns, i especialment abeuraven a la bassa immediata. "Bassa del coll de Bofi: prop de la casa de la Mata, on abeuren el bestiar." Com se sap, les ovelles, i sobretot les cabres, tenen l'habitud de menjar els brots tendres de les alzines i, com es veu a la foto dels anys 20, fins a una alçada aproximada de 1.5 metres l'Alzina de les Tres Besses (i per extensió totes les del voltant) està tota rossegada, pelada i neta.
Fotografia actual de l'Alzina de les Tres Besses des de la mateixa posició que la original del 1925. Retrofotografia aproximada.
Fotografia actual de prop, on es veu la forma de les tres besses.
Nota 1: Aquesta ressenya de l'Alzina de les Tres Besses ja va ser publicada al meu Facebook el 29 de maig de 2002.

Nota 2: Després de la publicació d'aquesta ressenya de l'Azina de les Tres Besses al meu Facebook, el Martí Puig em va fer arribar l'enllaç del número de setembre de 1921 de l'ARXIU del CET. Aquest número estava dedicat a explicar el programa de la IIa Excursió Col·lectiva a les serres de Sant Llorenç del Munt que se celebrà el diumenge 2 d'octubre amb la concurrència d'unes 800 persones de 46 entitats excursionistes adherides a la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya. Un dels punts de pas de l'excursió va ser la masia de la Mata, i per tal l'il·lustrar-ho es va afegir el següent clixé entre els paràgrafs del programa.
Retall del número de setembre de 1921 de l'ARXIU del CET dedicat a explicar el programa de la IIa Excursió Col·lectiva a les serres de Sant Llorenç del Munt. "L'alzina de les tres branques i el Montcau (clixé de n'Isidre Llosas)"
Es tracta d'una fotogràfia molt semblant a l'anterior, però publicada quatre anys abans per una entitat excursionista diferent de la mateixa ciutat: Terrassa. Per data de publicació, la primera va ser aquesta del CET de l'any 1921, que duu per peu: "L'alzina de les tres branques i el Montcau (clixé de n'Isidre Llosas)". La segona en publicar-se va ser la fotografia que encapçala i motiva aquest escrit i, com ja s'ha explicat, va aparèixer al número 9 del butlletí del Club Pirenenc de 1925. Aquesta última titula al peu de foto: "El Montcau des de La Mata" i va ser feta per Joan Salvans, el president de l'entitat en aquella data. Ja sabem que al número 10 del mateix butlletí es precisava etimològicament que es tractava d'una "alzina de tres besses", contradint d'aquesta forma el que van deixar escrit 4 anys abans els membres del CET al seu Arxiu. Segons el meu parer, en aquest acte de rectificació pública traspua encara la rancúnia i competitivitat d'uns exmembres del CET que, per discrepàncies, es van escindir amb la intenció de formar una entitat excursionista pròpia: el Club Pirenenc.

L'Alzina dels Catalanistes


Una altra de les alzines que van ser afegides al Recull toponímic de 1928 va ser l'Alzina dels Catalanistes. La descripció que en va fer l'historiador Cardús és la següent: "Alzina dels Catalanistes: davant de la casa de la Mata. Sota la mateixa es celebrà la Santa Missa durant els famosos Aplecs de l'Agrupació Regionalista."
Retall del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt: La Mata del Salvador Cardús amb l'Alzina dels Catalanistes seleccionada.
Amb aquesta succinta explanació, en un principi vaig arribar a la precipitada conclusió que mai es podria saber on era exactament. Però filant prim, quan es diu "davant de la casa de la Mata", es pot sobreentendre que l'historiador es referia a la façana sud, la del portal principal que dona a la gran era enrajolada. Actualment aquest portal sud i l'era del seu davant no són de lliure accés perquè van ser tancats pels seus amos, la Diputació de Barcelona.
Part de la gran era i la façana sud de la Mata. Fotografia del Lluís Fernàndez i López (membre de la Secció d'Història de la Unió Excursionista de Sabadell) extreta del blog de LA COLLA DELS DIMECRES.
Detall de la façana sud i del portal principal de la Mata. Fotografia del Lluís Fernàndez i López (membre de la Secció d'Història de la Unió Excursionista de Sabadell) extreta del blog de LA COLLA DELS DIMECRES
Sota la gran era enrajolada de la Mata i sota l'arrambat camí de carro que baixa al km 12.8 de la carretera, al vessant sud-est del turó on està bastida la casa i la capella, actualment s'alcen diverses alzines de gran port que podrien haver servit de recer als participants dels aplecs al principi del segle XX. N'hi ha 4 o 5 de grosses sota mateix del mur de contenció sud de l'era; i una altra en un replanet arran del Camí Vell que baixa cap a la punta de Les Saleres, uns 100 metres a l'est.
Les actuals grosses alzines sota l'era de la Mata sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata i la situació de Les Saleres.
Les actuals grosses alzines sota l'era de la Mata sobre l'ortofoto actual del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata i la situació de Les Saleres.
Les actuals grosses alzines sota l'era de la Mata sobre el mapa totpgràfic del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata i la situació de Les Saleres.
Amb l'escadussera informació que va ser recollida l'any 1928 no es pot anar més enllà i, per tant, l'Alzina dels Catalanistes no es pot arribar a identificar.

L'única opció per continuar amb la recerca de l'alzina era estirar del fil dels "famosos Aplecs de l'Agrupació Regionalista", que per a mi eren del tot desconeguts. Així que vaig deixar la qüestió aparcada.

El dimarts 5 de juliol d'enguany vaig anar a la biblioteca Central de Terrassa a recollir uns llibres de l'historiador Salvador Cardús que versaven sobre l'origen de la ciutat, i que ja tenia localitzats. Cercant els llibres als prestatges de la col·lecció local, situada a l'altell de l'edifici, vaig trobar per casualitat dos llibres publicats per l'Ajuntament de Terrassa que recollien moltes fotografies antigues de la ciutat. El tema em va interessar i, com que no tenia pressa, vaig començar a fullejar-los tranquil·lament assegut en una taula. La sorpresa va arribar quan en una pàgina d'aquests llibres vaig trobar això:
Clixé del "Aplec de la Mata de l'Agrupació Regionalista de Terrassa" de l'any 1905 fet per Jordi Pi de la Serra i conservat a l'Arxiu Tobella de Terrassa. Apareix a la pàgina 13 del llibre Terrassa, una mirada al segle XX, que va ser editat per l'Ajuntament de Terrassa l'any 2000. Al fons es veu la façana sud de la Mata, per tant les persones que hi apareixern estan ballant sardanes a l'era enrajolada de la masia.
Un clixé del "Aplec de la Mata de l'Agrupació Regionalista de Terrassa" de l'any 1905 conservat a l'Arxiu Tobella de la mateixa ciutat. Començava a il·luminar-se la foscor que envoltava aquella "Agrupació Regionalista" esmentada per l'historiador Cardús l'any 1928.

El següent pas va ser fer diverses cerques al Google sobre aquesta associació terrassenca de principi del segle XX. El resultat va ser prou positiu. Vaig trobar un post sobre la història d'aquesta agrupació al blog de l'historiador local Joaquim Verdaguer i Caballé, i un altre al blog de les biblioteques públiques de Terrassa. D'aquesta forma vaig descobrir que aquesta associació publicava un setmanari d'informacions anomenat La Sembra; i el millor de tot era que tots els números d'aquesta antiga publicació periòdica havien estat penjants en línia al portal Trencadís, que està compost pels fons locals digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la DIBA. Tot ho tenia a l'abast de les tecles del meu ordinador!

El mateix Trencadís descriu La Sembra com "l'òrgan de l'Agrupació Regionalista de Terrassa, entitat molt activa en la vida social i artística de la ciutat des de la seva fundació l'any 1890 i fins la seva desaparició l'any 1917. "La Sembra" va actuar com a portaveu oficial del catalanisme terrassenc, i va exercir una notòria influència per la seva aportació a la vida cultural de la ciutat. Suspengué la seva publicació el 1914, amb un darrer intent de reaparició el març del 1915, degut a l'esllanguiment de l'activitat política de l'Agrupació."

Vaig haver de llegir en diagonal tots els números publicats de La Sembra per tal de cercar tota la  informació que es va publicar sobre els aplecs que van fer a la Mata. El resum és que l'Agrupació Regionalista de Terrassa va organitzar un total de tres aplecs de muntanya. 

L'Aplec de Sant Llorenç del Munt de 1904

El primer va ser l'Aplec de Sant Llorenç de Munt del diumenge 15 de maig de 1904, i va ser dut a terme per la secció de l'Escola Coral de l'Agrupació. La crònica de l'excursió va ser publicada al següent número de La Sembra del 19 de maig.

L'APLEC DE S. LLORENÇ

CRÒNICA DE L'EXCURSIÓ

El dissabte passat en el tren de les 3 de la tarda, arribà D. Joan Maragall acompanyant d’en Alexandre de Riquer i del poeta Pujols. Amb una nodrida comissió de socis de l’Agrupació i del mestre Llongueras i son germà, anaren tot seguit a visitar les Iglesias de St. Pere, cridant particularment l’atenció dels excursionistes que no l’havien vist el preciós retaule dels Sants Metges que hi ha en la de St. Miquel, que fou detingudament examinat pel Sr. Maragall i objecte de sos entusiastes elogis tot dolguent-se del deplorable estat en què es troba tan preuada joia de l’art antic de la nostra terra.  

Acabada la visita en els carruatges preparats al efecte feren cap a la Barata des d’on pujaren a la Coma d’en Vila arribant-hi a l’hora precisa de la posta de sol. L’esplèndid paisatge que des d’allí s’ovira, l’immens panorama que pel Nord tanquen les nevades crestes dels Pirineus i pel Sud la serralada del Tibidabo, les mil variants de la llum crepuscular, causaren tal admiració als expedicionaris, que mai més se’ls esborrarà de la memòria. D’allà feren cap a la Mata en quina capella de St. Jaume els esperava altra sorpresa com per a segellar l’hermosa impressió que a la Coma d’en Vila reberen. Sota sos peus i en tota l’extensió que abarcava la vista, grans fogueres enceses en nombre incomptable donaven al fons de la Vall tot l’aspecte d’una immensa ciutat superbament il·luminada. Era que tots els pobles i masies d’aquella banda celebraven aixís la vigília de  St. Isidro, patró dels pagesos. Ells n’encengueren també una al davant de la capella i no se’n saberen anar d’allí fins que de la casa els cridaren a sopar. Les impressions de l’excursió deixaren a tots de bon humor al que es donà gran expansió havent sopat. A petició  dels comensals i sense fer-se  pregar, en  Maragall  recità la preciosa Glosa que li fou premiada amb la Flor Natural en els Jocs Florals d’enguany, i les seues famoses poesies La Sardana i La vaca cega. Dites pel gran poeta ens semblaven  noves a tots a pesar de saber-nos-les de memòria.  En Pujols, en Riquer i  Llongueras ens en recitaren algunes de les seues més celebrades i hauria durat tota la nit el torneig poètic si no se’ns hagués fet present que l’endemà era dia de matines.

A les 5 del  matí del diumenge sortíem de la Mata cap a St. Llorenç, deturant-nos als llocs més remarcables de la muntanya i esmorzant prop dels Obits. Férem tot seguit l’ascensió a la famosa Mola a on una gran gentada ens rebé amb crits de joia i entusiastes Visques a en Maragall.

Després d’un breu descans, se reuniren davant del Santuari les tres seccions del Cor de l’Agrupació i cantaren a la porta del temple el «Cant dels Joves», lletra d’en Maragall, en presència d'aquest, que el trobà magistralment interpretat pel mestre Morera i perfectament cantat pel Cor. També cantaren amb molta justesa les seccions d’homes i nois «Primavera eterna» d’en Guanyabens i Morera. Semblava a tothom que havia sigut escrit per a aquell Aplec, puig enlloc pot emprendre’s amb més propietat un cant que comença amb les paraules «Som al cim de l‘esquerpa pujada...

Després entrà el Cor al temple que tot seguit se veié ple a vessar i allí cantà l’Improperia de Victoria, el Cor d’àngels de Schubert, un motet de Viadana i altres composicions de caràcter religiós fins que arribà Mossèn Jaume Ramoneda i resà la Missa.

Finida aquesta s'emprengué la marxa cap a Coll d'Eres. Era hermossíssim el descens de la Mola i l’enfilada de la comitiva per les serres veïnes. La gran calor que es feia sentir espantà a molts excursionistes que es retragueren d’emprendre aquesta marxa. Amb tot no baixaren de dues-centes persones les que l’emprengueren resoltament desafiant el rigor de la temperatura, impròpia en aquelles altures fins dels dies caniculars.

Coll d'Eres no hi ha dubte que és un dels llocs més esplèndids de la nostra muntanya. Enlloc s'hi pot fer un aplec de gent tan considerable com permet aquell ni enlloc hi ha una arbreda tan ufanosa per a protegir-la de tota inclemència del temps. El retard en portar-hi aigua per part dels encarregats d'aquest servei fou causa d’algun disgust que es desvanesqué tan prompte arribà l’aigua en quantitat suficient per a tots quants ne demanaren.

Havent dinat, en Llongueras recorregué totes les feixes per a veure els coristes, als qui reuní en el punt més culminant per a presentar-los a l'eminent poeta Maragall, com aixís ho feu en termes entusiastes i llegint-los l'hermós escrit que publiquem en altre lloc. Tant lo parlament com l’escrit foren acollits amb visques a en Maragall que hi correspongué tot commogut, amb frase feliç regraciant les mostres d’afecte que se li prodigaven i oferint cooperar als treballs del Cor en tot quant se cregués que podia ajudar-lo. Noves aclamacions coronaren lo parlament del poeta que es festejava i amb el cant dels «Segadors», entonat per tothom, se donà per acabada la festa, emprenent-se tot seguit el regrés a la Barata pel camí d’«Estenalles».

A la Barata hi trobarem als companys que s’havien quedat a St. Llorenç i a moltíssims curiosos que hi acudiren per a veure als expedicionaris.

En Maragall, en Riquer, en Pujols i els germans Llongueras eren saludats per tothom carinyosament a son pas. De totes les tartanes que trobaven pel camí en sortien aclamacions a l'eminent poeta i una d'elles al veure’l s’aturà, descendint-ne varies senyoretes que li feren ofrena d'un gran ram de flors boscanes.

No podia la festa tenir millor ni més delicat epíleg.

És de sentir que l'eminent mestre Morera no en pogués participar. Llur ausència, deguda a trobar-se molt fadigat pels grans treballs que ve realitzant fa temps, fou per tots molt deplorada.

 
L'any 2013 en Joaquim Verdaguer va publicar una entrada al seu blog, abans esmentat, on fa un resum de l'antiga crònica de La Sembra a dalt transcrita, i de l'acte de l'any 1961 en record d'aquest primer aplec de Sant Llorenç del Munt de 1904. En aquest cerimonial acte es va beneir el monòlit, d'uns 1.500 kg de pes, situat al coll d'Eres, sobre el qual es va gravar la inscripció:

TERRASSA 
JOAN MARAGALL
COLL D'ERES
XV·V·MCMIV - XI·V·MCMLXI
JO NO SÉ LO QUE TENIU
QUE US ESTIMI TANT MUNTANYES

On la primera data en números romans és el 15 de maig de 1904, data del primer aplec de Sant Llorenç del Munt. Aquell dia Joan Maragall, convidat per la secció coral de l'Agrupació Regionalista de Terrassa, va pujar a la Mola pel camí del coll d'Estenalles, el coll d'Eres i els Òbits (el camí de la carena dels Pallers). La segona data és l'11 de maig de 1961, data de l'acte de benedicció del monument, que es va fer coincidir amb el 50è aniversari de la mort del poeta.

L'Aplec de la Mata de 1905

El segon va ser l'Aplec de la Mata del diumenge 4 de juny de 1905. Va ser organitzat per encàrrec de la junta directiva de l'Agrupació Regionalista. La crònica del que hi va succeir va ser publicada en dues entregues a l'edició del vespre del 12 de juny i a l'edició de mitjanit del 17 de juny del diari barceloní La Veu de Catalunya. Uns dies després els articles van ser copiats als números del 16 i del 23 de juny de La Sembra, que era el seu òrgan de propaganda.
 

L'APLEC

de la Mata de Mura

I

A Terrassa, entre el soroll dels telers i altres màquines, al costat del tríptic d’iglesietes romàniques del Vallparadís, i al mig de l’hermosa Naturalesa que l'enronda, hi ha crescut una colla d’artistes i d’enamorats de la terra que amb llurs idealismes i entusiasmes endolceixen la monotonia de la vida industrial moderna de llurs paisans.

Cansats de la fàbrica o marejats de l'escriptori, s’apleguen a l’Agrupació Regionalista a escoltar patriòtiques lectures de gestes glorioses de la història catalana, a admirar les obres dels pintors, a reflexionar lo que els hi ensenyen els homes de ciència, a somniar amb els moderns poetes esperança de regeneració pàtria, i sota els plecs d'hermosa bandera noies i nois i homes entonen himnes d'amor i d’enyorança a la llibertat de Catalunya.

I aquesta colla d’artistes i d’entusiastes, volent enlairar l’ànima de llurs companys i treure’ls del prosaisme de la vida de ciutat, periòdicament se’ls enduen muntanyes amunt, a eixamplar l'esperit, ovirant planes i serralades grandioses, assadollant-se el pit amb la flaire embaumadora dels boscos, amarant-se de llum, de sol i d'aire, donant-se un bany general de cos i ànima en la lliure Naturalesa.

Per tot això va celebrar-se dies enrere l’hermós aplec de la Mata de Mura, organitzat pels nostres bons amics i companys de l'Agrupació Regionalista de Terrassa, essent-ne capdavanter el distingit pintor i entusiasta enamorat de sa terra en Joaquim Vancells. Tots ells varen treballar amb la major bona voluntat organitzant la festa amb una previsió i un seny admirables. No hi faltà res, totes les necessitats pogueren ésser satisfetes completament.

Era encara fosca matinada que pels carrers i places de Terrassa hi havia gran rebombori. Més de 200 carrets, tartanes, cotxes, automòbils, bicicletes, cavallers muntats adornats amb banderes catalanes, anaven en alegre corrua per la carretera de la Barata, acostant-se a la pintoresca muntanya de Sant Llorenç de Munt, una de les més característiques entre les de Catalunya.

És la muntanya de les tradicions i de les llegendes, plena de fonts i coves misterioses, atapeïda de boscos que vesteixen aquelles afraus accidentades, brodant de verdor el feréstec rocam que pren formes de fantàstics castells i torres o bé s'estimba per les cingleres en grandiosos còdols que obstrueixen el llit de barrancs i rieres. I allà al cim, al vèrtex de la piramidal muntanya, s'hi alcen encara les venerables runes del mil·lenari monestir de frares benets.

La llarga corrua de carruatges arribà al grandiós Hostal de la Barata, a on hi trobà el cor i colles de gent de Castellar del Vallès que hi acudien portant barretina vermella i banderes catalanes.

Més amunt de la Barata, allí on acaba la carretera, tothom descavalcà. Els carros foren endinsats en el bosc i les noies, dones, nois i homes en nombrosíssima colla de centenars de persones, precedits de l'Orfeó de l’Agrupació que arborava sa bandera catalana, travessaren la riera de les Arenes i s’enfilaren muntanya amunt, caminant sota pins i alzines, escoltant el xerroteig i els cants dels aucells en competència amb les donzelletes que cantant xamoses cançons catalanes saludaven alegroies l’auba esplèndida d'un hermós dia primaveral.

Sota el Puig-Castellar, que onejava al cim una grandiosa bandera catalana, foren agradablement sorpresos amb els alegres sons d'una airosa sardana que la cobla empordanesa «Unió Cassanenca» tocava, amagada dins del bosc.

Això encoratjà als excursionistes, que començaven a sentir-se cansats de la pujada, i amb pocs moments més assoliren l'ampla era del grandiós casal de la Mata que s’alça, ben a prop de 1.000 metres, damunt d'un turó, al bell mig d'aquella pintoresca i joliua encontrada. I ho és de debò. A son entorn hi creixen espesses i accidentades boscúries, i per entre el tou de verdor s'hi alcen el cim de Sant Llorenç al S. E. (1.120 metres), a Orient el turó de Montcau (1.080 metres) d'aspecte montserratí, el qual té al seu darrera la fantàstica cova Simanya i més enllà Els Obits. Cap al Nord s'obre l’espai en grandiosa perspectiva; el Pla de Bages, les conques dels rius Gavarresa i Llobregat, les muntanyes del Lluçanès, i com a final la majestuosa serralada pirinenca.

Pel cantó de ponent se veu detalladament el sens parell Montserrat, la dentellada muntanya santa de Catalunya, i a son extrem s'hi aixeca, com alterosa torre de l’homenatge el gegantí turó de Sant Jeroni, que puja fins als 1.230 metres. Per migjorn la vista s’endinsa per les emboscades afraus de la riera de les Arenes que, naixent entre la Mata i el Montcau passa per la Barata, Matadepera, Terrassa, Rubí i a prop del Papiol s'aboca al riu Llobregat. Des de la Mata s'ovira tota la serralada del Tibidabo.

És un espectacle grandiós aquella esplendent perspectiva que permet ovirar des d’aquell cim de la Mata tan bella extensió de terra catalana.

II

El casal de la Mata és una pagesia grandiosa. Al seu davant s’hi aplana una grandiosa era que forma un bell-esguard sobre aquelles fondalades. Estava voltada de banderes catalanes. Unes empavesades amb gallarets de tots colors anaven des de l’era al casal, guarnit amb garlandes de fullatge i banderes i al cim, a la finestra més alta, l’artística bandera de l’Orfeó onejava a l’oreig de la fresca marinada que tot el dia se sent intensament en aquella muntanya.

Sota un porxo de ramatge els germans Pompidor de la Maison Dorée de Barcelona i de l’Hotel de Terrassa hi tenien un despatx de comestibles de tota mena a preus normals, i ademés hi havia un grandiós dipòsit d'aigua regalada de la tan anomenada Fontfreda. A l’entorn de la casa hi havia parades de begudes, dolços i altres menes de menjars.

Tothom quedà sorprès de la grandiosa gentada que hi acudí. A més dels de Terrassa, hi havia casi bé tot el poble de Mura i una colla del «Ball de bastons» vestint el trajo característic amb uns barrets plens de flors i plomalls; gent de Talamanca, Navarcles, Sabadell, Castellar i Barcelona. Era un veritable aplec de gent de totes les classes socials, des de l'elegant senyora de ciutat a la xamosa pageseta i a la modesta noia que tota la setmana s’està dins la fàbrica a Terrassa. Homes de ciutat, de poble, industrials, pagesos amb la més encantadora germanor s’havien aplegat allí a fruir l’esbarjo d’un dia camperol al cim de la muntanya.

Com aquella gernació no hauria cabut dins la propera ermiteta de Sant Jaume, se digué la missa a camp ras en un altar provisional entre matolls de verdor. Era una visió meravellosa aquella gentada escampada pels turons, dins del bosc, quiets, agenollats, i al cim del turó de la Mata el capellà alçant l'Hòstia Santa, besada per un sol esplendent i festejada amb l’espetec d'una gala que retrunyia sorollosament per aquells cims i fondalades.

Acabada la missa, tothom se n’anà a l'era, a on els bastoners de Mura ballaren i l’Orfeó de l’Agrupació de Terrassa, compost de senyoretes, homes i nois, i dirigit per son mestre en J. Llongueras, entonà el «Cant dels joves», «Primavera eterna», «La Verema» i «L’arbre sagrat», que meresqueren grandiosos aplaudiments.

EI flabiol de la cobla preludià una sardana i tot seguit noies, joves i vells se donaren les mans i en amples anelles puntejaren, cadascú a sa manera, la nostra airosa dansa nacional.

Era un espectacle meravellós, una nota de color i d’harmonia hermosa i corprenedora; aquella música i aquella dansa entonaven admirablement  amb aquell fondo de Naturalesa tan animat, tan vibrant i vigorós.

Després de l'era la cobla pujà al cim del turó i, de cara als Pirineus, tocà una altra sardana que la ballaven les colles d’excursionistes que, escampades pels turons veïns, començaven a arreglar-se el dinar. No n’hi havia prou; davallaren cap a una ombrívola raconada del bosc, prop de Fontfreda, i allí la cobla tocà la tendra i xamosa sardana sobre la punyent melodia de «El cant dels aucells». Per tot fou aplaudida coralment i fruïda aquella música tan hermosa i tan catalana.

Al migdia s’escampà tothom pel bosc, sota els pins, i assentats damunt l’herbei, dinaren.

Havent acabat anaven fent cap a l'era i al casal, essent tanta la gernació que s’hi caminava treballosament. En tot el dia no hi hagué ni una paraulada que enterbolís l‘admirable germanor que regnava sobirana; tot eren enhorabones i encaixades als organitzadors per lo molt bé que tot ho havien previst i l'ordre que arreu hi havia.

Per damunt de tantes satisfaccions varen surar les harmonioses veus dels orfeonistes que cantaren un enfilall de cançonetes populars catalanes: «Príncep d’amor», coral de Bach, «Els Pescadors», d’en Clavé; «La sardana», d’en Borràs de Palau, i entre grans aplaudiments i aclamacions a Catalunya «Els Segadors».

Encara ressonaven per aquelles afraus els visques i les aclamacions a Catalunya quan la cobla feu sentir el refilet del flabiol preludiant una sardana, repetint-se l’hermós espectacle del matí.

Els aficionats a la fotografia, que eren molts, no pararen en tot el dia de prendre vistes per a portar-les al concurs que, com a record d'aquella festa, va convocar l’Agrupació. Sense cap mena de dubte n’hi haurà de curiosíssimes; perquè els assumptes típics, l'aspecte pintoresc, els quadros plens de vida, color i animació, se reproduïren constantment.

La cobla anava tocant sardanes, una darrera l’altra, i els balladors no es cansaven de puntejar-les. A l’acabar els darrers compassos la majoria prengueren comiat fins a la nit per a ballar les que es tocarien en el passeig de Terrassa.

A les cinc començà la desfilada, cadascú cap al seu poble. La colla que davallà cap a la Barata fou nombrosíssima i animada. A prop de la riera de les Arenes, en les tauletes a propòsit que hi havia, s'obsequià amb gasoses i altres begudes refrescants a les noies i senyores, mentre se guarnien els animals i s’enganxaven als carros que s’havien deixat per allí escampats.

La tornada per la carretera fou una mena de cursa a on els més atrevits corrien com a desesperats amb perill de prendre mal. Afortunadament tot acabà bé. A Terrassa la festa es coneix que havia cridat molt l’atenció, perquè pels carrers hi havia molta gent esperant el retorn dels excursionistes.

Cal donar una coral enhorabona als amics i companys de Terrassa per haver-nos proporcionat l’ocasió de fruir una festa tan hermosa, tan naturalment patriòtica, tan artística i d'una moral tan sanitosa i reconfortant.

Que per molts anys.

P. PAGÉS I RUEDA

 
Anant al que ens interessa de la localització de l'Alzina dels Catalanistes; a l'"Ordre de la Festa", que es va publicar al número previ de La Sembra de l'1 de juny, es diu: "MISSA A L'AIRE LLIURE. Se celebrarà a l'exterior de la capella de St. Jaume a dos quarts de nou". I tal com hem vist a l'extracte de les dues cròniques publicades a La Veu de Catalunya. "Com aquella gernació no hauria cabut dins la propera ermiteta de Sant Jaume, se digué la missa a camp ras en un altar provisional entre matolls de verdor. Era una visió meravellosa aquella gentada escampada pels turons, dins del bosc, quiets, agenollats, i al cim del turó de la Mata el capellà alçant l'Hòstia Santa, besada per un sol esplendent i festejada amb l’espetec d'una gala que retrunyia sorollosament per aquells cims i fondalades." La prova definitiva és una de les moltes fotografies que es van prendre durant l'aplec, en motiu del concurs fotogràfic que l'Agrupació també va convocar aquella jornada. En ella es veu clarament com es va dir missa a l'aire lliure, dalt del Turó de la Capella; més concretament, arran de la façana est de la Capella de Sant Jaume
Missa a l'exterior de la capella de Sant Jaume. Aplec de la Mata de 1905 organitzat per l'Agrupació Regionalista de Terrassa. Enfilats en una teulada de la masia es veuen tres fotògrafs amb els seus aparells que participaven en el concurs fotogràfic constituït per a aquella jornada. Al fons a l'esquerra es veu l'Alzina de la Capella; avui és morta i abatuda, però encara se'n conserva a lloc la gran soca podrida - Col·lecció fotogràfica Baltasar Ragón - AMAT - Fotografia extreta del blog del Joaquim Verdaguer i Caballé.
L'Escola Coral de l'Agrupació Regionalista de Terrassa dirigida pel mestre Joan Llongueras sobre l'enrajolada era de la Mata. Aplec de la Mata de 1905. Al fons (d'esquerra a dreta) es veu l'extrem del Morral d'en Bens, Coll Prunera, una senyera catalana onejant i una cantonada dels corrals que flanquejen l'era  - Col·lecció fotogràfica Baltasar Ragón - AMAT - Fotografia extreta del blog del Joaquim Verdaguer i Caballé.
Homes i dones amb carruatges i cavalleries aparcats a la bassa del coll de Bofí; lloc on acabava el primer camí carreter que va arribar fins a la Mata. Aplec de la Mata de 1905. Al fons i dalt del turó es veu la capella de Sant Jaume engalanada i enramada per a la celebració de la missa al seu exterior. La primera de les alzines, entre carros, és l'Alzina de les Tres Besses - Arxiu Municipal de Barcelona - Autor de la fotografia: Josep Esquirol Pérez.
Així que aquest any no es va celebrar la "Santa Missa" sota cap alzina.
 
L'Aplec de la Mata de 1906

El tercer i últim va ser l'Aplec de la Mata del dilluns (de segona Pasqua) 4 de juny de 1906. També va ser organitzat per l'Agrupació Regionalista de Terrassa. La crònica de l'excursió va ser publicada al següent número de La Sembra del 7 de juny. 
 

L'APLEC A LA “MATA DE MURA”

Tant o més esplèndid que l’any passat ha resultat enguany el, ja tradicional, aplec a la «La Mata» que se celebrà el proppassat dilluns de Pasqua.

EL DIUMENGE

La festa pot dir-se que començà ja el diumenge al migdia a l’arribada de la cobla de Cassà de la Selva. Un bon grup d'amics anà a rebre-la a l’estació i, després de dinar, acompanyada de la bandera catalana de l'Agrupació  Regionalista i de l’original senyera que es feren construir expressament per a l’aplec, els noiets de l'Escola Coral de la mateixa Agrupació, es dirigí fent cercavila a casa de l’Alcalde Sr. Vallhonrat i a casa del Sr. Joaquim Alegre, en quins llocs tocaren airoses sardanes. Passaren seguidament al pati de l’Agrupació on tingué lloc un breu assaig amb les tres seccions de l'Escola Coral i s’encaminaren després a casa a del Sr. Josep Mata i al Passeig a on tocaren sardanes fins a les vuit del vespre. L'alegria que despertava arreu aquella franca vibració pastoril de les tenores portava la festa a tots els cors i l’expansió i el moviment a tots els rostres. L'animació del diumenge a la tarda fou extraordinària. No es parlava de res més que de l'aplec. Foren moltes les colles i els particulars que ja emprengueren la ruta cap a la Mata el mateix diumenge. La joia dels que marxaven contrastava amb l’expectació que tot aquell moviment produïa als distingits forasters que arribaven de Barcelona.

Eren aquests l’eminent mestre n’Enric Morera amb sa distingida esposa; el notable poeta en Manuel de Montoliu, en Jaume Pahissa, l’autor de «La Presó de Lleida», en Joaquim Pena, n’Anton Colomer, en Borràs de Palau i altres del l’Ateneu del districte II i del Centre Excursionista de Barcelona. Tots es quedaven admirats dels grans esforços que sap fer Terrassa per a vèncer la inèrcia, i la rutina moral que forçosament, sobretot en les grans ciutats industrials, produeix en l’activitat dels habitants la monotonia dels telers i l’encongiment de les quadres. -És una gran festa- deien -que no té pariona a Catalunya. -És una festa que dóna a Terrassa tot l’aspecte i tota la força d’una ciutat sana i sobretot moderna.-

LA SORTIDA

L’animació i el bullici anà creixent durant tota la nit en la que es veieren sortir carros i carrets a totes hores.

És d’alabar sobre manera el bon gust amb què aparegué ornat el carro que portava la secció d’hòmens de l’Escola Coral. Els carros anaven quedant-se en ordre a La Barata amb tot i que eren molts los que feien segons viatges a Terrassa per a recollir més concurrents a l’aplec.

L’ASCENSIÓ

La cobla «Unió Cassanenca» tocà dalt del turó de Castellar des de les primeres hores del matí animant als que pujaven i alegrant joiosament aquell esplèndid paisatge. Feia bo de veure aquella munió de gent, dones, homes, vells i nois amb barrets de palla i barretines vermelles i morades pujant coratjosos a la Festa de la Natura com cercant l’oreig d’una interna renovació. Els uns enlairaven banderes; altres cantaven cançons; aquells bromejaven; els de més enllà reien; l’un es cridava amb l’altre. Quin agermanament i quina llibertat ensems!...

ARRIBADA A LA MATA

Era una impressió inesborrable la que a tothom produïa, al tombant del turó de Castellar, el veure La Mata, amb el seu grandiós casal, enjoiada tota ella amb banderes de diferents colors i amb garlandes de boixos i flors boscanes. La decoració de la fatxada principal de la casa de La Mata deguda al bon gust del notable pintor en Pere Viver era senzilla emperò altament artística. Dalt de la finestra més alta lluïa ufanosa, com presidint la festa, la hermosa bandera de l’Agrupació Regionalista amb ses vistoses llaçades.

A l’era tocaven les gralles i es movien els gegants i els nanos. Les cantines eren plenes de gent que hi acudia a cercar el menester per preparar l’esmorzar. A coll de Bofi s’hi veien molts carros i moltes colles acampades. Al turó del Montcau onejava una colossal bandera catalana. El dia era serè, l’aire fresc, el cel blau i el sol alegre.

LA MISSA I LES CANTADES

A dos quarts de nou els morterets anunciaren que la missa anava a començar-se. L’Escola Coral s’agrupà entorn de sa bandera i la gent acudí al lloc senyalat per a la missa oint-la tothom amb molta serietat i recolliment. L’altar s’havia improvisat sota una alzina al peu de la baixada que condueix a Les Saleres. Era un espectacle imponent contemplar des del peu de l’altar la llarga costa atapeïda de gent de tota classe recollint-se devotament davant d’aquella superba immensitat de la Natura en plena magnificència. Una gran tronada donà la senyal d’haver-se acabat la missa i immediatament l’Escola Coral dirigida pel mestre Llongueras cantà les següents composicions que foren molt aplaudides:

Cant dels Joves, El Sol, Muntanyes del Canigó i El mal caçador d’en Morera, L’aufàbrega d'en Llongueras, Al mig del bosc de Carles Tessier i La Capritxosa i Per tu ploro, d’en Pep Ventura.

EL LLEVANT DE TAULES I CONCURS DE BANDERES

Llestes les cantades tothom s’aplegà a l’era a on s’organitzà el Llevant de taula que fou sense cap dubte el mellor número de la festa. Obrien la marxa els gegants i els nanos ballant al so de les típiques gralles; seguien els bastoners de Mura fent diferents evolucions als refilets del flabiol i al tam-tam del tamborino, la bandera de l’Agrupació Regionalista que portava un herald dalt de cavall, la senyera dels noiets de l’Escola Coral, els estendards, penons i senyeres que havien concorregut al concurs, que foren en nombre de tretze, tots ells molt vistosos i de molt bon gust, i l’orquestra de Cassà de la Selva. La comitiva seguida d’una immensa gentada donà la volta al turó dit de St. Jaume i era senzillament hermós aquell lluir de les banderes amb el sol i aquells espinguets de les gralles i la remor dels timbals i la dolcesa del flabiol entre la vibració olímpica i campestre de les tenores i els cornetins. Era una nota de vida, de llum i de color ben original, ben noble i sobretot ben catalana. Encara que només hagués sigut per allò sol, valia la pena d’haver anat a «La Mata». De retorn a l’era el mestre Llongueras en nom dels Srs. que componien el jurat del Concurs de banderes feu sapiguer que en vista de què entre les banderes presentades n’hi havia més d’una mereixedora de premi i tota vegada que el jurat no disposava més que d’un sol premi per a adjudicar, es farien els treballs necessaris per a mirar d’obtenir els premis que es creguessin convenients a qual fi i amb l’objecte de poguer apreciar detingudament les banderes, s’aplaçava el fallo i es suplicava als portadors de les mateixes se servissin dipositar-les al local de l’Agrupació Regionalista a on quedarien fins al dia de la repartició de premis que juntament amb el fallo s’anunciaria oportunament. Tothom aplaudí la decisió del Jurat i acte seguit es ballaren sardanes fins a l’hora de dinar.

EL DINAR

A quarts d’una tothom ja estava acampat cercant l’ombra de les alzines. Cada colla o cada família es trià el lloc que cregué més a propòsit i proveïts els uns amb les capses de minestra que despatxaven els germans Pompidor i atrafegats els altres fent el tradicional arròs i el clàssic rostit tothom procurà donar compliment a la primera de les necessitats com mellor pogué. Era ben hermós resseguir les diferents colles i veure la cordialitat i l’alegria ingènua que en totes elles regnava. Es partien el menjar els uns amb els altres, es cedien l’aigua, el vi, la fruita, etc. Tot era de tots i tothom respectava lo de cada un. Oh, benaurada franquesa catalana!

SARDANES DE RAMS I REGRÉS

A quarts de tres ja es veia l’era atapeïda de gent que esperava les sardanes anunciades. Es vengueren els rams de flors camperoles que es tenien preparats, no havent-n’hi per tothom qui en demanà, a pesar d’haver-ne fet un bon acopi, i començà la sardana del rams que ballaren solsament les parelles que tenien ram. Després d’aquesta sardana molts començaren a desfilar cap a La Barata i continuaren altres ballant sardanes fins a les cinc, hora en què definitivament abandonà tothom aquell esplèndid paratge on hi quedaven records i impressions tan agradables i tan confortadores.

A LA BARATA

A quarts de sis de la tarda l’animació i el moviment de la Barata eren extraordinaris. Molts berenaren vora el pou i, qui abans i qui després, tothom s’anava acomboiant en els carros i tartanes i entre crits i cançons emprenien el regrés cap a Terrassa. Es contà que passaren per la Barata més de 160 vehicles de totes les classes atapeïts de gent; en alguns hi anaven de 20 a 30 persones i en el carro del cor més de 60 homes.

FI DE FESTA

Després de sopar la cobla «Unió Cassanenca» anà a fer una serenata en obsequi al mestre Morera qui posava can Llongueras. El mestre Morera quedà agraïdíssim de la demostració de carinyo que se l’hi donava i desprès de fer un petit obsequi als músics de Cassà de la Selva els prometé, en record de tan agradosa festa, escriure’ls una sardana dedicada a ells perquè l’estrenessin a Terrassa. Sortint de can Llongueras es dirigirien al Passeig a on tocaren un parell de sardanes que foren molts els qui les ballaren amb verdader entusiasme.

ELS FORASTERS

Tots els forasters de Barcelona i d’altres llocs que acudiren a l’Aplec quedaren admirats de la hermosa festa que amb tan bon acert organitza cada any l’Agrupació Regionalista. Molts d’ells prometeren no faltar-hi cap any i es brindaren espontàniament a cooperar als gastos de la mateixa perquè puga d’any en any créixer en esplendor i importància. Quina lliçó tan eloqüent per a tots aquells terrassencs qui es quedaren mansament a casa seva o a les taules de joc dels casinos!

RESUM

La impressió dominant era la de que la festa de l’Aplec havia resultat engany més esplèndida i més ben organitzada que mai.

No hi havia més gent que l’any passat emperò tampoc n’hi havia menos com alguns volien suposar. Es fa difícil calcular exactament el número de concurrents emperò pel número de carruatges i per les comissions nombroses que hi veiérem de Mura, Talamanca, Navarcles, St. Llorenç Savall, Sabadell i Barcelona, a més del nucli gros de Terrassa, creiem sense temor d’exagerar que passaren de 2.000 persones les que es congregaren alegrament dalt del turons de la Mata. Cal felicitar coralment als organitzadors d’aquesta festa tan simpàtica per la manera admirable que l’han sabuda portar a cap i cal remerciar dignament als terrassencs qui d’un modo o altre contribuïren a la mateixa per la seva obra d’expansió i alegria que és l’única obra que avui pot sanejar els pobles agermanant-los magnànimament els uns amb els altres.

Per molts anys.

 
En aquest Aplec de la Mata de 1906 sí que es va dir la missa sota una alzina, l'alzina que anys després seria recordada com l'Alzina dels Catalanistes. A l'"Orde de la festa", que es va publicar al número previ de La Sembra del 31 de maig, va quedar escrit: "MISSA AL CAMP. Se celebrarà a dos quarts de nou en el turó anomenat de «Les Saleres»". I tal com hem vist a la transcripció de la crónica de la festa unes línies amunt. "A dos quarts de nou els morterets anunciaren que la missa anava a començar-se. L'Escola Coral s’agrupà entorn de sa bandera i la gent acudí al lloc senyalat per a la missa oint-la tothom amb molta serietat i recolliment. L’altar s’havia improvisat sota una alzina al peu de la baixada que condueix a Les Saleres. Era un espectacle imponent contemplar des del peu de l’altar la llarga costa atapeïda de gent de tota classe recollint-se devotament davant d’aquella superba immensitat de la Natura en plena magnificència." Gràcies a aquest extracte, ja sabem exactament quina de les grans alzines que hem assenyalat prèviament sota l'era de la Mata era, i continua sent, l'Alzina dels Catalanistes. És la grossa alzina del primer replanet que es troba baixant pel Camí Vell en direcció a la punta de Les Saleres. Sota aquesta alzina i mirant vers ponent van "improvisar" l'altar, perquè d'aquesta forma la pelada i "llarga costa" de pujada a la Mata podia fer la funció de graderia per a les 2.000 persones que aproximadament hi van assistir. S'ha d'afegir que en aquella època a la Mata hi havia un important ramat d'ovelles i cabres que pasturava pels encontorns. Aquestes s'encarregarien de repelar i mantenir neta de brolla aquesta baixada, que avui s'està començant a cobrir de matolls i petites alzines. El mateix passaria amb el brancatge que actualment i de forma natural creix al peu i a mitja alçada de l'Alzina dels Catalanistes. En aquelles dates el tronc estaria ben esclarrissat, i permetria una diàfana visió entre el peu de l'alzina i tot el llarg de la costa. Això queda confirmat per les ortofotos en blanc i negre dels vols americans de 1945 i 1956, on es veu que el tram inicial de baixada cap a Les Saleres estava net de vegetació fins a la mateixa alzina.
L'àrea o superfície que aproximadament ocupava "la llarga costa atapeïda de gent" i l'Alzina dels Catalanistes amb l'altar improvisat "al peu de la baixada que condueix a Les Saleres" sobre l'ortofoto de 1945 del Vissir3 de l'ICGC. També indico el traçat del Camí Vell de la Mata que baixa cap a Les Saleres, l'era i les altres alzines del dubte inicial.
L'àrea que aproximadament ocupava "la llarga costa atapeïda de gent" i l'Alzina dels Catalanistes amb l'altar improvisat "al peu de la baixada que condueix a Les Saleres" sobre l'ortofoto actual del Vissir3 de l'ICGC.
L'àrea que aproximadament ocupava "la llarga costa atapeïda de gent" i l'Alzina dels Catalanistes amb l'altar improvisat "al peu de la baixada que condueix a Les Saleres" sobre el mapa topogràfic del Vissir3 de l'ICGC. Gràcies a l'eina de dibuixar polígons del Vissir3 he extret que la graderia natural de la costa plena de gent tenia una àrea aproximada de 4.700 m2. Si tenim en compte que una persona necessita uns 2 m2 per seure còmodament a terra, tenim que folgadament hi van cabre les 2.000 persones que van assistir a l'Aplec de 1906.
 
Fotografia actual de l'Alzina dels Catalanistes tal com es veu segons es baixa pel Camí Vell cap a Les Saleres, allà on hi havia "la llarga costa atapeïda de gent" assistent a la missa a l'aire lliure.
L'Alzina dels Catalanistes més a prop.
L'Alzina dels Catalanistes encara més a prop.
El tronc i el brancatge de la grossa Alzina dels Catalanistes des de l'oest, la banda on s'hauria improvisat l'altar de la missa durant l'Aplec de 1906.
El tronc i el brancatge de la grossa Alzina dels Catalanistes des del costat sud.
A l'escorça del costat nord-oest del tronc de l'Alzina dels Catalanistes es distingeix un antic senyal o marca fet per l'home que sembla tenir forma de T.
 
Vull acabar aquest extens escrit amb un raonament sobre el primer camí de carro que va arribar fins a la Mata, que està relacionat amb els populosos aplecs que s'hi van organitzar els anys 1905 i 1906.

El Camí Vell de la Mata era un camí de ferradura que existia des de temps molt reculats que enllaçava l’important Camí ral de Berga amb la masia. Aquest era un camí de bast només apte per a cavalleries, igual que el seu camí troncal que pujava des de Matadepera fins al coll d’Estenalles per la riba de la riera de les Arenes. Se separava del Camí ral sota la punta de Les Saleres, i remuntava el seu vessant de ponent fins a assolir el seu llom tot fent Les Marradetes. Des del Vallès, aquesta va ser la via de comunicació més ràpida i còmode per arribar a l’encimbellada masia, fins que no es va obrir el primer camí de carro poc abans de l’any 1905. Aquest primer camí de carro és el que avui neix prop del km 12.8 de la carretera BV-1221 i arriba fins al casal, passant sota mateix del mur de contenció de l’era. Posteriorment, quan la carretera en construcció va ultrapassar el coll d’Estenalles (poc abans de 1908), es va poder obrir l’ample ramal de carretera que hi puja des de coll sota l’ombra dels actuals cedres. Desconec la data exacta de l’obertura d’aquesta segona pista, però va ser abans de 1921.

Enllaç del OpenStreetMap centrat a la Mata on el Camí Vell i el primer de carro estan indicats i anomenats. (https://www.openstreetmap.org/#map=17/41.66409/1.99060)

Per arribar a la conclusió de l’anterior paràgraf he tingut en compte els fets següents:

1 - Segons va deixar escrit al seu dietari el pagès de Matadepera Francesc Gorina i Riera, el tram de carretera des dels forns de can Torrella fins al límit del terme de Matadepera (font de l'Olla) va ser acabat durant l’any 1902.

2 - Tal i com s’ha transcrit més amunt, el maig de 1904 encara el poeta Joan Maragall i la reduïda comitiva que l’acompanyava va haver de pujar a peu a la Mata des de la Barata, tot seguint el camí del Graons de Mura fins a la Coma d’en Vila. El poeta era un home desnerit i escanyolit, que en la seva vida urbana barcelonina no feia gens d’exercici; per això crec que, si en aquella data hagués existit la possibilitat de pujar en carro a la Mata, ho haguessin fet.

3 - Tal com s’explica al “Ordre de la Festa” publicat al número del dijous 1 de juny de 1905 de La Sembra, previ a l’Aplec de la Mata del diumenge 4 de juny, “Diumenge passat fou portat a dalt de La Mata un grandiós dipòsit de 30 cargues que s’omplirà d’aigua de Fontfreda per a distribuir-la entre tots els concurrents a l’Aplec que en necessitin.” Un dipòsit de 30 carregues equival a 3.600 litres. Per pujar a dalt de la Mata una cisterna d’un volum tan gran es necessita d’un gran carro estirat per bèsties de carrega i d’un camí de carro en bones condicions. A més a més de la cisterna, per a aquell Aplec es van pujar a la Mata molts serveis com les cantines d’abundant menjar dels germans Pompidor i del pastisser Miquel Fargas, i la mateixa cobla Unió Cassanenca amb els seus instruments musicals. En aquest programa de l’Aplec de 1905 també es diu: “En el punt anomenat Escalons, un poc més amunt de la Barata, hi haurà una cantina que es cuidarà de guardar totes les bicicletes.” Segons el meu parer, aquest “punt anomenat Escalons” no era altre que els Graons de Mura, o sigui, el revolt de l’Alzina del Sal·lari, fins a on jo crec que arribava la carretera en construcció en aquella data. I allà és on s’havien de deixar les bicicletes.

4 - Dins la crònica de l’Aplec de 1905, mentre pugen caminant cap a la Mata es diu: “Sota el Puig-Castellar, que onejava al cim una grandiosa bandera catalana, foren agradablement sorpresos amb els alegres sons d'una airosa sardana que la cobla empordanesa «Unió Cassanenca» tocava, amagada dins del bosc.” Això vol dir que pujaren per un camí que discorre sota el Castellar pel seu vessant sud i est.

5 - Al programa publicat al número de La Sembra previ a l’Aplec de la Mata del dilluns 4 de juny de 1906, en una nota a peu de pàgina, es detallà la ubicació de la masia i el seu accés als assistents. “«La Mata» està situada dalt d’un turó i al centre de la cordillera de St. Llorenç de Munt, a 860 metres sobre el nivell del mar, a un quart d’hora del turó del «Montcau». S’hi va des de Terrassa per la carretera en construcció que deu conduir fins a Talamanca, acabada ja fins a la Barata (uns 9 kilòmetres), o sia, fins al peu de la muntanya. L’ascensió fins a «La Mata» pot fer-se còmodament a peu per un bon camí de carro en menys d’una hora.” Aquest “bon camí de carro” per a fer l’ascensió final a la Mata ha de ser l’actual camí carreter que puja fins al peu de l’era tot vorejant el faldar sud i est del Castellar, i que se separa de la carretera just abans del revolt del km 12.8. Com ja hem dit, en aquella data la carretera, pròpiament dita, només arribava fins al revolt de l’Alzina del Sal·lari (Escalons o Graons de Mura); però suposem que a petició de l’amo de la Mata, que hauria ofert gratuïtament tota la pedra, grava, sorra i fusta que es necessités per a l’explotació de la carretera, s’hauria obert un simple camí de carro que continués pel mateix traçat que després seguiria l’ampla carretera, i que a l’actual punt quilomètric 12.8 se’n separés per pujar de valent cap a la masia. Aquesta avançada únicament del camí de carro fins a la Mata es deuria acabar d'obrir entre juny de 1904 i maig de 1905, i va tenir la seva inauguració massiva amb l’Aplec del 4 de juny de 1905.

6 - Al programa previ a l’Aplec de la Mata de 1906 també es torna a esmentar el gran dipòsit de 30 carregues (3.600 litres) ple d’aigua de la Fontfreda. I en relació al servei vers als ciclistes. “Tots els que vulguin concórrer a la festa fent el trajecte amb bicicleta, al punt anomenat els ESCALONS o ABEURADORS, un xic més amunt de la Barata, trobaran instal·lada una cantina a on, a més d’expendre’s-hi tota classe de begudes i desdejunis, s’hi guardaran totes les bicicletes.

7 - A la crònica de l’Aplec de 1906, publicada al número del 7 de juny de La Sembra, es torna a explicar que “la cobla «Unió Cassanenca» tocà dalt del turó de Castellar des de les primeres hores del matí animant als que pujaven i alegrant joiosament aquell esplèndid paisatge.” En quant a l’arribada a la Mata es diu: “Era una impressió inesborrable la que a tothom produïa, al tombant del turó de Castellar, el veure La Mata, amb el seu grandiós casal, enjoiada tota ella amb banderes de diferents colors i amb garlandes de boixos i flors boscanes.” El camí de carro que revolta la falda meridional del Castellar té un tombant de pujada a esquerra en un roquissar que, encara avui, permet una primera visió de la masia de la Mata. Més endavant, a la mateixa crònica, es continuen descrivint les impressions de l'arribada: "A coll de Bofi s'hi veien molts carros i moltes colles acampades." Com és lògic, perquè a primera hora del matí ja hi haguessin molts carros i molta gent acampada al voltant de la bassa de Coll de Bofi, aquests haurien d'haver pujat durant el vespre i la matinada anterior pel mateix camí de carro que després faria servir la resta de concurrents.


FONTS D'INFORMACIÓ:
 
Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa (1923-1930). (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651)

Salvador Cardús, autor del Recull toponímic de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt. La Mata. Publicat al Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 29. Juliol-Agost 1928. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/diba72651/document_list?doc=29)

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any III. Número 13 (setembre - octubre de 1921). He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig. (https://ccbe.feec.cat/docs/ceterrassa/Hemeroteca/ACET_Arxiu_Estudis/ACET19210901_13_A3_Epoca_02.pdf)

Terrassa, una mirada al segle XX. Llibre editat per l'Ajuntament de Terrassa l'any 2000, que recull una selecció fotogràfica de la primer meitat del selge XX.

Joaquim Verdaguer i Caballé, historiador local de Terrassa i autor d'un blog homònim que tracta aquest tema. (http://joaquimverdaguer.blogspot.com/)

El blog de les biblioteques públiques de Terrassa. (https://blogs.terrassa.cat/biblioteques/)
 
La Sembra. Setmanari de l'Agrupació Regionalista de Terrassa (1901-1915). (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/67761)

La Veu de Catalunya. Diari en català fundat per Enric Prat de la Riba que es publicà a Barcelona des de 1899 fins a 1937, amb dues edicions diàries. Fou portaveu del programa ideològic i polític de la Lliga Regionalista i la línia editorial, conservadora, promogué l'autonomia, la normalitat de l'ús públic de la llengua, i l'escola catalana. (https://www.bnc.cat/digital/veu_catalunya/index.html)
 
Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades. Edició del 2020.