Vaig conèixer el Jordi Torrella de cal Cargol l'any 2015. Jo estava fent l'inventari de barraques de pedra seca de Vacarisses i diverses persones del poble, entre ells el Francesc Badia (à) Cisco, em van aconsellar que parlés amb ell. Em deien que ell tenia ben vius al cap els records del passat del poble; bona memòria i bona conversa. El Cisco me'l va presentar el diumenge 8 de novembre del 2015; va ser el dia que havíem acordat els tres per fer plegats una volta pel terme del mas Torrella. El Jordi m'aniria assenyalant i anomenant el motiu dels parcers que menaven cadascuna de les barraques i antics trossos de vinya que passàvem en caminar, i jo els aniria apuntant per al meu inventari de barraques. Des d'aquell dia, un cop guanyada la seva coneixença, jo aprofitava que molts dissabtes i diumenges anava a Vacarisses per arribar-me a casa seva, situada en una travessera del carrer de Montserrat. No sempre tenia la sort de topar-lo. Al final, gràcies a la meva insistència i a trobades forçades al portal de casa seva, crec que vaig guanyar-me la seva confiança. En una d'aquestes trobades, que sempre acabaven derivant en una llarga conversa (realment era un monòleg que es feia d'escolta agradable), em va explicar el drama que la seva família havia patit al final de la Guerra Civil al capdamunt de la canal de la Calcina, en un racó de bosc perdut al nord del terme municipal de Vacarisses. Jo em vaig interessar i emocionar molt escoltant aquell succés violent i tràgic, que el Jordi m'havia explicat amb el cor encongit però, alhora, amb concreció i tota mena de detalls. Era una història humana amb espurnes d'èpica i esperit de supervivència, que tractava d'unes persones emboscades al cor de l'Obac per raons d'objecció de consciència política i militar. Un cop el Jordi va acabar d'explicar aquella crua experiència personal, amb llàgrimes als ulls, li vaig demanar si algun dia em podria portar fins al lloc on havien succeït aquells fets. Ell em va respondre que ja no tenia forces ni ganes per anar-hi de nou. A més a més, era coix d'una cama des que un verro que tenia a la cort de porcs del costat de casa seva se la va mossegar brutalment, i això feia que hagués de caminar amb l'ajuda d'un bastó. Un altra raó per la qual el Jordi no volia tornar a pujar a la canal de la Calcina era perquè, tal i com em va explicar també, no feia gaires anys ja ho havia fet en companyia de diversos veïns del poble per tal d'il·lustrar la seva història a un col·laborador del butlletí de Vacarisses, que n'havia escrit un article.
Havia de trobar aquell article que uns anys enrere s'havia publicat al butlletí de la parròquia de Vacarisses. Vaig preguntar-li al meu amic Cisco de Vacarisses on podria trobar-lo, i em va explicar que l'autor d'aquell article era un veí de Vacarisses anomenat Pere Boix que no feia gaires anys s'havia autoeditat un llibre amb totes les seves col·laboracions al butlletí Vacarisses, balco de Montserrat. El llibre es deia Vacarisses des del cor i segurament el trobaria a la venda a l'estanc del poble, em va dir. Al cap d'uns dies ja tenia el llibre a les mans, i en llegir-ne l'adaptació dels fets, que unes setmanes abans ja m'havia explicat el propi Jordi, vaig adonar-me que l'autor havia redactat amb fidelitat i rigorositat la versió original que el Jordi sempre anava explicant a qui volia escoltar-lo.
Vacarisses des del cor
Pere Boix i Puig
Vacarisses, balcó de Montserrat. Número 330. Febrer de 1996
La trista i injusta sort dels homes de cal Cargol i companys
El darrer i definitiu gran combat de la Guerra Civil Espanyola fou la batalla de l'Ebre. L'exèrcit republicà després de cent dies d'aferrissades i cruentes lluites fou vençut (novembre del 1938), i deixava les tropes del govern de Burgos lliure el camí de Catalunya. Després del gran esforç fet amb homes i material per redreçar la marxa de la guerra, l'exèrcit perdedor, desorganitzat i afeblit, s'anava en direcció a França.
A Vacarisses, a finals de gener del 1939, la carretera que ve de la Bauma era un formiguer. La processó dels vençuts estava formada majoritàriament per soldats, però també, gent gran i nens. Els més afortunats tenien un animal que els duia la carrega; els altres la majoria la duien a l'esquena. Al poble, la gent molt esporuguida procurava tenir les finestres i les portes ben tancades pel que pogués passar. Els fugitius algunes vegades trucaven i demanaven ajut, altres o exigien amb les armes a les mans. El que més buscaven era menjar i animals de carrega. La caravana creuava lentament pel poble, pujava per cal Cabasset i agafava el camí de l'Obac per cal Resulta (ara Generó).
Els germans de cal Cargol, Antoni (Tonet) i Jaume Torrella, veient les coses com anaven pensaren que el millor era amagar-se uns quants dies fins que acabés tot, ja que tenien por que els republicans, en la Retirada, els obliguessin a marxar amb ells, com havia succeït en més d'un cas.
En els tres anys de guerra havien passat molta por. Algunes nits les havien dormit fora de casa, al bosc. On hi ha l'Hostal del Cingle era la seu dels anarquistes de la CNT-FAI. Les veïnes vigilaven les entrades i sortides i quan veien l'ambient estrany avisaven perquè s'amaguessin aquells a qui podia passar alguna cosa desagradable. L'Ajuntament era d'Esquerra Republicana però els qui realment manaven eren els del comitè de la FAI. L'alcalde, un cop acabada la guerra, fou portat a Terrassa i lliurat a les noves autoritats, que després l'executaren.
Els Torrella, com a bons caçadors, coneixien bé el rodal de Vacarisses i decidiren amagar-se en un lloc segur, a la serralada de l'Obac, en una cova que hi ha entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, a pocs metres de la carena per on passa l'antic camí ral. El lloc és a dues hores de camí del poble. La cova té 3 metres de llargada per 2 de fons i gairebé 2 d'alçada. També té un petit espai que només s'hi pot accedir ajagut.
La part davantera té una paret de pedra seca que protegeix de les inclemències del temps als qui eren dins; la porta d'entrada no es veu des del camí ral, des d'aquest només s'observen un munt de roques que dissimulen l'amagatall. L'espai és just però suficient per poder-hi viure 5 homes durant un període curt de temps.
Pensaren que aquí estarien tranquils fins que s'acabés la guerra, que era ben clar que estava a les acaballes. Era el 18 de gener (el 26 de gener l'exercit nacional conquistà Terrassa). Als dos germans Torrella s'hi ajuntaren tres homes més: dos homes que s'havien escapat del front, un es deia Salvador Alavedra, de Terrassa i l'altre de Sant Joan de Mediona; el tercer era el Ramon, carreter de la casa del Salvador. També s'hi afegí el Casolí, un gos de color negre del Tonet.
Els dies passaven tranquils, de menjar no els en faltava, a més a més s'havien emportat l'escopeta i cada matí caçaven un parell de conills que per aquell indret, en aquell temps, eren molt abundants.
El que no havien imaginat era el seguit de militars en retirada que passaven pel camí ral, molt a prop on ells tenien la cova, però això no els preocupava en excés i fins i tot el Tonet, bon conversador, com tots els Torrella, feia alguna xerrada de tant en tant i els donava el que més necessitat tenia en aquell moment; menjar.
El 21 de gener la Roseta Puig, més coneguda com la Cubana, els portà provisions des del poble i els informà de com estava la situació. La Cubana era viuda des del 20 de juliol del 1936, quan un escamot de gent desconeguda anà a casa seva (carrer de la Barceloneta núm. 9), es va emportar el seu marit, Francesc Lleonart, que fou afusellat molt a prop d'on ara hi ha el Fax.
A la Roseta l'acompanyava l'Aureli Torrella, de 17 anys que vivia a casa del seu oncle Jaume des de que va quedar orfe de pare i mare. Hi anava amb ganes de quedar-se a la cova i així ho va fer.
El dimecres 25 de gener, a les 3 de la tarda, uns inesperats trets disparats des del camí ral trencaren el silenci de la tarda. Procedien d'un grup de comissaris polítics de la columna del Líster que, en passar, els cridà l'atenció el fum que sortia de davant la cova. Els Torrella van veure aviat que la situació era greu i que havien d'actuar ràpid. Al Jaume li semblava que havien d'arriscar-se i contestar els trets amb trets de la seva escopeta de caça de cartutxos de balins. Finalment decidiren que només els dos desertors s'esfumarien i la resta es quedaria, creient que lliurant-los tot el menjar seria suficient. Els dos joves sortiren corrent però els van disparar des de dalt, el rebot d'una bala va ferir lleugerament al de Sant Joan de Mediona; tot i ferit va seguir fins a Rellinars. Salvador Alavedra esperà que es fes fosc darrera unes roques i l'endemà arribà caminat fins a Terrassa.
Els qui passaven pel camí ral baixaren amb les armes a les mans, el Casolí es va plantar davant d'ells bordant-los, però li disparen un tret que el ferí en una pota i el deixà estès en uns matolls. "Con esta escopeta os vamos a fusilar", van dir quan, en entrar a la cova, van veure l'arma de caçar. Els van ordenar que agafessin tot el menjar que tinguessin i que el pugessin cap al camí ral. Un cop dalt col·locaren al Tonet, l'Aureli, el Ramon i el Jaume uns al costat dels altres.
El Jaume tingué cura de situar-se en un extrem de la fila, darrera seu tenien uns homes apunt de prémer el gallet, al davant hi havia la fondalada de la canal de la Calcina, i al fons el dia era clar, es veia el collet de Sant Salvador de les Espases. El Jaume que cada any anava a l'aplec, en veure'l va demanar ajuda al Sant. En aquest moment del relat al Jordi, fill del Jaume, li va fallar la veu i un parell de llàgrimes li queien a poc a poc per cadascuna de les seves galtes.
Instants abans de què per tota la canal ressonessin els espetecs secs dels trets, el Jaume es llençà avall, sentia el brunzir de les bales però no va parar de córrer fins a casa seva. El seu germà, l'Aureli, i el Ramon no van tenir la mateixa sort. El 28 de gener un grup de vacarissans van anar a buscar els cossos dels morts.
Va ésser el primer enterrament religiós que se celebra després de 3 anys, i les campanes que encara quedaven tocaven lentament el toc de difunts. Mentre la comitiva es dirigia al camí del cementiri va aparèixer el Casolí, anava coix, havia estat 3 dies i 3 nits al costat del seu amo mort i volia estar al seu costat fins l'últim moment.
Al cap d'uns mesos d'haver llegit la tràgica història dels Cargol de Vacarisses en paraules del Pere Boix, vaig adonar-me'n que el Josep Maria Faura i Ubach, l'últim hereu del mas de l'Obac, també explicava, encara que succintament, el luctuós succés de la canal de la Calcina al seu llibre pòstum del 1993 Història de la serra de l'Obac.
Història de la serra de l'Obac
Josep Maria Faura i Ubach
LES GUERRES
Al final de la Guerra Civil, els republicans en llur retirada [...]
La serralada s'omplí de fugitius i desertors i - segons les meves informacions - al final de la lluita estaven amagats al capdamunt de la Canal de la Calzina, en Torrella (à) Cargol de Vacarisses, un cosí seu de Sabadell i un carreter de l'Alavedra (à) Aló, comerciant de patates i carbó de Terrassa. Quan els anava a portar queviures un noiet orfe, nebot del primer, els lladrucs d'un gos que l'acompanyava els descobrí a un escamot de l'exercit republicà que passava pel Camí Reial i els detingué i afusellà a tots menys a Cargol, que en començar l'execució feu un gran salt i s'esmunyí, escapant-se per la canal.
Els Republicans, que estaven a punt de ser copats per les columnes franquistes que ocuparen Terrassa i Manresa, en la fugida abandonaren a la Serralada vehicles, armes, queviures, bombes i municions.
En llegir aquest paràgraf del llibre de l'últim amo de l'Obac, vaig telefonar al Jordi Torrella i li vaig traslladar. Ell em va confirmar que el relat de senyor Faura tenia errors i era incomplet. En Torrella, àlies Cargol de Vacarisses, era en Jaume Torrella, pare del mateix Jordi Torrella. El cosí seu de Sabadell realment era el seu germà petit Tonet Torrella. El noiet orfe era n'Aureli Torrella, però els lladrucs del gos que l'acompanyava, el Casolí, no va ser la raó per la qual van ser descoberts a un escamot de l'exercit republicà que passava pel camí ral.
A continuació faig un llistat amb les dades que conec de les 6 persones que es van amagar en aquella balma de la canal de la Calcina a les acaballes de la Guerra Civil:
VA SOBREVIURE. Jaume Torrella i Prat (à) Cargol. Va néixer a Vacarisses el 1891. L'any 1939 tenia 48 anys.
VA MORIR. Tonet Torrella i Prat (à) Cargol. Va néixer a Vacarisses el 1893. L'any 1939 tenia 46 anys.
VA SOBREVIURE. Salvador Alavedra (à) Aló. Comerciant de patates i carbó de Terrassa. Desertor del front republicà.
VA SOBREVIURE. Anònim. Veí de Sant Joan de Mediona. Desertor del front republicà.
VA MORIR. Ramon. Carreter de la casa del Salvador Alavedra.
VA MORIR. Aureli Torrella. Fill del Miquel Torrella i Prat. Havia quedat orfe de pare i mare, i vivia a casa del seu oncle Jaume Torrella i Prat. Va néixer el 1922. L'any 1939 tenia 17 anys.
Localització i identificació del refugi d'emboscats de cal Cargol
El dilluns 14 d'abril de 2025, un dia que el Quim Solbas i jo tornàvem de fer una excursió a Mata-rodona pel camí ral de Coll de Daví, en arribar l'alçada de la cruïlla del corriol que baixa a la Roca Salvatge, el Quim em va explicar que feia uns anys (el juny de 2018) havia trobat una balma, formada per uns còdols gegants despresos del cingle, que estava protegida per un muret de pedra seca, i que l'havia batejat com a balma/refugi del Solitari per la seva proximitat a la cova de la Canal del Solitari. En aquell moment se'm va encendre la bombeta i vaig recordar el cau on s'havien emboscat els Cargol de Vacarisses i companyia al final de la Guerra Civil, i que jo encara no havia pogut localitzar al capdamunt de la canal de la Calcina.
Immediatament li vaig explicar al Quim el tràgic succés dels Cargol al final de la Guerra Civil. Ell es va interessar per l'afer, i vam acordar tornar-hi en una altra excursió, que dedicaríem exclusivament a visitar la balma i confirmar que aquella era el cau d'emboscats dels Cargol.
El dissabte 28 de juny el Quim i jo hi vam anar i vam poder comprovar fotogràficament que la balma era la mateixa que apareixia a la fotografia que il·lustrava l'article del Pere Boix del 1996. Ja no hi havia cap dubte!
 |
| Fotografia extreta del llibre Vacarisses des del Cor i presa un dia de l'any 1995 en què el Jordi Torrella va portar al Pere Boix fins al refugi d'emboscats que els seus familiars havien fet servir. |
 |
| El Quim Solbas assegut sobre el muret de pedra seca del cau d'emboscats dels Cargol, de forma semblant a com ho va fer el Jordi Torrella 30 anys abans, quan la va visitar per darrera vegada. |
 |
| Vista general dels grans còdols recolzats que formen el cau d'emboscats |
 |
| Una altra vista frontal del cau d'emboscats dels Cargol i del muret de pedra seca de protecció contra les inclemències del temps |
 |
| Vista des de l'interior |
 |
| Detall dels rocs col·locats a l'escletxa que es forma sobre el punt d'unió dels dos còdols gegants |
 |
| Vista frontal de la balma o refugi d'emboscats |
 |
| Vista frontal de la balma o refugi d'emboscats |
 |
| Una altra vista frontal de la balma o refugi d'emboscats |
 |
| Sortida a l'exterior del petit espai al només s'hi pot accedir ajagut. Situat a la banda sud. |
 |
| Des de l'interior, vista del petit espai al que només s'hi pot accedir ajagut i que té una petita sortida a l'exterior per la banda sud. |
 |
| Des de l'interior, vista del muret de pedra seca i la paret del gran còdol que tanca pel nord. |
 |
| Pal o mànec de fusta d'una destral trobat a l'interior del refugi d'emboscats |
 |
| Sola de sabata de cautxú trobada a l'interior del refugi dels emboscats |
 |
| Ganxo de ferro rovellat trobat a l'interior del cau d'emboscats |
 |
| El mateix ganxó col·locat tal i com es feia servir |
 |
| Boci de ceràmica antiga trobat molt a prop de la balma. Creiem que és anterior als fets de gener del 1939, i podria haver pertangut a la colla de carboners que va fer servir aquesta balma prèviament. |
 |
| Vista del Paller de Tot l'Any des de dalt de tot dels grans còdols que formen el cau. |
 |
| Ubicació del refugi d'emboscats de cal Cargol sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. |
 |
| Ubicació del refugi d'emboscats de cal Cargol sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. Més a prop. |
En quant a la descripció de l'itinerari per arribar al refugi d'emboscats de cal Cargol, el més fàcil és deixar el cotxe a la Barata i pujar pel camí ral de Barcelona a Manresa (camí ral de Coll de Daví). Un cop al Coll de Daví, continuar pel mateix camí ral, ara ja de baixada, uns 20 minuts fins arribar a la cruïlla del corriol que baixa a l'esquerra cap a la Roca Salvatge. Baixant uns tres minuts per aquest corriol, trobareu a l'esquerra el pujador que ens deixaria a peu de cinglera i enfront de la cova de la Canal del Solitari. Però no pujarem fins a la cova, ens quedarem al mateix corriol i tornarem enrere sobre les nostres passes uns 10 metres. Finalment, aquí haurem de baixar fora de camí, rostos avall pel bosc, uns altres 10 metres fins a topar-nos amb els grans còdols recolzats que pel seu vessant oest formen la cavitat i refugi.
FONTS D'INFORMACIÓ:
Jordi Torrella de cal Cargol de Vacarisses, informador i narrador principal dels fets.
Quim Solbas, excursionista recercador i activista per la salvaguarda del Parc Natural.
Pere Boix i Puig, autor del llibre Vacarisses des del cor (editat pel propi autor l'any 2012)
Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.
Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2024.
Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)
.png)
