diumenge, 22 de desembre de 2019

TROBADA LA VERTADERA FONT DEL CORTO PIO (VACARISSES)

Gran part del mèrit d'aquesta troballa s'ha d'atribuir a l'Armengol Gelabert. Jo tenia la ferma convicció d'on podia ser la bassa dels horts del Corto Pio; però sense la determinació, sense parió, de l'Armengol mai haguéssim arribat fins a ella. Ell, davant una immensa massa selvàtica i impenetrable, mai no defalleix, i amb les úniques eines d'uns guants, unes tisores d'esporgar i un petit xerrac plegable fa camí allà on faci falta. Mentre fem camí, jo sóc darrere d'ell apartant les branques tallades que deixa enrere i acabant de netejar les xarxes d'arítjols.

La primera notícia que vaig tenir de l'existència d'aquesta bassa va ser l'inèdit llibre del Josep Álvarez FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i zones limítrofes. En l'apartat de descripció de la font el senyor Álvarez deia: "Pel que respecta a la font, ignoro si hi és tal font o no, ja que el lloc possible és una veritable selva. Gràcies a l'esforç d'uns senyors dedicats també a la recerca de fonts, (l'any 1995) van netejar el lloc i es va poder arribar a la bassa. La bassa, que té unes dimensions aproximades de 5 x 3.5 i per 1.5 metre de fons, es troba voltada de canyes, bardisses i altres espècies, enfiladisses principalment. La paret que li fa de tanca és a base d'un mur de pedra seca que fa aproximadament 1 metre d'amplada per 1 d'alçada i 5 de llargada. La bassa és alimentada per l'aigua que hi entra pel costat N i desguassant-se pel costat S, marxant pel torrentet a buscar el torrent principal (torrent dels Oms) a uns 50 metres avall. Per la quantitat de bardisses, canyes i altres espècies que priven la visió, és possible que a la part de dalt de la bassa per on hi entra aigua, hi hagi una font; o potser millor una surgència petita o gran, que proveeix d'aigua la bassa i aquest torrent comenci aquí; si es netegés els voltants de la bassa es veuria." Després a l'apartat d'observacions el Josep concreta dient: "Cal esmentar que també hi havia la possibilitat que la font estigués a la balma esmentada abans (en referència al bonic gorg balmat del torrent dels Oms); però sembla més lògic que sigui per sobre de la bassa, ja que el primer dia que la vaig veure hi entrava un bon doll d'aigua, i la balma és a sota." El gran cercador de fonts del Parc Natural ho deixava ben clar; segurament la veritable la font del Corto Pio no era el preciós gorg balmat, amb saltant inclòs, del torrent dels Oms, sinó dins una antiga bassa d'un petit torrent tributari.

Posteriorment, encara vaig trobar una altra font documental que esmentava la bassa com a possible font del Corto Pio real. Es tracta del llibre Fonts de Vacarisses del Josep Maria Farrés. A la descripció de la font ens diu: "Lloc un xic confús per localitzar el punt just de la font perquè d'aigua en surt per tot arreu. En un principi en els treballs realitzats durant la primavera de l'any 1986, vàrem creure que la font era per sota d'aquest lloc en una petita balma tocant al torrent (dels Oms) ja que era un punt d'on brollava molta aigua. Després d'uns anys, a primers de 1995, es realitzaren uns treballs de neteja per aquesta zona, i d'entremig d'una espessa vegetació de bardisses, canyes i altres espècies, va aparèixer l'esmentada rudimentària bassa amb un bon doll d'aigua. Això ens afirma les primeres notícies que tenia d'aquest lloc per una família del nostre poble que em varen dir que fa molts anys ells varen tenir un hort per aquests voltants." Ara no hi havia dubte. S'havia d'arribar fins a la bassa!

El diumenge 15 de desembre passat, després de molts anys de tenir coneixement de l'existència d'aquesta bassa, finalment vaig concertar una matinal amb el company i amic Armengol Gelabert per tal d'obrir-nos camí i arribar-hi. Vàrem agafar el corriol d'accés al gorg balmat del torrent dels Oms, que actualment la gent assimila amb la font del Corto Pio. Aquest corriol comença a l'ampla pista que uneix les Vendranes amb can Còdol.

Coordenades de l'inici del corriol (ETRS89): N 41.62030º  E 1.92130º

Per aquelles dates feia poc que havia plogut bastant i baixava aigua per tots els torrents. Així que, quan el corriol entrava dins la llera del torrent del Oms, ens vam topar amb un gran gorg sota el primer petit saltant. Amb una passera de pedres vàrem aconseguir superar aquest primer obstacle.

Gran gorg sota el primer saltant d'aigua que ens trobem

Fem cap a la concrecionada balma amb gorg. Veiem que cau molta aigua pel saltant i que el gorg és ple a vessar. Saludem el "cap de gos" que ens mira fixament i tornem uns metres enrere.

Coordenades del gorg balmat del Corto Pio (ETRS89): N 41.62106º  E 1.92294º

Gorg balmat del Corto Pio al torrent dels Oms

El cap de gos mirant a la nostra esquerre. Oi que ho sembla?

Sortint de la balma, al vessant hidrogràfic dret, hi ha una figuera arrelada al talús terrós. Aquí, ajudant-nos de les seves rames, el vàrem remuntar com si volguéssim arribar-nos sobre la balma. De pujada vam veure les restes d'un marge de pedra seca fet amb travertí i, un cop dalt, un ample replà amb un corriol que el voreja per damunt de la balma. Aquí vam trobar una pomera i un altre arbre fruiter que no vam saber identificar. Tot el que veiem: l'abundant aigua, els marges de pedra seca i els arbres fruiters eren proves de que aquí hi va haver un hort en el passat. Continuem uns pocs metres i ens topem amb dues ufanoses alzines. Aquesta era la "zona 0" de l'embardissada. El corriol segueix i va a buscar la continuació dels torrent dels Oms aigües amunt del saltant del gorg balmat, però aquest no era el nostre objectiu. Des de les alzines, mirant cap a l'interior del replà de l'antic hort, veiem unes canyes a una vintena de metres, però la bardissa feia impossible arribar-hi anat pel dret. Mirant cap a l'esquerra (oest) vam veure que s'intuïa la traça d'un antic corriol. Potser prenent aquesta petita marrada arribaríem més netament fins a les canyes i la bassa? Creuem una zona entollada per l'abundant aigua que baixa per un rec, que possiblement de la bassa, i la traça revolta a la dreta i torna a creuar el rec. A partir d'aquí la massa selvàtica ja era impenetrable. Vàrem treure els guants i les eines i, mica en mica, l'Armengol es va anar obrint pas pel vessant esquerre del rec. Finalment arribem a les canyes. Aquí avancem més ràpid perquè són fràgils i es dobleguen fàcilment. I sí! Enmig del canyissar l'Armengol troba el llarg mur de pedra de la bassa i aigua al seu interior. A partir d'aquí va començar una llarga tasca (més de 3 hores) de desbrossament i estassada per tal de netejar tot el llarg del mur i un camí d'accés final, més directe, pel marge dret del rec que surt de la bassa.

Coordenades de la font i la bassa del Corto Pio (ETRS89): N 41.62136º  E 1.92291º

Traçat de l'aproximació final sobre el topogràfic de l'ICGC

Traçat de l'aproximació final sobre la més recent ortofoto de l'ICGC

El mur que tanca que la bassa des del cantó sud-est

Aproximació a la font o surgència que proveeix d'aigua la bassa

Punt de surgència de la font del Corto Pio al cantó sud-oest de la bassa

El mur que tanca que la bassa des del cantó sud-oest

Aproximació al desguàs inferior de la bassa que travessa el mur

Aproximació al desguàs inferior de la bassa que travessa el mur

Detall de la llosa original que ajuda a saltar el solc del rec

Punt de desguàs inferior de la bassa a traves del mur

Punt de desguàs inferior de la bassa a traves del mur

Punt de desguàs inferior de la bassa a traves del mur

Un cop tot el voltant estassat, vam poder fixar-nos acuradament en el perímetre i dimensions de la bassa, i en l'origen de l'aigua que l'emplenava contínuament. El mur de pedra lligada amb abundant morter de calç fa 6 m de llarg per 0.75 m de gruix i 1 m d'altura mitja. El mur tanca una bassa de planta aproximadament rectangular de 6 m de llarg per 4 m d'ample (uns 24 m2) que està orientada longitudinalment seguint  l'eix est/oest. La bassa desguassa per un forat que travessa els 0.75 m d'ample del mur per la seva part baixa; iniciant aquí un fondo rec que continua aigües avall. Aquest important cabal d'aigua neix dins la bassa; més concretament al seu cantó sud-oest. A la part inferior del marge de pedra seca d'aquest cantó de la bassa, en un forat de secció triangular emmarcat amb pedres, sortia a l'exterior un important doll d'aigua: la veritable surgència o font del Corto Pio. Aquell dia brollava un cabal d'aigua gran; el mateix cabal que un cop amansit dins la bassa, després sortia pel desaigüe inferior.

Aquell diumenge, tornant ja cap ja cap a casa, vàrem resseguir el rec del desguàs de la bassa aigües avall, per tal de veure fins a on arribava. Ens vam adonar que allà on el corriol d'accés creuava la zona entollada, a uns 20 metres del mur de la bassa, l'aigua es filtrava sota terra i desapareixia. Tot i que després, uns 20 metres encara més avall i al peu d'un marge cobert d'heura de la riba dreta del torrent dels Oms, tornava a sorgir per aiguabarrejar-se amb l'aigua que ve del proper gorg balmat.

Baixant cap a la llera del torrent del Oms a la recerca de la continuïtat del rec de desguàs de la bassa

Marge de la riba dreta del torrent dels Oms on torna a brollar l'aigua del rec de la bassa. La figuera pelada es veu al fons

Petits saltants que fa l'aigua de la "ressurgència" poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent dels Oms
És indubtable que en un passat no gaire llunyà aquí hi va haver un hort. L'antiga bassa amb la surgència interior així ho indica; i el replà envoltat de marges de pedra seca i la pervivència d'una pomera i d'una figuera són l'indici definitiu. Per proximitat, molt segurament aquest hort ha estat lligat amb l'enrunada masia del Corto Pio. L'estudi de fonts documentals que ajudin a conèixer qui va fer aquesta bassa i qui va conrear l'hort que es regava amb la seva aigua m'ha portat fins a les següents afirmacions.

El mapa del Patrimoni Cultural de la DIBA de Vacarisses ens diu que "Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alsina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal de Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al "Llatoner" a prop del mas Alzina. El 1759 feia pocs anys que Francesc s'hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l'any 1780 era coneguda amb el curiós nom de "Fuerte Pio", que després va derivar a "Corto Pio". Vers l'any 1800 havia passat a pertànyer a l'heretat del mas Còdol".

Un cop la peça de terra del Corto Pio va passar a mans de can Còdol, al segle XIX, ja entra en joc el fons documental de l'Arxiu de Vacarisses amb el que jo treballo assíduament per saber els parcers de les antigues barraques que vaig trobant al llarg del seu terme municipal. Així puc dir que a cal Xicu, una casa vacarissana de l'actual carrer de Sant Ignasi, aquí menaven una vinya en contracte de parceria amb el propietari de can Còdol. Segons el Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856, un tal Joan Puig aquí conreava una peça de terra de 5 quarteres, 3 quartans i 1 picotí, el conreu principal de la qual era la vinya. Poc temps després, segons l'Amillarament de 1861, un tal Jaume Puig (à) Xicu (probablement fill de l'anterior) conreava aquesta peça de terra, propietat de Felip Neri Còdol, que consistia en secà de 2ª classe (2 q), una vinya de 2ª i 3ª classe (2 Q i 10 q), erm de 1ª (6 q) i roques (1 Q i 9 q). Probablement aquestes 2 quarteres de secà  de 2ª classe que el Xicu tenia sota el Corto Pio corresponien a l'hort que es regava amb la bassa que aquí donem a conèixer, perquè molts altres petits horts de regadiu situats als torrents del poble de Vacarisses també tenen aquesta mateixa classificació a l'esmentat Amillarament. Gràcies als padrons i altres llistats de contribuents existents a l'Arxiu, sabem que el fill gran i hereu del Jaume Puig es deia Josep Puig Riusech i encara se'l coneixia amb el mateix motiu: "el Xicu". Sense por equivocar-nos podríem dir que aquesta bassa va regar l'hort del Xicu. Tot i que, posteriorment, potser va ser menat per alguna altra casa de Vacarisses, o simplement deixat ermar, perquè al final del segle XIX es perd el rastre d'aquesta família a Vacarisses.

Per poder arribar a la font i bassa del Corto Pio sense tenir por de quedar-se penjant enmig la frondosa vegetació; aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos un track de Wikiloc que us hi portarà. D'aquesta forma el podreu descarregar al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de l'APROXIMACIÓ FINAL A LA VERTADERA FONT I BASSA DEL CORTO PIO.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/aproximacio-final-a-la-vertadera-font-del-corto-pio-i-la-seva-bassa-44665857


Powered by Wikiloc


FONT D'INFORMACIÓ:

Josep Álvarez i Jaén (CET), autor del llibre inèdit FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i zones limítrofes. (abril de 1997)

Josep Maria Farrés Trias, autor del llibre Fonts de Vacarisses (editat per l'Ajuntament de Vacarisses l'any 1996)

Mapa del Patrimoni Cultural de Vacarisses de l'any 2010 (http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08291)

Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 (Cartoteca Digital de l'ICGC)

Amillarament de Vacarisses de 1861 (Arxiu de l'Ajuntament de Vacarisses)

Mapa del Cadastre parcel·lari de Vacarisses de l'any 1944 (Ajuntament de Vacarisses)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

Cartoteca Digital de l'ICGC (http://cartotecadigital.icc.cat/)

Seu Electrònica del Cadastre (https://www.sedecatastro.gob.es/)

diumenge, 17 de novembre de 2019

L'AVENCÓ DEL TORRENT DEL FORN DE PEGA (RELLINARS)

El dissabte 9 de novembre proppassat, el Quim Solbas, l'Armengol Gelabert i jo vàrem concertar una sortida plegats amb la intenció de visitar la inèdita teuleria de les Boades publicada en aquest mateix blog.

L'aproximació final fins a la teuleria la vam fer pel sender que passa per la surgència temporal de la Pedregosa i s'enfila pel carener de les Roquisses. Un cop arribats al segon roquissar esclarissat que ens trobem mentre pugem, el Quim ens va dir que coneixia un avencó (avenc petit) al vessant oest de la carena, o sigui, al vessant hidrogràfic dret del torrent de la Barbotera. Ni l'Armengol ni jo el coneixíem, així que li vam demanar que ens hi portés.

Dues fites de pedres, fetes anteriorment pel mateix Quim, ens van dur vessant avall a través de la codina fins al començament del bosc. Allà vam trobar una escletxa horitzontal que solcava la terra. Era l'avencó del Torrent del Forn de Pega, ens va dir el Quim.

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.63675º  E 1.93645º
 Altitud: 475 m 





El Quim va trobar aquest petit avenc a final de l'any 2015; i va decidir batejar-lo amb l'altre nom amb el que es coneix el torrent on es troba: el torrent del Forn de Pega.

Aquell mateix dissabte vam veure que l'orientació de la diàclasi que va originar aquesta cavitat és la N20. Una orientació molt comuna a les cavitats del Parc Natural. Actualment l'avencó té una profunditat aproximada de 1.5 metres; tot i que excavant el sediments acumulats al seu interior, es podria arribar més avall. La llargària de l'escletxa que forma la cavitat és d'uns 4 metres.

Res més. Només dir que la carena de les Roquisses és plena d'elements patrimonials i espeleològics dignes de visitar. A les sepultures i avenc de les Roquisses, la surgència i pou de la Pedregosa, la font del Trull, la surgència i avenc de la Barbotera i l'avenc de l'Endaló; ara li hem d'afegir la teuleria de les Boades i l'avencó del Torrent del Forn de Pega. Gaudiu-los!


FONT D'INFORMACIÓ:

Quim Solbas, excursionista recercador i activista per la salvaguarda del Parc Natural.

diumenge, 22 de setembre de 2019

TROBADA UNA TEULERIA INÈDITA A LES BOADES DE RELLINARS

Fa uns mesos em vaig assabentar que el torrent que avui es coneix com torrent de la Barbotera, també era conegut pels rellinassencs com torrent del Forn de la Pega. Demanant per aquest fet al Mariano Sellarès de cal Gat, l'antic alcalde del poble em va dir que segurament aquest forn de pega que va donar nom al torrent havia desaparegut amb algun desboscament pretèrit. El Mariano no tenia constància de que aquest forn de pega encara es conservés en algun lloc del torrent.

Tot i així, l'esperança no s'ha de perdre mai; i el dissabte 22 de juny vaig fer una petita incursió sobre el territori. Vaig prendre el corriol que passa a prop de la Pedregosa i remunta la carena de les Roquisses. Un centenar de metres abans d'arribar a la línia elèctrica que talla la carena, vaig sortir a la meva esquerra per resseguir uns dels roquissars que donen nom a aquesta carena. Aquest allargat roquissar és al vessant hidrogràfic esquerre del torrent del Forn de la Pega i davant per davant de la casa vella i la casa nova de la Boada. Explorant aquesta zona, bastant a prop de l'avenc de l'Endaló, vaig trobar una desdibuixada excavació rectangular a la vora d'un marge terrós. Al principi vaig dubtar del seu origen, però furgant una mica sota terra vaig començar a trobar gran quantitat de teules i maons trencats. Era davant d'un antic forn d'obra o teuleria de la propietat de les Boades!

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.63869º  E 1.93806º

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

Arc pla de la volta d'entrada al fogar

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc

La teuleria des de dalt el marge terrós

La teuleria des de dalt el marge terrós

Paret sud de la cambra de carrega

Paret sud de la cambra de carrega

El que resta de la paret de pedra seca de la boca de foc des de l'interior

Paret nord de la cambra de carrega

La teuleria està colgada de la terra que durant desenes d'anys ha baixat pel vessant arrossegada per l'aigua de les pluges. Prova d'això és que la volta (arc pla de pedra seca) de l'entrada al fogar està gairebé tapada amb el nivell de terra actual. Les parets de la cambra de carrega de les peces d'obra (teules, maons), encara visibles, estan esfondrades en part, però es pot calcular fàcilment que tenia una planta de 2.5 per 2.5 metres de costat. La paret que hi havia per sobre de la boca de foc està, en gran part, desapareguda, però clarament es veu que estava orientada cap al nord-oest. Resumint, a l'espera que algun dia es faci una excavació per tal de trobar la graella de carrega i la cambra de foc, actualment es veu poca cosa del que va ser aquesta teuleria de les Boades.

Per tal d'il·lustrar el nivell que ha assolit la terra que ha colgat parcialment la teuleria, adjunto un croquis de l'alçat d'una teuleria tipus que he extret del blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/). L'he modificat afegint una línia marró que representa l'actual altura dels sediments acumulats.

Nivell de terra actual

El forn està excavat en un allargat i terrós relleix, actualment emboscat, que aquí fa el vessant esquerra del torrent de la Barbotera a mitja altura. Resseguint aquest relleix una vintena de metres en sentit nord, vaig trobar una ample i poc fonda depressió del terra excavada artificialment, que estava tancada per davant amb un petit muret de pedra seca. Molt probablement, aquest era l'antic bassal d'extracció de fangs per fer les peces d'obra (teules, maons, rajoles) que acabarien enfornades a l'adjacent teuleria.

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.63881º  E 1.93821º

Bassal d'extracció de fangs des del nord

Bassal d'extracció de fangs des del nord

Muret de contenció de l'aigua del bassal fet de pedra

Petit marge de l'excavació del bassal

Bassal d'extracció de fangs des del sud

No recordo cap teuleria al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de la qual s'hagi conservat i identificat també el bassal d'extracció de fangs. Tampoc sé de cap teuleria o forn d'obra en tot el terme municipal de Rellinars. Si algú en coneix alguna excepció a les dues afirmacions que faig aquí, que, si us plau, ens ho faci saber deixant un comentari en aquesta entrada.

El 27 de juliol vaig tornar a la part alta del torrent de la Barbotera a la recerca de l'imaginari forn de pega. No vaig trobar res, a excepció d'un forn de calç molt desfet a causa de l'oberta de la pista que recorre els dos vessants del torrent. Això no vol dir que el forn de pega encara sigui allà, colgat sota una espessa mata...

La gran majoria de les fotografies publicades corresponen al matí del diumenge 8 de setembre. Aquest dia el company Armengol Gelabert em va acompanyar fins a les restes d'aquesta teuleria per tal d'estassar la vegetació del seu voltant i fotografiar-lo aprofitant que el Sol encara no ha sortit per sobre de la carena de les Roquisses.


FONT D'INFORMACIÓ:

El blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/)

dimarts, 17 de setembre de 2019

(GEO)LOCALITZAT EL FORN D'OBRA DE TIPUS IBÈRIC DEL COLL DE BRAM (VACARISSES)

Arran del gran incendi del 4 juliol de 1994, en Jaume Morera (al cel sia) del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) va descobrir una gran varietat d'elements patrimonials que fins aquell moment havien quedat amagats sota la boscúria. Les troballes les va fer, en gran part, entre el terme municipal d'Olesa de Montserrat i el de Vacarisses. A Vacarisses, entre la masia del Mimó i el pla del Fideuer, al vessant dret del torrent del Mimó, va identificar les minses ruïnes del mas medieval de Coll de Bram i les restes d'un forn d'obra de tipus ibèric amb la cuita interrompuda. Aquest forn de tipologia antiga, amb molta seguretat, és coetani amb el proper mas Coll de Bram; per tant, tots dos són d'origen medieval. Així, aquest forn podria ser anomenat com el forn d'obra del Coll de Bram.

Trobem diverses referències bibliogràfiques que ens parlen d'aquesta recerca feta pel Jaume Morera.

L'Àngel Manuel en un llibre que va publicar l'any 1997, Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat, explicava sobre el mas i del forn medieval. "Joan Solà deia, l'any 1929, en la seva monografia de Sant Salvador de les Espases: "No sabem pas el lloc precís on radicava aqueix mas del Coll de Bran, que desaparegué com tants d'altres d'aquells voltants (dels quals sols resten les runes, si bé d'aquest ni açò tan sols." Recentment, però, ha estat localitzat pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Quan arribem a les restes d'una barraca rodona de pedra blanca calcària, justament abans del camí que cap a l'esquerra s'enfila, a traves de l'obaga del Mimó, cap a la carena del Puig Ventós, aturem-nos i a l'altra banda del camí, és a dir, a la nostra dreta, veurem les restes d'aquest antic mas. En un article al respecte, publicat l'any 1995, Jaume Morera, que ha tingut la deferència de mostrar-me el lloc exacte de les restes del mas, comenta la troballa de fragments de ceràmica decorats en verd i manganès, concretament fragments de bol i de tallador (un tipus de plat fondo), amb decoracions geomètriques i zoomorfes típiques del segle XIV, que donen clara idea de l'existència d'un establiment situat entre els segles XIV i XV. Recordem el document, de l'any 1248, pel qual el batlle Gastó de Montcada i la seva muller Mata de Bigorra, senyors de Vacarisses, fan donació del mas de Coll de Bran a Ermessenda de Coma Pregona, transcrit per Solà. [...] En un pergamí posterior, del 1261, també reproduït per Solà, en Guillem de Coll de Bran fa donació d'unes terres a Bernat de sa Calsina. [...] Passades les ruïnes del mas de Bran i a uns cent-cinquanta metres a la dreta, hi ha un forn d'obra. Va ser descobert pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà després que el paorós incendi de 1994 deixés al descobert aquestes terres. En Jaume Morera i Guixà va tenir l'amabilitat d'ensenyar-me'l. És un monument arqueològic de primer ordre, perquè es tracta d'un forn dels anomenats de tipus ibèric (en aquest cas és d'època medieval) amb la cuita interrompuda. Es veu perfectament la cambra de foc, la graella i la cambra de cocció amb els totxos a mig fer. S'ignoren els motius que impediren acabar la fornada. Entre el Molinot i el coll Cardús hi havia un d'aquests forns amb la cuita inacabada. El pare Solà, en l'esmentat llibre sobre Sant Salvador de les Espases, explicava la llegenda d'aquest altre forn vacarissà."

El mateix Àngel Manuel Hernández en el seu llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa, que també va publicar l'any 1997, ens diu: "Per a fer la cuita en condicions calia un seguit de circumstàncies favorables. Qualsevol contingència (pluges inesperades que mullaven la llenya, obstrucció de les xemeneies, etc.) impedia acabar la cocció. Per això s'han trobat forns amb la cuita inacabada. En aquest cas donava més feina retirar tot el material i arreglar el forn que fer-ne un de nou. La presència d'aquests forns ha donat origen a llegendes com la que explica el pare Solà (1929: 120-121): una velleta assedegada demanava aigua als forners i, en negar-se-la aquests, va maleir el forn perquè no cogués mai més. La descoberta del forn encantat de l'antic Mas de Coll de Bran per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà és importantíssima per a la comprensió del funcionament dels forns d'obra de tipus ibèric."

El Pere Boix (al cel sia) al llibre Vacarisses des del cor que recull les seves col·laboracions al butlletí parroquial Vacarisses, Balcó de Montserrat ens parla també d'aquest forn que li va ensenyar personalment l'Àngel Manuel Hernández l'any 1998. "Les restes del forn ibèric es troben molt a prop de l'antic mas del Coll de Bram, els últims vestigis foren esborrats a l'ampliar el camí que va des del Mimó al pla del Fideuer. Fou descobert pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà en quedar visible després de l'incendi de 1994. Cal dir que no és un forn autèntic dels primers pobladors de la península. En realitat són de l'edat mitjana o posteriors, però se'ls coneix així perquè estan construïts amb la mateixa tècnica que ells feien servir. Es construïen en marges de terres argiloses, la part superior del marge l'aplanaven fins una superfície d'uns 2,40 metres quadrats per sota mateix d'aquesta línia horitzontal a un metre i mig, per la part exterior del marge obrien una cambra per posar-hi la llenya per cremar. Entre aquesta cambra per al foc i la part superior obrien fins a una trentena de xemeneies que traslladaven la calor d'una manera uniforme a la part superior. Aquí amuntegaven les rajoles i teules (fetes abans amb fang) per coure. Per regular l'escalfor les tapaven amb branques de pi i alzina, la mateixa tècnica que es feia servir fins fa quaranta anys en la fabricació de carbó d'alzina. El que resta d'aquest important forn, trobat a prop de l'obaga del Mimó i del mas del Coll de Bram, encara terme vacarissà, és la part superior. Amb claredat es poden veure restes de totxos enganxats, això fa suposar que l'última cuita quedà a mig fer."

Més recentment, l'any 2015, el Joan Soler del CMRO en el seu llibre Caminant per Vacarisses va aportar fotografies del moment de la descoberta del mas i el forn, fetes pel Jaume Morera l'any 1994. També aporta fotografies del fragments de ceràmica trobats entre les pedres del mas de Coll de Bram.

Per fer-nos una idea de com eren aquests forns d'obra antics o de tipus ibèric, aquí sota deixo un croquis explicatiu amb alçat i planta. Aquest dibuix l'he extret del blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/).


Deixem la bibliografia i ens posem a data d'avui. La incomprensible estassada que aquest mes de juny s'ha fet al voltant de la pista que puja al pla de Fideuer des del Mimó ha deixat al descobert diverses barraques de pedra seca que fins aquell moment jo desconeixia. Amb aquesta empenta de noves troballes, em vaig animar a recórrer tot el vessant dret del torrent del Mimó; estigués estassat, o no. L'1 de setembre proppassat això em va portar a trobar inesperadament el forn d'obra de Coll de Bram, aquí documentat, i una altra barraca de pedra seca totalment embardissada.


La localització del forn d'obra té un cert mèrit perquè, a causa de la seva llunyania de la pista i de la recuperació de la vegetació després de l'incendi, feia ja anys que ningú el visitava amb coneixement de causa. L'Àngel Manuel m'ha explicat que fa una desena d'anys va intentar localitzar-lo, i no se'n va sortir. El Joan Soler també em diu que hi va estar de petit, però que va acabar perdent-li la pista perquè es va embardissar. A més a més, tinc constància que les RunningSuperMamis del Centre Excursionista Miscel·lània Vacarisses darrerament l'han estat buscant sense èxit.

Anotació afegida el 18/09/2019: El mateix dia de la publicació la Laura Carpio de les RunningSuperMamis em fa saber que l'Elena Santiago ja el va trobar i geolocalitzar al març de 2018. Ostres! No m'enrecordava! (http://edatmitjanavacarisses.blogspot.com/2018/03/el-forn-encantat-de-vacarisses.html).

Per altra banda, quan vaig ensopegar amb el forn, estava completament cobert per la bardissa i el vaig haver de desbrossar totalment en la seva part frontal; tot i que algunes branques d'arbusts grans ja es veien tallades d'antic.

Coordenades geogràfiques (ETRS89): N 41.57637º E 1.90254º






Aquest dissabte passat (14 de setembre) vaig tornar al forn per tal d'ensenyar-lo en persona a l'Àngel Manuel Hernández i al company de sortides Armengol Gelabert. El primer em va acabar de confirmar que efectivament aquest era el forn medieval del Coll de Bram. Per recordar la visita els vaig fer aquesta fotografia al seu davant.


Veig innecessari fer una ruta de Wikiloc per arribar fins al forn. El que sí faré és pujar una captura de pantalla del CompeGPS LAND amb els waypoints més importants. Destaco dos waypoints que indiquen el començament de dos camins diferents per arribar al forn. El primer comença al revolt d'una petita pista que uneix el dos vessants del torrent del Mimó a mitja altura. I el segon indica el començament d'un corriol, amagat entre la bardissa, a tocar de la gran tanca de la pista principal.



FONT D'INFORMACIÓ:

Àngel Manuel Hernández i Cardona, autor del llibre Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat (editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1997) i el llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d'Olesa (editat per la Fundació Agrícola Olesana l'any 1997)

Pere Boix i Puig, autor del llibre Vacarisses des del cor (editat pel propi autor l'any 2012)

Joan Soler i Gironés, autor de llibre Caminant per Vacarisses (editat per l'Ajuntament de Vacarisses l'any 2015)

El blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès (http://grpsc3.blogspot.com/)

dissabte, 17 d’agost de 2019

RETROBADA I RESTAURADA LA FONT DEL PASTOR DE LA RIERA DE RELLINARS

La font del Pastor de la riera de Rellinars apareix documentada per primer cop al Plànol de l'Associació Amics de Rellinars de 1994; segurament la va arranjar algun dels seus membres, ja que inicialment aquesta associació es va dedicar a aquesta tasca patrimonial. Posteriorment, l'Editorial Alpina la incloïa al seu mapa de la Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'any 2006. Per després acabar recollint-la el mapa topogràfic de l'ICGC.

Coneixent això, el 20 de desembre de l'any passat, aprofitant que preparava un itinerari excursionista al voltant de la riera de Rellinars per aquest mateix blog, vaig baixar a les feixes dels horts ermats que hi ha sobre el lloc que la cartografia assenyala per a la font. Després recórrer els bancals abandonats i la barraca moderna que s'hi amaga, el meu imaginari mental va donar per perduda la font. Aquell dia no vaig gosar baixar a la llera de la riera; vaig veure el seu accés molt rost i el seu interior molt embardissat.

Barraca moderna feta amb material reutilitzat i planxa ondulada d'uralita

Barraca moderna feta amb material reutilitzat i planxa ondulada d'uralita

El febrer d'enguany he conegut que la font també apareix ben ubicada a un mapa d'elaboració pròpia del Claudi Perarnau (destacat membre de l'associació rellinassenca abans esmentada), a on estan indicats diversos elements patrimonials del terme municipal: fonts, barraques, forns.

Recentment, demanant per aquesta font al Mariano Sellarès, el de cal Gat em va dir que aquesta font havia desaparegut arran de la gran rierada del principi de la dècada de 1990. Aquesta rierada s'ho va endur tot, i és el motiu pel qual es va construir la presa de Rellinars, i es va haver d'arranjar la zona de pícnic de les Fonts de Rellinars. El que no sabia el Mariano, ni jo en aquell moment, és que algun benefactor havia condicionat la deu després de la gran avinguda d'aigua.

Fa un parell de setmanes, per casualitat, consultant l'excel·lent secció de mapes de la web del Quicu Tàpies em va aparèixer de forma totalment "random" (com diu ara el jovent) la font del Pastor, situada a uns 250 m de la Fàbrica de Rellinars. Va ser com veure un mort aixecar-se de la caixa, perquè en aquell moment la donava per finida. Furgant a les metadades de la fotografia vaig trobar que la fotografia havia estat capturada el desembre de 2009, fa poc menys de 10 anys.

Sabent això no me'n podia estar, i el diumenge 4 d'agost a la tarda vaig fer una escapadeta a Rellinars. Com vaig poder i fent ús de guants i tisores, vaig resseguir la llera de la riera un centenar de metres sota les feixes de l'antic hort. A part de dos petits garrins ratllats que anaven pel seu compte, no vaig trobar res interessant.

Aquell mateix vespre, en arribar a casa, vaig fer una cosa que hauria d'haver fet abans: posar en un cercador d'internet el text: "font del pastor rellinars". Un dels primers resultats va ser una ruta per la riera de Rellinars del blog del Jimmy Martín anomenat Rutes i fonts de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquí apareixia un itinerari excursionista, creat l'octubre de 2008, on es visitaven diverses fonts de la riera de Rellinars i les seves capçaleres. Una d'elles era la font del Pastor. La seva fotografia era dins un àlbum de fotos de Google, i havia estat pujada el gener de 2011; dos anys i escaig després que la resta de fotos de la ruta. En aquesta fotografia la vegetació l'entorn de la font era més esponerosa, i el broc ja començava a envoltar-se de concrecions de jove travertí. Al text d'aquesta ruta el Jimmy donava unes indicacions no gaire precises, tot s'ha de dir, de la localització de la desitjada font; encara que eren molt millors que les donades pel Quicu Tàpies.

No va ser fins el dimarts 13 d'agost a la tarda que vaig poder tornar a la "zona 0" de la riera de Rellinars. Vaig decidir baixar als horts ermats aigües avall de la barraca moderna que serveix de punt referència. Allà vaig estar cercant una bona estona l'estaca metàl·lica de la que parla el Jimmy a la seva descripció. Finalment la vaig trobar abocada a la llera, una mica més enllà del caire del bancal de terra. En baixar per l'embardissat corriol, em vaig adonar que 9 dies abans jo ja havia passat per allà, però que l'espectacular creixement d'un esbarzerar a peu de la riba dreta de la riera m'havia impedit intuir l'existència de la font.

Esbarzerar que impedia l'accés a la font

Després d'uns 30 minuts d'estassada de fiblonejant esbarzer, vaig arribar a la surgència d'aigua. El panorama era decebedor! L'aigua naixia dins una balmeta a peu de la riba dreta de la riera, però s'escolava per la dreta d'una petita concreció de tendre travertí situat a la vora d'un petit marge de roca. On era el tub per on corria l'aigua anys enrere a les fotos? Havia de ser sota aquell crostó de pedra tosca. Vaig començar a picar prudentment amb un roc fins que va aparèixer l'extrem d'un tub de PVC gris. Flipant! Quants anys feia que no la visitava ningú? Potser l'últim va ser el Jimmy? Un embolcall de travertí com aquest on es fa en quatre dies!

Coordenades de la font del Pastor (ETRS89): N 41.63670º E 1.91390º

La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà


La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà

La font després de descobrir que el broc encara era allà

Un cop l'extrem del tub era visible, em vaig adonar que el seu interior estava farcit d'un manat d'arrels que ocupava tota la secció i baixava dins el travertí fins la llera de la riera.

El feix d'arrels sortint pel tub

El feix d'arrels sortint pel tub

Aquí va començar la feina de restauració del doll de la font del Pastor. Amb compte, vaig acabar de picar la pedra tosca que envoltava el broc. Amb les tisores vaig tallar el feix d'arrels que hi "brollaven". Amb la mà vaig començar a tòrcer les arrels, però allò era molt resistent; i, tot i els cargolaments, no aconseguia treure-les. Veient el poc èxit que tenia per davant; per darrere vaig començar a escurar la terra i pedretes que colgaven la canaleta de ciment que comunica el naixement d'aigua amb el tub. Vaig haver de recollir molts petits fragments de la planxa ondulada de fibrociment (uralita) que anteriorment protegia la canaleta de la seva obturació. Un cop la canaleta estava neta, vaig veure que una arrel que venia de la balmeta entrava descaradament dins el tub. Ara només havia d'estirar l'arrel enrere per deixar lliure el pas del tub. En postura d'arrencar cebes l'arrel va sortir ràpid, però encara no brollava l'aigua per l'altra banda del tub.

El manat d'arrels ja fora del tub

Vaig haver de recórrer a una de les eines més velles de la Humanitat: el pal. En introduir-ne un de prou llarg per l'extrem exterior, un abundant doll d'aigua tèrbola va començar a brollar pel broc després de molt temps. Vaig acabar de condicionar altres petits detalls de la canaleta i el tub de PVC cimentats, i el doll de la font del Pastor ja estava llest per sobreviure un quants anys més. La font ja estava restaurada!

La font un cop enllestida

La font un cop enllestida

La font un cop enllestida

La font un cop enllestida

Ara només falta que gràcies a aquesta ressenya, i les anteriors del Quicu i del Jimmy, algun dels passavolants o excursionistes de bona voluntat que passen per aquí de camí a les populoses Fonts de Rellinars s'arribi fins a la font del Pastor per tal d'escurar la canaleta i el tub. El doll de la font continuarà brollant mentre alguna persona la continuï visitant periòdicament per tal d'escurar-la...

Per poder arribar a la font sense por a no trobar-la; aquí teniu un enllaç que us permetrà descarregar-vos un track de Wikiloc que us hi portarà. D'aquesta forma el podreu descarregar al vostre aparell GPS o mòbil sense problemes de compatibilitat. Per tant, aquí teniu el track de LA FONT DEL PASTOR DE LA RIERA DE RELLINARS.

https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/la-font-del-pastor-de-la-riera-de-rellinars-40094405


Powered by Wikiloc



FONT D'INFORMACIÓ:

La pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/)

El blog Rutes i fonts de Sant Llorenç del Munt i l'Obac del Jimmy Martín (http://rutesifontsdesantlloreniobac.blogspot.com/)

Plànol de l'Associació Amics de Rellinars de 1994

Mapa de la Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'any 2006 de l'Editorial Alpina

Mapa de barraques (i altres elements patrimonials) de Rellinars del Claudi Perarnau

Mariano Sellarès de cal Gat

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3/)