divendres, 27 de març de 2020

EL MAS FERRERES DE L'OBAC I UN FORN DE CALÇ INÈDIT PROPER (TERRASSA)

El 4 de juliol del 2013, quan encara no s'havien iniciat els actuals treballs forestals, tot passejant pel vessant terrassenc del termenal de l'Obac vaig topar-me amb una fita de pedres col·locada al marge superior de la pista que mena als diferents forns de calç d'aquesta zona. Curiós de mena com sóc, vaig seguir la indicació uns metres fins arribar a unes antigues ruïnes molt desfetes. En aquella data el bosc encara era ufanós i només vaig localitzar una paret de pedra lligada amb argamassa i adossada al marge, dels dos extrems de la qual sortien sengles parets ortogonals mig ensorrades. Aquell dia no vaig saber entendre què era el que tenia al meu davant.

Coordenades de les ruïnes (ETRS89): N 41.62510º  E 1.96135º

Aquest febrer, per enèsima vegada, he agafat en préstec de la biblioteca el llibre del Josep Maria Faura i Ubach, Història de la serra de l'Obac. L'autor d'aquest llibre, publicat l'any 1993, va néixer l'any 1898 i va ser l'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach. Repassant-lo de nou, he arribat a la conclusió que aquelles ruïnes situades entre els forns de calç de la banda terrassenca de l'Obac eren el mas Ferreres (el senyor Faura l'escriu com "Farreres" o "Farreras" indistintament), encara que també puntualment també l'anomena mas de les Quintanes o simplement (feixes de) les Oliveretes.

Aquesta asseveració creiem que queda confirmada amb els següents extractes del llibre. A l'apartat MAS PUIGESTEVE I AGREGATS (pàg. 27) diu textualment: "Aquesta masia, situada enfront de la Casa Nova de l'Obac i que, junt amb el mas Farreres o de les Quintanes, que se li agregà, foren de les poques masies pluricel·lulars (més d'una estança) de la serralada, probablement s'habità fins al començament del segle XV. En el nostre arxiu trobem la masia Puigesteve com a nucli al voltant del qual s'agleven les següents: Farreras, Torravert, Serra, Cabanyes i Claparades [...]. Pagaven per meitat a la quadra de Vallparadís i la castlania de Palau Reial de Terrassa els censos següents: [...]." Després, quan el senyor Faura torna a enumerar les esmentades masies aglevades en relació a una documentació notarial del segle XIII, sobre el mas Ferreres diu concretament: "Encara es troben restes de la masia;" cosa que no diu de cap de les altres masies aglevades. Al final d'aquest apartat acaba dient: "Llevat del mas de les Farreras, que sembla de jovers (pagesos que treballen la terra amb un parell de bous) amb bastantes feixes, els altres masos palesen una economia miseriosa."

En relació a la ubicació exacte d'aquestes ruïnes i d'altres que es troben dins el termenal de l'Obac, el senyor Faura explica (pàg. 6): "Potser el més urgent, perquè la documentació sigui comprensible per als investigadors, seria la formació de croquis toponímics locals, ja que s'estan esgotant els propietaris, pagesos, bosquerols i pastors, i sovint els substitueixen immigrants [...] que no assimilen la toponímia tradicional." Més endavant diu (pàg. 80): "Ara sols resta rendir al país el nostre darrer tribut, tant en la geografia, mitjançant un croquis toponímic que adjuntem en aquest llibre, com en el camp de la història, [...]." Doncs bé, almenys en aquest llibre, el croquis toponímic no es va arribar a fer, i les localitzacions d'aquestes restes només es poden fer perquè s'esmenten indirectament en altres contexts.

A l'inici del llibre, a l'apartat GEOLOGIA (pàg. 12), l'autor ens diu que el relleix per on discorre el camí de Matadepera està situat sobre Ferreres. Textualment va deixar escrit: "Les fissures horitzontals que en resulten donen lloc a relleixos com el camí de Matadepera (sobre Farreres) i la Feixada, a coves com la Porquerissa i la Simanya i a alguna font com la Pola."

Al final de l'apartat de llibre titulat PRIMERS INDICIS I NOTÍCIES (pàg. 104) diu: "El primer titular de la masia (de l'Obac) que trobem documentat clarament és Pere Berenguer, casat amb Guilleuma, els quals l'any 1302 compraren a Arnau de la Portella, el seu fill Pere i la seva muller Rumia, la peça de terra situada sota el Tossal de l'Àliga, a la carena de la qual, on ara hi ha els pals d'electricitat de FECSA, hi havia les saleres de l'Obac Vell (antic topònim del petit cimal carener del damunt de l'Obac Vell), carena que servia de termenal amb el mas de les Quintanes o de les Oliveretes, i afrontava al nord amb la carena del Pla dels Escurçons o de Rosseguers i a ponent i migdia amb terres del comprador, o sia, de l'Obac." En aquesta antiga afrontació del mas de la Portella (situat prop del collet que fa el Turó Roig) l'autor ens està dient que el mas situat a l'altra banda de la carena (vessant sud) és el mas Ferreres, altrament conegut com mas de les Quintanes o feixes de les Oliveretes. Just on es troben les ruïnes que en aquesta ressenya són objecte d'estudi.

El camí de Matadepera i la línia fúcsia coincident amb el carener que servia de termenal entre el mas de la Portella i el mas Ferreres sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

Un altre punt del llibre on s'esmenta indirectament la ubicació del mas Ferreres és l'apartat EL FORN DEL VIDRE (pàg. 41). Aquí diu: "La pedra foguera del pinyolenc es trinxava amb moles de pedra de Montjuïc. Per portar les moles calgué construir (a mitjan segle XVIII) el camí vell de Terrassa a l'Obac (camí carreter), que passant pels Caus pujava per la serra Llarga i, revoltant sota les Farreres, s'enfilava pel vessant de ponent fins a trobar les feixes de les Oliveretes."


Fotografia (amb la orientació nord forçada) del Atlas topográfico del término jurisdiccional de San Pedro de Tarrasa de l'any 1858 on està dibuixat el camí vell de Terrassa a l'Obac (camí carreter) i les feixes conreades

El mas Ferreres, el camí vell de Terrassa a l'Obac i les feixes conreades sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

L'últim apartat del llibre on es dóna una idea de l'emplaçament del mas Ferreres és el que fa referència a les ruïnes del mas de la Serra Llarga, i que el senyor Faura anomena MASIA VISIGÒTICA (pàg. 25). Cap la meitat del paràgraf el senyor Faura explica: "Pel seu emplaçament ben poc encertat (el mas de la Serra Llarga) fou construït abans que es generalitzés l'afeixament de les terres de conreu i amb una utilitat més pecuària que no agrària, pròpia de la mentalitat visigòtica. Possiblement en la mateixa data es perforaria el "Pou de l'aigua" situat en el camí que va a les Farreres, però abans d'arribar-hi, i al torrent, a uns 500 m de l'esmentada masia." El Pou de l'Aigua, tal com l'anomena el senyor Faura, modernament va ser trobat pel Quim Solbas, i posteriorment afegit a la Guia Interactiva del Ramon Suades amb el nom de Pou de Ferreres, en referència al nom que rep el torrent on es troba. Així, el senyor Faura diu que, prenent com a punt de partida el mas de la Serra Llarga, el Pou de Ferreres es troba seguint el camí que mena al mas Ferreres en sentit oest, enmig d'un torrent, i uns 500 m abans d'arribar a "l'esmentada masia". Quina masia? El mas de la Serra Llarga o Ferreres? No queda del tot clar. El què sí queda clar és que el mas Ferreres es troba més a l'oest que el torrent de Ferreres i el seu antic pou d'aigua. Fet coincident amb la ubicació que jo proposo.

El mas de la Serra Llarga (masia visigòtica), el Pou de l'Aigua i el mas Ferreres sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

Amb aquestes dades preconcebudes extretes del llibre, el diumenge 15 de març proppassat vaig fer una escapadeta al vessant terrassenc de l'Obac. L'objectiu era cercar algunes altres antigues ruïnes dins l'àrea compresa entre els Alts de la Pepa al nord, la Casa Nova de l'Obac a l'oest, la carretera al sud, i el torrent de Ferreres a l'est. La troballa d'altres ruïnes en aquest delimitat sector era l'única forma que les ruïnes localitzades el juliol del 2013 no fossin les veritables restes del medieval mas Ferreres.

Vaig començar seguint una antiga i perduda pista de desboscament que comença a prop de la cruïlla de pistes de l'Alzina de l'Arròs. Aquesta emboscada pista travessa l'ermada feixa de les Oliveretes d'un extrem a l'altre. En arribar a l'extrem est, l'antic traçat de la pista desapareixia quan havia de travessar la capçalera d'un torrent secundari. Aquí, sense tenir cap direcció clara a seguir, vaig decidir baixar uns metres pel torrent i vaig topar-me amb un forn de calç totalment cobert per la vegetació: un forn de calç inèdit!

Coordenades del forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes (ETRS89): N 41.62607º E 1.96008º

El forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes, les feixes de les Oliveretes i el mas Ferreres sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

El forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes cobert de vegetació

El forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes cobert de vegetació

El forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes cobert de vegetació

El forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes cobert de vegetació

El forn està bastant desfet ja, però se'n poden extreure algunes característiques. La boca de foc té una orientació sud. El diàmetre interior del canó excavat al talús terrós és de 3.5 m aproximadament. I al voltant de la boca de foc hi ha algunes pedres grosses amuntegades que deurien formar part de l'estructura original.

Com he explicat més amunt, les restes d'aquest forn de calç estan situades justament al final d'una antiga pista de desboscament. Es tracta d'una casualitat? No! Com ara veurem a partir de diferents extractes del llibre, la petita indústria dels forns va significar l'obertura del primers camins de carro de l'Obac. A l'apartat EL BOSC (pàg. 15) s'explica: "Fins que Terrassa no s'acostà als 10.000 habitants, el bosc, per manca de consum, tingué poc valor. Per treure'n algun profit s'explota la indústria artesana dels forns de calç en els quals l'abundància de combustible compensava la petita quantitat de pedra calcària que es treia del pinyolenc i, a l'ensems, servia per obrir els primers camins de desemboscar." Després a l'apartat LES VIES DE COMUNICACIÓ I EL CORREU (pàg. 37) assevera: "La petita indústria dels forns de calç ajudà molt a l'obertura dels camins de carro." Finalment a INDUSTRIES RURALS (pàg. 39) diu : "Donada l'abundància i el baix preu de la llenya, s'explotaren temporalment nombrosos forns de calç fins al 1918 en què Andalò Gibert i Neri Ribera de Rellinars feren la darrera cuita a Font de Cunill. Mercès a aquesta indústria, s'obriren els primers camins de carro i en la toponímia hi restaren els noms de Forn Gran sota el Muronell (Paller de Tot l'Any) i de Forn del Jep prop de camí de Matadepera."

Si hagués de posar un nom a aquest forn de calç, per proximitat, l'anomenaria "forn de calç (de les feixes) de les Oliveretes", perquè es troba a l'extrem est d'aquest ermat oliverar; o també "forn del mas Ferreres", encara que altres forns de calç ja coneguts pel món excursionista són encara més propers a aquestes ruïnes medievals. La Guia Interactiva del Ramon Suades anomena a cadascun dels tres forns de calç coneguts en aquesta solella forns del torrent de la Serra Llarga; un nom que fa referència a que estan situats a les capçaleres d'aquest torrent. Jo, modestament, després de donar a conèixer la realitat de les ruïnes del mas Ferreres, passaria a anomenar tots quatre: forns de calç del mas Ferreres.

Aquell dia, després de la troballa del forn de calç, fent diverses marrades vaig fer una visita a les ruïnes del mas Ferreres que aquí ressenyo. Els treballs forestals que aquests darrers anys s'estan fent en aquest sector de l'Obac han deixat al descobert més restes d'aquest mas medieval que l'any 2013 no vaig arribar a veure. El primer que es distingeix a simple vista, si puges des de la pista, és l'estança adossada al marge de pedra lligada amb morter de calç que vaig localitzar anys enrere. Entre les dues parets mig enderrocades que sobresurten d'aquesta estança hi ha una separació de 3 m. Seguint uns 15 m cap al nord-est el marge que aquí fa el vessant de la muntanya de forma natural, hi ha un pany de paret també adossat de pedra lligada amb morter molt ben definit. Aquest pany de paret té una longitud de 4 m per una altura de 1 m. Finalment, si seguim el marge uns 8 m més, veurem una llarga filera de pedres mig soterrades disposades ortogonalment a la direcció del marge. Resumint, les estances que s'han conservat del mas Ferreres estaven adossades al llarg d'un tram de marge d'uns 25 m que aquí fa el terreny; i com a conseqüència d'això, encara avui, al peu d'aquest marge hi ha una grandíssima quantitat de pedres escampades.

Ruïnes del mas Ferreres. Estança adossada al marge.

Ruïnes del mas Ferreres. Estança adossada al marge.

Ruïnes del mas Ferreres. Pany de paret de 4 m de longitud per 1 m d'altura.

Ruïnes del mas Ferreres. La llarga filera de pedres mig soterrades.

Després visitar el que queda del mas Ferreres, vaig recórrer, de dalt a baix i de baix a dalt, les feixes que hi ha sota el mas (per ser més exactes al sud-est del mas). Actualment els treballs forestals han deixat aquestes antigues feixes del mas Ferreres molt esclarissades i la progressió pel seu interior és molt senzilla. No hi vaig trobar res d'interès en relació al patrimoni. Finalment vaig recórrer unes altres feixes ermades situades encara més a l'est, a l'altra banda d'un torrent. Tampoc hi vaig trobar res. Així, finalment en aquella jornada, donava per acabada la cerca d'unes altres restes en aquest sector que poguessin treure-li protagonisme a les que ja vaig trobar l'any 2013.

Finalment, per acabar d'arrodonir el tema de les ruïnes del mas Ferreres, vull afegir alguns extractes d'un antic escrit de l'Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa que darrerament ha arribat a les meves mans gràcies a la tasca arxivística del Martí Puig. L'autor d'aquest text és un jove Josep Maria Faura i Ubach (26 anys) que, mentre estudiava per a ser notari, va col·laborar en un número especial de l'Arxiu de l'any 1924 dedicat extraordinàriament a l'Obac. L'article duu per nom NOTA HISTÒRICA: Les masies perdudes de l'Ubach i n'extrauré alguns passatges que m'interessen. "Segons els documents que hem vist, existien dins el terme de l'Ubach uns divuit masos anomenats de l'Espluga, Alegre, de les Argemires, Farreres, Torravert, Gilabert, Cabanyes, Claparedes, de la Serra i de Puig-esteve en el terme de Sant Pere de Terrassa; i els de Coma d'Aumà, Saiola, Calsina-jussana i Calsina-subirana, de la Portella, de l'Ubach, Casal de la Matella i de l'Arbós en el terme de Vacarisses. Sa existència comprovada ens planteja dos interessants problemes: quan van construir-se i quan van ensorrar-se i a quines causes es deu sa construcció i sa ruïna." Més endavant el jove Josep Maria Faura ens enumera les ruïnes que en aquella data tenia identificades o localitzades: "Lo que és indubtable que dites masies foren construïdes amb materials tan febles, probablement de tàpia, que la major part de dits masos no han deixat rastre, nosaltres sols sabem de les runes dels masos Coma d'Aumà, Calsina-subirana (?), de la Portella (?), i de l'Ubach vell en el terme de Vacarisses; i de Puig-esteve, Farreres i les runes situades a la Serra-llarga, Serra de la Daina, i vora la Turrota i el Forn del Jep que no hem pogut identificar, degut als canvis de toponomàstica, en el terme de Sant Pere de Terrassa, potser altres recerques ens permetran trobar noves runes. Les actuals runes de la Calsina són de l'edifici començat en 1674, probablement vora l'antiga Calsina-jussana, i les de l'Ubach vell són de construccions que iniciades a l'ensems que els demés masos que estudiem, van anar engrandint-se a trossos, com ho demostra la varietat dels sistemes de construcció, al mateix temps que s'anava engrandint la finca per successives adquisicions, sols sabem que la casa existia abans de 1371." En aquest darrer extracte queda clar que, en el vessant del terme de Terrassa, l'any 1924, i segurament ja des d'antic, estaven identificades i eren conegudes les restes dels masos medievals de Puig-esteve i Ferreres. Altra cosa és que n'especifiqui detalladament l'emplaçament exacte; cosa que no fa.


FONT D'INFORMACIÓ:

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Atlas topográfico del término jurisdiccional de San Pedro de Tarrasa en la provincia de Barcelona, partido judicial de Tarrasa de l'any 1858 (Arxiu Històric de Terrassa / Arxiu Comarcal del Vallès Occidental)

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any VI. Número 29 (maig - juny de 1924). Extraordinari dedicat a l'Obac. He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig.

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)