dilluns, 27 d’abril de 2020

TROBAT EL FORN D'OBRA DE LA CALCINA (VACARISSES)

Aquest febrer, per enèsima vegada, he agafat en préstec de la biblioteca el llibre del Josep Maria Faura i Ubach, Història de la serra de l'Obac. L'autor d'aquest llibre, publicat l'any 1993, va néixer l'any 1898 i va ser l'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach. Repassant-lo de nou, he aconseguit localitzar dins l'històrica heretat de l'Obac: les ruïnes del mas Ferreres, les ruïnes del mas Puig-esteve i el Forn del Jep; i identificar el Pou de l'Aigua.

Després d'aquest seguit de troballes, em vaig animar a fer una segona temptativa de cerca del "Forn de la Calzina"; un altre element patrimonial que el senyor Faura esmenta al seu llibre. La primera incursió dins el domini de la Calcina a la recerca del seu forn d'obra la vaig fer el 18 de febrer del 2017. Ara fa tres anys. Tot i que vaig gaudir d'una excursió en solitari pel record, no vaig poder satisfer una de les meves més grans obsessions: trobar elements patrimonials inèdits.

Les úniques evidències prèvies que tenia amb referència a l'existència del forn d'obra de la Calcina eren les extretes del llibre abans mencionat. A l'apartat ALTRES CONSTRUCCIONS (pàg. 36) l'autor explica: "Encara que és possible que hagués existit algun forn d'obra al riberal de la Saiola, cal remarcar a les darreries del segle XVIII un forn d'obra, després convertit en fossa sèptica sota la casa Nova de l'Obac, i un altre a la carena de l'Alzina Surera prop de la urbanització". Després a l'apartat LES VIES DE COMUNICACIÓ I EL CORREU (pàg. 37) diu: "Les carreteres, inicialment transitades per carretes de bous, rebien el nom de carrerades. A la serra de l'Obac es devien iniciar per portar carreus de pedra des de prop de la riereta de Rellinars a la Casa Vella (de l'Obac), com també per portar-li obra cuita del Forn de la Calzina". Finalment a l'apartat INDÚSTRIES RURALS (pàg. 39) especifica una mica la seva ubicació amb el següent paràgraf: "Per a la construcció d'edificis hi havia tres forns de ceràmica, el més antic probablement sobre el Camp de la Baga de la Calzina, i dos més moderns, que serviren per a la construcció de la Casa Nova de l'Obac, un al peu de la mateixa casa i l'altre a la carena de l'Alzina Surera prop de la Vinya Vella".

A partir d'aquest tres extractes del llibre es pot concloure que el forn d'obra de la Calcina era el més antic dels que hi va haver a l'Obac, i que va servir per abastir d'obra cuita la construcció i ampliacions de la Casa Vella de l'Obac i la masia de la Calcina. Així, per a la construcció de la Casa Nova de l'Obac a les darreries del segle XVIII es van fer servir altres dos forns d'obra, i aquest es va deixar de banda. En relació a la seva situació, era al riberal del torrent de la Saiola; més concretament "sobre el Camp de la Baga de la Calzina".

On era el "Camp de la Baga de la Calzina"? Al Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 es veuen clarament les feixes de conreu que hi havia al voltant de la Calcina a mitjan segle XIX, quan encara hi vivia un masover.

Retall (amb orientació oest-nord-oest) del Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 centrat a la masia de la Calcina

El senyor Faura va deixar escrit a l'apartat ALTRES CONSTRUCCIONS (pàg. 36): L'edifici més remarcable és la masia de la Calzina, construïda per Josep Ubach i Falgueres l'any 1674, [...] La masia fou habitada i les seves terres conreades fins a mitjan segle passat. Després molts rellinassencs s'emportaren les teules i ara sols en resta la carcanada". Després a MASOVERS I PARCERS (pàg. 96) diu: "La masia de la Calzina fou construïda per Josep Ubach l'any 1674 i tingué masover, el darrer un tal Xambó el 1862".

Per tenir una idea del què es conreava en aquestes feixes de la Calcina he recollit el següent extracte. Apartat ELS CONREUS (pàg 14): "El conreu d'oliveres, de les quals moltes de les masies desaparegudes en tenien mostra, predominà a la vall de la Calzina i a les feixes de les Oliveretes; i les olives es van moldre en el trull de la Casa Vella (de l'Obac)".

Restes del trull de la Casa Vella de l'Obac

Al llibre Vacarisses des del cor, un llibre pòstum del vacarissà Pere Boix i Puig, s'explica l'origen de la font del Solitari. Ens interessa saber d'aquesta font perquè es troba a la part alta de la feixa llarga que resseguia el torrent de la Calcina. Al capítol titulat LA SORPRENENT HISTORIA DE LA FONT DEL SOLITARI (pàg. 27) el senyor Boix va deixar escrit: "Va endevinar que els del mas de la Calsina (habitada fins al final del segle passat) rentaven la roba en una tosquera, aprofitant l'aigua que baixava de les roques del Paller de Tot l'Any. El Gori i el seu fill Ramon, que per vacances d'estiu l'acompanyava, van descobrir l'antic rec que aprofitant el degotalls de la roca baixava fins on és ara la font, el netejaren i el referen amb les teules que encara quedaven de les restes de la Calsina i es decidiren a fer una font, la millor possible". Aquest extracte ens diu que anteriorment la font del Solitari era una bassa/safareig de la masia de la Calsina. Tots sabem que la finalitat de les basses no és altra que emmagatzemar una gran quantitat d'aigua per poder regar un hort durant tot l'any. Així, podem concloure que la feixa llarga que recorria el torrent de la Calcina, almenys en part, era un hort regat amb l'aigua de la bassa situada al seu capdamunt; actual font del Solitari.

Finalment, el "Camp de la Baga de la Calzina" és molt fàcil de localitzar perquè ha de coincidir amb l'única feixa que hi havia a l'obaga, a l'altra banda del torrent de la Saiola.

Les feixes de conreu que hi havia al voltant de la Calcina a mitjan segle XIX amb l'emplaçament de la bassa de l'hort/font del Solitari sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

Ara ja tenia aproximadament situat el forn d'obra de la Calcina "sobre el Camp de la Baga de la Calzina". Com ja he dit al començament d'aquesta ressenya, el 18 de febrer del 2017 vaig fer una primera temptativa de cerca del forn. Aquell dia vaig baixar pel llarg roquissar que hi ha a la obaga del torrent de la Saiola davant mateix de la masia de la Calcina. Quan s'acabava la codina, vora el torrent, em vaig desplaçar a l'oest per tal d'envoltar per sobre el "Camp de la Baga de la Calzina" abans esmentat. Tot i que vaig intentar maximitzar la superfície explorada en aquest rodal, algun tros d'aquesta obaga va quedar sense examinar a causa de la seva gran frondositat. El resultat final va ser que no vaig trobar les restes del forn d'obra que buscava.

Engany vaig fer la segona temptativa de cerca del Forn de la Calcina. Aquesta vegada l'objectiu era regirar un tram de l'obaga del torrent de la Saiola situat a l'est del llarg roquissar abans mencionat. Encara que m'allunyava una mica del "Camp de la Baga de la Calzina", no deixava de ser "sobre" seu (aigües amunt) i a la riba de la Saiola. L'aproximació la vaig fer aprofitant una pista de desboscament recentment reoberta (any 2017). Per acabar de baixar al torrent de la Saiola, vaig sortir de la còmode pista coincidint amb un petit llom carener que baixa del Turo Roig. A mitja baixada, bosc a través, vaig topar amb una antiga pista de desboscament que resseguia un replà; i en aquest replà, escampats pel terra, amb una grandíssima quantitat de bocins de peces d'obra cuita. Ara només faltava trobar el forn d'obra, que havia de ser molt pròxim. El vaig trobar remuntant una vintena de metres l'antiga pista.

Coordenades del Forn de la Calcina (ETRS89): N 41.63383º  E 1.95815º

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El que resta del forn d'obra de la Calcina

El forn està molt desfet; s'ha de tenir en compte que és el més antic dels que hi va haver a l'Obac, i que a les darreries del segle XVIII ja estava en desús. Les parets argiloses de la cambra de cocció estan molt ensorrades, però es pot dir que era de planta quadrada i que aproximadament feia 4 per 4 metres de costat. I la orientació de la boca de foc era la nord-oest.

Després de fer una exploració dels encontorns del forn, vaig identificar dues antigues pistes de desboscament que flanquejaven el forn. Una circulava pel replà superior, i l'altra per sota de la boca de foc del forn. Casualitat? No ho crec! La meva hipòtesi és que aquestes dues pistes de desboscament originàriament eren els camins de carro que arribaven fins al forn quan encara funcionava. Un camí de carro superior per tal de fer el tragí de carrega i descarrega de peces a la cambra de cocció; i un camí de carro inferior per portar la gran quantitat de llenya que calia cremar per fer la llarga cocció de les peces. Posteriorment, els carboners es van trobar les restes del forn i del camins de carro, i les van reaprofitar per a les tasques de desboscament. Així els camins de carró els van anar eixamplant amb el pas dels anys fins a convertir-se en les actuals pistes de desboscament. Uns 20 metres al nord-est del forn, allà on es bifurcaven els dos camins de carró (el superior i l'inferior), hi ha una plaça carbonera; i uns 15 metres al sud (seguint la pista superior) n'hi ha una altra.

El Forn de la Calcina flanquejat pel camí de carro superior i inferior. L'àrea delimitada per la línia taronja correspon a l'extensió que ocupa l'actual escampall de bocins de peces d'obra.

Després vaig ampliar l'àrea d'exploració i vaig seguir de pista de desboscament aigües avall (cap al nord-est). Vaig veure que remuntava el marge hidrogràfic esquerre del torrent de la Saiola, resseguint-lo uns 120 metres, fins que creuava la llera per passar al vessant solell. Aquí connectava amb una altra antiga pista de desboscament que, en sentit oest i després d'uns 450 metres, et conduïa fins a la masia de la Calcina. La meva hipòtesi és que aquest era el camí de carró que duia l'obra cuita del forn a la masia homònima, i que després va ser reutilitzat i eixamplat pels boscaters. Crec que aquesta hipòtesi queda parcialment confirmada pel fet que alguns trams de la banda solella d'aquest antic camí estan profusament calçats amb marges de pedres; una feina que els carboners intentaven estalviar-se, i nomes feien quan s'hi veien obligats a fi d'aplanar les places carboneres.

Traçat de l'antic camí de carro que unia el forn d'obra de la Calcina amb la masia

A l'espai entre el primigeni camí de carro superior i l'inferior, a part del clot del que resta del forn, hi ha uns extens escampall de bocins de peces d'obra cuita de tota mena.

Trossos de teula dins el sot del forn d'obra de la Calcina

Rajola trencada prop del forn d'obra de la Calcina

Escòria d'una fornada (gris) i una rajola trencada prop del forn d'obra de la Calcina

Una rajola prima trencada prop del forn d'obra de la Calcina

Una rajola gairebé sencera i mig maó prop del forn d'obra de la Calcina

Una rajola gairebé sencera i mig maó prop del forn d'obra de la Calcina

Com ja hem explicat abans, la finalitat d'aquest forn d'obra era abastir de maons, pitxolins, rajoles i teules la masia de la Calcina i la Casa Vella de l'Obac. Així que totes les peces d'argila vermella cuita que veieu actualment a les ruïnes d'aquestes dues històriques cases van sortir d'aquest forn: el Forn de la Calcina.

Masia de la Calcina. Els emmarcaments de totes les seves finestres estan fets amb maons que es van coure al forn d'obra de la Calcina

Interior de la masia de la Calcina. El resistent arc de l'escala d'accés al pis fet amb pitxolins que es van coure al forn d'obra de la Calcina.

Interior de la masia de la Calcina. El resistent arc de l'escala d'accés al pis fet amb pitxolins que es van coure al forn d'obra de la Calcina.

Interior de la masia de la Calcina. El resistent arc de l'escala d'accés al pis fet amb pitxolins que es van coure al forn d'obra de la Calcina.

Casa Vella de l'Obac. Emmarcament d'obra d'una porta que es va coure al forn de la Calcina.

Casa Vella de l'Obac. Arc d'una obertura fet d'obra que es va coure al forn de la Calcina.

Casa Vella de l'Obac. Rajoles del terra que es van coure al forn de la Calcina.

Casa Vella de l'Obac. Columbari del segle XII (segons el senyor Faura) amb peces d'obra que es van coure al forn de la Calcina.

Casa Vella de l'Obac. Peces d'obra que es van coure al forn de la Calcina.

Casa Vella de l'Obac. Porta d'accés al corral annex a la gran cisterna emmarcada amb maons que es van coure al forn de la Calcina.

Per últim, vull fer un comentari sobre l'ortografia del topònim "Calzina", "Calsina" o "Calcina". Per escriure correctament aquest topònim, com gairebé sempre,  hauríem de conèixer la seva etimologia. En aquest sentit, l'autor del llibre Història de la serra de l'Obac a l'apartat CALZINA JUSSANA (pàg. 30) explica: "Sospitem que el topònim derivaria de ser la primera masia de la serralada les parets de la qual es lligarien amb calç". Si aquesta sospita és certa, el topònim s'hauria d'escriure igual que ho fa l'ICGC i igual que molts altres masos de Catalunya: la Calcina.


FONTS D'INFORMACIÓ:

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Pere Boix i Puig, autor del llibre Vacarisses des del cor (editat pel propi autor l'any 2012)

Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 (Cartoteca Digital de l'ICGC)

Blog del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès. Secció d'introducció als forns. (http://grpsc3.blogspot.com/p/introduccio.html)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

dijous, 16 d’abril de 2020

LOCALITZAT EL FORN DEL JEP DE L'OBAC (TERRASSA)

Aquest febrer, per enèsima vegada, he agafat en préstec de la biblioteca el llibre del Josep Maria Faura i Ubach, Història de la serra de l'Obac. L'autor d'aquest llibre, publicat l'any 1993, va néixer l'any 1898 i va ser l'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach. Repassant-lo de nou, he aconseguit localitzar sobre el terreny, l'històric termenal de l'Obac, les ruïnes del mas Ferreres i les ruïnes del mas Puig-esteve; i identificar el Pou de l'Aigua.

Després d'això m'he volgut centrar en un altre element patrimonial que el senyor Faura va assenyalar al seu llibre: el Forn del Jep.

A l'apartat EL BOSC (pàg. 15) l'autor explica: "Fins que Terrassa no s'acostà als 10.000 habitants, el bosc, per manca de consum, tingué poc valor. Per treure'n algun profit s'explota la indústria artesana dels forns de calç en els quals l'abundància de combustible compensava la petita quantitat de pedra calcària que es treia del pinyolenc i, a l'ensems, servia per obrir els primers camins de desemboscar." Després a l'apartat INDÚSTRIES RURALS (pàg. 39) diu: "Donada l'abundància i el baix preu de la llenya, s'explotaren temporalment nombrosos forns de calç fins al 1918 en què Andalò Gibert i Neri Ribera de Rellinars feren la darrera cuita a Font de Cunill. Mercès a aquesta indústria, s'obriren els primers camins de carro i en la toponímia hi restaren els noms de Forn Gran sota el Muronell (Paller de Tot l'Any) i de Forn del Jep prop de camí de Matadepera."

El Forn Gran del què parla l'hereu dels Ubach és el mateix forn de calç que el carboner desterrat Gregori Jover, àlies el Solitari, va modificar per fer-lo servir de rebost de la caça. En record d'aquest exiliat polític els excursionistes van passar a anomenar la canal de la Calcina on vivia, torrent de la Font del Solitari; i el Forn Gran on conservava la caça va passar a ser conegut com el forn del Solitari. La toponímia no és cosa estàtica i, com és normal, ha d'evolucionar amb els fets històrics que hi succeeixen. Els autors de la darrera edició del mapa de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina (any 2013), assessorats per excursionistes "natius", van voler esmenar-ho tornant-lo a anomenar Forn Gran, però es van passar de frenada a l'hora de batejar l'antiquíssima canal de la Calcina com a "canal del Forn Gran".

Però tornem al Forn del Jep. Aquest topònim s'esmenta de nou al final del llibre Història de la serra de l'Obac, on s'afegeixen uns APÈDINXS. A l'apartat que duu per títol ÍNDEX TOPONÍMIC (pàg. 171), l'autor simplement fa una llista de topònims classificats per una sèrie de categories. A la categoria d'ANTROPÒNIMS esmenta els següents: "Alts de la Pepa - Alzina Teresa - Forn del Jep - Baga d'en Tropes - Roure del Monjo - Caixal - Caixa del Morts". En afegir el Forn del Jep en aquesta enumeració, l'autor ens està dient que Jep és el nom d'una persona. Més concretament, Jep és un hipocorístic del popular nom català Josep, que ha patit el fenomen fonètic de la síncope. Més avall, dins la categoria de CARENES, el topònim torna a aparèixer. Enmig d'una llarga llista escriu textulament: "[...] - Forn del Jep o Argemires (*) - [...]" Per esclarir-ho direm que al peu de la pàgina 25, coincident amb el primer asterisc del llibre, l'editor afegeix una curta nota que diu: "Al llarg del llibre l'autor utilitza el símbol de l'asterisc per indicar que es tracta d'algun tipus d'hipòtesi o suposició no confirmada". Per tant, el senyor Faura no té la certesa que les restes del Forn del Jep siguin el mateix que les potencials ruïnes del mas rònec de les Argemires, però sí que ens està dient que eren properes una de l'altre. Finalment, a la categoria de FORNS n'enumera els següents: "Forn Gran - Forn del Jep - Forn de l'Alzina Surera (Urbanització)".

El mateix Josep Maria Faura i Ubach a la seva joventut (26 anys), mentre estudiava per ser notari, va col·laborar en un número de l'Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (CET) de l'any 1924 dedicat extraordinàriament a l'Obac. L'article duu per nom NOTA HISTÒRICA: Les masies perdudes de l'Ubach i n'extrauré alguns passatges que m'interessen. "Segons els documents que hem vist, existien dins el terme de l'Ubach uns divuit masos anomenats de l'Espluga, Alegre, de les Argemires, Farreres, Torravert, Gilabert, Cabanyes, Claparedes, de la Serra i de Puig-esteve en el terme de Sant Pere de Terrassa; i els de Coma d'Aumà, Saiola, Calsina-jussana i Calsina-subirana, de la Portella, de l'Ubach, Casal de la Matella i de l'Arbós en el terme de Vacarisses. Sa existència comprovada ens planteja dos interessants problemes: quan van construir-se i quan van ensorrar-se i a quines causes es deu sa construcció i sa ruïna." Més endavant el jove Josep Maria Faura ens enumera les ruïnes que en aquella data tenia identificades o localitzades: "Lo que és indubtable que dites masies foren construïdes amb materials tan febles, probablement de tàpia, que la major part de dits masos no han deixat rastre, nosaltres sols sabem de les runes dels masos Coma d'Aumà, Calsina-subirana (?), de la Portella (?), i de l'Ubach vell en el terme de Vacarisses; i de Puig-esteve, Farreres i les runes situades a la Serra-llarga, Serra de la Daina, i vora la Turrota i el Forn del Jep que no hem pogut identificar, degut als canvis de toponomàstica, en el terme de Sant Pere de Terrassa, potser altres recerques ens permetran trobar noves runes. " Aquest darrer extracte ens diu que el Forn del Jep és al vessant del terme de Terrassa; i també sembla que diu que vora el Forn del Jep coneix unes runes que no ha pogut identificar. Aquestes runes no identificades han de ser les del mas de les Argemires, tal com suposava el mateix autor a l'apartat ÍNDEX TOPONÍMIC del seu darrer llibre.

Tal com he vist, el senyor Faura no explica detalladament l'emplaçament exacte del Forn de Jep i, per tant, el vaig haver d'esbrinar a partir de referències parcials o indirectes. Resumint: sabem que és al terme de Terrassa de l'extensa heretat de l'Obac, i prop del camí de l'Obac a Matadepera (avui una ampla i transitada pista forestal). Per últim, també sabem que és dins, o a prop, l'antiga peça de terra que comprenia el mas rònec de les Argemires. Sabent tot això, si fem un croquis planimètric amb la situació aproximada dels masos rònecs de l'Obac en terme de Terrassa i propers al camí de Matadepera, ens podrem fer una idea més ajustada del lloc on podríem trobar les restes del forn de calç objecte de la nostra recerca.

Comencem amb l'extracte del mas de l'Espluga, i seguim amb la resta de masos. Al principi de l'apartat MAS ESPLUGA O ESPLUGUES (pàg. 25) es diu: "És al terme de Terrassa i a prop del "Pou del Glaç", possiblement sobre la Canal del Collet Estret (pel món excursionista canal del Llop). [...] el mas Alegre és colindant". A l'apartat MAS ALEGRE (pàg. 26) explica: "Possiblement tenia la servitud de tocar el corn des de la propera Roca d'aquest nom damunt la Barata en cas d'invasió o "via fors" (Roca del Corb). Sembla que estava situat damunt el cingle que neix a la Cova de la Gatella (Balma de l'Arca) i que la carena que davalla del Turó de la Carlina, possible termenal entre Terrassa i Matadepera, el dividia en dues meitats. La de ponent, que passa a formar part del patrimoni Ubach, i la de llevant, la història de la qual ignorem, que darrerament formava part del patrimoni Barata." Del MAS DE LES ARGEMIRES (pàg .26) concreta: "Sembla situat sota el mas de l'Espluga o Esplugues i entre aquest i el mas Alegre, també del terme de Terrassa". Finalment del COMELLAR DELS GILABERTS (pàg. 29) detalla: "El mas dels Gilaberts, situat al terme de Matapedera. [...] Tindria annexada una peça de terra situada sota el collet de l'Arca, coneguda per Comellar dels Gilaberts, que potser fou refugi inicial dels fundadors de la masia, [...] la qual afrontà a sol ixent amb el mas de Gisalec mitjançant el mas Daví (situats prop de de l'Hostal de la Barata), a migdia amb el torrent que baixa del Coll Sa d'Arca (Sot de Parets), a ponent amb el terme de Terrassa i la serra del Llimó, i a tramuntana amb  la Cova de la Gatella (Balma de l'Arca) i el seu cingle".

Amb aquestes referències es pot dibuixar un croquis sobre la base del mapa topogràfic de la Guia Interactiva i amb l'històric termenal de l'heretat de l'Obac, que es va mantenir indivisible fins l'any 1971 (línia vermella).

Croquis de l'emplaçament dels masos perduts d'aquest sector amb el termenal de l'Obac (línia vermella) sobre el mapa de la Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades)

En el tros de terra que aproximadament corresponia al mas de les Argemires havia de trobar les restes del Forn del Jep. Ja a la desesperada i esgotant els últims recursos documentals, em vaig dedicar a repassar tots els mapes publicats a la Cartoteca Digital de l'ICGC on aparegues dibuixat aquest racó de món. Vaig tenir sort! A la sèrie de mapes topogràfics de la província de Barcelona (escala 1:5000 i data de vol 1977), que va ser fet pel Servei de Cartografia i Fotogrametria de la Diputació de Barcelona l'any 1976, hi ha un full titulat Serra de l'Obac (número de full 288-114) on apareix dibuixada una edificació amb coberta (almenys això és el que va interpretar el topògraf) a la riba esquerre del torrent de la Torrota i al rodal de la peça de terra del mas de les Argemires que hem vist anteriorment.

Retall del full titulat Serra de l'Obac de la sèrie de Mapes topogràfics de la província de Barcelona de l'any 1976. Al marge esquerre del torrent de la Torrota s'hi observa una petita edificació de planta rectangular amb coberta.

Potencialment era un bon lloc per començar a cercar sobre el terreny el desitjat Forn del Jep. I així ho vaig fer a la primeria del més de març d'engany. En arribar a les coordenades que havia introduït a l'aparell GPS, vaig trobar l'ample canó d'un forn de calç excavat a la riba esquerra del torrent de la Torrota. Era el Forn del Jep!

Coordenades del Forn del Jep (ETRS89): N 41.62551º  E 1.97416º

Tal com va deixar escrit el senyor Faura, el forn de calç era molt a prop de la transitada pista de uneix l'Obac amb la urbanització de les Pedritxes, però els abundants arbusts de la solella on es troba el protegien de la visió dels passavolants. L'arbust que més creix en aquesta solella és la poc hospitalària gatosa o argelaga (no les sé distingir). Així, el forn de calç estava envoltant d'un extens gatosar (o argelagar); un petit arbust espinós amb molt poder calorífic. Després de fer l'espinosa feina d'estassar el perímetre, vaig recollir algunes dades: el canó del forn de calç té un diàmetre interior de 4.5 m i la boca de foc tenia una orientació oest.

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

El Forn del Jep

Inspeccionant els voltants del forn, vaig fer alguna troballa. A la llera del torrent de la Torrota, davant i una mica més avall del forn, hi havia dos grans terrossos de calç blanca i lluent. Eren les deixalles d'aquesta industria rural que tant va abundar en un passat no tan llunyà. Després, i amb més calma, vaig veure que al voltant del forn també hi ha gran quantitat de petits terrossos de calç.

Gran terròs de calç blanca a la llera del torrent de la Torrota

Un altre gran terròs de calç blanca a la llera del torrent de la Torrota

També vaig veure una cosa que no havia vist mai fins ara. El canó del forn de calç està vorejat per sobre per una fonda i llarga rasa. La rasa s'inicia en un torrentó proper i recorre, de biaix, un llarg tram de vessant fins a voltar el forn per damunt i acabar al torrent de la Torrota. L'inici de la rasa al torrentó coincideix amb una rústega resclosa (un munt de terra i pedres) que desviaria l'aigua de pluja cap a la rasa. Després la rasa té una profunditat mitja d'entre 0.5 i 1 m, per arribar a la seva màxima fondària (uns 2 m) just al damunt del canó del forn. Finalment la rasa torna a 1 m de fondària i acaba desfent-se en apropar-se a l'actual pista i la llera del torrent. Desconec la funció que tenia aquesta singular rasa. Podria servir per conduir l'aigua del vessant superior i així evitar que el forn es negués en cas de pluges abundants? Si és així, per què no ho tenen la resta de forns de calç que majoritàriament també estan excavats a la part baixa d'una costa?

Munt de terra i pedres a l'inici de la rasa que feia la funció de resclosa

El Forn del Jep i el recorregut de la rasa sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

En quant a les restes del mas rònec de les Argemires, que segons el senyor Faura haurien de ser vora el Forn del Jep; vaig fer diverses passades per les zones més planeres del seu voltant i no vaig trobar res que em cridés l'atenció (escampalls o amuntegaments de pedres, sots). Si algú localitzés alguna cosa per aquest veral, que ens ho faci saber...


FONTS D'INFORMACIÓ:

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any VI. Número 29 (maig - juny de 1924). Extraordinari dedicat a l'Obac. He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig.

Pere Boix i Puig, autor del llibre Vacarisses des del cor (editat pel propi autor l'any 2012)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Seu Electrònica del Cadastre (https://www.sedecatastro.gob.es/)

Cartoteca digital de l'ICGC (http://cartotecadigital.icc.cat)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

dijous, 9 d’abril de 2020

LOCALITZADES LES RUÏNES DEL MAS PUIG-ESTEVE DE L'OBAC (TERRASSA)

Com ja vaig explicar en una entrada anterior d'aquest blog on identificava les ruïnes del mas Ferreres, l'autor del llibre Història de la serra de l'Obac, Josep Maria Faura i Ubach, va enumerar els masos perduts que van formar part de la seva extensa heretat: l'Obac. Una d'ells era el mas Puig-esteve, que estava situat al terme de Terrassa. A l'apartat MAS PUIGESTEVE I AGREGATS (pàg. 27) l'autor del llibre diu textualment: "Aquesta masia, situada enfront de la Casa Nova de l'Obac i que, junt amb el mas Farreres o de les Quintanes, que se li agregà, foren de les poques masies pluricel·lulars (més d'una estança) de la serralada, probablement s'habità fins al començament del segle XV. En el nostre arxiu trobem la masia Puigesteve com a nucli al voltant del qual s'agleven les següents: Farreras, Torravert, Serra, Cabanyes i Claparades [...]. Pagaven per meitat a la quadra de Vallparadís i la castlania de Palau Reial de Terrassa els censos següents: [...]."

L'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach va deixar sense resoldre, almenys en aquest llibre, un croquis toponímic amb les localitzacions de les restes d'aquest i altres masos desapareguts dins el termenal de l'Obac. Així que les localitzacions només es poden fer perquè s'esmenten indirectament en altres contexts del llibre.

A l'inici del llibre, a l'apartat LA CABANYA I EL BESTIAR (pàg. 17), explica: "Durant el temps que no funcionà el forn de vidre, les seves quadres servien de corral, i la casa annexa, d'estatge dels pastors. El més famós, en Tropes, donà nom a l'obaga de prop de Puigesteve i a una cambra de la dita casa (la Pastora), com també sengles pastores donaren nom a l'Alzina Teresa i als alts de la Pepa."

Al final del llibre el senyor Faura afegeix uns APÈDINXS, uns dels quals duu per títol
ÍNDEX TOPONÍMIC (pàg. 171). Aquí simplement fa una llista de topònims ordenats per categories. A la categoria d'ARQUEOLOGIA esmenta els següents topònims: "Ubach Vell - Casa dels Vidriers (Pastora) - Torrota (restaurada per la Diputació) - Masia Visigòtica - Pou de l'Aigua - Calzina Subirana i Jussana - Portella - Farreres - Puig Esteve - Cupots." En afegir el mas Puig-esteve en aquesta enumeració, l'autor ens està dient que encara es conserven restes d'aquesta masia medieval. Més avall, dins la categoria de CARENES, torna a esmentar Puig-esteve. Això voldria dir-nos que les ruïnes d'aquest mas podrien ser dalt d'un carener al qual li donés nom, però aquesta pista no és gens concloent perquè de carenes o serres n'hi ha moltes.

Amb aquestes referències indirectes poca cosa podríem fer per tal de trobar l'emplaçament de les ruïnes, però afortunadament en altres fonts bibliogràfiques en vaig trobar d'altres que em van ajudar a afinar el tret.

El mateix Josep Maria Faura i Ubach a la seva joventut (26 anys), mentre estudiava per ser notari, va col·laborar en un número de l'Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (CET) de l'any 1924 dedicat extraordinàriament a l'Obac. L'article duu per nom NOTA HISTÒRICA: Les masies perdudes de l'Ubach i n'extrauré alguns passatges que m'interessen. "Segons els documents que hem vist, existien dins el terme de l'Ubach uns divuit masos anomenats de l'Espluga, Alegre, de les Argemires, Farreres, Torravert, Gilabert, Cabanyes, Claparedes, de la Serra i de Puig-esteve en el terme de Sant Pere de Terrassa; i els de Coma d'Aumà, Saiola, Calsina-jussana i Calsina-subirana, de la Portella, de l'Ubach, Casal de la Matella i de l'Arbós en el terme de Vacarisses. Sa existència comprovada ens planteja dos interessants problemes: quan van construir-se i quan van ensorrar-se i a quines causes es deu sa construcció i sa ruïna." Més endavant el jove Josep Maria Faura ens enumera les ruïnes que en aquella data tenia identificades o localitzades: "Lo que és indubtable que dites masies foren construïdes amb materials tan febles, probablement de tàpia, que la major part de dits masos no han deixat rastre, nosaltres sols sabem de les runes dels masos Coma d'Aumà, Calsina-subirana (?), de la Portella (?), i de l'Ubach vell en el terme de Vacarisses; i de Puig-esteve, Farreres i les runes situades a la Serra-llarga, Serra de la Daina, i vora la Turrota i el Forn del Jep que no hem pogut identificar, degut als canvis de toponomàstica, en el terme de Sant Pere de Terrassa, potser altres recerques ens permetran trobar noves runes. " Aquest darrer extracte ens reafirma que, en el vessant del terme de Terrassa i ja des d'antic, estaven identificades i eren conegudes les restes dels masos medievals de Puig-esteve i Ferreres. Altra cosa és que n'especifiqui detalladament l'emplaçament exacte; cosa que no fa.

En el mateix número especial de l'Arxiu, dedicat a la prèvia d'una Diada de Germanor que el CET va celebrar a la Casa Nova de l'Obac, també hi va col·laborar mossèn Joan Solà i Corominas amb un escrit titulat Una nova toia de l'Ubach, on descriu la flora de la Serra de l'Obac. Tal com el senyor Faura diu a la INTRODUCCIÓ (pàg. 5) del seu llibre esmentat al principi: "El director espiritual de les meves vacances universitàries era el pare Joan Solà, escolapi i professor de Ciències Naturals amb afeccions històriques, que passava les vacances amb nosaltres a la masia i ens ajudava a conèixer la geografia i la vegetació de la contrada". Amb aquest extracte vull demostrar que mossèn Solà era un gran coneixedor del territori de l'Obac i que, fins i tot, va donar lliçons al mateix hereu dels Ubach. Doncs bé, en aquest article el pare escolapi enumera i localitza la flora que es podia trobar l'any 1924 dins l'extens termenal de l'Obac; i quan arriba el torn del castanyer escriu textualment: "i el CASTANYER (Castanea vesca) de sota la carretera a l'obaga d'En Tropes". Aquest petit extracte ens diu que, prenent com a referència la Casa Nova de l'Obac, l'obaga d'en Tropes és sota la carretera de Rellinars, o sigui, al sud. Si tenim en compte que el senyor Faura va deixar escrit que l'obaga d'en Tropes és a prop del mas Puig-esteve, el cercle de la ubicació es comença a estrènyer. Per acabar de tancar el cercle, vaig recórrer als mapes on apareix l'antropònim mitjancer: en Tropes.

La sèrie d'ortofotomapes de Catalunya (escala 1:5000 i data de vol 1984) va ser el primer que va editar l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) l'any 1987; i també incloïa el seu primer mapa toponímic. A l'extrem de ponent del full titulat l'Obac (número de full 392-6-3) veiem que hi ha indicats dos colls diferents al carener coincident amb el camí que baixa al poble de Vacarisses: un anomenat "Collada de l'Obac" per on passa la carretera de Rellinars, i un altre situat uns 150 m al sud dit "Coll d'en Tropes". Aquesta diferenciació entre els dos colls veïns s'ha mantingut fins als actuals mapa topogràfics de l'ICGC.

La collada de l'Obac i el coll d'en Tropes a l'ortofotomapa de l'ICC del 1987

La collada de l'Obac i el coll d'en Tropes a l'actual mapa topogràfic de l'ICGC

El mapa de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac (escala 1:20000) editat l'any 1988 pel Centre Excursionista de Terrassa també respecta la independència dels dos colls, encara que no es distingeix tan clarament per ser d'una escala més petita.

La collada de l'Obac i el coll d'en Tropes al mapa de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac del CET de l'any 1988

Les diferents actualitzacions del mapa de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (escala 1:25000) de l'Editorial Alpina (edicions del 2002, 2006 i 2016), seguint l'estela del mapa toponímic de l'ICC de l'any 1987, també mantenen els dos colls separats.

La collada de l'Obac i el coll d'en Tropes al mapa de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina (edició del 2002)

La collada de l'Obac i el coll d'en Tropes al mapa de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina (edició del 2006)

La collada de l'Obac i el coll d'en Tropes al mapa de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina (edició del 2013)

Després de consultar totes aquestes fonts documentals, quedava bastant clara la ubicació de l'obaga d'en Tropes. Si baixem des de la Casa Nova de l'Obac, la primera obaga que trobem sota la carretera de Rellinars és la mateixa que connecta en el seu extrem occidental amb el coll d'en Tropes abans esmentat; A més a més, des del mateix coll d'en Tropes s'inicia una antiga pista de desboscament, encara avui utilitzada, que recorre l'obaga d'un extrem a l'altre. I tot sempre dins el vessant terrassenc del termenal dels Ubach.

L'obaga d'en Tropes i la pista de desboscament que la travessa sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

Ja tenim emplaçada l'obaga d'en Tropes. Ara l'hem de relacionar amb el mas Puig-esteve. El senyor Faura va deixar escrit que aquesta masia està "situada enfront de la Casa Nova de l'Obac". Imaginem que quan diu "enfront" es refereix a la façana sud; aleshores la petita carena del capdamunt de l'obaga d'en Tropes, a l'altra banda del torrent de les Basses, compleix prou bé la condició. Per últim, queda la pista concloent: "l'obaga d'en Tropes és prop de Puig-esteve".

Per tal de trobar les ruïnes del mas Puig-esteve, ja només mancava fer el treball de camp en una àrea molt reduïda: l'obaga d'en Tropes. El millor seria fer servir de l'antiga de desboscament que, des del coll d'en Tropes, recorre l'obaga homònima d'un extrem a l'altre. Així ho vaig fer al començament del mes de març proppassat. Avançar al llarg de la pista va ser molt fàcil perquè els treballs forestals del vessant terrassenc de l'Obac actualment s'estan duent a terme en aquesta obaga. La pista és neta i la visibilitat arriba molt metres enllà. Amb aquestes condicions va ser encara més fàcil trobar les restes del mas Puig-esteve. Després de recórrer uns 400 m de la pista, al seu marge superior i dalt del carener, vaig trobar una grandíssima extensió i quantitat de pedres de gran mida

Coordenades del mas Puig-esteve (ETRS89): N 41.61792º  E 1.95767º

Ruïnes del mas Puig-esteve. Perspectiva general de la meitat occidental.

Ruïnes del mas Puig-esteve. Detall d'un amuntegament de pedres al carener.

Ruïnes del mas Puig-esteve. El mateix amuntegament de pedres mirant cap al nord amb la pista de fons.

Ruïnes del mas Puig-esteve. Des del carener mirant cap al sud.

Ruïnes del mas Puig-esteve. Pedres mig colgades al marge superior de la pista de desboscament (vessant nord).

Ruïnes del mas Puig-esteve. Pedres mig colgades al marge superior de la pista de desboscament (vessant nord).

Ruïnes del mas Puig-esteve. Al vessant sud s'intueix un marge de pedra entre les restes del desboscament (costat occidental).

Ruïnes del mas Puig-esteve. Una altra estesa de pedres al vessant sud.

Ruïnes del mas Puig-esteve. Més pedres al vessant sud (costat oriental).

El mas Puig-esteve i l'obaga d'en Tropes sobre el mapa topogràfic de l'ICGC

Aquell dia, entre les restes de branques escampades arran del recent desboscament, no vaig saber distingir cap estructura concreta de l'antiga masia; però sí que puc dir que l'extens escampall de grans pedres ocupava uns 25 m al llarg del carener per uns 15 m d'ample. Aquest important enderroc no pot correspondre a les restes d'una barraca de boscaters o de vinya perquè el volum de pedra seria molt inferior; sinó que ha de provenir d'alguna cosa més gran: el perdut mas Puig-esteve.


FONTS D'INFORMACIÓ:

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Època 2. Any VI. Número 29 (maig - juny de 1924). Extraordinari dedicat a l'Obac. He tingut accés a tots els números de l'Arxiu del CET gràcies a la important tasca arxivística del Martí Puig.

Secció de Mapes de la pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/). Més concretament el Mapa de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac del CET de l'any 1988 i la Cartografia Digital de Sant Llorenç del Munt i l'Obac de l'Editorial Alpina dels anys 2002, 2006 i 2013.

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)