dilluns, 25 de desembre del 2023

EL FORN DE CALÇ DE L'OLIVAR DE LA CALCINA (VACARISSES)

El llibre pòstum del Josep Maria Faura i Ubach Història de la serra de l'Obac continua oferint-me encara més troballes patrimonials. Recordem que l'autor d'aquest llibre, publicat l'any 1993, va néixer l'any 1898 i va ser l'hereu i últim representant de la nissaga dels Ubach.

El senyor Faura va deixar escrit a l'apartat ALTRES CONSTRUCCIONS de la pàgina 36 del seu llibre: "L'edifici més remarcable és la masia de la Calzina, construïda per Josep Ubach i Falgueres l'any 1674 [...] La masia fou habitada i les seves terres conreades fins a mitjan segle passat. Després molts rellinassencs s'emportaren les teules i ara sols en resta la carcanada". Després a MASOVERS I PARCERS (pàg. 96) diu: "La masia de la Calzina fou construïda per Josep Ubach l'any 1674 i tingué masover, el darrer un tal Xambó el 1862".

Per tenir una idea del que es conreava en aquestes feixes de la Calcina he recollit el següent extracte. Apartat ELS CONREUS (pàg 14): "El conreu d'oliveres, de les quals moltes de les masies desaparegudes en tenien mostra, predominà a la vall de la Calzina i a les feixes de les Oliveretes; i les olives es van moldre en el trull de la Casa Vella (de l'Obac)".

Restes del trull de la Casa Vella de l'Obac

Retall (amb orientació oest-nord-oest) del Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 centrat a la masia de la Calcina

Croquis de les feixes de conreu que hi havia al voltant de la Calcina a mitjan segle XIX sobre el mapa topogràfic de l'ICGC. Ha estat elaborat a partir del mapa del cadastre de la il·lustració anterior.

Segons el croquis anterior, que vaig elaborar per tal d'il·lustrar la situació i la tipologia de les antigues feixes de conreu al voltant de la masoveria de la Calcina en una entrada anterior d'aquest blog, la casa estava envoltada de feixes d'oliveres; però la feixa que més em va cridar l'atenció pel seu aïllament orogràfic és la situada uns 100 metres al nord-oest de les actuals ruïnes, perquè està situada en un emplaçament que fins ara semblava de difícil accés i allunyada d'intervencions humanes modernes. El fondo torrent de la Font del Solitari, que passa a tocar, aguditzava encara més aquesta sensació d'isolament de l'antiga feixa d'oliveres.

Ja feia anys que tenia al cap arribar-me a aquesta ermada feixa situada a la falda del sud de les cingleres del Paller de Tot l'Any, per veure si trobava alguna cosa interessant. Qui sap? Algun peu d'olivera supervivent a l'abandó, alguna resta de canalització o emmagatzemant d'aigua per fer un xupet, o algun forn.

El dissabte 23 de desembre proppassat el Quim Solbas i jo ens vam animar a fer-ho. La temptativa va ser relativament fàcil perquè, amb les tasques de desboscament que actualment s'estan fent amb maquinaria moderna, s'han reobert moltes de les antigues pistes que envoltaven la feixa en qüestió. Ajudats d'una pista de recent obertura, vam remuntar uns 200 metres el buc del torrent i vam accedir a la feixa des del seu extrem sud. La pista ens va deixar amb molta facilitat allà on comencen els allargassats bancals terrosos de l'antic olivar. El Quim i jo vam decidir anar seguint totes les terrasses en sentit ascendent fent un recorregut en zig-zag que intentava maximitzar la superfície explorada.

Durant l'ascens zigzaguejant vam copsar que aquelles perdudes i ermades feixes d'olivar s'havien transformat en un bosc de pi blanc amb cirerer d'arboç i llentiscle, i les zones amb més saó per la humitat dels xaragalls amb marfull. 

Ens vam fixar en l'existència d'uns grans sots excavats a terra, que anàvem trobant reiteradament segons pujàvem pels bancals terrosos. Aquests clots tenien una forma irregular que s'aproximava a la circular, un diàmetre entre 1.5 i 2 metres, i una fondària que voltava el mig metre. El Quim era del parer que aquells sots eren antigues sitges de carbonet fetes pels carboners, però l'absència d'alzines i roures en aquella costa solella orientada perfectament al sud i la seva forma tan irregular em van fer sospitar que hi havia una altra explicació per a aquells sots misteriosos. 

Fa anys, tot repassant les ortofotos dels vols americans dels anys 40 i 50 del segle XX, sota l'estació de RENFE d'Olesa de Montserrat, em va semblar veure un olivar amb enormes exemplars. La meva curiositat em va portar a anar fins a aquelles feixes olesanes actualment perdudes de la mà de l'home. Quan hi vaig arribar vaig veure que en els punts (waypoints) on havia marcat la ubicació dels grans exemplars d'oliveres, nomes hi havia un gran sot circular d'uns 2 metres de diàmetre. Què havia passat allà? Doncs que, en algun moment entre la dècada dels 50 i l'actualitat, havien arrencat o arrabassat de soca-rel aquelles velles oliveres. Quin era el motiu d'aquell acte tan radical? Tots sabem del valor ornamental i, per tant, econòmic que tenen les grans oliveres en el mercat dels centres de jardineria. En una època en què proliferen les urbanitzacions parcel·lades amb la seva corresponent torre (des dels anys 50 fins a l'actualitat), molta gent vol tenir un vell exemplar d'olivera al mig de la seva jardinera. Quan els amos d'aquets vells olivars es feien grans i es desentenien de collir les olives, aquests rebien sucoses ofertes per vendre les oliveres senceres als centres de jardineria. Segons el meva opinió, això mateix va passar en un algun moment de la segona meitat del segle XX amb les centenàries oliveres de la Calcina. Amb o sense coneixement de l'amo de l'Obac, el senyor Faura, algú va arrencar les oliveres de soca-rel per tal de revendre-les i plantar-les en algun jardinet d'una urbanització de segones residències. Per acabar de lligar caps, només faltava saber per on arribava la pista que va permetre endur-se aquestes grans oliveres sobre quatre rodes (camioneta, carro). Més endavant donarem resposta a aquesta incògnita.

El Quim i jo ja gairebé érem al capdamunt de les feixes que indicaven el mapa del cadastre de mitjan segle XIX quan vam trobar el primer peu d'olivera. Era una llarga tija que rebrotava d'una vella soca morta. L'objectiu inicial de la sortida s'havia acomplert!

La primera olivera. El Quim pren amb la mà la llarga tija del rebrot.

La primera olivera. Detall de les fulles del rebrot de la soca.

La primera olivera. La tija del rebrot des de l'antiga soca morta i podrida.

Després de la primera troballa, en pujar al següent bancal, vam trobar-nos amb una molt recent pista de desboscament que havien fet arribar fins allà mateix i que resseguia parcialment les dues feixes superiors de l'antic olivar. Aquí teníem la resposta a com fa algunes dècades s'havien endut els grans exemplars d'oliveres arrabassats. La mateixa pista que hi arriba aquest 2023 ja existia prèviament, i l'única cosa que han fet en l'actualitat és resseguir-la i reobrir-la.

Uns metres amunt, a tocar de la pista, vam trobar un altre peu l'olivera que deuria fer uns 3 metres d'altura. També deu ser un rebrot d'una soca conservada sota terra.

La segona olivera. El Quim pren amb la mà la llarga tija del rebrot.

Finalment, per acabar d'arrodonir la matinal, excavat al marge entre dues terrasses i allà on connecten amb la pista recentment reoberta, vam trobar un ben conservat forn de calç. Estava totalment colgat per la vegetació.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. El Quim davant de la boca de foc després d'estassar el seu accés.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. Detall de la banda exterior de l'arc pla rudimentari de pedres.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. Detall de l'interior de l'arc pla amb la segona filera de maons.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. L'olla de forn des de l'interior.

El forn de calç de l'Olivar de la Calcina. L'olla del forn excavada al marge terrós des de dalt.

La boca de foc està força ben conservada. Exteriorment es tracta d'un groller arc pla de pedres irregulars que forma la volta. Interiorment l'arc pla de pedres té una segona filera de reforç de maons. El diàmetre de l'olla és de 4 metres, una mesura de forn de calç estàndard, ni gran ni gran petit. L'orientació de la boca de foc és la sud-oest, una dada que realment no aporta res.

Per a tornar a la Calcina, el Quim i jo només vam haver de seguir de baixada i en sentit sud la recentment reoberta pista de desboscament, abans esmentada, que arriba fins al peu mateix del forn de de calç i dels dos peus d'olivera de l'extrem nord dels bancals de l'antic olivar de la Calcina.

Croquis d'ubicació dels dos peus oliveres (dos punts vermells) i del forn de calç (punt taronja) trobats, i de la pista de desboscament de tornada recentment reoberta (traça lila).

La carcanada de la Calcina des de la nova pista de desboscament de tornada a la Casa Nova de l'Obac.

FONTS D'INFORMACIÓ:

Josep Maria Faura i Ubach, autor del llibre Història de la serra de l'Obac. Editat per l'Avenç i la Diputació de Barcelona l'any 1993.

Plano geométrico del término jurisdiccional de Vacarisas de l'any 1856 (Cartoteca Digital de l'ICGC)

Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac del Ramon Suades. 

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)

dijous, 9 de març del 2023

L’HOSTALET D’EN TORRELLA DE MATADEPERA I L’HOSTAL DE L’ARENGADA DE MURA, DOS HOSTALS DEL CAMÍ RAL DE BERGA DIFERENTS I DISTANTS

Una òbvia frase feta diu que el millor és començar pel principi; així que aniré esgranant, d’una en una i de manera cronològica, la documentació (la que a data d’avui conec) que parla d’un hostal dins l’heretat de can Torrella (de Baix) i a peu de diversos antics camins públics (rals i ramaders) que en aquest tram circulaven superposats. Eren el camí ral de Barcelona a Manresa (bifurcació a la Barata), el camí ramader del Vallès i el camí ral de Mura i Rocafort pujant dels Graons de Mura (bifurcació a l’aiguabarreig del Sot de Taula amb el Cap de la Riera de les Arenes), i el camí ral de Barcelona a Berga que seguia fins al coll d’Estenalles (una de les capçaleres més llunyanes de conca hidrogràfica i pas natural) i continuava per Talamanca, Viladecavalls, el nucli de Cabrianes i finalment Sallent. A Sallent, el camí ral de Berga creuava el riu Llobregat sobre el pont medieval (segle XIV) i així podia enllaçar amb el camí ral de Manresa a Berga que continuava sempre pel vessant hidrogràfic dret del riu. Per aquest motiu, a partir del terme de Mura i Talamanca, en documents antics el camí ral de Berga també era anomenat camí ral de Sallent.

Una prova documental que demostra l’asseveració feta a la darrera frase apareix dins una declaració feta el dissabte 2 de novembre de 1613 per Jaume Vall, pagès d’uns trenta anys (segons la Consueta de mossèn Oller de 1592 tenia 33 anys) del mas de la Vall de Mura, al veguer de Manresa, on denunciava haver trobat aquell mateix matí un home mort al camí ral que passava sobre la seva casa (avui carretera). “Senyor, el que jo sé és que avui, de matí, anant a missa matinal en companyia de Joan Xammar i de T. Santlleïr, des de la casa del meu pare, quan hem estat en terres de dit Santlleïr, en el camí real que va de la vila de Sallent i altres parts a la ciutat de Barcelona, hem trobat fora de camí, a tres o quatre passes, un home jove amb poca barba vestit de burell, amb una capa de pastor flocada de negre, el qual home estava ajagut a terra degollat i nafrat de moltes escopetades en els costats, el qual home jo no conec ni tampoc han conegut cap dels meus companys. És veritat que dit home mort es trobava lluny de la casa del meu pare unes mil cinc-centes passes, i també és veritat que la nit passada, quan feia una hora, poc més o menys, que s’havia fet fosc, sentirem des de la casa del meu pare, mentre estàvem sopant, cinc tirs d’escopetes o de pedrenyals. Dit home no porta xarpa, ni flascó, ni clau, ni cap arma, i jo no sé qui la mort ni en tinc sospita, sols que, encontinent, he partit per venir-ho a denunciar a vostra mercè, i això és el que jo sé.” Aquest extracte forma part d’una denúncia feta al veguer de Manresa i conservada a la l’Arxiu de la Seu de Manresa dins el lligall M (de Mura); i va ser recollit pel senyor Antoni Ferrando dins el seu llibre El mas Puig de la Balma formant part d’un dels 20 relats de l’apartat Un segle de violència (pàgina 80). El mateix autor explica una mica més amunt en el mateix llibre que “Els textos que tot seguit oferim són declaracions originals retocades mínimament per a evitar repeticions. També s’han substituït mots i expressions antigues per altres d’ús actual, procurant, però, mantenir el to i el regust de l’època.

Un altre antic document que ens parla del camí ral de Sallent, en aquest cas, al seu pas pel terme de Talamanca apareix al llibre de Miquel Ballbè i Boada de l’any 1997 Aportació històrica a les Cases de Pagès de Talamanca. A la pàgina 35, en referència al mas el Cingle, Fermí Singla testifica les seves propietats en el capbreu de Joan Serra de l’any 1609 que està conservat a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa. En aquest capbreu, dins una llarga afrontació, quan passa pel rodal del mas Rossena (actualment només ens resta el topònim d’un petit turó proper al poble), podem transcriure: “[...] y va dret baix la Riera (de Talamanca) y va un poc vers amunt y aprés travessa la Riera (de Talamanca) al cap de la vinya de la Vila de dit Single termenant amb la vinya de Joan Trullàs del Penal se’n puja per un serrat amunt travessant lo camí real de Sallent termenant amb terres del mas Rossena [...]”

Tota aquesta xarxa d’antics i, en part, perduts camins públics al voltant de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha sigut destramada i trepitjada passa a passa per mi (David Hernández) durant els darrers anys d’estudi documental i sortides de camp, amb l’objectiu principal de poder dibuixar-la sobre un wikimapa, l’OpenStreetMap, que està a l’abast de tothom de forma lliure i gratuïta.

https://hiking.waymarkedtrails.org/#?map=14.0/41.6537/1.9819

L’anterior enllaç mostra remarcats i d’una forma molt visual les traces dibuixades per mi a la base de milions de punts geolocalitzats amb atributs que és l’OpenStreetMap; i està centrat a les dues bifurcacions de camins públics principals abans esmentats.

Després d’explicar la importància que tenia el camí públic (diversos camins en un de sol) que circulava remuntant la llera i els vorals o ribes de la riera de les Arenes, molt a prop de can Torrella de Baix; començaré, ara sí, a explicar les aparicions documentals d’un petit hostal que l’amo del mas va fer construir a peu mateix del camí que passava per l’altra banda de la riera, a la riba oposada, o sigui, pel vessant hidrogràfic esquerre.

 

Situació de les tres construccions sobre l'ortofotomapa del vol americà de 1956 amb el traçat perdut del camí ral.

Situació de les tres construccions sobre el mapa topogràfic de l’ICGC amb el traçat perdut del camí ral.
 

L’any 1897 mossèn Llorenç Sallent i Gotés, l’ecònom (capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia, per vacant o per malaltia o absència d’aquest) de la parròquia de Matadepera durant alguns mesos de l’any 1894, va escriure i publicar el llibre Los arxius parroquials - Sant Johan de Matadepera. A la pàgina 31 de dit llibre es pot llegir: “En la llibreta del Compliment Pasqual de l’any 1751 consta l’Hostal de la Barata, casa unida a la Barata, formant-ne una agrupació la Barata, Masoveria i dit Hostal; a més consta també l’Hostal o hostalet d’en Torrella, que avui encara s’hi veuen quatre parets junt a la Riera de les Arenas, al peu del camí real i a un tir de pedra de casa Torrella; caseta de casa Torrella o caseta de l’ermità, quals ruïnes es veuen detràs de la casa; i el forn del vidre en que hi habitaven de quinze a vint persones i que ningú me n’ha sapigut donar raó. Dit forn de vidre existí de 1751 a 1763”.

El llibre Els Orígens del Nou poble de Matadepera 1768 – 1868 és el llibre millor document de tots els que he llegit fins ara en relació a la història de l’entorn de l’actual Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Va ser escrit per mossèn Manel Ametller i Bassets i publicat l’any 1997 per la parròquia de Sant Joan de Matadepera. L’única errada, no ben documentada, que li he trobat és quan diu dues vegades (pàgines 8 i 47) que l’hostal proper a can Torrella de Baix és l’hostal de l’Arengada. Aquesta falla la va fer en copiar, sense les precaucions necessàries, dos malentesos toponímics previs dels historiadors locals Miquel Ballbè i Antoni Ferrando. Aquests “malentesos toponímics previs” són el tema motivador d’aquest escrit, i els acabaré d’explicar i tancar més avall. En la primera de les dues pàgines mencionades l’autor explica, en referència a la població de Matadepera abans de la formació de nucli dels carrers: “Seguint la delimitació oficial de finques del terme que es féu l’any 1768 (Apeo de todas las fincas y heredades del término de Matadepera arreglado a la Canación del año 1768 conservat a l’Arxiu Municipal de Matadepera - AMMAT), podem fer la relació de les cases que en aquells anys hi havia, amb els propietaris i pagesos que hi vivien, sense comptar-hi les dones i criatures.” Mossèn Ametller, en el punt número 7 de 23 cases totals, escriu: “L’Estanc de tabac, dintre el mas Torrella, a la vora esquerra de la riera, que va voler exercir, un temps, la funció d’hostal (l’hostal de l’Arengada). Hi vivia en Francesc Ventayol, que n’era l’estanquer.” En la segona de les pàgines comença el capítol anomenat “L’HOSTAL DE LA MARIETA I ALTRES ESTABLIMENTS”, que va fer l’amo de casa Gorina, Narcís Gorina, del 1769 en endavant, amb el que va significar l’inici del carrer de Matadepera. “L’any 1768, en Francesc Ventayol, pagès natural de Rocafort, té «el estanquillo real de tabacos» (Apeo de todas las fincas y heredades del término de Matadepera arreglado a  la Canación del año 1768 - AMMAT, casa número 7 i nota final) situat dintre la propietat Torrella, a la riba esquerra de la riera, quasi al davant de la casa Torrella de baix. Era considerat jornaler, però es guanyava més la vida pel fet de ser l’estanquer de tabacs i cobrar l’arbitri reial, carregat en aquest producte estancat. Segurament també devia vendre altres productes estancats, com la sal, fins i tot productes no estancats, com passa tan sovint. Aquest establiment devia evolucionar exercint funcions d’hostal (hostal de l’Arengada), encara que mai va tenir la llicència reial necessària per obrir aquest tipus d’establiment. Per això, l’any 1786, el baró de Linde, intendent general del Principat, a causa de la denúncia presentada per l’hostal de la Barata, ordena a Joan B. Torrella que s’abstingui d’utilitzar el seu establiment amb funcions d’hostal. En Francesc Ventayol també posseïa una vinya de dues quarteres i terra erma en terrenys de can Gorina (Apeo de todas las fincas y heredades del término de Matadepera arreglado a  la Canación del año 1768 - AMMAT, número 34).” La posseïa des de l’any 1758, segons document d’establiment fet davant el notari P. Puiggener el 28-3-1758 i conservat al fons notarial de l’Arxiu Històric de Sabadell. “El dia 26 de febrer de l’any 1769, en Narcís Gorina, davant el notari de Terrassa Puig i Gorchs, li estableix i concedeix en emfiteusi, també a peu de camí ral, en el camp que va parcel·lant, un tros de terra erma de sis canes més sis pams (10.50 m) de façana per les 27 canes (48.85 m) habituals de llargària. Ha de pagar una entrada de 30 lliures i, per raó de cens, una lliura i deu sous de cada any. Aquest cens l’haurà de redimir en els quatre anys vinents. De fet, així ho va fer el dia 14 de febrer de l’any 1776. Mossèn Sallent, tantes vegades citat, assenyala l’any 1772 com el començament del nou poble. Segurament devia prendre per referència la data de la inauguració de l’hostal. En Francesc Ventayol estava casat amb na Maria Pratginestós [...] i ja tenien experiència en l’ofici. El negoci devia anar bé perquè, el mateix any 1772, en Francesc Ventayol amplia l’hostal comprant a en Narcís Gorina 54 pams (10.50 m) més sobre la casa que ja tenia, i, a més, compra una peça de terra a Pau Arnella, de Sant Julià d’Altura. I, encara més endavant, l’any 1784, [...], continuarà ampliant les instal·lacions, comprant els terrenys del davant de l’hostal, a l’altra banda del camí ral. Com que la seva dona es deia Maria i devia ser la que atenia més directament, ben aviat el van anomenar l’hostal de la Marieta.”

Un jove Salvador Cardús va deixar escrit al número de juliol-agost de 1925 del Butlletí del Club Pirenenc dins un estudi documental de l’hostal de la Barata. “El dia 9 de març de 1786, el Baró de Linde, Intendent General del Principat de Catalunya, fa saber a Joan Baptista Torrella que s’abstingui d'hostatjar passatgers i de vendre pa, vi i queviures i en cas contrari se li aplicarà la pena de 200 lliures. Dita intimació fou amb motiu d'una denúncia presentada pel possessor de l'hostal de la Barata, perquè dit Torrella «hostatja viatjants en dues cases que posseeix en dit terme i en elles ven pa, vi i queviures, i a la iniciació de dit Torrella intenten altres varis fer el mateix»”.

El pare escolapi Joan Solà al seu fullet Historial de can Torrella - Parròquia de Matadepera, també consultable al número de gener-febrer de 1926 del Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa, començava dient: “Dos masos Torrella hi hagué en el terme de la Parròquia de Matadepera, anomenats Torrella de dalt, i l'actual can Torrella. Els amos visqueren una pila de centúries al primer, tenint al de baix el forn del vidre i el de l’obra, que estaven en el seu fort pels anys de 1700, així com l'hostal, part dellà de la Riera, que el Baró de Linde féu tancar el 9 de març de 1786 perquè perjudicava l'Hostal de la Barata. Poc a poc tocant als forns bastiren una casa, que fou salvada pels veïns en voler el francès destruir-la, després de saquejar-la, bo i calant-hi foc, més, habitada poc després pels amos, a 15 de maig de 1831, es vengueren aquell antiquíssim casal del Mas de dalt a Francesc Mata, qui hi construí la Mata Xica. [...]”

Les dues cases que l’any 1786 Joan Baptista Torrella posseïa en el terme de Matadepera, on hostatjava viatjants i venia pa, vi i queviures, han de ser les dues més properes al camí ral que en aquella data tenia; això és can Torrella de Baix i l’hostal “part dellà de la Riera”.

A la Biblioteca Virtual de Defensa vaig trobar el Croquis Itinerario del terreno comprendido entre Martorell, horno del Vidrio, Sellen y Castelltersol (Vich 26 de Enero de 1814). Aquest aproximat croquis militar va ser dibuixat al final de la Guerra del Francès per l'enginyer militar José de Aguirre, i abasta part de les comarques del Vallès, el Bages, el Moianès i el Baix Llobregat. En ell s'observa com el “Cº de Savadell” (camí Real de Barcelona a la muntanya, com l’anomenarà el pagès de Matadepera Francesc Gorina a mitjan segle XIX) puja cap a Matadepera passant pel costat de l’església de “San Julian”, que queda a la dreta, i travessa la “R. de Can Viñers” (actualment anomenada torrent de la Betzuca) per entrar per l’extrem sud del carrer de la “Llagosta”, la primera casa del qual té la banderera blanca que simbolitza tots els hostals d’aquests croquis; es tracta del “H. de la Marieta”. Després el camí comença a remuntar la riba del vessant hidrogràfic esquerre de la “Riera de las Arenes”, que no abandonarà fins a la “Barata”. Una mica més amunt, on el camí enllaça amb un altre que prové de “Tarrasa” (camí Real de Terrassa a la Barata, com l’anomenarà el pagès de Matadepera Francesc Gorina a mitjan segle XIX) tot creuant la riera, trobem una altra edificació amb la bandereta blanca d’hostal. És anomenat “Hostalet”, i es troba davant per davant i la riba oposada d’una masia assenyalada com “Can Turrella”; per tant es tractaria de l’hostal que és objecte d’aquest estudi documental: l’Hostalet d’en Torrella. Després el camí continua remuntant la riera de les Arenes, passant per la riba oposada d’un petit nucli d’edificacions (masies) amb una església anomenat “Matapedera”. Es tracta del disseminat format per can Roure, can Torrella de Dalt (després la Mata Xica), l’originària església parroquial de Sant Joan i el seu cementiri, can Ferrers de Baix, Mas Cellers, i can Ferrers de Dalt.

 

Retall del croquis militar del final de la Guerra del Francès (1814) centrat al traçat del “Cº de Savadell” i a l’hostal situat davant de “Can Turrella” anomenat “Hostalet”.
 

El senyor Jaume Freixa i Fontanals és hereu dels antics amos de can Torrella de Baix i actualment viu al que queda del reconstruït Hostalet d'en Torrella. Ell conserva dins casa seva un antic mapa cadastral de la propietat anomenat Plano Geométrico de las Tierras que integran la heredad de Casa Torrella de Baix en el termino de Matadepera partido de Terrassa levantado por el infro agrimensor en 15 de diciembre de 1852: Francisco Ferrer. En aquest plànol es veu com l'Hostalet d'en Torrella pertany al conjunt constructiu anomenat "Casa Torrella de Baix", sense cap nom que l'identifiqui pròpiament, encara que està situat a l'altra banda de la riera de les Arenes i a tocar d'un camí, el "Camino de la Barata para la Llagosta y Sabadell, para Sant Pedro y Tarrasa".

 

Retall del plànol cadastral de can Torrella de Baix de l'any 1852 centrat a la masia. A la riba dreta de la riera de les Arenes trobem la casa mare, i al seu davant i al riba oposada l'hostal, que és de dimensions més reduïdes.

Retall del plànol cadastral de can Torrella de Baix de l'any 1852 centrat a can Torrella de Dalt. En aquella data feia ja 21 anys que aquesta casa havia sigut venuda a Francesc Mata, motiu pel qual posteriorment va passar a ser anomenada la Mata Xica. També es veu l'antiga església parroquial de Matadepera.
 

Un altre mapa antic que assenyala l'existència d'un hostal molt a prop de can Torrella i a peu del camí ral és el mapa de la província de Barcelona por el Coronel, Teniente-Coronel de Ingenieros D. Francisco Coello auxiliado por D. Pascual Madoz, autor de las notas Estadísticas e Históricas de 1862. Aquest mapa ja no es pot considerar un croquis, ja que manté unes proporcions molt fidels a la realitat, un incipient relleu topogràfic i una gran quantitat de topònims. En aquest mapa una línia de puntets que simbolitza el camí ral de Terrassa a la Barata puja des del poble de “San Pedro de Tarrassa” per anar a buscar la “Riera de las Arenas” on, a llevant i a la riba oposada de la riera, deixa un parell d’edificis aïllats anomenats “Llagosta”. Una mica més al nord el camí passa a tocar de “C. Turrella”, tenint a l’altra banda de la riera un altre edifici anomenat “Hostalet”. Després el camí continua resseguint la Riera de la Arenes fins arribar a una parròquia de població disseminada anomenada “Matadepera”. I encara el camí segueix remuntant la riera fins a un llogaret dit “La Barata”.

 

Retall del mapa de la província de Barcelona del 1862 que, fins a la dècada del 1920 amb l'aparició del mapes planimètrics municipals de l'Instituto Geográfico y Estadístico, va servir de referència i es va copiar amb profusió. Està centrat a la “Llagosta”, la “C. Turrella” i l’”Hostalet”.


Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera i propietari de can Gorina va prendre notes en diverses llibretes de les coses que li succeïren a ell i al seu entorn entre 1841 i 1904. Amb aquestes llibretes, avui recuperades i transcrites per Joan Comasòlivas i Font, l’any 2003 es va publicar el llibre Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera (1841-1904). A la pàgina 327 d’aquest voluminós llibre apareix esmentat una sola vegada el nostre petit hostal proper a can Torrella de Baix . El dia de Reis (6 de gener) de l’any 1864 va deixar escrit amb la seva ploma en una de les seves llibretes: “En este dia se dió sepultura yglesiástica al cadáver de Salvador Picañol y Carner, soltero, de profeción arriero. Falleció desgraciadamente el dia cuatro del corriente, serca de las seis de la noche, más arriba del edificio llamado Hostalet d’en Torrella, entre el Ostalet y la paret Nova. LLevaba con el carro cargado de bigas de madera y volcó encima del desgraciado, y cuando sus compañeros le hubieron sacado a fuera, al poco instante espiró. Dios lo tenga al eterno descanso.” En relació als camins rals i als hostals que tracto en aquest escrit, diré que en aquest llibre també es mencionen l’hostal de la Marieta (pàgina 293), l’hostal de Muntanya de Sabadell (pàgina 164), el camí Real de Terrassa a Sant Llorenç Savall (pàgina 227), el camí Real de Terrassa a la Barata (pàgina 238), i el camí Real de Barcelona a la muntanya (pàgines 235 i 294). És molt interessat quan parla de l’hostal de Marieta, perquè deixa ben clar l’origen dels topònims i malnoms que va tenir els carrers del poble de Matadepera en el seus orígens. També és interessant el punt de pas que dóna al camí ral de Terrassa a Sant Llorenç Savall en el collet dels Forns de can Torres; això, afegit a altres documents que ara no explicaré, demostraria que aquest important camí passava pel Girabau, i no per l’enlairat coll de Grua i pel llunyà i escarpat peu de la Castellassa de can Torres, com s’insinua a l’itinerari 3 de la Guia Monogràfica del 1935. Pel que explica l’amo de can Gorina, el camí ral de Terrassa a Barata coincidia amb l’actual carretera BV-1221 fins a l’actual rotondeta del km 4.1, on baixava a llera de la riera de les Arenes per enllaçar amb el camí ral de Barcelona a Manresa o a la muntanya. Per acabar aquestes referències del llibre, afegiré que el pagès de can Gorina, i segurament també tots els seus veïns de Matadepera, anomenava camí ral de Barcelona a la muntanya al traçat dels tres camins públics coincidents que venien de Sabadell i seguien per l’actual de carrer de Sant Joan. No l’anomenaven camí ral de Coll de Daví. El que no arribo a desxifrar és si quan diu “muntanya” es refereix als trams més feréstecs del coll de Daví (camí de Manresa) i del coll d’Estenalles (camí de la drecera de Berga), o a què en un dels seus extrems arribava a la vila de Berga al peu dels Pirineus.

Ja plenament dins el segle XX, l’hostal proper a can Torrella de Baix torna a aparèixer a la riba oposada de les riera de les Arenes i a peu d’un camí que puja aigües amunt. Es tracta del Mapa Planimètric de Matadepera, els treballs de camp del qual van ser fets a l’any 1920 pel topògraf de l'Instituto Geográfico y Estadístico Antonio Romero. Es veu un edifici de planta aproximadament quadrada que no té coberta, acompanyat per la llegenda “El Hostal (Ruinas)”.

 

Retall del Mapa Planimètric de Matadepera de 1920 centrat a les ruïnes de l'Hostal.
 

Seguint la cronologia, la següent publicació que esmenta aquest hostal és la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. La Mola de l’any 1935. Va ser redactada en la seva part monogràfica pel pare escolapi Joan Solà i publicada pel Centre Excursionista de Terrassa (CET). Dins l’Itinerari 1 d’excursions de la pàgina 161, després d’anar per la carretera de Mura fins als forns de calç de can Torrella situats (aleshores i encara avui) al costat de la rotondeta de nova construcció del km 4.1, es pot extraure literalment el que diu la Guia: “50 minuts. Forns de Calç. Es continua per dita carretera de Mura fins al quilòmetre 4’400, poc abans de trobar la masia de can Torrella, on es deixarà, per agafar a la dreta el camí de carros que baixa i travessa l’amplia riera de les Arenes i que, per un bosquet de pins, passa al peu de les ruïnes d’un casalot antic hostal, portant-nos en 5 minuts a una bifurcació del camí. Deixem a la dreta el que mena al masia de can Solà del Pla. [...]” Per tal d’esclarir el significat del mot casalot diré que segons el diccionari.cat vol dir: “Casa gran vella i ruïnosa”.

Fins aquí totes les fonts documentals aportades ens adrecen a dir que l’hostal que els amos de can Torrella van fer construir pels volts del segle XVIII a la riba oposada de la riera de les Arenes i a peu del camí ral de Barcelona a la muntanya era conegut com l’Hostalet d’en Torrella. Res ens diu que fos conegut com l’Hostal de l’Arengada, tal com va deixar escrit l’historiador local Miquel Ballbè i Boada a la pàgina 131 del seu llibre Masos i pairalies de Matadepera del 1985. I, després, un altre historiador local del Parc Natural també va ficar la pota en el mateix sentit; es tracta de l’Antoni Ferrando i Roig en la seva primera edició del llibre dels bandolers Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El camí ral de Barcelona a Manresa de l’any 1988. A la pàgina 115, a part de l’equivocació en l’enumeració de les fotografies dels hostals, deixa escrit “2. Aspecte actual del que fou l’hostal de Can Torrella o Hostal de l’Arengada (Matadepera)”. Finalment a la segona edició del llibre Les Sendes dels bandolers: Sant Llorenç del Munt-Serra de l'Obac, que en teoria havia de ser una ampliació i millora de l’anterior, el senyor Ferrando la torna a espifiar. A la pàgina 147, quan parla dels orígens de l’hostal de la Marieta, es reafirma erròniament dues vegades escrivint que en Francesc Ventayol “l’any 1768 regentava un estanc de tabacs establert en una casa situada a la riba esquerra de la riera seca de les Arenes, prop del camí ral de Manresa, dins la propietat de can Torrella de Baix, de la parròquia de Sant Joan de Matadepera. Amb el temps, però, aquell establiment acabà fent de fonda amb el nom d’hostal de l’Arengada, tot i que el seu propietari no tenia llicència per a exercir tal negoci. Com que l’hostal de l’Arengada significava una competència deslleial per a l’hostaler de la Barata [...]”. Per acabar de rematar-ho, a la pàgina 164 del best seller, el senyor Ferrando quan fa la descripció del seu itinerari estrella, el Camí ral de coll de Daví, tot enumerant els hostals per on passava torna a dir: Can Torrella (l’hostal de l’Arengada)”.

D’on prové aquest greu error? Per explicar-ho, a partir d’ara hauré de començar a ressenyar algunes de les errades que conté la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del 1935, i que no van ser advertides a la fe d’errates de la pàgina final del llibre. Unes errades que, com després explicaré, van ser arrossegades a l’ampliat i “definitiu” Mapa topogràfic de Sant Llorenç del Munt del CET de l’any 1963.

A l’Índex Toponímic de la pàgina 257 de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt s’enumeren centenars de topònims de l’àrea que abasta l’actual Parc Natural, i més enllà. Aquest llistat de topònims està ordenat alfabèticament, però cadascun d’ells està acompanyat per un codi alfanumèric que té un significat. A peu d’aquesta pàgina s’explica que “El numero i la lletra que precedeix els noms indiquen llur situació en els mapes. Les xifres que segueixen els noms són les de les pàgines corresponents del text”. Això vol dir que la gran majoria dels topònims de l’Índex Toponímic està precedit per un codi alfanumèric que el situa en una de les quadrícules assenyalades al marc del mapa que acompanya la Guia; i que també molts dels topònims estan seguits per un o diversos números que indiquen la pàgina de la Guia on és esmentat. Quan es diu “llur situació en els mapes” en plural es refereixen a què en un principi estava previst que la Guia estigués acompanyada per dos mapes: un de gran i un altre de petit. Al pagina 127, a l’inici de la part dels itineraris, es diu: “[...] Per aquest motiu hem adoptat el sistema de dos mapes. El mapa general a escala de 1:33.000 amb corbes de nivell de 25 metres, on és descrita tota la serralada  i un plànol secundari a l’escala 1:25.000 amb corbes de nivell de 10 metres, el qual comprèn la part central de la muntanya [...]”. A l’hora de la veritat, quan el llibre de la Guia ja estava en impremta, la gent del CET va tenir comprensibles problemes per acabar d’enllestir aquests dos mapes, i van decidir canviar de criteri; només farien un bon mapa centrat al massís de Sant Llorenç del Munt, a escala 1:15.000 i amb unes ben definides corbes de nivell de 10 metres. Aquest mapa que finalment va acabar acompanyant la Guia, que ja estava acabada i emmagatzemada en espera, només comprenia la part central de les quadrícules que hauria d’haver tingut el mapa gran que, com ja hem dit, no es va arribar a acabar ni a imprimir. A l’eix d’abscisses només anava de la E a la I (d’oest a est), i a l’eix d’ordenades del 5 al 11 (de nord a sud).

Aquest succés a dalt explicat es va esdevenir just abans del cop d’estat militar del 18 juliol de l’any 1936, la conseqüent revolució anarquista a Catalunya i la Guerra Civil, que va acabar durant tres anys i va deixar tot el país en la misèria. Finalment, l’any 1963, 28 anys després, el CET es va “treure l’espineta” de fer el mapa general que no van poder fer originalment en acompanyament a la seva estimada Guia. Aquest “nou” mapa, ara sí,  va abastar totes les quadrícules que apareixien referenciades a l’Índex Toponímic de la Guia del 1935, de la A a la M i de l’1 al 18; tenia unes corbes de nivell de 25 metres, però l’escala va acabar sent de 1:25.000. Aquest mapa, fet gairebé 3 dècades després, va tenir moltes mancances. El seu aspecte global no és acurat i moltes ubicacions de topònims estan desplaçades o directament errades. Un motiu per explicar aquest malendreç és que molts topònims de les noves quadrícules perifèriques del nou mapa es van localitzar seguint simplement la quadrícula que li assignava l’Índex Toponímic de la Guia del 1935, i en molts casos sense cap correcció o retoc. Una correcció o retoc d’emplaçament que haurien d’haver fet uns membres del CET que ja havien mort, que ja no eren socis, o que directament ja no s’encordaven del seu origen després de 30 anys.

Després d’aquesta extensa introducció a la història dels antics mapes topogràfics del CET, començaré a enumerar totes les aparicions de qualsevol hostal o hostalet a l’Índex Toponímic del final (pàgina 257) de la Guia Monogràfica del 1935.

12-G Arengada, hostal de l’, 149.

12-G Hostal, ruïnes de l’.

2-E   Hostal, ruïnes de l’.

El primer topònim és “l’hostal de l’Arengada” i el número que el segueix és la pàgina de la Guia on apareix esmentat. La pàgina 149 és dins el primer i principal itinerari de carreteres del llibre: l’Itinerari A, que correspon a la “carretera de Terrassa a Mura i a Talamanca”, això és l’actual BV-1221. Aquesta pàgina referencia el següent extracte: “Qlm. 20. Prop de la fita d’aquest quilòmetre, ran de la carretera, jeuen les restes del que sembla havia estat l’Hostal de l’Arengada.”. No hi ha cap dubte de què parla de l’hostal del camí ral de Berga el qual jo desenvolupo extensament al final de la meva ressenya/itinerari El camí ral de Berga al seu pas pel terme de la Mata (Mura), una de les entrades del meu blog de recerca Amagatalls de Sant Llorenç del i l’Obac. Però el codi alfanumèric que el precedeix diu que la situació de l’hostal de l’Arengada en el mapa és molt més al sud, ja que, tal com es veurà al molt posterior mapa del CET del 1963, situa el topònim d’una forma genèrica al nord-est de la masia de can Torrella (sobre el turó de Calderols) i sense referir-se a cap edificació concreta. Aquesta podria ser l’errata no identificada que va donar origen a la confusió posterior entre els dos allunyats hostals?

 

Retall del mapa del CET del 1963 centrat a la quadrícula 12-G situada vora can Torrella (de Baix).
 

El segon topònim de l’índex és “ruïnes de l’Hostal”. No té cap número que el segueixi que indiqui la pàgina del la Guia on apareix, però jo he trobat l’únic lloc del llibre on s’esmenten les ruïnes d’un antic hostal diferent al veritable hostal de l’Arengada de Mura. Es troba a la pàgina 161, a l’inici de l’Itinerari 1, que comença als “forns de calç de can Torrella”. Com ja hem dit uns paràgrafs més amunt, estan situats vora la rotondeta de nova construcció del km 4.1 de la carretera. Torno a transcriure el paràgraf de la Guia al que fa esment aquest topònim 50 minuts. Forns de Calç. Es continua per dita carretera de Mura fins al quilòmetre 4’400, poc abans de trobar la masia de can Torrella, on es deixarà, per agafar a la dreta el camí de carros que baixa i travessa l’amplia riera de les Arenes i que, per un bosquet de pins, passa al peu de les ruïnes d’un casalot antic hostal, portant-nos en 5 minuts a una bifurcació del camí. Deixem a la dreta el que mena al masia de can Solà del Pla. [...]” El codi alfanumèric que el precedeix situa el topònim (tal i com es veurà posteriorment al mapa del CET del 1963) al lloc correcte, vora can Torrella de Baix.

El tercer i últim topònim de l’índex que hem assenyalat torna a ser unes “ruïnes de l’Hostal”. Tampoc té cap número que indiqui la pàgina d’aparició a la Guia; però sí que està precedit pel codi 2-E, que en el posterior mapa del CET de 1963 el situarà en una quadrícula coincident amb el vertader hostal de l’Arengada de Mura. En aquest últim mapa apareix un petit requadre buit (indicació de restes d’edificació sense sostre) a la banda de ponent de la carretera retolat com a “Ruïnes de L’Hostal”. Per tant, no es diu res de “les restes del que sembla havia estat l’Hostal de l’Arengada” de l’Itinerari A de carreteres de la pàgina 149. Tot plegat és un petit desgavell.

 

Retall del mapa del CET del 1963 centrat a la quadrícula 2-E situada vora la carretera i sobre el poble de Mura.

Com ja s’ha exposat abans, sembla que quan es va fer l’ampliació del mapa del CET al 1963, que ja incloïa totes les quadrícules inicialment plantejades a la Guia, van posar els topònims als llocs que els pertocava segons l’índex sense cap mena d’esmena o correcció posterior. Com si els que van fer la Guia del 1935 ja no hi fossin allà per posar en dubte els errors o descuits que havien deixat en la seva obra. L’any 1963 ningú va gosar contradir-la, tal com si fos un llibre sagrat dels seus avantpassats.

Afegit al que hem explicat fins ara, una altra dada que ens diu per què l'Hostalet d'en Torrella ha acabat anomenant-se hostal de l'Arengada la va explicar l'escriptor Ferran Canyameres al seu llibre monogràfic El Vallès: rigor i bellesa de l'any 1959. A la pàgina 135 quan enumera un seguit de masies a Santa Eulàlia de Ronçana diu textualment: "Entorn d'aquestes masies, del riu fins a la Serra Granada, del Turó de Pa i Aigua al del Gos, arreu, n'hi ha provisió d'altres, algunes de noms suggestius com can Paràs, can Polvorí, can Xena, ca n'Unyó Ratera, can Mataperes, can Figuer, can Sisí, can Tabac, can Totxo i can Guineuet, amb el tradicional de Hostal de l'Arengada, que, cent anys enrere, era costum de trobar al peu del camí ral en totes les contrades catalanes i sobretot vallenques." Amb aquesta frase l'autor ens diu que antigament era molt recurrent fer servir el nom Hostal de l'Arengada en molts hostals de camí ral i que, per tant, n'hi havia molts amb aquest nom repartits per tota la geografia del Vallès. Així, no seria d'estranyar que quan es perdia el fil històric d'un antic i perdut hostal, la gent mal informada o documentada l'anomenés d'aquesta forma com un nom genèric d'hostal indeterminat.

El senyor Jaume Freixa i Fontanals, abans esmentant, em va fer saber telefònicament el dimarts 14 de març que als anys 30 i principis dels 40 les ruïnes de l'Hostalet d'en Torrella (les "quatre parets" que deia mossèn Llorenç Sallent l'any 1897 o "les ruïnes d’un casalot antic hostal" que deia un itinerari de la Guia Monogràfica de l'any 1935) eren un corral de porcs i ovelles. L'any 1943, quan l'amo era el senyor Fontanals, es va obrar la primera rehabilitació de les ruïnes perquè hi poguessin viure els masovers de can Torrella de Baix, ja que en aquell moment la casa mare s'havia quedat sense disponibilitat d'habitacions lliures. Finalment, pels volts del 1955, l'Hostalet d'en Torrella es va acabar de reconstruir afegint-hi l'annex sud del porxo i pis que trenca la simetria la casa, quedant tal i com es pot veure en l'actualitat. El senyor Freixa em va dir també que tota aquesta informació se l'havia fet saber el fill dels masovers que s'hi van instal·lar l'any 1943, que encara es viu.

 

Façana sud-est de can Torrella de Baix en l'actualitat.

L'Hostalet d'en Torrella des de la llera de la riera de les Arenes (per on pujava el camí ral) en l'actualitat.

L'Hostalet d'en Torrella reconstituït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

L'Hostalet d'en Torrella reconstruït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

L'Hostalet d'en Torrella reconstruït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

L'Hostalet d'en Torrella reconstruït i parcialment remodelat en l'actualitat. Passeig de can Torrella de Matadepera.

FONTS D’INFORMACIÓ:

El senyor Jaume Freixa i Fontanals, hereu dels antics amos de can Torrella de Baix que actualment viu al que queda del reconstruït Hostalet d'en Torrella.

Mossèn Llorenç Sallent i Gotés, autor del llibre Los arxius parroquials - Sant Johan de Matadepera. Editat per l'Impremta de Enrich y Cª l'any 1897 (https://books.google.es/books?id=f4Y6AQAAIAAJ)

Pàgina web de la Parròquia de Sant Joan de Matadepera (https://parroquiadematadepera.wordpress.com/historia-de-la-parroquia/rectorologia/)

Mossèn Manel Ametller i Bassets, autor del llibre Els Orígens del Nou poble de Matadepera 1768 – 1868. Editat per la Parròquia de Sant Joan de Matadepera l’any 1997.

Salvador Cardús, autor de l'escrit L'hostal de la Barata. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 11. Juliol-Agost 1925. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194716)

Pare escolapi Joan Solà, autor de l'escrit Can Torrella de Matadepera. Butlletí del Club Pirenenc de Terrassa. Núm. 14. Gener-Febrer 1926. (https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/72651/document_list?doc=194710)

Joan Comasòlivas i Font, editor, transcriptor i coordinador del llibre Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera (1841-1904). Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2003.

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Aportació històrica a les Cases de Pagès de Talamanca. Editat per l'Ajuntament de Talamanca l'any 1997.

Miquel Ballbè i Boada, autor del llibre Masos i pairalies de Matadepera. Editat per la Caixa d'Estalvis de Terrassa l'any 1985.

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre El mas Puig de la Balma for. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1993.

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El camí ral de Barcelona a Manresa. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 1988.

Antoni Ferrando i Roig, autor del llibre Les Sendes dels Bandolers. Editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2002.

 Ferran Canyameres autor del llibre El Vallès: rigor i bellesa. Editat per Editorial Selecta 1'any 1960.

La Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l'any 1935 i redactada per l'excursionista i pare escolapi Joan Solà.

El Croquis Itinerario del terreno comprendido entre Martorell, horno del Vidrio, Sellen y Castelltersol (Vich 26 de Enero de 1814). Dibuixat per l'enginyer militar José de Aguirre (https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/)

Mapa de la província de Barcelona por el Coronel, Teniente-Coronel de Ingenieros D. Francisco Coello auxiliado por D. Pascual Madoz, autor de las notas Estadísticas e Históricas de 1862. Entre d'altres servidors de cartografia digital es por trobar a la Cartoteca Digital de l'ICGC. (https://cartotecadigital.icgc.cat/)
 
Secció de Mapes de la pàgina web del Quicu Tàpies Anton (http://santllorencdelmunt.com/). Més concretament el Mapa topogràfic de Sant Llorenç del Munt del CET de l'any 1963.
 
Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac (Ramon Suades). Edició del 2020. Ja a la venda als millors centres excursionistes de la comarca!
 
Cartoteca Digital de l'ICGC (https://cartotecadigital.icgc.cat/)

Vissir3 de l'ICGC (http://www.icc.cat/vissir3)